SITE TANCAT PER DEPRESSIÓ NADALENCA

FINS GENER 11/01/10 !!!

... I el 11 de gener arribarà tan esplendorós i laic com sempre: cel super blau, absència de vents, escassa humitat, i una nit que ja serà apreciablement més curta.
Enrere hauran quedat les nadales de lletra impossible, les alternances desordenades i excessives de vins blancs i negres que precedeixen l'infra cava de cistella i les tertúlies familiars forçades; els sorolls de les panderetes...el patètic missatge anual del Borbó... La pascua militar, el concert de cap d'any, les resaques, els salts d'esquí de Garmisch-Partenkirchen

Els somriures ja no seran falsos:

'It will be so nice to feel so friendly
to say "Good Morning" and really mean it'


GAAP (Grup d'acció anti nadalenc de La Plana)

UN GRAN DIARI VALENCIÀ

Fa unes setmanes un jove amic periodista, Sergi Pitarch, en va demanar permís per a incloure el modest 'The Mirror' en un estudi que estava fent aleshores dels blocaires valencians i el seus 'sites'. Sergi és l'autor d'un Bloc meravellós: www.canviemlarealitat.com/ que us recomene.

L'altre dia em va dir "estic enfangat" (SIC) amb altres periodistes valencians en un projecte que prompre vorà la llum. Bo, aquest projecte és ara una realitat:


L'informatiu, el nou diari digital valencià. Aquest diari té com a intenció contar la realitat de la nostra terra des d'una visió progressista i valencianista. Al nou mitjà de comunicació hi participen insignes firmes com JJ Pérez Benlloch, Manolo S Jardí, Conxa Raga, Nadia Tronchoni, Pau Alabajos, l'escriptor Francesc Mompó o el vinyetista Marc Peris. També joves periodistes com Víctor Maceda, Sergi Tarín o Ignasi Muñoz.

L'Informatiu aborda l'actualitat política, esportiva i cultural del nostre país, a més a més d'haver creat 14 minidiaris d'altres tants municipis de l'Horta.

Estic segur de que tots ells pensen, com, Ángeles Mastretta, que els BLOCS son "la nova literatura". Per eixe motiu estan creant un espai de blocaires valencians on ens trovarem tots (també "THE PLANA BAIXA MIRROR"-gracies Jordi-)

Dalt teniu l'enllaç

FRUSTRACIÓ

ELS NOUS CORRESPONSALS

Es queixava recentment el nostre admirat Javier Marías que havia observat un gran baixó en la qualitat professional en els corresponsals dels mitjàns de comunicació a l'estranger. Té raó Javier; encara que no crec que sigua per falta de preparació, més aviat, pense, s'han vist influïts per l'abundància dels programes-fem i el llenguatge groller dels seus convidats i tertulians. No és excusa. Recentment he escoltat un reporter a la banlieu de Paris, literalment: "el ministre de l'interior no ha 'espremut' correctament l'assumpte". Aquest senyor és molt probable que haja fet una mala traducció de la paraula francesa exprimer, que allà té un sentit d'expressar, d'explicar a l'opinió pública. Tot i això es por evitar ficant mes interés. Però no només els expatriats, també aquí: contínuament confonen àrab amb musulmà; error terrible, com si tots els musulmans fossin àrabs, o britànic amb anglès. No parlem ja d'errors gramaticals seriosos, "detrás mia", "jo me parece". El pitjor ho escolte diàriament als nostres periodistes destacats en N. York, LA, Londres: ells/elles son les grans víctimes dels "falsos amics". El resultat més freqüent és que l'espectador d'un telediari, el lector d'un diari es veu obligat a dur a terme sobre la marxa una "traducció" de la informació, és a dir, a "deduir" el que els redactors hauran entès o hauran volgut dir en realitat. Un joc d'endevinació, que va contra les regles més elementals del periodisme. El pitjor és que, com que això no es dóna només en premsa, sinó també en les ràdios i televisions-amb la força divulgadora d'aquestes últimes-, ens trobem que també els que no són corresponsals a l'estranger, i per tant no tindrien en principi d'on traduir, adopten les ficades de pota, les sintaxi inintel·ligibles i els innombrables falsos amics que els seus col·legues propaguen .. Òbviament, hi han redactors que ni els tenen ni els consulten, perquè encara no s'han assabentat que en anglès "actually" mai significa "actualment", sinó "realment", que "fastidious" és "primmirat" o "meticulós", que "dramatic", en força contextos, no és "dramàtic", sinó "espectacular", que "attend" no equival al nostre "atendre", sinó, a assistir a anar-hi, que "anxiety" no significa "ansietat", sinó "angoixa" de que "stranger" no és "un estranger", sinó "un "desconegut", que "crime" vol dir "delicte", que "exciting" no és "excitant", sinó "emocionant" o, de vegades "divertit"; que "facility" no es "facilidat", però "instal·lació" , que "ingenuity" i "intoxication" no són el que semblen, però "enginy" i "embriaguesa"; que "agenda" és "la orden del dia" ...i no agenda com aqui, que es diria "diary", i no parlem ja del hiper repetit: "la cumbre ha sido un 'suceso', del anglés "success", que succés es "event" en anglés. Són coses que els estudiants de qualsevol llengua aprenen en el primer curs. Gent que fa anys o mesos vivint en un país, i que escriu per a la premsa, les desconeix i les tradueix malament una i mil vegades.

------
Xicons: sou joves i molt preparats. La majoria de vosaltres teniu dues carreres i un màster i un "training on the job" continu. Si us plau, esforcer-vos una miqueta. La vostra manera de parlar, d'escriure, no sé si ho sabeu, té una gran repercussió al carrer.

RECOMANACIONS DEL MIRROR

LA LLUNA EN UN COVE
(publicació mensual, en paper, de relats de ficció en català)

El més recent

- "Temps d'armes als ulls d'un innocent", de Jordi Cardona
- "Dersu Uzala", d'Anna M. Villalonga
- "Un món particular", de Carme Osan
- "La Mussara" d'Emili Gil
- "Els cinc còdols" de Xavier Serra
---------------------------------

"No és que no tingues temps de llegir; és que no tens temps perquè no lliges"

EFEMÈRIDES I CRÒNIQUES DYLANIANES

SARA

Tal dia com hui de 2005, al principi de la seua gira canadenca, el monstre va sorprendre a tots amb aquesta antològica declaració d'amor, poesia pura. Quelcom al què no estavem habituats, emmig de tanta cançò protesta.
Era per a la seua, aleshores, dona Sara Dylan. Encara hi haurien dues meravelles més, també dedicades a ella "Sad Eyes lady of the Lowlands" (composada en el londinenc 'posh' barri de Chelsea, ara sols famós pel futbol) i "Wedding song"

Sempre li tiren en cara que no hi haja en la seua extensíssima obra cap cançò dedicada a Joan Baez, en segon pla a la foto, companya en tantes lluites i ex amant. El dylanians, però, sabem que eixa cançò existeix, des de molt abans que les esmentades. Es tracta de "Ain't me, babe". Parlarem d'ella més endevant. Ara gaudim de "Sara"...intentarem ficar-li so un altre dia:
-------------------
Sara lyrics
I laid on a dune, I looked at the sky,

When the children were babies and played on the beach.

You came up behind me, I saw you go by,

You were always so close and still within reach.

Sara, Sara,

Whatever made you want to change your mind?

Sara, Sara,

So easy to look at, so hard to define.

I can still see them playin' with their pails in the sand,

They run to the water their buckets to fill.

I can still see the shells fallin' out of their hands

As they follow each other back up the hill

Sara, Sara,

Sweet virgin angel, sweet love of my life,

Sara, Sara,

Radiant jewel, mystical wife.

Sleepin' in the woods by a fire in the night,

Drinkin' white rum in a Portugal bar,

Them playin' leapfrog and hearin' about Snow White,

You in the marketplace in Savanna-la-Mar.

Sara, Sara,

It's all so clear, I could never forget,

Sara, Sara,

Lovin' you is the one thing I'll never regret.

I can still hear the sounds of those Methodist bells,

I'd taken the cure and had just gotten through,

Stayin' up for days in the Chelsea Hotel,

Writin' "Sad-Eyed Lady of the Lowlands" for you.

Sara, Sara,

Wherever we travel we're never apart.

Sara, oh Sara,

Beautiful lady, so dear to my heart.

How did I meet you? I don't know.

A messenger sent me in a tropical storm.

You were there in the winter, moonlight on the snow

And on Lily Pond Lane when the weather was warm.

Sara, oh Sara,

Scorpio Sphinx in a calico dress,

Sara, Sara,

You must forgive me my unworthiness.

Now the beach is deserted except for some kelp

And a piece of an old ship that lies on the shore.

You always responded when I needed your help,

You gimme a map and a key to your door.

Sara, oh Sara,

Glamorous nymph with an arrow and bow,

Sara, oh Sara,

Don't ever leave me, don't ever go

Bob Dylan

LA COLLA DE CASTELLÓ

AHI ELS TENIU...Per a vergonya de la gent de La Plana

Mireu-los bé, en plena conspiració. Del V.Perez no cal parlar: les gravacions policials ho diuen tot arran de la personalitat del individu.
Rambla ens ha defraudat; el teniem per discret, sempre tapant les carències tècniques del seu President, pero la forma xulesca d'expresar-se en les cintes es totalment zafia. Eixes persones, de doble moral, la dreta de sempre, actuen de forma força diferent quan no són cara a la galeria. Del Ric no cal ni parlar. Com tots els monolingües i per falta d'agilitat mental, acaben per destroçar la "SEUA" propia, única, llengua. Així que un bon dia l'escoltem a la ràdio deient que lo que diu d'ell la premsa en INVERAZ (mot inexistent en castellà), un altre dia declara que le PROCESA un gran carinyo a Camps (!!!). Ahí es veu que el sub-conscient, el súper ego…o whatever trauma no resolt, com estan envoltos en procesos, el porta a dir eixa animalada en lloc de le… PROFESO a Camps…
I no digam res de la darrera!: "Me han tomado como chivo ESPIATORIO, au lieu de "expiatorio". Un altra vegada el subconscient ?…estava pensant en espiar quelcom ??? Chi lo sa ! simplemente tal vegada estava acollonat per l'amenaça del PP de Madrid que deia el passat dia nou que "la fiesta acaba a las cuatro de la tarde" (E.G.Pons). Tal vegada a Ric li haguès anat millor si haguera llegit "La Fiesta del Chivo" de Vargas Llosa, cosa impossible: ja sabeu que aquests personatges tenen la casa plena de trajes (Forever Young, Barri de Salamanca, com no?) però una bilblioteca vuida, o com diria Borges "escasamente fatigada".

FATAL HISTORIC ERROR

THIS DAY IN HISTORY

USA Government Prohibits All Exports to Cuba (19/10/1960):
Before 1960, the US and Cuba shared strong economic ties, trading heavily in sugar and tobacco.

The United States embargo against Cuba (described in Cuba as el bloqueo, Spanish for "the blockade") is an economic, commercial, and financial export/import restrictions imposed on Cuba. It was enacted after Cuba expropriated the properties of EEUU Citizens and corporatyions (notably those that belonged to the U. Fruit Co. and ITT). It was codified into law in 1992 with the stated purpose of bringing democracy to the Cuban people, and in fact is entitled the Cuban Democracy Act. In 1996 Congress passed the Helms-Burton Act which further restricted United States citizens from doing business in or with Cuba, and mandated restrictions on giving public or private assistance to any successor regime in Havana unless and until certain claims against the Cuban government are met. In 1999, U.S. President Clinton expanded the trade embargo even further by ending the practice of foreign subsidiaries of U.S. companies trading with Cuba in dollar amounts totaling more than $700 million a year. In 2007, the embargo which limits American businesses from trading or conducting business with Cuban interests is still in effect, making it one of the few times in history that United States citizens have been restricted from doing business abroad, and is the most enduring trade embargo in modern history. Despite the existence of the embargo, it is worth noting that not all commerce from the United States to Cuba is restricted, as the United States is the seventh largest exporter to Cuba (mainly aid).

PEP GUARDIOLA I COLDPLAY

Els del Mirror no havíem pensat mai que parlaríem de futbol, però el personatge s'ho mereix per ser actualitat i per mèrits propis. Quan sols tenia 18 anys ja era el líder d'aquell 'dream team' replet de figures. Ara el xic de Santpedor entrena igual que jugava: amb armonia i eficàcia. Continua sent aquell jove ple de 'seny' (o cal dir 'trellat' ?...els dos...aquesta llengua nostra es tan rica!). Es meticulós i perfeccionista; fins i tot castiga els que arriven un minut tard a la feina amb mil euros; Ah! la puntualitat de Pep. Crec que encara està per a jugar i ho fa, gaudint amb el Messi, Iniesta, Xavi, de quan en quan, al camp del filial.


Ara hem sabut que els fa escoltar als seus xicots música de COLDPLAY al mini-estadi...eixa música euforitzant del grup britànic. I així van ells, com motos. Ja sabem perquè guanyen sempre...










Vídeo/Audio:
http://www.wikio.es/video/718360

Mediterranean Scope

ESCENES DEL POBLE DE DALT:

La fin de l'été? ...Pas a La Vall, malgré la pluie

¡Viva la vida! video:

http://www.youtube.com/watch?v=lio0YbTi87g

DIA TRIST PER ALS AMANTS DEL FOLK AMERICÁ

HA MORT MARY TRAVERS, DEL GRUP 'Peter, Paul and Mary'

video:

La cantant Mary Travers ha mort avuí després d'una llarga lluita contra la leucèmia. Mary era un mite de la música folk nord-americana. El seu conjunt, el trio Peter, Paul and Mary, va ser capdavanter dins la pléiade de músics del moviment de protesta als USA. El grup va aconseguir tres Grammy's en la dècada prodigiosa per:
Lemon Tree, If I Had a Hammer i per l'àlbum Peter, Paul and Mummy, respectivament.


Ells van popularitzar les cançons del folklor USA i de Bob Dylan; però, especialment, van fer que la música del monstre arrivara a un public més ampli: The times they are changing, in the early morning rain...i, especialment, Blowing in the wind: gaudiu d'ells al vídeo de dalt.

http://www.youtube.com/watch?v=3t4g_1VoGw4 

http://www.youtube.com/watch?v=3t4g_1VoGw4

EFEMÈRIDE (From Oberlin to Obama)

THIS DAY IN HISTORY

Oberlin College Founded (02/09/1833)

Oberlin, Ohio, was the first college in the US to regularly admit African-American students and is also the oldest continuously operating coeducational institution.

It was just the beginning of a very long and winding road of our american-democrat-friends till freedom...in the middle remained: the Alabama apartheid in the sixties, M.L. King dead for liberty, the demostrations in Berkeley...et cetera. But Oberlin was the very beginning deaperture to reach freedom.

CASABLANCA: DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE

Diu una llegenda local que a Casablanca (Platja d'Almenara) hi havia un agró roig ("garza imperial" para los monolingües ignorantes de las lenguas periféricas) molt gran i amb cara de molt mala llet que totes les dies, des de el més alt d'el gran arbre que tanca el terme pel sud, tot prop de la Gola de Quartell, vigilava les obres que fa molts anys es van iniciar per a urbanitzar el dos Kms de platja verge que encara es quedaven, i controlava les màquines i homes en carpetes que treballaven cada matí. Un dia tres agrós gegants, amics del 'capo' roig, s'aproparen, amb molt males intencions, a les formigoneres que es disposaven a asfaltar les dreceres i van fer que els tècnics d'obres s'escuallaren i abandonaren. Eixe agró roig 'en cap' era molt amic de David Olmos.

--------------------------------------

PER FÍ, UNA PLATJA RESPETUOSA AMB EL MEDI:

pareix ser que s'aconseguit. Pasejos sense asfalt, altura màxima de tres pisos, reserva de microflora, accès impossible per a vehicles...i fins i tot: regeneració de dunes. Han après de les, ja irreversibles, de Moncofa, Canet, Orpesa i tants altres:

Gràcies als amics d'Acció Ecologista Agró per la seua pressió, per la seua lluita sorda i constant.

----------------

Per cert: l'agró roig gegant i els seus tres amics han tornat a la marjal on han creat una gran colònia estable, fan nius, i tots el anys esperen als seus amics, els agrós blaus que baixen cada hivern d'Escandinàvia.

RECOMANACIONS DEL MIRROR

"LES CASCATELLES" (REFINAMENT FRANCÈS SOLS A 25 KMS. DE LA FRONTERA)

Camí de Toulouse, via Foix, i sortint d'Andorra,
al maravillós poble d'Ax trovem:
Un xicotet castell-palau decimonònic amb cinc habitacions en règim de "chambres d'hôtes", desdijunis pantagruelics, atenció familiar i directa per part de Yvan i Corinne, els propietaris. Meravilloses vistes, chambres d'època... pero sense fantasmes.


Seré acusat de parcialitat per francòfil, però aquest indret es realment de pel·lícula de Chabrol...ah! i no tinc comissió.

MEMORIA HISTÒRICA ...I FAMILIAR

El 'Mirror' era en vacances fins el 01 de Septembre, però el record d'un familiar ens obliga moralment a tornar-hi. De sobte ens ha vingut a la memòria que tal dia com hui va morir en combat Pasqual Clement. Feia part del contingent de milicians valencians, sense gaire instrucció militar (afiliats a UGT i CNT), que es movilitzaren voluntariament i viatjaren fins a Còrdoba, el 18 de Juliol, per a defensar la legalitat Republicana front als legionaris de Queipo de Llano, el golpista amic del generalísimo que havia trionfat a Sevilla. Pasqual Clement va morir en la batalla de Cerro Murano (27/07/1936), el mateix lloc on la càmera 'Leika' de R.Cappa va immortalitzar per a la història la mort de Frederic Borrell, treballador d'Alcoi.

Quins ideals portaren a aquests joves a sacrificar la seva vida ???

Es difícil de contestar avui amb el materialisme que es envolta. Però es clar que eren la defensa de la llibertat i els valors democràtics. Joves farts de vore els seus majors viure segles i segles sota el poder absolut de l'església, la rància aristocràcia castellana i els militars corruptes, i que van vore en la República 'un glop de llibertat'. Pasqual tenia sols 20 anys, la vida resolta, amb un treball al Banco Español de Crédito i es jugà la vida per a defendre la democràcia que representava la República, el govern llegitimat aleshores per les urnes. Ara que hi ha tanta gent que ens acusa de revisionistes, cal recordar que "els pobles que obliden la seua història estan obligats a repetir-la". Pasqual era mon tio. El meu segon nom es en honor a ell.

LES MEUES VACANCES

Tot ben senzill i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!

Beveu conyac,
i vi i caçalla.
I si m'arriba el pressupost
beveu bon "whisky"
Ràpidament, em boteu foc.
prop d'un romer, al seu costat,
deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també del rierol.

Així a les nits, amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també de fomentar
els berenars a la muntanya.
Així per fi, s'aproparan
al romaní dolces xicones.
I despistant, com qui no vol,
alçaré els ulls i entrant pel peus
arribaré fins al seu cor.
Res d'adéus ni de records.

Vaig de vacances!
Qualsevol dia impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres cançonetes.
Potser d'entrada us estranyeu,
bé pel físic o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre Maragall,
també crec jo
amb la resurrecció, de la carn.

encara dura la vida dura,
doncs altre cop de part dels bons,
fins a la mort!
Però llavors, no em moriré:
faré vacances.

GONE WITH THE WIND, de Margaret Mitchell

Efemèride: avuí es compleixen 73 anys de la primera edición d'aquesta maravella.


La majoría dels escriptor coincideixen en que el llibre te un fort compromís ideològic amb la causa de la Confederació. En realitat es tracta simplemente d'una visió romàntica, maravillosamente narrada del Sud i de la seua cultura. Mitchell relata la història d'una rebèl de Geòrgia, Scarlett O'Hara, i les seves experiències amb amics, familiars, amants i enemics, abans, durant i després de la Guerra Civil. Mijançant la vida de Scarlett, Mitchell va examinant l'efecte de la guerra en el vell ordre del sud i les seqüeles que la desfeta deixa en el que queda de la antiga burguesía latifundista dins del 'nouvel ordre' establert pels yankees.

Portada al cinema per Victor Fleming en 1939, la película va estar, en la meua opinió, totalmente fallida, encara que va esser un exit comercial. Fleming sols aconsegueix una visió "kitsch" del llibre de Mitchell, amb un inexpresiu Leslie Howard i un Clark Gable que rodá la major part de les esceness borratxo com una cuba. Tot i aixó, sempre ens quedará la bellesa de Vivien Leigh i la clase d'Olivia de Havilland. Per que ja no hi han actrius com aquestes?

EL NOU INTERVENCIONISME ESTATAL ALS USA

Alguns mitjans s'han atrevit a batejar-ho socialisme a l'americana. Res d'això. En realitat es tracta de la clàssica trampa neocon: privatitzar BENEFICIS, Socialitzar PERDUDES. El pla Obama no és socialisme, ni tan sols socialdemocràcia; a més a més, està molt lluny fins i tot del Keynesianisme que va crear la àmplia classe mitjana europea, que es el sosté del nostre actual estat de benestar, després de la segona guerra mundial. L'administració Obama ha creat un potent matalàs de seguretat empresarial d'una forma que no té precedents, des dels bancs comercials fins als d'inversió, després a les assegurances i ara als automòbils. No, això no és socialisme. El socialisme es preocupa pels ciutadans corrents. En canvi Estats Units ha proporcionat molt poca ajuda als milions de ciutadans que estan perdent les seues cases. Els aturats es beneficien d'ajudes molt limitades, només 20 setmanes de salari d'atur de promedi, i després són abandonats a la seua sort. I quan perden la seua ocupació, també perden la seua assegurança mèdica. Eixe es el paradís en el que somniaven els gurús de PP. El que, encara avui, ens ofereix el senyor Aznar des de la seua Fundació (FAES): HELP !!!!!!!!!!!!!!!

RECOMANACIONS DEL "MIRROR"

LLACH: LA REVOLTA PERMANENT (ARA EN 'DVD' -PUBLICO, aquest divendres-)

El 3 de març de 1976 a Vitòria, en el transcurs d'una assemblea de treballadors, l'actuació de la policia va causar cinc morts i més de cent ferits de bala. Aquella mateixa nit, empès per la ràbia, Llach va composar la que seria una de les cançons més emblemàtiques de la Transició: "Campanades a morts". Ara, Llach torna a Vitòria per interpretar-la en un concert multitudinari record a les víctimes. Un viatge en l'espai i en el temps conduit per la música i les paraules del propi Llach, on es barregen records autobiogràfics amb imatges i testimonis dels protagonistes d'aquells fets. Aquesta és la història d'una cançò, el retrat de la persona que la va escriure i la crònica dels fets que la van inspirar. La direcció, magnífica, és de Lluís Danès.

CONFESIONES…

...AHORA QUE HACE 41 AÑOS DE TODO.

Llega un momento en la vida de los escritores en el que, de repente, sienten una gran necesidad de contar sus pecados inconfesables. Los que rozamos los 60, y andábamos entonces por los 18, teníamos una tendencia innata a ocultar nuestras debilidades. Había demasiados tabúes. Los que nos movíamos en círculos progresistas ocultábamos nuestros vicios. Me ha costado 40 años entender que no eran tales. Para mi ha sido muy importante la opinión de mi admirado Javier Marías ("Tu rostro mañana"). Confesaba Javier en su último artículo en EPS que le gustan las series "yankees" Mad Men y los Soprano, así como la española Los Serrano. Yo he llegado a llorar de risa con Seinfeld (¡como la hecho de menos!)…bueno, Javier…¿y qué?. Continuaba Marías contando que escuchó música de grupos irlandeses infames por el simple hecho de que le gustaban a Bob Dylan. Igualmente le costó muchísimo confesar a sus amigos del Café Gijón que le encantaba el futbol.

!Cuantas coincidencias, maestro! Yo escuché todas las canciones que pude de Woody Guthrie, simplemente porque era el ídolo de Bob. ¿Te suena? Si aquel viejecito vaquero que tocaba un banjo en polvorientos antros de Minnesota. Ya sabes, uno siempre busca complicidades. Yo también oculté, como tu, que me gustaba el futbol ( el futbol…¡que vulgaridad!, decíamos), concretamente el Real Madrid, el equipo del régimen, doble pecado. Pero me encantaba el juego preciosista de sus jugadores "ye-ye": Serena, Velazquez, Pirri, Grosso, igual que puede gustar la belleza del futbol del Barça de ahora. El futbol, como la religión, era el opio del pueblo, su anestesia política.

Contabas en el EPS que tu buen amigo Arturo [Pérez Reverte] se sinceró contigo diciendo que leía por las mañanas prensa del corazón mientras bebía una Coca Cola. Yo disfruto, siempre que puedo, de las maravillosas fotos del HOLA. ¿Qué hay de malo en ello?

Aunque no soy escritor, sólo escribo modestos relatos cortos para mis nietos y para mis "numerosísimos lectores"-¡¡¡ 35 ó 36!!!- de mi BLOG, sí soy de vuestra generación, y también me dejé llevar por ese, digamos, "infantilismo de izquierdas", ese exceso de intelectualidad continua y paranoica. Esperé pacientemente a cobrar mi primer sueldo para adquirir obras musicales y literarias de mis ídolos. Los amigos esperaban que me lo gastara todo comprando LP's de Dylan, Brel, o las obras completas de Zola. En su lugar me compré una colección, tapa dura, de "Las Aventuras Completas de Capitán Trueno", recién editada entonces por Bruguera. Colección lamentablemente perdida en uno de mis frecuentes cambios de domicilio. El resto del sueldo lo mandé íntegramente a mis padres: éramos tan gilipollas.

GRUP EXCURSIONISTA "QUESJOJJ"

El pasado día 2 quedó constituido oficialmente el grupo excursionista quesjojj y, claro, la primera salida fue para revisitar los "santos lugares". Quedan pendientes las subidas a Castro y a Penyagolosa; pero teníamos que empezar de esta manera. Así que, comenzamos por la "terra roja", donde hicimos la foto, exuberante ahora por las últimas lluvias, más bonita aún si vas acompañado por dos grandes amigos. , . Luego subimos al "agüelet" y continuamos hasta la "agüeleta" para contemplar el mar, LA MAR:

Desde el “Castell”, desde l'Agüelet, desde la Pampa ("la Terra Roja") se ve todo el horizonte del mar; el mar para mi es Casablanca, es "la Mar" por antonomasia; es la felicidad absoluta. Me veo a mi mismo contemplándola desde allí arriba...aquellas tardes de otoño de mi adolescencia en aquella España gris; lleno de nostalgia de suaves brisas saladas, de olor a algas, de azules intensos.

Es el recuerdo de unos años dulces, terribles, llenos de dudas, de timidez, de mitos. Con ellos se ha formado el nudo de la vida. Creo que la muerte no consiste sino en ir disolviéndolo a través de la memoria. Con la máxima lentitud posible.

…Desde mi pueblo veía ‘La Mar’...todos los días. Ahora, tan pronto como me lo permitan, he decidido ir ALLI...y quedarme para siempre, desgranando recuerdos…muy lentamente.

RECOMANACIONS DEL "MIRROR"

PREMI NOVEL·LA ROMANTICA 2009

Hi va haver un temps, abans que la ciència volguera a explicar-ho tot, en el qual els éssers humans vivíem convençuts que l'amor, així com la resta dels sentiments, residien en el nostre pit, just al cor. I encara que ara sabem que en realitat tot està en el nostre cap, encara ens costa creure quan el múscul palpitant que habita en la nostra caixa toràcica s'accelera en veure arribar a la persona estimada. D'això en sap molt, sens dubte, Yacaré, la protagonista d'El cor de Yacaré, l'obra de José Luís Muñoz guanyadora del Premi Seseña de Novel la Romàntica 2009. En Macladán, un fictici país sud-americà, les coses sempre surten segons el previst: els rics són cada vegada més rics, els pobres viuen en barraques, apartats de la gran urbs, i si alguna vegada algun d'aquests indesitjables intenta rebel·lar-se, ja sap el que l'espera. I, tanmateix, alguna cosa estranya passa darrerament, alguna cosa ha canviat en la vida de l'enginyer O'Higins des que sortís de l'hospital després d'una operació d'emergència: una dona de trets indígenes, sempre vestida de vermell i amb talons alts, no deixa de seguir allà on va. Què pot significar? En Macladán, aquest país sud-americà amb un règim totalitari, en el qual els policies segueixen ordres molt precises quan el suposat delinqüent és un rebel que s'oposa a la injustícia regnant, el mestissatge no està molt ben vist. No obstant això, precisament el mestissatge, la mescladissa, és el que millor defineix la narració en aquesta novel la, per diverses raons. Direm, en primer lloc, que no es pot localitzar aquesta peça dins d'un sol gènere literari, ja que si bé l'amor i l'erotisme són molt presents, també ho estan els gèneres negres policiacs. I si a més tenim en compte que Macladán és un país fictici amb una vida quotidiana molt similar a la d'altres països sud-americans actuals, per què no parlar també del realisme i la literatura de denúncia social? En segon lloc, El cor de Yacaré no és una història narrada per una sola veu, sinó que són diverses les que trobem, començant per un narrador extern, aliè a l'acció, que dóna pas a capítols guiats per la pròpia Yacaré, l'enginyer O'Higins i fins el jove inspector de policia Nelson Correa. Aquesta curiosa diversitat de punts de vista no farà res més que enriquir una trama ja de per si interessant, pel grau d'apassionament que trobem en aquestes pàgines. És més: probablement, amb un sol narrador, no s'hagués aconseguit el mateix efecte de cara al lector. Direm, també, i per finalitzar aquesta enumeració, que fins i tot els capítols en si semblen voler barrejar entre ells, o almenys rebel lar en quant a l'ordre que podria semblar lògic, contagiats, potser, per l'esperit salvatge d'una dona indomable. I qui és Yacaré en realitat? És una dona fatal de les que surten a les pel·lícules americanes? O simplement una dona senzilla i enamorada, que s'esforça per aconseguir un fi que l'obsessió fins a la mort? ¿Podeu comprendre l'enginyer O'Higins, aquest magnat de les telecomunicacions sense escrúpols, o Nelson Correa, el policia de tècniques implacables i consciència intranquil? Perquè ells es sentiran irremeiablement atrapats en les seves xarxes? Espere que d'ací a un temps sigueu capaços de contestarme a aquestes preguntes, després de atreveros vosaltres mateixos a endinsar-vos en El cor de Yacaré, una novel la d'amors tremendament intensos, més enllà de la raó i de la pròpia vida; passions incontrolables, sentiments trobats i injustícies que no poden reparar, que farà que els vostres cors, o el lloc de la ment on vostre esperit resideixi, de més d'una bolcada, en senyal d'absoluta rebel lia. L'amor és un sentiment estrany: a vegades és tranquil i assossegat; altres tantes, es desboca, fent que la nostra raó es ennuvola per complet. En tot cas, l'amor, el més gran dels sentiments humans, sempre és millor viure'l a que t'ho conten. I el mateix es pot dir de novel·les com El Cor de Yacaré: no esperes a que te la seguim comptant, simplement: lleig-la tu mateix....

1 DE MAIG

Georg Engel, Adolf Fischer, Auguste Spies, Albert Parsons, Louis Linng.

Pot ser que aquests nom no us diguin res, però van ser executats penjats a Chicago el 1887 pels successos esdevinguts l'1 de Maig de l'any anterior. Reclamaven una cosa tan humana com la jornada laboral de 8 hores diàries.

Ara que alguns Eurócratas sense cervell projecten a Estrasburg setmanes laborals de 65 hores, convé recordar aquells dies terribles i honrar a la gent que va aconseguir humanitzar el treball. El 1886 les jornades de treball als Estats Units duraven 18 hores i, a Chicago (EUA), la Noble Order of the Knights of Labor, una organització que lluitava per reduir-les a 8 hores, va aconseguir que el sector empresarial cedís davant la pressió de les vagues per tot el país. Tanmateix, la fàbrica Mc. Cormik de Chicago no va reconèixer la victòria dels treballadors i l'1 de maig d'aquell any la policia va disparar contra els manifestants que, a les portes de la fàbrica, reivindicaven el nou acord. Durant els següents dies van morir més treballadors, fins que el dia 4 una bomba va esclatar contra les forces policials, succés conegut com 'l'atemptat de Haymarket'. Vuit treballadors, dels màrtirs de Chicago, van ser condemnats: cinc a mort (els esmentats dalt) i tres a cadena perpètua. La seva culpabilitat mai va ser provada.

El 1919, l'OIT en la seva primera reunió, proposava l'adopció mundial de la jornada de 8 hores.

DEFENSEM EL PATRIMONI DE TOTS

EL PONT DE LA TRINITAT

Els restauradors del pont gòtic de la Trinitat, a València, no només no han renunciat a retirar la barana metàl·lica d'una de les escales de pedra sinó que han instal·lat la barana a la segona de les baixades a la llera, consumant així la polèmica modernització de un pont del segle XIV.

Els polítics que van canviar la Llei de Patrimoni Cultural Valencià de 1988 haurien d'estar tots a la presó

Insecte a la taça del WC

La conveniencia de autoengañarse

El autoengaño es una de las facetas más inherentes a la condición humana. Una faceta en principio estúpida, pero que nos concede una estabilidad excepcional para convertirnos en animales sociales. El hombre ha logrado convertir el autoengaño en una fuente de estabilidad

Es bastante normal encontrar dibujos de insectos en el interior de algunas tazas de waters. Son habituales en algunos de los urinarios públicos de los Países Bajos, Francia y Reino Unido. Es sabido que los hombres, sea por falta de habilidad, pereza o descuido, no apuntan bien. Alguien tuvo una brillante idea: diseñar un urinario blanco con un pequeño insecto dibujado en el interior. El insecto en cuestión, de color negro sobre blanco, es difícil de ignorar. ¿Qué función tiene? El lector puede ya imaginarlo. El objetivo es que el usuario, atraído por un profundo deseo de enviar al pobre invertebrado tubería abajo, dirija el cilíndrico caudal hacia el interior del urinario. Obviamente, el insecto está ubicado casi en el centro, en un lugar bastante estudiado, donde se minimizan las salpicaduras u otros indeseados derrames. Los hombres que lean este artículo y hayan alguna vez visitado un urinario con tal diseño sabrán lo efectivo del mismo: es imposible no apuntar al insecto para intentar acabar con su vida, a pesar de que uno sabe que no es más que un dibujo

Es en este punto en el que quisiera detenerme porque contiene el concepto que da pie a este artículo: la virtud del autoengaño. No hay adulto que no sepa que el insecto es un dibujo y, sin embargo, no hay adulto que no apunte hacia él. Es imposible hacerlo caer por el desagüe (¡es un dibujo!), y aun así, erre que erre, a ver si lo conseguimos. ¿Por qué insistir en una acción que sabemos infructuosa?
Pero el fenómeno contiene un segundo autoengaño aún más flagrante. El usuario sabe perfectamente que el dibujo ha sido colocado ahí para el autoengaño, y aun así se cae en la trampa. Asistimos con este trivial y escatológico ejemplo a un hecho formidable que caracteriza a la condición humana: la virtud de autoengañarse que afecta a todos los dominios de la vida

En lo económico. Los bancos llevan varios años tasando inmuebles que saben que están absolutamente sobrevalorados por unos tipos de interés bajos y un exceso de liquidez en la economía. Los bancos están presentando balances con activos (derecho sobre préstamos) sobrevalorados. En caso de crisis económica, con desempleo y subida de tipos, no van a poder recuperar el dinero que dieron porque es sin duda superior al valor del inmueble que tasaron. Esto lo saben todas las entidades financieras, y lo lleva advirtiendo el gobernador del Banco de España, desde hace tiempo. Aun así, a final de año los principales bancos están presentando cuentas de resultados con beneficios desorbitados. Tales beneficios podrían ser la antesala de unas grandes pérdidas en caso de un pinchazo de la burbuja inmobiliaria acompañado de morosidad. También lo saben los analistas financieros y los inversores que compran acciones de estos bancos. Pero no importa: es mejor autoengañarse, porque si no todo podría venirse abajo.

Si quitamos la mosca el urinario se ensuciaría más de lo debido, así que conviene dejarla en su lugar.

Lo mismo sucedió con las acciones de las tecnológicas, que hicieron perder cifras astronómicas y arruinaron a mucho pequeño inversor. ¿Qué sucedió en la debacle de las puntocom? Pues otro autoengaño, en este caso multitudinario.
¿Cómo podía ser el valor en Bolsa de Terra superior al del BBVA o al de Repsol si no facturaba más de 10 millones de euros y tenía unas pérdidas millonarias? La respuesta es tan sencilla como inquietante: porque casi nadie lo cuestionaba, y al que lo hacía le tachaban de insensato: Por favor: autoengáñese y deje de decir tonterías.

THE BEAT JAM

Till There Was You

(http://www.youtube.com/watch?v=RQKpViLBIjs&feature=related

La Cançó:

There were bells on a hill,

But I never heard them ringing.

No I never heard them at all

Till there was you.

There were birds in the sky,

But I never saw them winging.

No I never saw them at all

Till there was you.

Then there was music,

and wonderful roses

They tell me, in sweet fragrant meadows

of dawn, and you.

There was love all around,

But I never heard it singing.

No I never heard it at all

Till there was you.

-------------------------------------------

La cançó era una de les favorites de Paul en els ja llunyans temps de The Cavern, i provocaba entre els fans la mateixa frenètica resposta que A Taste of Honey. A tingut centenars de versions. A mi, personalment, m'agrada moltissim la de la "Brazilian Tropical Orquestra"...i, clar, la de Beat Jam. Els nostres amics la toquen meravillossament en directe, com es pot vore en el clip.

RECOMANACIONS DEL MIRROR: CONTES

El Montgó i l’esbarzer, de Josep Castelló




En aquest relat de Josep Castelló (Pedreguer, 1944), Montgó és un déu que habita en la muntanya màgica de la comarca de la Marina. L’autor, que escriu contes com aquest per a
ser contats als seus néts i nétes, hi narra la història d’una princesa, Colometa, casada a la
força amb un rei tirà, la qual ha sofert una maledicció que l’ha convertit en bestiola.
Carme, la seua donzella fidel, haurà d’arriscar la vida per a salvar la princesa i el seu estimat
cavaller.

Un molt bon conte en la línia clássica .

Dos anys després, la nova "energia limpia" d’Iberdrola....

...Continua matant














Òliba morta per col·lisió amb la nova línia d’Iberdrola
Efectes col·laterals del progrés?

Fa dos anys la Conselleria aprovà la instal·lació d’una nova línia elèctrica aèria d’Iberdrola que travessa la Marjal d’Almenara d’Oest a Est. Aquest va ser un procés sense transparència, on en diverses reunions AE-Agró demanà que aquesta línia elèctrica fora una conducció soterrada. Les administracions, Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), Conselleria i Ajuntament d’Almenara no feren res per a evitar l’impacte paisatgístic i mediambiental.
A principis de 2007, encetàrem una campanya per demanar que se soterrara la línia elèctrica, que no reb cap contestació de les administracions. Dins d’aquesta campanya, realitzàrem un acte de denúncia l’1 d’Abril de 2007:
Acte de denúncia 1 d’Abril: "Iberdrola, soterrat"
Dos anys després, els efectes perjudicials de la nova línia sobre la natura i el paisatge són evidents. Encara que no s’ha fet cap estudi sobre l’afecció, s’han trobat vàries aus mortes en aquest parany fatal, destacant un brúfol (Bubo bubo), electrocutat en un dels postes elèctriques, i una òliba (Tyto alba), que tot indica colisionà amb aquest nou perill creat pel desgovern de les administracions amb competències mediambientals.

30th FESTIVAL DE RECORTES A LA PLANA...

...PER A JOVES PROMESES

Tot i estar totalment en contra de "LA FIESTA NACIONAL" (...i..ooooooooolé) no ens molesten gaire els certamens de Recortes, tan populars en les comarques del nord, doncs a eixes festes el bou no pateix.

Des de la redacció del "MIRROR" aprofitem per a presentar-vos al mes jove dels retalladors ('el xiquet de la Vall'), sorprés mentre assajava a sa casa.

RECOMANACIONS DEL 'MIRROR'

Llibre de saviesa
(Jaume I)

Jaume I no va ser un rei qualsevol. I no sols per les seues gestes polítiques. També va produir una significativa obra escrita. El Llibre de saviesa és un text de literatura sapiencial, de sentències i màximes la utilitat de les quals és oferir consells per a orientar el bon govern.
Conegut també com el Llibre de doctrina, recull una sèrie d’exemples transmesos pels escriptors
àrabs passats pel sedàs escolàstic del segle XIII. L’obra ajuda a entendre la personalitat del rei
i els principis del Llibre dels fets.

RESPUESTA, A OTRO ARTICULO DEL DIPUTADO FACHA DE CASTELLON

A MIGUEL BARRACHINA ROS:

Señor Barrachina Ros:
Usted como siempre ocultando datos a los lectores para manipular información. La frase exacta en cuestión fue literalmente: "It's the economy, stupid", usada por Clinton en la penúltima crisis económica USA (1992-93) en contra de Bush, dándole a entender al padre del ídolo de Aznar que la prioridad era la hacienda doméstica y no la intervención en el Golfo. En cuanto a su admirada economía de mercado, recordarle con hechos, lea el prestigioso Wall Street Journal de hoy mismo - $30.000 de mas para GM- que esta ha fracasado totalmente en sus admirados USA, así como las teorías de la Escuela de Chicago (que usted estudió en segundo de carrera). Estados Unidos es ahora, junto con el Reino Unido, la más intervencionista de las economías occidentales… mucho más que las socialdemocracias europeas. Por último dos correcciones para su artículo y un consejo a sus asesores:
- La palabra "tituliza" no existe en castellano. Usted tendría que haber dicho: el nombre de las acciones que componen el fondo, o bien: el título del fondo es…
- La palabra suscribe, usada por su asesor, camuflado con el seudónimo de "socialist", NO EXISTE EN INGLÉS. Su ayudante tenía que emplear, en su lugar, subscribe, que es la correcta

José Olmos Clement, Almenara
Periódico Mediterráneo de Castellón: 18/02/09

LA MARJAL D'ALMENARA EN PUNT 2 TV

Xelo Miralles analitza l'evolució de la marjal d'Almenara,zona humida fa uns anys pràcticament assecada per l'acció humana, i que ara s'està convertint en un exemple de recuperació mediambiental. Apareixen, a més de Xelo: Enric, Manel, Sara i altres amics

Vore vídeo:

http://www.rtvv.es/alacarta/princiv.asp?id_video=581

La força d’un himne

Fa cinquanta anys que Raimon va compondre ‘Al vent’, la cançó que va il·luminar tota una època

(un jove Raimon en la portada del primer disc.

Un xiquet güaita per una porta del carrer blanc de Xátiva, on acava l'horta i comença el secà)

Una nit de primavera del 1962, a casa Pedro, una tasca prop del’edifici antic de la Universitat al carrer de la Nau, Raimon feia el “debut”com a vocalista enmig d’una celebració literària.Entre els assistents hi havia l’escriptor Joan Fuster i altres oficiants del valencianisme cultural. Raimon “estrenà ”Al vent" —la cançó ja feia un quant temps que volava per diferents cenacles—, els comensals,començant pel mateix Fuster, van rebre la veu de Raimon, i aquest Al vent, com l’impacte d’un meteorit sobre el seu plat de pollastre rostit. El mateix Fuster es referirà a aquella velada i al descobriment del “fenomenRaimon” en la biografia que publicà sobre el cantant el 1964.“Descobríem”, Escriu Fuster, “una clara energia possible, vinguda del fons de la terra o d’un racó del temps”. Hi havia,d’entrada, una lletra que ultra passava els textos deles balades festivalenques de l’època i els porompoperos triomfants i casposos; hi havia una interpretaciò marcada pel crit, que després es convertirà en un dels seus trets característics, hi havia la figura d’un jove, perfil d’un nou fenomen juvenil que s’havia escampat per tot arreu malgrat la marea rock. I hi havia, per descomptat, la llengua, aquell “idioma que es jovenia”,com escriurà Joan Fuster, i que ara fluïa en mono i estèreo. Enguany, Al vent celebra els primers cinquanta anys, des d’aquell viatge el 1959, entre Xàtiva i València, en què un jove estudiant d’Història iniciava els primers acords a cavall d’una vespa. Una efemèride que tindrà entre nosaltres una exposició organitzada pel Vicerectorat de Cultura de la Universitat Politècnica i un recital del mateix cantant, després d’un quant temps d’absència dels escenaris de la ciutat.

LOS MARAVILLOSOS CHICOS DE GOOGLE

versus

El objetivo fundacional de Google era organizar el mundo de la información, y en ello persiste. Quien pensara que bastaba con ser el buscador casi exclusivo de Internet (en Estados Unidos domina ya el 72% del mercado y en Europa ronda el 90%) se equivocaba.
Google va mucho más allá y poco a poco, sin prisa, pero con servicios de calidad, va ocupando espacios donde reinaban otros sin competencia, tanto en la actividad personal como en la empresarial.
Sin embargo, la estrategia de esa expansión no ha sido el buscador, sino su servicio de correo. Aún muy por detrás de Hotmail, sin embargo, del Gmail van colgando cada vez más utilidades y aplicaciones. Una vez dado de alta en Gmail (que cada semana me sorprende con alguna novedad), el internauta tiene a su disposición servicios de agenda y calendario, hojas de cálculo y documentos de texto (personalmente me encanta escribir mis historias directamente en la red-a través de la aplicación 'DOCS', ahora escribo directamente "El verano de Edelmira"..

posible cuento o novela ...Chi lo sa ? en docs..- (aprox. a foto de EDELMIRA: abajo con gafas)

------------

...pero hay mas: street viewer, libros, el maravilloso y rápido Talk (para conversaciones on line)
Todo gratuito y con la posibilidad de entrar, modificar esos documentos en red, el autor y todo aquel al que se lo autorice; es decir, una herramienta básica para las pequeñas empresas. Voz, vídeo y SMS se integraron poco después en el servicio de Gmail.
Microsoft y Google, nacidas en diferentes campos de negocios (software e Internet, respectivamente) han ido acercando sus intereses, hasta llegar a luchar por el mismo pastel. Microsoft sigue pensdado que su negocio básico está en el ordenador "físico", mientras que Google piensa ciegamente que el software está en Internet. A pesar de todo, no han tardado en chocar e invadir sus respectivos nichos iniciales. ¡Bienvenida sea la competencia en la red de redes!

La Fiscalía investiga la muerte masiva de ´petxinots´ en el marjal de Almenara

El Gecen denuncia que la mortandad se debió al drenaje de la zona sin estudio de impacto

La Fiscalía de Castelló ha abierto diligencias penales para investigar si se ha cometido un presunto delito contra el medio ambiente en el marjal de Almenara por la muerte "masiva" de la especie Unio Elongatulus (petxinots) catalogada por la Generalitat de "especie en peligro de extinción". Así lo dio a conocer ayer el Grupo para el Estudio y Conservación de los Espacios Naturales (Gecen), autores de la denuncia ante el fiscal provincial, a la que también se sumó Agró.Los ecologistas argumentan que la mortandad se ha debido al drenaje del Canal de Torreblanca "perteneciente al ámbito territorial del Lugar de Interés Comunitario y de la zona húmeda catalogada Marjal i Estanys d'Almenara" por lo que las actuaciones en dichos espacios "están regulados por ley". Pese a la exigencia legislativa, el Gecen asegura que el drenaje se llevó a cabo "sin estudio de impacto ambiental lo que ha provocado la muerte de esta especie que carece de plan de gestión alguno". Los ecologistas apuntan al Consell como "actor fundamental encargado de gestionar y velar por la conservación" del marjal de Almenara.Inversión "deficitaria"No obstante, la Generalitat ofrece a los municipios un "déficit constante de inversión y gestión" lo que provoca el "riesgo" de que los ayuntamientos actúen "ignorando, por desconocimiento o intencionadamente, dicha legislación". "La solución sería sencilla: una conselleria que, a través de los técnicos, hubiera indicado cómo actuar, por ejemplo, habría sido suficiente sacar los petxinots y devolverlos al agua", añaden los ecologistas.Cabe recordar que en octubre se hallaron 12.000 petxinots, algunos de esta especie, convirtiendo el marjal de Almenara en el lugar con la segunda población más importante de la Comunitat, después de l'Albufera de Valencia.

Si algú afirma que ningú ho veia vindre:

The "urban tsunami" at the Mediterranean coast. Real estate hyperproduction cycle, 1996-2006 (Abstract)

The end of the construction boom 1996-2006 should allow us to open a period of reflexion on the reasons that have impelled it, its effects and all kind of consequences, as well as, on the ways to intervene, repair, and reduce its negative impacts. The episode of real estate hyper-production, which has developed on the Mediterranean Coast on the change of century, has been known as the Urban Tsunami, a word that has been widespread used. Reality does not fit into it. We are not facing a natural catastrophe, unthinkable, unforeseen, but instead we are in front of an almost unavoidable consequence of an economic and urban model, designed to achieve the highest real estate production, with almost no limitations of landscaping, ecological, urban or social order. The boom is ending but it is difficult to establish whether we shall handle with the (desirable) “soft landing” or the (fear-provoking and worrying) explosion of the real estate bubble, the big crack.
Key Words: hyper-urbanization, stationary state, degrowth, urban tsunami

(The Intern. Press)

-----

TRANSLATION:

El “tsunami urbanizador” en el litoral mediterráneo. El ciclo de hiperproducción inmobiliaria 1996-2006 (Resumen)

El final del boom inmobiliario 1996-2006 debería abrir un paréntesis y permitir la reflexión sobre las lógicas que lo han impulsado, los efectos y consecuencias de todo orden, así como los modos de intervenir para reparar y aminorar sus impactos negativos. El episodio de hiperproducción inmobiliaria, que a caballo del cambio de siglo se ha desatado en el litoral mediterráneo, ha sido calificado, con un término que ha hecho fortuna, como de tsunami urbanístico. La realidad no se ajusta a tal descripción. No estamos ante una catástrofe natural, imprevisible, sino ante la consecuencia, casi inevitable, de un modelo económico y urbanístico diseñado para lograr la máxima producción inmobiliaria, sin apenas limitaciones de orden paisajístico, ecológico, urbano o social. Acaba este agudo episodio de expansión inmobiliaria, sin que sepamos si nos vamos a enfrentar al (deseable) “aterrizaje suave” o al temido (y temible) estallido de la burbuja inmobiliaria, al “crack inmobiliario”.
Palabras Claves: hiperurbanización, estado estacionario, decrecimiento, tsunami urbanístico

I'VE JUST SEEN A FACE

A new upload from our friends. This time was really hard as "I've just..." is a rare masterpiece,
an unknown hit in Spain and difficult to play. Both, vocals and guitars sound fantastic

Congratulations !









http://www.youtube.com/watch?v=Go_jpgyoExw

L' AGUIRREGATE

FLOW CHART DE LA TRAMA

Mariano Rajoy i Esperanza Aguirre han intentat mantenir les formes des del passat congrés popular de València. Volien donar aparença de calma, encara que fos tensa. Però la trama d'espionatge suposadament lligada a la Comunitat de Madrid ha demostrat que hi ha un teló d'acer entre el bloc dels partidaris de Rajoy i el dels d'Aguirre, que han ressuscitat una guerra freda de conseqüències impredictibles. En realitat, pense, es tracta de destruïr politicament Gallardón i que els neocons d'Aguirre agafen el poder. La forma xapuçera, però, de fer-ho a mi em recorda els comics de Mortadelo i Filemón...

...Ara be, seriously speaking, si son capaços d'espiar-se entre ells amb diners publics de tots els madrilenys, que farán quan menen amb tots nosaltres, pobres"polacos" periferics.

NATURALESA

AQUESTA SETMANA: Pardals del mon

(Gall de canyar a la marjal d'Almenara)

28000 vídeos i centenars de fotografíes a "The Internet Bird Collection". Espera arrivar a ser la gran biblioteca visual d'aus a la xarxa. Porta informació de mes de 5000 espècies. Imprecindible per a amants del pardals i del medi ambient en general.

http://www.ibc.lynxeds.com

LOS AMIGUITOS ESTAN PARA ANIMAR...

...EN LOS MOMENTOS DIFICILES (Cuento infantil)

Había una vez un niño que cayó muy enfermo. Tenía que estar todo el día en la cama sin poder moverse. Como además los niños no podían acercarse, sufría mucho por ello, y empezó a dejar pasar los días triste y decaido, mirando el cielo a través de la ventana.Pasó algún tiempo, cada vez más desanimado, hasta que un día vio una extraña sombra en la ventana: era un pingüino comiendo un bocata de chorizo, que entró a la habitación, le dio las buenas tardes, y se fue. El niño quedó muy extrañado, y aún no sabía qué habría sido aquello, cuando vio aparecer por la misma ventana un mono en pañales inflando un globo. Al principio el niño se preguntaba qué sería aquello, pero al poco, mientras seguían apareciendo personajes locos por aquella extraña ventana, ya no podía dejar de reír, al ver un cerdo tocando la pandereta, un elefante saltando en cama elástica, o un perro con gafas que sólo hablaba de política ...Aunque por si no le creían no se lo contó a nadie, aquellos personajes teminaron alegrando el espíritu y el cuerpo del niño, y en muy poco tiempo este mejoró notablemente y pudo volver al colegio.Allí pudo hablar con todos sus amigos, contándoles las cosas tan raras que había visto. Entonces, mientras hablaba con su mejor amigo, vio asomar algo extraño en su mochila. Le preguntó qué era, y tanto le insistió, que finalmente pudo ver el contenido de la mochila:
¡¡allí estaban todos los disfraces que había utilizado su buen amigo para intentar alegrarle!!
Y desde entonces, nuestro niño nunca deja que nadie esté solo y sin sonreir un rato.

--------

En trovareu mes a http://cuentosparadormir.com/

RECOMANACIONS DEL 'MIRROR'

MÚSICA EN LA WEB

Emisores de radio hi han moltes que es poden escoltar a la xarxa. Les prop de mil seleccionades per la site francesa 'Internet Digital Radio Turner' tenen una molt alta qualitat de só i facilitat d'accés. Classificades per gèneres, es sintonitzen amb un recurs que es pot descarregar dirèctament per a escoltar 80 estils musicals diferents. ho trovareu a:

http://www.robinbailleux.com/index.php?page=134

LLIBRES PER A MIRAR...

...Imatges per a llegir

(il·lustracíó d'Aitana Carrasco)

Els xiquets no lligen!". El tam-tam d'alarma ressona periòdicament a les portes de la casa encantada de l'editor i de la resta dels convidats -escriptors, il·lustradors, educadors, pares- de la festa literària. La pantalla cinematogràfica s'obri com el millor llibre d'imatges, mentre els videojocs imposen la seua mirada electrònica. L'univers s'ha transformat en un gran album il·lustrat amb tota classe de signes per a descodificar i d'imatges per a llegir.
Miguel Calatayud (Aspe, 1942) és un dels autors que han vertebrat la il·lustració i el llibre infantil a casa nostra i un nom de referència per a les generacions més joves. "Vivim un moment excel·lent. La faena dels nostres il·lustradors i il·lustradores està àmpliament reconeguda i resulta molt estimulant que aquest reconeixement sobrepasse l'àmbit valencià
En aquest grup pioner cal assenyalar l'obra d'un il·lustrador com Paco Giménez, que ha format parella amb l'escriptor Carles Cano, amb qui ha executat un dels equips creatius més estimulants de l'horitzó infantil. Giménez, com altres il·lustradors, ha tingut en el món del còmic un dels seus camps d'expressió, una connexió en forma de vasos comunicants que també es pot veure en una bona part dels nous il·lustradors infantils, com ara Pablo Auladell (Alacant, 1972), un dels noms distingits de l'actual il·lustració valenciana.