THE PLANA BAIXA MIRROR

THE PLANA BAIXA MIRROR ÉS UNA MENA DE 'MELTING POT' ON EN CASTELLÀ, CATALÀ I ANGLÉS PARLEM D'AQUEST PAÍS NOSTRE, D'UN POC D'ECONOMIA, DE MÚSICA, DE LITERATURA, D'ECOLOGIA...I, SI ENS ARRIBA L'INSPIRACIÓ, TRACTAREM DE FER NARRACIONS CURTES...PER A NO CANSAR. AL MATEIX TEMPS INTENTAREM CONTRIBUIR A LA DIFUSIÓ DE LA LLENGUA EN LA XARXA. GRÀCIES A JAVIER LINARES PER INCLOURE'NS EN LA RELACIÓ DE BLOCS DE 'OPEN GOVERNMENT' I A SERGI PITARCH EN LA SEUA TESI DE BLOCS EN VALENCIÁ.

jueves, 6 de junio de 2019

UN ESTIU MOLT DIFERENT I... LLUNYÀ.-


HI HAVIA.- alguna cosa en aquell capvespre de diumenge que abans no existia, una sensació de pressa i nuesa que havia anat creixent a mesura que s'acostava el final de curs. Els colors eren de sobte mes vius sota una llum ja d'estiu, i les olors mes intensos, el temps discorria amb una desconeguda lleugeresa i semblaven més breus les classes, els dies, i fins I tot les cançons; una moneda a la ranura de la màquina de discos i de seguida s'acaba  la música i en aquesta urgència detinguda, en la repetició de caminades, exàmens, rendez vous fugaços, dies ratllats dels calendaris, apreníem lentament i per primera vegada que les nostres vides de sempre estaven a punt de canviar, i havia davant nostre dates definitives i passos que ja no tindrien volta enrere. En aquella vesprada de diumenge, amb les noies vestides amb colors clars, amb un blau de postal al cel del poble, el descobriment de que les coses ocorrien per ultima vegada: en la setmana següent hauria un últim examen i quan passés l'estiu i acabessin els dies tebis de la fira, que llavors se celebrava a l'octubre, ja no tornaríem mai més a les aules. Viuríem altres vides, potser en ciutats molt llunyanes, i el temps hauria perdut la seva tediosa eternitat circular. La rotació dels cursos, de la tornada a casa en caps de setmana, de les collites, dels treballs en l'horta, fins als paisatges verds i blaus de la Plana, que havíem vist succeir-se des d'abans de tenir memòria o ús de raó, desapareixerien ... Des d'ara el temps era una línia recta que es perllongaria en direcció al futur, com en les cançons a ritme de blues i velocitat de viatge en cotxe que tant en agradaven. Ens allunyàvem, callats escoltàvem la música; ja feia uns anys que havíem substituït a Aute per Bob Dylan, a Formula V per The Doors, a Massiel per Joan Baez. La Corona, la Pampa, l'Agüelet, es veien cada vegada més petits, i malgrat tot somrèiem. Pel radi casset sonava: 'As I went out one morning’.











‘-----------

jueves, 18 de abril de 2019

SETMANA SANTA a #CRACKMenara




De sobte, un dia, les images de l'església apareixien coberts de cortines púrpura, i algú va dir (el retor?, “el Jefe Local del Movimiento”?)  que estaven prohibits els güateques i jugar al truc. El temps de passió era propici per anar a buscar espàrrec pels marges del barranc de Benavites i per la vora de la via del tren direcció La Llosa, també per caçar caderneres, i verderols; Les nits caminaven cap al Pleniluni de Pasqua, tot el poble feia olor a flor del taronger, començava a cantar el cucut i ja passaven els estornells cap al nord; tots els coloms que estaven en zel feien remolins d'ales vermelles i verdes perseguint a la femella al voltant del campanar. Les ferides de Crist, les nafres dels genolls i la sang que fluïa de la Corona d'espines es manifestaven enmig de les flors de primavera; al forn de la plaça de la Font es preparaven per fer les mones que l’enduríem a la muntanya diumenge i dimarts i el dilluns a Quart. a falta d'una cosa millor que fer, i saltant-les normes polítiques i eclesiàstiques, aquell grup de xicons havia botat dintre l’hort tancat per a escoltar les cançons màgiques del Animals, Beatles, Stones... que sortien del pick up a piles i, aleshores, ocorria quelcom meravellós: la musica que ens arribava des del les industrioses Liverpool i Newcastle upon Tyne es barrejava amb el remor de “la Fila” que des de la Font de Quart portava la riquesa al poble.


Mentre, fora, al fèrtils camps de l’època, tots els cabdells dels arbres ja havien esclatat de plaer.




jueves, 20 de diciembre de 2018

SETEMBRE

ALMENARA/CASABLANCA
Per a la nostra generació el dia 1 de setembre era el començament de l'any, el retorn a la realitat. L'escola, el mapa a la paret i cada província d'un color, la imatge de les Canàries enganxades a la província de Huelva on pensàvem que eren eixes Illes; La pissarra, l'olor de fusta, a serradures humides, i el tuf àcid de l'urinari sempre estropejat i que no utilitzàvem car fèiem les nostres necessitats entre garroferes i paleres; Don Antonio ” puedo ir a hacer de cuerpo”?. La regla de tres, la cançó de cara al sol braç en alt, el dolor del punter del mestre quan no l’alçaves, -Buenos dias don Antonio!, - buenos dias don José!, -buenos dias don Federico!. Les llibretes, el soroll dels llapis de color en la caixeta quan pujàvem pels carrers empinats cap a l’escola, el perfum de la goma d’esborrar que pensàvem era comestible pel seu gust a coco, la història sagrada en aquell llibre de religió on el Jordan era un riu de plata, la llet en pols i el formatge americà groguenc de la ajuda humanitaria yankee, la pilota de drap al recreo; el cinema de Baix i el cinema de Dalt, El Cid (amb la Loren i el Heston), la por de ‘Japón bajo el Terror del monstruo’ (que van repetir deu vegades), el nodo i els aplaudiments quan acabava, els records de l'estiu omnipresent : la brisa salada, els blaus intensos, les dunes, l’estany, la gola i el pal ensabonat...; Futbol al Camp del Lorito en les vesprades de la tardor, la Peña Parrisa, la Esbaraora, la Cova Francuda; els Reis Mags amb tres cavalls adornats amb fundes i precedits per les cornetes de falange. Els dies clars de gener amb el càlid sol al mur del pati de l’ escola, els amics, Mars i les incursions al raval per furtar-los els esbarzers als xicons d’allí (esdevinguts després en amics per sempre), la falla de la Plaça la Font, el vent morat de Quaresma, els tarongers en flor, les caderneres i les merles embogides d'amor; El temps de la passió i els sants de l'església coberts, les campanes que s’aturaven de sonar, divendres de passió, la processó del ‘encuentro’ el diumenge de resurrecció, la mona de Pasqua que et portava la teua xicona pascuereta, la Fon de Quart , el castell, les coves, la Font de la Bota; les flors a Maria (“con flores a porfia”), la processó del corpus amb els carrers coberts de murtra, el viatge a la mar aquella vesprada de Sant Pere amb el carro ple de trastos per a cercar de nou el paradís i tancar un cicle que alternava càstigs, pors, esperances i moments màgics.

lunes, 5 de marzo de 2018

ALMENARA REBEL (I)

LA FUENTE DESEADA, LA PEQUEÑA RUSIA.- En els seixanta la població del poble es va incrementar en mes de 1000 persones, la majoría de les quals es ficaren a viure dalt de la muralla, en la vessant de la muntanya del Castell. En la meitat de la dècada gran part d'eixos nous carrers (els que ara son Castelló, Creu-i voltants-) no tenien aigua corrent. De sobte començaren les protestes i algo tant bàsic com reclamar, al menys, una font per a arreplegar aigua es va convertir en control policial de la població per part del consistori i de la Guardia Civil. Finalment instal·laren una fonteta devant de lo que huí es el Bar Papi. No acabà ahí la cosa: algu va ficar a la font el següent rètol: "LA FUENTE DESEADA, LA PEQUEÑA RUSIA". Començaren les investigacions per a detindre a "ese peligroso comunista"; això, però, mai passà. Tots sabien quí havia estat: ningú el va delatar.


jueves, 18 de enero de 2018

POBLE

Si pugues ser m’agradaria viure o passar llargues temporades al 2018 a un poble que no fora massa gran ni massa xicotet, però que estigues equidistant i prop de dos pobles mes importants i amb serveis; equidistant i prop també de dues capitals i de dos serres mediterrànies meravelloses. Si pugues ser que estigues a prop també de les autovies que ens uneixen a Europa i a la resta del estat; a menys de mig hora d’un port important i d’un aeroport que conectara, en menys de dos hores, amb els de Frankfurt i Londres per a poder enllaçar amb tot el mon...si pugues ser eixe poble tindria una façana marítima ampla i sense edificis alts i quatre o cinc paisatges diferents al seu terme per a gaudir de serradal, marjal, horta, secà, pinades...
Un poble amb cultura, història i memòria. No m’importaria que “que la gent no es perguera cap de detall” (com la cantant amiga molt be diu)...perquè eixos paisans em desitjarien bon dia amb sinceritat, i quan li preguntara a un amic de la infantessa pel carrer: -ieee on vas? ...em faria tota la explicació de la falla. Tampoc me importaria que 2 ó 3 dies al any estigues envoltat de núvols i boirines, com el poble amagat de la foto. Com m’encisa el tren, tindria que tindre estació unint ciutats i poblets. Un poble on el cremadet de les 08:00 i el esmorzar de les 09:50 fos una mena de ritu quasi sagrat. Si poguera ser......


miércoles, 5 de julio de 2017

Quaranta set anys sense ells https://www.blogger.com/blogger.g?blogID=1366062611525270701#editor/target=post;postID=271478473055419371

miércoles, 28 de junio de 2017

Fr

http://www.faz.net/aktuell/politik/inland/schwarz-rot-vor-dem-ehe-fuer-alle-votum-15081579.html

martes, 5 de enero de 2016

NOVEL·LA NEGRA: EL MEU DETECTIU FAVORIT

Harry Hole; de Jo Nesbö Harry Hole va néixer el 1965 a Oppsal, un barri dels suburbis d'Oslo (Noruega). Mesura 1,95, és prim i atlètic. Porta el cabell ros gairebé rapat i al seu cap destaquen les seves grans orelles, el seu nassot i els seus ulls sempre vermells, els seus llavis són suaus, gairebé femenins. Es arrogant i els seus modals deixen molt a desitjar. Fuma. És alcohòlic i intenta substituir la seva addicció per altres menys perilloses com veure "Supervivents", llegir a Jim Thomson o emprar-se a fons en el gimnàs, però no sempre ho aconsegueix. Viu en un apartament de 2 habitacions i té un Ford Escort blanc gairebé impossible d'arrancar. Els seus pares eren mestres i no van acceptar bé que el seu fill es fera policia. Té una germana, Sös, amb síndrome de Down, amb la qual se sent molt unit. A "Pit-roig" comença una relació que li fa vulnerable, ja no està sol i ha de cuidar de si mateix i dels seus. És policia perquè pensa que no serveix per a una altra cosa i perquè odia els dolents. En el passat va treballar en Vindern, Bangkok i Sidney. Ara és un dels millors investigadors d'homicidis del grup de delictes violents d'Oslo. Sap que el 90% d'una investigació és temps perdut i que els policies no tenen més facilitat que les altres persones per descobrir la mentida. Per avançar només compta amb la constància, l'associació d'idees i el seu equip: Ellen Gjelten, amiga i companya, amb ella forma un equip en el qual s'uneixen la intuïció i la intel•ligència. • L'agent Halvorsen, 9 anys més jove que ell, novell i molt treballador. • Beate Lønn, especialitzada en anàlisi de vídeo i comportament, amb un curiós do, el "gyrus fusiforme", és capaç de recordar tots els rostres que ha vist en la seva vida. • Karl Weber, de la científica, Urà, intuïtiu i analític. • Stalle Aune, un psicòleg honrat i íntegre. • El seu cap Bjarne Møller, una persona capaç, que confia en Harry, sense oblidar cobrir-se les espatlles si cal. Al costat d'ells hi ha altres policies com Ivarsson, que representen aquest tipus de caps joves i incompetents, amb afició pel poder i la burocràcia. Els típics mediocres que són ascendits per treure'ls del mig. Finalment Tom Waaler, un autèntic depredador, un policia corrupte i sense ànima. A "Pit-roig" Harry és traslladat al CNI (Centre Nacional d'Intel•ligència). Una investigació sobre grups neonazis el portarà a desvetllar una història que enfonsa les seves arrels en el passat. A "Nèmesi" investiga un assassinat ocorregut durant l'assalt a un banc. Una antiga amiga apareix morta, Harry ha passat amb ella les últimes hores i no recorda res. A "L'estrella del dimoni" Harry, obsessionat amb Waaler, ha emprès un camí autodestructiu que l'ha portat de tornada a l'alcohol, a la ruptura de la seva relació ia un imminent acomiadament després de 10 anys de treball com a policia. Haurà de col•laborar amb Waaler per detenir un assassí en sèrie que amputa dits a les seves víctimes i deixa un diamant vermell en forma d'estrella de cinc puntes a l'escenari del crim. Comentari personal Harry Hole és un dels bons. Dur com poli i tovet quan s'enamora. Té un puntet irònic i vora que li fa interessant. Li trobo més proper als personatges americans que als tristos nòrdics. Les novel•les estan ben narrades, són entretingudes i mantenen la tensió fins al final. Nesbø aprofita els seus llibres per a parlar-nos de temes que li interessen, a "Pit-roig" reviu el passat de Noruega durant la II Guerra Mundial. Un petit grup d'homes, com el seu propi pare, es va allistar a la Waffen-SS i va lluitar al front oriental, més tard se'ls consideraria traïdors a la pàtria i patirien el menyspreu de tots, fins i tot dels que van fugir a Anglaterra o es apuntar a la Resistència quan ja se sabia qui perdria la guerra. A "Nèmesi", publicada el 2002, aprofundeix en el tema de la venjança, la que executen els individus i la que exerceix l'Estat mitjançant la policia i el càstig al delinqüent. També la dels EUA arrasant l'Afganistan en venjança per l'atac a les Torres Bessones. Per menjar: mandonguilles de patata i be, pizza amb pebrots, salami i pinya, pasta amb mandonguilles i kebabs. Llibres de Harry Hole 1. El ratpenat (Flaggermusmannen, 1997) 2. Paneroles (Kakerlakkene, 1998) 3. Pit-roig (Rødstrupe, 2000) 4. Némesis (Sorgenfri, 2002) 5. L'estrella del diable (Marekors, 2003) 6. El redemptor (Frelseren, 2005) 7. Ninot de neu (Snømannen, 2007) 8. El lleopard (Panserhjerte, 2009) 9. Fantasma (Gjenferd, 2011) 10. Politi, 2013 L'autor Jo Nesbø néixer a Oslo 1960 en una família de lectors i contacontes. Des de petit impressionava als seus amics amb històries de fantasmes. Als 17 anys volia ser jugador professional de futbol i descuidava els seus estudis, però el seu somni va acabar amb un trencament de lligaments i es va trobar amb unes notes mitjanes que li impedien triar la carrera que volia. Va ingressar en l'exèrcit i va ser destinat al nord de Noruega. Allà va completar els seus estudis i als 3 anys tenia les notes necessàries per a estudiar econòmiques a Bergen. Durant aquesta època tocava com guitarrista d'una banda heavy i va començar a escriure cançons. Després de llicenciar es va traslladar a Oslo. De dia treballava com broker ia la nit tocava en un famós grup de música, Di-Derre. Tanta pressió li va acabar per aclaparar, es va prendre 6 mesos d'excedència i va marxar a Austràlia amb el seu portàtil amb la idea d'escriure un relat sobre la vida a la carretera d'un grup de música. Però en el viatge de 30 hores va començar a escriure una història d'amor i mort, la d'un tipus anomenat Harry que aterra a Sydney ... va escriure i va escriure, ignorant la fam i la son, fins que va acabar el seu manuscrit. El 1997 de tornada a Oslo el va presentar a una editorial amb pseudònim per no beneficiar-se de la seva fama d'estrella del pop. El seu pare va morir poc després de jubilar-se, sense realitzar el seu somni d'escriure sobre la II Guerra Mundial. Això fa que Nesbø es replantegi la seva manera de vida i decideix no reincorporar a la feina. A les poques setmanes rep la proposta d'una editorial per publicar el seu llibre, que guanyarà diversos premis en 1998. Mentrestant, viatja a Bangkok per escriure la seva segona novel•la. "Pit-roig" és la tercera i en ella recrearà la història que el seu pare no va poder escriure. Amb aquest llibre aconsegueix un gran èxit de crítica i públic. Actualment és un dels autors més reconeguts de la narrativa policíaca nòrdica.

lunes, 22 de junio de 2015

RECOMANACIÓ: Al-Azraq, el Blau

EL VISIR DE LES MUNTANYES.-Mitjan el segle XIII, les valls més septentrionals de la muntanya alacantina eren un vesper, una illa d'Islam rodejada per un embravit mar de cristianisme. Els feudals anhelaven sotmetre-la, però La Muntanya era un castell de roca, alt i fort, i resistia. Foren anys de pactes breus, de fortaleses preses i lliurades per la força, de treves, emboscades i escaramusses entre les hosts de Jaume I i els partidaris del visir al-Azraq, el Blau. Aquesta és la sinopsi d'Al-Azraq, el Blau, la segona novel·la del perputxentí Just Sellés. L'obra conta com fou la conquesta feudal d'aquestes terres, però en aquesta ocasió la crònica dels fets ens arriba per boca dels que ho perderen tot i foren esclavitzats o foragitats de la seua terra. L'autor, en la seua necessitat per apropar-se al protagonista, ha despullat el visir al-Azraq i, una vegada soterrat el mite, ha reconstruït el personatge des de la seua condició més humana: aquella que podem intuir al reconéixer els escenaris on visqué, tot envoltat en les circumstàncies històriques i socials del seu temps. Per a aconseguir-ho ha sigut necessari l'estudi d'una abundant bibliografia i, sobretot, la realització d'un bon nombre d'incursions pels que foren els dominis del visir. A més d'un exercici de dislocació històrica, Al-Azraq, el Blau és també un acte de valentia per part del seu autor, qui qüestiona obertament la versió de la conquesta que ens han legat les cròniques medievals alhora que posa en entredit la insigne figura del bon rei Jaume matamoros, el Conqueridor, pare de tots els valencians. Així, la crònica de la conquesta de La Muntanya mostra la cara menys coneguda del rei En Jaume: la del rei que manà tallar la llengua del seu confessor, la del rei que fou excomunicat pel Papa, la del rei que sovint faltava a la seua paraula, que manipula i menteix a la seua crònica, la del rei tirà, fracassat, que perdia el cap per les dones, la del rei, al cap i a la fi, humà, desproveït de l'halo de santedat amb què l'han coronat les nostres institucions. Però sobretot, per damunt de moros i cristians, de reis i visirs, de creus i llunes, per damunt dels propis protagonistes, la crònica de la conquesta de La Muntanya és un cant a la nostra terra, als nostres paisatges, a les nostres serres, la nostra llum: l'orgull dels que hem tingut la sort de nàixer ací. La novel·la, també disponible en castellà baix el títol La Montaña Azul. Crónica del visir al-Azraq, ha estat il·lustrada pel reconegut pintor alcoià Josep Borrell, i serà presentada a la seu de la Filà Llana el proper dissabte 5 d'abril a les 19 hores dintre dels actes de la capitania mora d'enguany, així com al Centre Cultural Mario Silvestre el dijous 24 d'abril a les 19'30 hores, on dos dies abans s'haurà inaugurat també l'exposició fotogràfica que inspirà aquesta obra.

lunes, 18 de mayo de 2015

RECOMENDACIONES DEL MIRROR

CAROL. AHORA LA PELICULA (Dirigida por Todd Haynes) Patricia Highsmith, esa escritora adictiva, maestra del desasosiego y del suspense, fatalista, poseedora de un conocimiento profundo del anverso y reverso de la condición humana, inventora de un personaje tan retorcido, complejo y legendario como Tom Ripley, escribió con un seudónimo su novela Carol. Creo que fue una de las primeras y se reeditó con su verdadero nombre muchos años después. Es una novela turbadora y en la que su pesimista autora se permite el lujo de un final feliz, de que un amor muy problemático se afiance. Sospecho que lo que contaba Patricia Highsmith era autobiográfico. Y que los tiempos eran tan puritanos e hipócritas que no se atrevió a firmarla con su nombre. Carol es una historia de amor. Pero la razón de que su creadora se refugiara en el anonimato es porque esa pasión la protagonizan dos mujeres. El director Todd Haynes, alguien con el que nunca había sintonizado en su breve y prestigiosa obra, ha adaptado con inteligencia y sensibilidad esa novela. Lo hace de forma admirable, describiendo con tanta intensidad como sutileza la mutua seducción entre esas dos mujeres y el conflicto que supondrá para sus infelices vidas. Haynes demuestra elegancia, poder de sugerencia, capacidad para crear matices, un romanticismo nada exhibicionista y una ambientación primorosa. Logra engancharte de principio a fin transmitiéndote las incertidumbres, los miedos, el incontenible deseo, la seguridad de que has encontrado a la persona que durante toda tu existencia andabas buscando a ciegas y la temible factura social, familiar y sentimental que tendrá que pagar esta pareja si sigue adelante con ese amor que la sociedad condena. Juego de miradas Haynes reconstruye la Nueva York de principio de los cincuenta con la precisión y la estética de un fotógrafo superdotado. También su atmósfera. Hasta el mínimo detalle desprende realidad; nada suena a decorado o a impostura. Y el juego de miradas, el retrato de lo que va sintiendo progresivamente esa pareja, lo que expresan, y sus silencios, su necesidad de huir y de quedarse, está descrito con belleza, sentimiento y profundidad psicológica. Una de estas mujeres está amargamente casada con un millonario. Ella es pura clase, sofisticación, se desenvuelve con naturalidad en el mundo de los ganadores. La otra es joven, trabaja como dependienta, se siente muy sola, aunque tenga un novio solícito y bondadoso, hace fotografías muy hermosas con las que pretende sobrellevar su grisácea vida. Hay mucha pureza en ella; no sabe lo que quiere hasta que encuentra a Carol. Si la narrativa de Haynes te deja con la boca abierta, las maravillosas interpretaciones de Cate Blanchett y de Rooney Mara están al mismo nivel. Es una película con tanto estilo como verosimilitud, la crees y la sientes(N,Vigalondo)

viernes, 15 de mayo de 2015

QUARANTA CINC ANYS SENSE ELLS

Eixe carrer al nord de Londres, eixe pas amb sis linies blanques en Abbey Road, es el mes fotografiat del mon. Allí arriben continuament els seus cronistes contemporanis, que creuen el pas zebra per tal d'arrivar a Emi Records, l'edifici d'en front, a cercar información. Ara els nous columnistes tenen una tendència a mitificar-ho tot, a atribuïr-los merits extra musicals que no els pertanyen. No, definitivament ells no estaven darrere dels moviments estudiantils a Europa en els seixanta, com diu Adam Ledgerton, tampoc estigueren en Woodstock ni van tindre cap influència en les manifestacions anti Vietnam, ni en les mogudes de Berkeley. Al Cesar el que es del Cesar y a Sartre, Simon de Beauvoir, Dylan, Baez, Cohn Bendit, Angela Davis, Marcuse, M.L King el; el que es de cadascú. Ells simplemente estaven per allí quan tot açó passava. Eren una altra cosa, simplemente el millor grup musical de la història. El pacifisme, les preocupacions socials els arriven en una época tardana de la seua trajectòria i sols toquen a John i a George (Paul i Ringo eren, son, mes burgesos). Tot i aixó, eixa influència es indirecta i ve vía Yoko i filosofía hindú, respectivamente. Cal recordar que totes les seues cançons, des de la època de la Cavern fins 1966, et parlen de xiques, cels, rivalitats amoroses, balls. Son lletres molt primaries, envasades en melodies encantadores. Es Nowhere Man, del album Rubber Soul, el que trenca la tendència. Després vingueren lletres mes sofisticades acompanyades amb nous instruments, cançons autobiogràfiques, composicions antibèliques, junt a obres mestres (White Album, Sgt. Peeper's) No, ells sols estaven per allí quan tot el esclafit d'esdeveniments als que feia refència dalt van ocorrer. Pero, mira quina casualitat: Revolution sonava a França quan la revolta, junt a Street Fighting Man (Stones); Across the Universe et va acompanyar aquella matinada del estiu de 1969 en que Armstrong i els seus dos amics despegaven; i, poc abans, Back in the USSR, era molt popular en Alemanya quan Willy Brandt s'obría a la URSS iniciant la seua Ostpolitik per a assajar de ficar fí a la guerra freda. Els estem molt agraïts (fins i tot, es discupem l'estrafalari surrealisme de Revolution number 9). Ells van agitar les nostres joves vides i ens feren feliços. Pot ser recordarás que un amic et va vindre a buscar emocionat per a dir-te que eren a la tele interpretant All you need is love, aquell día de març de 1967 en Mundovisión i vas vore sorprés qu els Stones, els seus rivals de sempre, els feien un homenatge afegint-se al cor; que vas seleccionar Till There Was You al Juke Box aquella vespra de festa quan la primera cita a la capital mentre esperaves nerviós a la xica; saps que era Harrison, el mes 'Liverpool accent' de tots ells, el que us susurrava en I Am Happy Just To Dance With You, la primera vegada que vas ballar agarrat; que escoltaves una i una altra vegada There is a Place quan aquella mà misteriosa va depositar l'EP deTwist and Shout en la emisora local del teu barri de la mar en festes; que estaves escoltant amb la boca oberta I Saw Her Standing There
 quan de sobte et vas adonar que la xiqueta d'ulls blaus preciosos et mirava somrient des d'un racó; que les notes que sortien de l'altaveu d'aquell pick up "mono", quan el teu primer bes, eren les de A Taste of Honey; que algú va fer sonar, en la festa del teu acomiadament, The Long And Winding Road, quan vas sortir del teu poble aquell diumenge camí del teu primer treball; que...(aquestes modestes ratlles podríen no acabar mai) ...així fins a 213 precioses cançons, totes elles lligades a tants altres moments magics, algun d'ells moltes vegades repetit. I, sí, estas content perque saps que la gent que et vol escoltará Yes it is en dia de la teua mort, per que tu així ho has deixat escrit, i sonara un poc abans de My Back Pages de Dylan (l'altra cançó escollida per a que et recorden i gaudeixquen del teu record)...si, Bob (cal també homenatgear al 'Monstruo') Se'n van anar, pero ens queda la seua meravillosa mùsica i eixos records units per sempre a ella. El British Pop ha seguit arrasant; i deprés vingueren Travis, Oasis i, ara, Arctic Monkeys, Coldplay. Tots tenen algo de Beatles pero, com deia Serrat en la darrer EPS, després d'ells ja res ha segut igual.  --

lunes, 13 de abril de 2015

DESIL·LUSIÒ

En aquell Benidorm de lligues fàcils, indolent i acultural de principi dels 70 el Bar Calpi era una excepció. Alli es trobaven cada vespre quatre professors barbuts i un grapat de joves tertulians que feien valencianisme politic i assajaven de salvar quelcom d'aquella castellanització massiva (la de la inmigració) i de la britanització brutal (la del turisme del Tours Ops). A més, es menjava bé, molt bé. Huí he tornat a la pujadeta del Canfali ...he cercat el Calpi i m'he trobat amb....un bar anglés. Altres coses també han canviat a pijor (com deia Dickens, mai hi ha que estar tant de temps sense tornar a ciutats que ens van marcar): el mìtic café del hotel belga Belroy es ara un bar impersonal: el Pepes's, El Tiffany's de la Av Mediterràneo es un altre bar anglés ple de sorolls. Els suecs de principi de la Platja de Ponent han fugit al Albir...per a compensar, encara tenim el meravellós bar Magyar al costat del Tanit (Av dels Atmelers num 1,i també el Bodegó de Pepe a Altea (Av, Mediterrani 18, highly recommended).

martes, 17 de febrero de 2015

ELS LACAIOS

Hi ha que reconeixer que tenen bon asesors (o un gran control dels mass media). De sobte ja no hi ha cas Brugal, Gürtel, black cards, financiaciò il.legal, sobres en negre...sols hi ha Tomás Gomez i un profe de la facultat de polítiques que no ha pagat IRPF per treballs fora (es a dir, el que hem fet tots sempre) . Sols hi ha tertulies en radio i TV,s amb el inefable requeté navarrés i el lacaio de Rajoy...quines coses !!!

sábado, 17 de enero de 2015

VALENCIANGLISH

NO TARDAREM MOLT EN VORE ALS NOSTRES MITJANS QUELCOM AIXÍ: Iolanda, com que al treball havien fet “downsizing” tot i esperant un “bailout” del govern, va sortir a fer “running”, tot i preparant el seu “fitbit flex” (ara tenía un “timing” ample) i esperant fer un bon “performance”. Va correr en paral.lel al “by-pass” i al “boulevard oest”, va passar pel Eurobuilding i mig hora mes tard ja hi era devant el “Trade Center”, on es va creuar amb dues amigues d'estudis, sense problemes de “mobing”, que entraven al Ritz (era l'hora del “brunch”). A mig día ja era a casa. Es llevá el “fitbit” per vore el “tracking” i les “calories burned”; contenta la xicona en vore alcançat el “goal”, es preparà un “ginger-ale light” (era propmte per al “Specied Gin Tonic” tant “fashion” a hores d'ara). A la dutxa va decidir canviar de “look”, cabells masa llargs; envía un “line message” a Dorothy, la “hairdresser”. De volta a casa va rebujar una invitació per a prendre “snacks al drugsstore” de Costa Fleming (calía estalviar); es prepará unes “delicatessen” mentre feia on al “smartTV”. Res de bó: tot “talk-shows i realities”, MTV inclosa. Al vespre va anar a la piscina (una sessió de “swimmng” equilibraría tant de “moving” matinal. Primer “crawl” i després una estona de “freestyle stroke”. De volta a casa, plat unic: un “steak” poc fet, de postre unes “after-eight”; després quelcom de relax amb les NBC series: Seinfeld i Frazier.

viernes, 9 de enero de 2015

BON JOUR TRISTESSE !

"Je suis Charlie". La phrase, écrite sur un fond noir, est devenu hashtag Trending Topic et le thème de la surprise et indignation dans le monde entier pour l'attaque qui a pris fin mercredi matin avec la vie de 12 personnes dans un attentat à Paris contre hebdomadaire satirique Charlie Hebdo. De nombreux messages ont des réseaux : le dernier publié par le magazine sur Twitter, le dessin prémonitoire de l'un des caricaturistes blessés, d'innombrables couvertures de magazines dessins anciens et anciennes des auteurs de Charlie aussi appels véhéments d'action contre la censure. Mais la réponse la plus spectaculaire a été à son camarade de guilde, les caricaturistes du monde entier en quelques minutes remplis Twitter balle dans la solidarité avec le magazine. Dans certains cas, le fichier sauvé dans d'autres tirés au moment à pleine vitesse, presque tous très partagé par les utilisateurs. Tous se efforçant de ne pas demonizer l'Islam en général ( je suis d'accord) .... mais je en sais pas pas...parce que : Sont eux qui ont la notion de «Jihad» dans leur livre saint et ceux qui parlent de la guerre sur les infidèles à la prière du vendredi dans de nombreuses mosquées ... Non, je en sait pas, mais...je ne jamais vu fidèles, par example, de l'église suédoise en attacant un hebdomadaire danois pour la satiriser Luther, ou des catholiques en brulant une mosquée parce que le quotidien Al Hram satire Christ, ou des népalais bouddhistes qui assassine compatriotes hindous. No ,je ne sais pas, je en comprend rien.

lunes, 5 de enero de 2015

ALL YOU NEED IS BLOG !!!

PER QUÉ SOC UN BLOGGER ? El visitants, pocs encara, que visiten aquest modestissim projecte de diari virtual sempre em pregunten dues coses: 1.- Com he aconseguit fer-ho 2.- per a que ho faig. La primera pregunta no m'estranya gaire que me la facen: els meus amics i companys coneixen molt be la meua falta d'aptitut per a les noves tecnologies i la informática. La resposta es, peró, molt facil: simplement m'he deixat guiar per les indicacions dels fantastics xicons de GOOGLE, apartat blogger. La segona es mes complicada. Als escritors i periodistes frustrats ens passa també com als columnistes d'exit. De sobte es com si estigueres escrivint per encarrec (es així en realitat) i tingueres la ment en blanc. Així que no se si sortirá d'ací una resposta, una autèntica columna de diari. També caldrá explicar el concepte BLOG, tant mal traduït: BITACORA (horror!). Els periodistes, independenment de que treballen en una mitjá concret amb molta o poca audiència, han triat en molts casos un altre tipus de personalització periodística consistent en tindre un site propi dins la xarxa. Una página des de la qual puguen escriure sense llimits corporatius i/o, fins i tot, profesionals, on la noticia i el rumor al que han tingut accés no estiguen clarament delimitats. La data on una iniciativa d'aquest tipus es va ficar d'actualitat es ben facil de recordar. Va estar gener de 1998, quan Matt Drudge va incloure a la seua web (the Drudge Report) una conversació gravada que Newsweek no volía publicar-li, doncs es tractava d'una font no contrastada. Eixa conversa traía a la llum la relació entre Bill Clinton i la becaria Monica Lewinsky, que després plenaría tants espais audiovisuals i de premsa escrita. Un altre cas paregut es el de Harry Knowles (en aquest cas un freelancer) que, gracies al seu BLOG (Ain't cool news), s'ha convertit en un crític de cine, amb millers de lectors diaris, capaç d'influir el l'entorn de Hollywood. Ací a casa tenim eixemples meravillosos i influents: el Blog de cine de Nacho Vigalondo; el de literatura de Juan Cruz, o el de sexe deEva Roy. En el meu cas, hi ha, a mes a mes, un motiu mes important per a escriure o al menys intentar-ho al meu site: que el día de demá em puguen llegir els meus nets. Que ells sàpiguen quines preocupacions i/o opinions tenía el seu iaio. En aixó em donaría per satisfet...i...hi ha que vore ! com passa el temps, m'adonat que he aconseguit finalitzar la columna ! o siga que:  ALL YOU NEED IS BLOG !!! ----------------------------

viernes, 2 de enero de 2015

ESTANY

Caía la tarde. En una altura inmediata al puerto, el templo de Venus Afrodita reflejaba sobre la pulida superficie de su frontón el fuego del sol poniente. Una atmósfera de oro envolvía la columnata y los muros de mármol azul, como si el padre del día, al alejarse,saludase con un beso de luz a la diosa de las aguas. La cadena de montes oscuros,cubiertos de pinos y matorrales, extendíase en gigantesco semicírculo frente al mar,cerrando el fértil valle del agro.  Blasco Ibañez (Sonnica la Cortesana) ____________________________________ Sentí la imperiosa necesidad de resucitar el episodio más heroico de la historia de Valencia, sumiéndome para ello en el pasado, hasta llegar a los primeros albores de la vida nacional. Y abandonando la novela de costumbres contemporáneas, la descripción de lo que podía ver directamente con mis ojos, produje una obra de reconstrucción arqueológica más o menos fiel, una novela de remotas evocaciones. Con esto realicé un deseo de mi adolescencia, cuando empezaba a sentir las primeras tentaciones de la creación novelesca ―nos dice Blasco en el prólogo, y continúa― Al caminar por los senderos de la huerta valenciana se ve siempre en el horizonte, al norte, por encima de las arboledas, una colina roja que es la estribación más avanzada de la sierra de Espadán, el último peldaño de las montañas que se escalonan en descenso hasta el mar. Y muchas veces me dije, con mi entusiasmo de novelista aprendiz, que algún día escribiría una novela que tendría por héroe al Mediterráneo. (VBI, prólogo de Sonnica)

jueves, 1 de enero de 2015

ALMENARA EN COLOR SEPIA (1)

M'agradava el perfum a rent al forn del meu iaio, on m'entretenia veient pastar el pa i també l'olor de muntanya quan cremaven les argelagues. D'esquerra a dreta: mon pare, Victor "El Terrero", Josete... CONTINUARÂ....

domingo, 12 de octubre de 2014

CONTES REALS I IRREALS: EL AUTENTIC MOTIU DE LES REFORMES

Eixe ministre d'economía venía dels EEUU, d'on havía passat els darres anys treballant per a Goldman Sach, la Societat d'Inversions i Bancaria que va fallar estrepitosament amb els diagnòstics de la crisi de la deuda i amb la crisi grega (...o tal vegada no, i el que perseguien era fer-se d'or comprant deute greg a interessos desorbitats). Eixe día de 2011 es reunía amb el ministre d'Educació i els asessors. Els dos es van topetar una Espanya diferent a la que deixaren anys enrere... i preguntaren....i decidiren en els consells dels divendres. - Ministre d'Economia: aixó no pot ser; he vist en tots els pobles pistes de tenis on juga la gent per quatre perres, abans sols es jugava en els Clubs d'èlit, reservats per a gent con nosaltres. - Saps una cosa, afegí el de cultura: els fills de trebaladors poden estudiar en Europa gracies a les beques Erasmus, aprenen idiomes...poden arribar a llocs claus !!! - Aixó ja passa: el meu nebot (va dir el SUBSECRETARI DE TREBALL), Doctor Ingenier, treballa a una Planta de Muntatge de Vehicles sota les ordres del fill d'un antic obrer de la cadena. - Sempre podrem diferenciar-nos (va dir el Secretari d'Esports) nosaltres al Golf, on ells mai podran entrar. - Ja están dins, va dir el asesor d'esports: el nostre num 1 es un xic de Borriol; i un amb monyo roig, militant d'Esquerra Unida, un andalús, ve de guanyar un Master de Golf a Sud África... --------------------------- EPILOG - Ministre: hi ha que fer quelcom radical: reforma laboral, retalls en educació, disminució de transferècies a les CCAA, retirar competències municipals, reforma electoral... - Asesors.- Em fet tard, eleccions en set mesos, no hi ha temps: una xicona, filla d'emigrants en Alemanya pot ser la propera Presidenta de la Generalitat Valenciana, Catalunya se'n va i perdrem el xollo de la seua aportació a Fondo de C. Territorial, Navarra no aporta res, les enquestes diuen que perdrem Madrid, Sevilla i Saragossa ( Bilbao i Barna ja ho están)... uns descamisats amb coleta, catedràtics amb dues carreres, matrícules d'honor i i molts idiomes están a punt de protagonitzar el "sorpasso" - FUGIM !!!

viernes, 5 de septiembre de 2014

Les tres violències que s’acosten

A partir d’aquest moment, primers dies de setembre, comença una ofensiva espanyola en què passaran coses que molts catalans no haurien imaginat mai que poguessin passar. Tot el que hem vist, tot el que hem sentit i tot el que hem llegit fins ara ha estat un divertiment comparat amb el que ens ve al damunt. Fins ara, l’espanyolisme ha adoptat diverses actituds davant el procés català: la indiferència, la burla, la intimidació, la desqualificació, l’insult, l’amenaça... Estaven convençuts que el Procés era un foc d’encenalls després del qual tot tornaria a ser com abans. És a dir, que la consulta del 9-N seria desconvocada, les estovalles de la Moncloa deixarien caure alguna engruna com a premi i el procés d’esquarterament dels Països Catalans, la persecució de la llengua catalana i l’espanyolització a les escoles seguirien el seu curs. Però la consulta no ha estat desconvocada, Catalunya apareix dia rere dia als mitjans de comunicació internacionals, i ja hi ha països que, de manera velada, deixen entreveure que reconeixeran l’Estat català tan bon punt es proclami. Arribats aquí, el nacionalisme espanyol, amb l’orgull ferit, es prepara per emprar la seva eina favorita, la que l’ha definit al llarg de tota la seva història: l’ús de la força. La força que pot exercir una democràcia totalitària com l’espanyola, és clar. No, no parlo d’una força física oficial, amb tancs entrant per la Diagonal. No és que el cos no els ho demani –la policia espanyola ja usa la violència apallissant seguidors del Barça que porten estelades, per exemple–, però el marc de la Unió Europea impedeix traspassar certs límits. La nova violència espanyola contra Catalunya tindrà tres punxes. La primera ja fa temps que està activa i consisteix a inventar-se agressions, és a dir, a convertir qualsevol activitat cultural de Catalunya en una agressió a Espanya o als catalans amarats d’autoodi. Si han arribat a satanitzar els castellers, què no faran? En aquest apartat hi trobem des de la falsa bufetada d’una senyora de Terrassa a Pere Navarro fins a la ridícula denúncia de l’ultra Jaime Gelada, regidor del PP de Cardedeu, afirmant que els trabucaires havien escenificat que l’executaven. Fixem-nos que ni Navarro ni Gelada han estat sols en la difusió de la seva mentida. Tant l’un com l’altre han comptat amb el suport total de la premsa espanyola. A Gelada, el diari franquista La Razón fins i tot li va dedicar una portada. La invenció d’aquest, però, és esperpèntica, ja que no sols indica una ignorància suprema sobre el que són els trabucaires i la tradició despertadora que tenen a Catalunya, sinó que pretén fer passar la tradicional despertada cardedeuenca per una execució, cosa que significaria una execució massiva, ja que la comitiva s’atura diverses vegades a diferents carrers de la vila durant la Festa Major. No cal dir que considerar que aquestes aturades constitueixen execucions de veïns és propi d’una ment malalta, però al darrere hi ha la intenció de criminalitzar Catalunya, com ho demostra el fet que sigui el PP qui ha portat el cas a la Fiscalia. No ens volen pacífics, no ens volen com som; ens volen violents, ens volen com ells. Ells sí que fan autèntiques simulacions d’afusellament, ells sí que envien l’exèrcit de Terra a simular afusellaments posant un alcalde i un treballador municipal de Jaca contra una paret i disparant-los bales de salva davant dels crits esfereïts de la població. Després, fins i tot condecoren i ascendeixen els simuladors. Aquest és el cas de Jaime Íñiguez Andrade, l’oficial que comandava l’operació, ascendit el 2012 a general de Brigada i condecorat el 2014 amb la Gran Creu del Mèrit Militar amb distintiu blanc. Més a prop tenim les recents agressions contra les seus de Barcelona d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana. Però, com dic, aquestes coses només són una anècdota, comparat amb el que ha d’arribar. La segona punxa de la violència que desfermaran contra Catalunya consistirà a provocar situacions que permetin obtenir imatges d’enfrontaments físics per raons ideològiques. L’existència de víctimes espanyolistes permetria presentar la realitat catalana com una realitat violenta, i l’existència de víctimes catalanistes serviria per culpar el Procés d’haver creat un clima de crispació. No podem oblidar que si hi ha una cosa que treu de polleguera l’Estat, és el caràcter pacífic del Procés i el fet que la modèlica Via Catalana fos notícia de primera plana arreu del món. Caldrà, per tant, estar amatents i no caure en provocacions. La tercera punxa, finalment, consisteix en una violència estructural. Apareixeran noms de malfactors catalans –amb acusacions reals o inventades–, que seran criminalitzats pel seu origen, a fi de presentar Catalunya a ulls internacionals com un país de cràpules i vividors, i es posarà tota la carn a la graella per descavalcar el president Mas per mitjà del descrèdit. Ja ho van fer abans de les eleccions catalanes i ara hi tornaran amb més virulència empastifant-ne el nom. Pensen que eliminant Artur Mas dinamiten el Procés i s’hi abocaran de ple. En aquest sentit, no es pot excloure que es produeixi un intent d’agressió personal al president –que, contràriament al que molta gent pensa, podria estar protagonitzat per un boig independentista –fals boig i fals independentista, naturalment– que el titllaria de botifler, més que no pas per un boig espanyolista indignat–, cosa que colpiria enormement la societat. El 16 d’octubre de 2012, des del Singular, ja vaig escriure l’article “L’atemptat contra Artur Mas” en què abordava més àmpliament aquesta qüestió. Per si de cas, l’escorta que porta avui dia el president és molt superior a la d’altres temps, però també en aquest cas caldrà estar amatents. Un altre element de violència estructural que també cal preveure és la suspensió de l’autonomia. Semblaria lògic que esperessin a veure què fa Catalunya el 9 de novembre per actuar, però amb la ràbia que porten a dins no es pot excloure que actuïn abans. I què pot passar, si no fem la consulta i anem directes a eleccions plebiscitàries? En aquest cas no canviaria res, perquè Espanya no les admetrà –no admetrà que el món sigui testimoni de la seva derrota– i les impedirà de l’única manera que pot: suspenent l’autonomia i rebaixant l’escardalenc autogovern català al nivell del de l’illa de Perejil. S’atreviran? No s’atreviran? Ganes no els en falten i el pla el tenen damunt la taula. Salut.

martes, 26 de agosto de 2014

RAJOY "IN DANGER"

August;26th El setmanari econòmic 'The Economist' no es fia que Rajoy tingui realment un pla per sortir de la crisi. En el seu darrer número, la revista assenyala que Espanya podria estár entrant en una "espiral de la mort a l'estil grec", i exposa com proves el dèficit del 9%, la taxa de la desocupació per sobre del 25% i els moviments de protesta contra les mesures d'austeritat, que "estan mostrant espurnes de violència". "Molts es pregunten si el senyor Rajoy té alguna estratègia per restaurar la confiança en els mercats i entre els espanyols", afirma el setmanari, en un article titulat 'El misteriós Rajoy'. D'altra banda, la revista recull l'opinió d'alguns experts que consideren que "les estadístiques d'atur estan inflades", i que "la família es manté forta" i constitueix el principal matalàs de l'economia espanyola. "No obstant això, els problemes de Rajoy estan empitjorant, no millorant", subratlla 'The Economist', que ressalta que a més de la crisi econòmica, ara ha d'enfrontar a un altre problema constitucional inesperat, generat pel president de la Generalitat de Catalunya. La revista destaca que Catalunya és "una de les regions més endeutades, però també una de les majors contribuents nets emocional de la història". Per això, considera que Rajoy s'enfronta a "dos grans riscos bessons", que són "la ruptura de l'euro i la desintegració d'Espanya".

miércoles, 14 de mayo de 2014

Spain in Risk

Traduït de The Economist (en absolut socialdemòcrata) La alerta de 'The Economist' sobre España: "Alto riesgo de revueltas", como en Marruecos, Ucrania, Pakistán o Ha Leer más: La alerta de 'The Economist' sobre España: EcoDiario.es http://ecodiario.eleconomista.es/noticias/noticias/5416482/12/13/Espana-se-enfrenta-a-un-riesgo-alto-de-sufrir-revueltas-sociales.html#Kku83KI93KcGlQN8 -----------------
La conflictividad social alcanza en España un riesgo de nivel 3 sobre 4 puntos por el malestar desencadenado durante la crisis económica, según The Economist. Así, el país se sitúa junto a Marruecos, Ucrania, Pakistán o Haití entre otros y permite ver que el malestar social que parece en ocasiones no estar presente, amenaza la estabilidad del país. Las razones del riesgo varían en cada país (se han analizado 150): la oposición a regímenes dictatoriales está presente con mucha fuerza en el mundo árabe frente a la situación ecónomica desastrosa que marca la estabilidad de España o Grecia y las aspiraciones de la clase media en países emergentes como Brasil o Turquía. Aunque los motivos cambian, todos los que conforman el grupo de España -66 países en total- se enfrentan a un riesgo elevado de sufrir un estallido de conflicto social. En el caso concreto de España, The Economist Intelligence Unit, la compañía de The Economist que ha redactado el informe, ha tenido en cuenta factores desencadenados por la situación económica como el alto nivel de paro. Sin embargo, es un conjunto de hechos el que determina este riesgo. Por ello cabe señalar la importancia de la existencia de altos niveles de desigualdad, la evolución de la historia reciente, las tensiones étnicas, una escasa protección social y, sobre todo, la pérdida de confianza en las instituciones ("una crisis de la democracia"). Alto riesgo En la parte más caliente del termómetro y por encima del grupo en el que se sitúa España, 19 países viven una situación de riesgo extremo. Entre ellos se encuentran Egipto, Iraq, Libia o Siria. De hecho, la mayoría de los países de Oriente Medio, del norte de África y del este de Europa están incluidos en esta sección. Por el contrario, seis países forman el grupo de los más seguros y estables: Austria, Dinamarca, Japón, Luxemburgo, Noruega y Suiza tienen un novel de riesgo 1 de conflictividad social. Ley de Seguridad Ciudadana Leer más: La alerta de 'The Economist' sobre España: "Alto riesgo de revueltas", como en Marruecos, Ucrania, Pakistán o Haití - EcoDiario.es http://ecodiario.eleconomista.es/noticias/noticias/5416482/12/13/Espana-se-enfrenta-a-un-riesgo-alto-de-sufrir-revueltas-sociales.html#Kku8EOTnvWe8dQsR

jueves, 3 de abril de 2014

CONTES REALS I IRREALS: EL NEGRE

- Este negre (alt i prim) amb aspecte de pertànyer a alguna tribu sud sudanesa ha entrat al bar dl barri de l’Amistat on estàvem sopant i ens ha saludat [molt bilingüe ell]: bona nit, buenas noches! i, a continuació ens ha mostrat els seus productes, la majoria de nul•la utilitat. La veritat no hem estat molt amables, el hem escoltat en silenci,mentre ens dirigia a nosaltres, ara si, sols en valencià, en un valencià mes que correcte. Fart del nostre silenci, s’ha acomiadat i ens ha recriminat mentre se’n anava: xe !, peró, que passa: no parleu valencià ?. -------------------------- - Quina lliçó i quina diferència en altres casos que tots coneixem: se’n recordeu en la darrera campanya electoral 2011 ?...el bar del círcol llaurador d’eixe poble gran de la Plana escolta al seu lider del PP provincial que es dirigeix a ells en valencià: xiulets !!!, l’orador te que canviar a castellà: aleshores el públic, la majoria joves de NNGG trenca a aplaudir. Us preguntareu quina de les dos històries es de veres: doncs, les dos ! Com deia el meu recordat i veí JV Marquès: País Perplex !

miércoles, 26 de febrero de 2014

CONTES DE FINALS D'HIVERN

UN NIU PER ALS "CARBONEROS"
Albert i el Pepè están fent una nova caseta al nyesprer per a que quan arribe el totestiu (“Carbonero”), com cada any, puga fer el seu niu i al mes d’ abril tingam al jardí xicotetes mullerangues carboneres. Ara l'hem col•locat al mes alt del arbre. Pels matins tots dos esperem a que els pardalets vinguen des de'l sud. Passen els dies, però, i els carboners no hi apleguen (l'any passat ja eren ací a finals de gener). Mentre tant veiem com ja son ací, molt abans d’hora, algunes oronetes primerenques, els pits-rojos i, fins i tot, una parella de teuladins que fan nit al nyesprer. El Pepè se'n ha anat a passejar i li ha manat a David que ajude el seu germanet en vigilar els totestius i vore com va el niu. Eixe matí els dos germans veuen que els teuladins (o "vileros", en el sub dialecte del poble) tracten de entrar en el niu, pero no poden; el forat es massa xicotet (clar!, es una petit forat per a mullerangues-totestius). David li diu al su germanet: -tinc una idea: porta'm l'escala -vaig a baixar el niu i el fare mes gran per a que els pardalets entren. Ho fan així amb molt d'esforç i amb una serreta de la caixa de ferramentes fan el forat mes gran i tornen la caseta per a nius al seu lloc. Eixa vesprada veuen, amb molta joia, que els "carboneros" no han insistit, pero la parella de "vileros" son dins i canten amb molta alegría. EPÌLOG Per la nit quan torna el Pepé els pregunta als germanets: - Com va la caseta de nius per als carboners ? Albert es riu, mentre David li contesta: - Molt bé…, pero ara es una caseta per a teuladíns !!!

lunes, 17 de febrero de 2014

BARBARITAT VALENCIANA SHOW

Avui iniciem un recorregut per les nostres terres tot i fent un gran homenatge al mestre Carandell

jueves, 6 de febrero de 2014

ES CREMA LA ÙNICA FÀBRICA ART DECO DE VALÊNCIA...

...PERO COM SEMPRE: "lo importante para el PP local es la "FACHADA"...sempre la "fachada"...os suena de algo ??? ----------------------
LEVANTE-EMV.- La histórica fábrica de Bombas Gens, uno de los escasos ejemplos de arquitectura industrial «art déco» que existen en la ciudad, ardió el pasado martes por la noche tras más de dos décadas de abandono y desidia. Los bomberos, alertados por los vecinos, acudieron sobre las 22 horas a la fábrica, situada en el número 56 de la avenida Burjassot, para sofocar el fuego que, al parecer, se originó en el interior del edificio, ocupado por varias personas que podrían haber encendido fuego para calentarse. Las llamas destruyeron la cubierta de madera de la nave de oficinas, recayente a la avenida Burjassot. La fachada, que está protegida con nivel 2, también ha resultado dañada por el fuego, si bien los bomberos de Valencia creen que no presenta riesgo de desplome. La factoria, cuya fachada destaca por la decoración floral sobre los dinteles, el uso de geometrías y un remate escalonado en huecos, está cerrado desde 1988. Destacan, entre otros detalles decorativos, los chorros de agua alegóricos a la producción de la factoría que rematan la fachada principal. La fábrica tiene asignada una elevada edificabilidad en el planeamiento. El actual propietario, la empresa Geshabitat, vinculada al Grupo García Ojeda, presentó en 1994 un proyecto que planteaba vaciar el edificio respetaba únicamente la fachada principal y la trasera para construir un hotel, un aparcamiento, una zona comercial y una residencia de ancianos. El grupo García Ojeda se declaró en 2010 en concurso de acreedores si bien, mantendría vivo el proyecto de construir un hotel de cuatro estrellas en Bombas Gens. Sería un establecimiento destinado al turismo de congresos, similar al hotel Hesperia que la empresa entregó hace unos años al desaparecido Banco Valencia en compensación por las deudas. Según informó ayer el consistorio, el dueño de la fábrica está tramitando en el Servicio de Actividades la licencia ambiental del hotel. Situación, que según apuntó el gobierno local, «no es obstáculo para que deje desatendidas sus obligaciones derivadas de su derecho de propiedad». Tras el incendio del martes por la noche, el Ayuntamiento de Valencia ha requerido a la propiedad para que en el plazo de 72 horas tome medidas encaminadas a garantizar la seguridad y estabilidad del edificio y evitar la entrada de personas. Ante las críticas que le han llovido al ayuntamiento por su inacción ante el deterioro de la fábrica, el equipo de gobierno recordó ayer que hace un mes impuso una multa de 3.000 euros al dueño por las condiciones de insalubridad en que se encuentra la fábrica, donde personas «sin techo» conviven entre ratas y montones de basura. Además, asegura el gobierno local, se han realizado inspecciones por parte del Servicio de Control de la Edificación y el Servicio del Procedimiento Sancionador ha impuesto sanciones al propietario por no cumplir sus obligaciones de conservar la fábrica en las debidas condiciones de seguridad, salubridad y ornato.

jueves, 9 de enero de 2014

LA "MARCA ESPAÑA"...VAYA TELA !!!

L’infante d’Espagne inculpée, début d’année noire pour la monarchie
L'infante Cristina à la chapelle du palais royal de Madrid, le 20 juin 2013 (Photo Juan Carlos Hidalgo. AFP)Un juge espagnol a inculpé mardi la fille du roi Juan Carlos, l’infante Cristina, pour fraude fiscale et blanchiment de capitaux présumés, ouvrant une année noire pour une monarchie affaiblie par les scandales et les ennuis de santé du souverain. C’est la première fois qu’un membre direct de la Famille royale est touché par l’enquête pour corruption qui vise Iñaki Urdangarin, l’époux de Cristina, un ancien champion olympique soupçonné de détournement d’argent public. La mise en examen de Cristina, convoquée le 8 mars au tribunal de Palma de Majorque, aux Baléares, arrive au pire moment pour le roi Juan Carlos, qui a fêté dimanche ses 76 ans puis est apparu lundi lors d’une cérémonie militaire, visiblement fatigué et appuyé sur des béquilles, pour la première fois en public depuis une opération de la hanche le 21 novembre. Cette année noire commence aussi avec un nouveau sondage désastreux pour la popularité du roi: selon une enquête publiée dimanche par le quotidien de centre droit El Mundo, 62% des Espagnols souhaitent qu’il abdique et à peine un sur deux (49,9%) soutient aujourd’hui la monarchie. Le seul recours, d’après ce sondage, viendrait du prince Felipe: 66% des personnes interrogées ont une opinion «bonne ou très bonne» de l’héritier de la Couronne, âgé de 45 ans, et 57% pensent qu’il serait à même de redorer l’image de la monarchie. La Maison Royale a exprimé son «respect» face à la décision du juge, qui ne préjuge en rien des suites judiciaires de l’affaire, tandis que la défense de Cristina a annoncé qu’elle ferait appel. Le juge José Castro, qui enquête depuis 2010 sur cette affaire, a passé outre l’opposition du Parquet pour mettre en examen Cristina, âgée de 48 ans, pour «délits fiscaux présumés et blanchiment de capitaux», liés aux activités frauduleuses présumées de son époux. Cette procédure était réclamée par l’association d’extrême droite Manos Limpias, célèbre pour avoir été à l’origine de procès retentissants, comme celui en 2012 de l’ancien juge Baltasar Garzon. En avril 2013 (bien: 2013), le juge avait mis en examen une première fois l’infante, à l’époque pour trafic d’influence, mais cette décision avait été annulée suite à un recours du Parquet qui avait jugé les indices insuffisants. Le juge, un magistrat réputé intègre et obstiné, a ensuite ouvert un nouveau volet de l’enquête, cherchant à établir si la fille cadette du roi a des liens avec les faits reprochés à son époux. Il a minutieusement épluché les déclarations d’impôts et comptes bancaires de l’infante, scrutant ses moindres dépenses pour des voyages, des repas au restaurant ou des fêtes de famille. «Préjuger que Doña Cristina Federica de Bourbon ne connaissait pas les activités de son mari et les conséquences pénales de ses propres agissements serait aussi précipité que d’affirmer définitivement le contraire», écrit le juge dans son arrêt. Cette convocation, ajoute-t-il, «a pour seul but de lui donner la possibilité de s’expliquer personnellement, et non à travers le filtre de sa défense, sur certains indices objectifs» de délits, «qui ne sont pas le fruit d’élucubrations capricieuses». Iñaki Urdangarin, un ancien champion olympique de handball reconverti en homme d’affaires, âgé de 45 ans, est soupçonné d’avoir détourné 6,1 millions d’euros d’argent public avec son ancien associé, Diego Torres. Il aurait passé via l’institut Noos, une société à but non lucratif qu’il présidait entre 2004 et 2006, des contrats avec les autorités régionales des Baléares et de Valence pour l’organisation et la promotion de congrès liés au sport. Or Cristina était à cette époque membre du comité de direction de Noos. Elle détient aussi pour moitié, avec son époux, la société Aizoon, soupçonnée d’avoir servi de société écran dans les détournements et sur laquelle le juge a porté son enquête. Le scandale a éclaté en 2011, lorsque le juge Castro a mis en examen l’époux de Cristina. Ce dernier a alors été mis à l’écart des activités officielles de la Famille royale, qui tente depuis, en vain, de redorer son image. Cristina, avec sa famille, a déménagé en 2013 en Suisse. La luxueuse villa où le couple vivait avec ses quatre enfants dans le quartier huppé de Pedralbes, à Barcelone, achetée en 2004, a été mise en vente l’an dernier pour 9,4 millions d’euros et saisie pour moitié par la justice, parmi 16 biens appartenant à Iñaki Urdangarin et Diego Torres

miércoles, 8 de enero de 2014

RECOMANACIONS DEL "MIRROR" ALS AMICS

MARIA WERN Per als amants de la novel•la negra sueca. Serie basada en els llibres de la escritora Anna Jansson (deixebla de Mari Jungstedt i de Henning Makkell). Barrejeu aquest dos + un poc de suspense psicològic “a lo Highsmith” i a Asa Larsson i tindreu un gran resultat. De lo poc acceptable que resta huí a la TV publica (la hiper minoritaria 2, en aquest cas (la “UHF” com deien abans) Dissabtes de 21:30 a 23:00, sense talls La inspectora Wern es trasllada a l'illa de Gotland després de la mort del seu marit per començar una nova vida. Allà, haurà conciliar la seva nova situació familiar, com mare soltera de dos fills, amb un treball dominat per homes (la doble lluita de sempre de les dones). No obstant això, ni les situacions tan terribles a què s'enfronta diàriament en la seva professió aconseguiran que es rendeixi. Miniserie sueca basada en el personatge novel • lístic creat per l'escriptora Anna Jansson. En aquest cas, l’ Eva Röse ('' Creepschool'') és l'encarregada de ficar-se en la pell de la inspectora Wern. Les localitzacions es situen a la meravellosa illa nòrdica de Gotland, ajudant a completar l'ambient perfecte que Jansson atorga a les seves històries. Noveles i series dismitificadores, res a vore amb la violència de les series yankees. Mes info arran de la Jansson en: www.letrasnordicas.com i a http://www.goodreads.com/author/list/876403.Anna_Jansson

martes, 7 de enero de 2014

LA FADA D'ALBERT

que mal he dormit, diu Albert, badallant - No m'estranya, "ja no tinc cap ocurrència" (sent Albert que li diu una veu enutjada. El xiquet es refrega els ulls asustat. Davant d'ell, damunt la manta hi ha una criatura enfurrunyda. - Qui ets ? - diu Alber. - "soc la fada dels teus somnis. Per la nit fabrique els teus contes. - Ah! i aleshores per qué ja no somnie res? - Ja ho he dit -Ja no s'hem ocurreix res i la culpa es teua - doncs, per que meua ? - Perque ja no em contes cap aventura de la teua Mu (el teu teddy bear)i ja no alces els muscles quan passa un pardalet o una avioneta per La Mar, com feies abans. Per aixó. Llavors, Albert comença a a contar històries, mentre alça els muscles...i eixa mateixa nit i mles seguents...torna a tindre somnis fantastics

jueves, 28 de noviembre de 2013

XENOFOBIA EN SECUNDARIA ?

Aquesta profesora de segona llengua extrangera, en eixa petita ciutat del hinterland de Valencia, espera pacientment, en la seua hora setmanal de atenció a pares, que arriben les visites; aquestes, però, com quasi sempre, no es produeixen. Aprofita, doncs, per a fer un memorandum trimestral de atenció a pares. Una dona de mitjana edad demana permís: es presenta com a Gertrude, la mare de la alumna Claudia. Tot i ser romanesa li pregunta a la profe si vol parlar en valencià o en castellà. Cap problema continuen a valencià. La profe li explica que Claudia es una alumna excelent, Gertrude s'ofereix per a col.laborar en el que faça falta. Reflexiona arran de la visita, la única, que ha tingut huí. Sovint, al claustre i al pati, escolta comentaris sobre la manca de integració dels inmigrants, i es centra en el memorandum i les visites del trimestre: una parella de pares armenis, una mare moldava, un altra de la Costa d'Ivori, un pare argelí...i avuí una romanesa; per l'altre costat, sols una visita d'un pare espanyol a principis de curs. Els inmigrants son sols el 7% dels alumnes, les visites son en un 95% de pares d'alumnes inmigrants. Un altre mite cau, al igual que va caure aquell tant populista i demagògic de: "es que los inmigrantes colapsan la sanidad". On son els pares dels alumnes locals ?. Per qué no venen ?

martes, 19 de noviembre de 2013

¿PUEDE UN FACHA DEJAR DE SERLO?

Mejor en castellano. Te será mas facil: Terminamos juntos la misma carrera, hicimos las mismas oposiciones. Tu preferiste la empresa pública, el pesebre, y ahí continuas; yo la empresa privada, por una larga serie de razones. Recuerdo tu paso por la universidad, militando en el SEU, en los grupos "cazarojos", siempre delatando a los compañeros demócratas. Cuando te vi en aquella lista en las municipales de 1995 pense en lo buena que es la democracia, que permite que participen en su juego incluso los que la odian. Aquella lista era, como no, la del PP (no encontraste nada mas a la derecha para conseguir acta de edil). Me alegré, no obstante, de que intentaras entrar en las instituciones democráticas que siempre denigraste. Posteriormente abandonaste aquel empleo municipal para entrar en la RTVV, de la mano del sindicato domesticado USO, como forma mas rápida de ascender. Ahora, cuando veo tu foto en la prensa, en las protestas por el cierre de "NOU", con tu peto rojo y tu silbato, gritando en valenciano "RTVV" no es tanca y no al ERO...¿Ahora sí?.. no doy crédito a lo que veo. De verdad, no me lo creo...pero, ¡bienvenido a las trincheras!

jueves, 3 de octubre de 2013

EFEMÈRIDE POP: BUS STOP (THE HOLLIES, FA 47 ANYS JA)

" La xiqueta aplegava a la parada en jorn, sense paraigües) i plovía, sempre plovía. Jo obría el meu i ella es ficava baix junt a mi i es reia sense parlar; després pujava al seu double decker que la portava des de el nostre carrer de Cromwell Road (South Kensigton) al seu institut del ric barri de Chelsea, i em mirava des de dalt amb un somriure, mentre jo esperava el meu bus escolar que sempre venía mes tard.
Aquest matí de primavera el meu autocar va vindre primer, jo no el vaig vore, perque ella em va abraçar i, clar, el vaig perdre; ella va perdre el seu també. No ens va importar. No la he tornat a vore. He tornat, però, cada matí a eixe bus stop". 
Així conta Allan Clark, segon veu dels Hollies, com va crear la cançó (algún dia parlarem de la imprtancia de la segon veu en els grups pops britanics. Al bo d'Allan sempre li ha agradat contar hitòries autobiogràfiques d'aquestes (despres vindrien: yes. I will, The air that I breath, I can't let go...i tantes altres. El seu amic Graham Gouldman li ficà el guió a la historia y el trio Nash, Hicks, Clark; la mùsica. La resta es història: lloc 5 d'inmediat al top of the pops, num, 5 als Usa i número ú als països escandinaus. A casa nostra res de res: sols Bravos i Brincos 

https://www.youtube.com/watch?v=It75wQ0JypA   

domingo, 15 de septiembre de 2013

"DE IMPURA COTILLE"


Durante el verano he estado observando, en mi pueblo, los distintos tipos de esta especie. He detectado la existencia de tres grandes grupos:


"Cotilla almenarensis"
"Cotillam discretum"
- Cotilla almenarensis: es el mas común. Llegan en grupo, aunque la cotilla principal siempre se adelanta para contar las novedades de la casa espiada, especialmente si ha habido obras. Fáciles de detectar: bajan el volumen de la voz cuando inician el cotilleo...y ahí justamente es cuando las pillas..."veus això es el que et deia jo. A mi eixos taulells que han ficat no m'agraden res" ...o..."es veu que han fet un sostre per al cotxe..."

- Cotillam maxima:  al contrario que la anterior, es muy difícil de pillar ya que actúa cuando no hay nadie en casa; o cuando ellos lo creen así; por lo que cuando las sorprendes in fraganti" hacen el mas sonrojante de los ridículos


- Cotillam discretum (o cotillan not disimulatum)

Suelen ser guiris. Disimulan bien: se acercan con la excusa de acariciar un perro o un gato y entonces actúan...y cotillean, claro..."regarde il y à un citronnier la bas"...elles sont jolies ces roses, mon dieu ..."!

"Cotillam maxima"

miércoles, 11 de septiembre de 2013

Ford will Autos zur mobilen App machen


Autos werden zum rollenden Smartphone. Ohne Kabel per Bluetooth mit dem Auto verbunden, lässt sich das Smartphone schon jetzt zum Telefonieren nutzen, stellt die Verbindung zur Cloud her, ermöglicht die Verwendung von Apps und lässt sich dabei mit Knöpfen am Lenkrad, per Sprachsteuerung oder sogar durch Gesten bedienen. Der amerikanische Autokonzern Ford geht jetzt noch einen Schritt weiter. „Unsere Autos sollen regelrecht ein Teil des Internets werden“, sagte der Vorstandsvorsitzende Alan Mulally dieser Zeitung in einem Gespräch am Rande der Elektronikmesse IFA in Berlin.
Wie wichtig Ford die Entwicklung ist, zeigt die Tatsache, dass Mulally nur die IFA besucht, nicht aber die wenige Tage später beginnende Automesse IAA in Frankfurt. Das ist umso erstaunlicher, als der Autokonzern damit den Vorrang der Informationstechnik vor Motoren und PS anerkennt. „Wir wollen wissen, wie unsere Kunden ticken. Mit dem Messeauftritt haben wir die Chance, unser Image zu verbessern. Die Leute sollen wissen, dass wir technisch weit vorne sind“, beschreibt Mulally sein Motiv für den Auftritt auf der IFA. In Berlin hat Ford das Konzeptauto S-Max gezeigt – ein sogenanntes Sports Activity Vehicle (SAV).
Das Besondere ist die Informationstechnik
Das Besondere daran ist nicht etwa ein neuer Antrieb oder die Karosserie, sondern die Informationstechnik. Ford erweitert erheblich die Bandbreite an Smartphone-Apps, die sich per Sprachsteuerung während der Fahrt aufrufen und nutzen lassen. Die neuen Apps helfen Autofahrern etwa, die besten Fahrtrouten zu finden, unterwegs Hotels zu buchen oder lotsen sie zu Parkmöglichkeiten in fremden Städten. Das Wort App, das überhaupt erst mit der Einführung des ersten iPhone von Apple in den Sprachschatz der Welt aufgenommen worden ist, hat es Mulally sehr angetan – nicht durch Zufall taucht es als Namensbestandteil in der neuen Technologie „Applink“ auf. „Diese Anwendung erlaubt es, Smartphone-Apps während der Fahrt per Sprachsteuerung zu bedienen“, sagt Mulally.
Das sei wichtig, denn Sprache sei eindeutig die bevorzugte Steuerungsmethode der Kunden für komplexe Autoelektronik- und Multimediasysteme. Das hätten die Erfahrungen, die Ford in den vergangenen Jahren mit seinen verschiedenen Steuerungssystemen gesammelt habe, eindeutig gezeigt. Ford hat das System „Applink“ als offene Plattform angelegt. Das heißt, die Softwareentwickler anderer Unternehmen können sich ohne Schwierigkeiten an der Fortentwicklung beteiligen. Denn Mulally ist es wichtig, dass Ford enger an App-Entwickler heranrückt. Auch aus diesem Grund arbeiten Ford und die Deutsche Telekom in der Entwicklung automobiler Apps künftig enger zusammen. Die Telekom-Apps „Auto Read“ und „Ask Wiki“ sind fortan zum sprachgesteuerten System von Ford kompatibel. „Auto Read“ liest eingehende SMS, E-Mails und andere Nachrichten über das Audiosystem des Fahrzeugs laut vor. „Ask Wiki“ liefert auf Anfrage Informationen aus der Online-Enzyklopädie Wikipedia.
Das erste offene App-Entwickler-Programm in der Branche
„Dabei handelt es sich um das erste offene App-Entwickler-Programm in der Automobilindustrie“, sagt Mulally. Das Ziel, das Mulally damit verknüpft, ist so ambitioniert, wie dies bei Amerikanern in solchen Fällen immer klingt: „Ford als solches soll zur mobilen App der Wahl werden.“ Tatsächlich unterscheidet sich Ford insofern von deutschen Premiumherstellern wie Audi, BMW oder Daimler, die auf geschlossene Plattformen setzen, um die volle Kontrolle darüber zu behalten, welche Dienste in ihren Autos angeboten werden. Ford hatte seine ersten sprachgesteuerten Apps schon im Februar auf der Handymesse „Mobile World Congress“ in Barcelona präsentiert. Die Amerikaner stellten dort eine Partnerschaft mit dem Online-Musikdienst Spotify vor. Seitdem kann man in Ford-Fahrzeugen über das Internet Musik hören – das gab es vorher nur in Oberklasselimousinen. Künftig können Mulallys Kunden zudem von einer ADAC-App Routenbeschreibungen und freie Parkplätze in Echtzeit anzeigen lassen sowie über die Anwendung „Aha“ mehr als 30 000 Radiosender über das Internet hören.

Noch werden die Smartphones benutzt, um die Autos mit dem Internet zu verbinden. Hier kommt es nicht darauf an, ob dieser ein besonderes Betriebssystem nutzt. Gleichgültig ob Android, Windows, Apple oder Blackberry – die Ford-Elektronik kommt nach den Worten von Mulally mit allen diesen Telefonen klar: „Auf diese Weise profitieren wir von den sehr viel schnelleren Innovationszyklen in der Konsumelektronik. Langfristig werden wir die Autos selbst ans Mobilfunknetz anschließen“, sagt Mulally. Der Vorteil einer eigenen Internetadresse für das Fahrzeug besteht in der Unabhängigkeit von den mobilen Endgeräten. Der Nachteil sind allerdings die höheren Kosten. Ganz nebenher will Mulally auf diesem Weg seine Bemühungen vorantreiben, die Marke Ford moderner daherkommen zu lassen, als dies in früheren Jahren der Fall war.


jueves, 6 de junio de 2013

CONTES REALS I IRREALS

L'ESFONÇAMENT DE LA ABANS PUIXANT CLASSE MITJANA ESPANYOLA

Esteve Albentosa va naixer a finals dels anys vint del passat segle en un poble del litoral Mediterrani, fill i nét de jornalers es va dedicar des d'adolescent a treballs esporàdics en l'horta, com els seus avantpassats. Tenia afanys de superació i va  realitzar, amb molt d'esforç, el batxillerat nocturn a la mítica Institució republicana "Institució Lliure d'Ensenyament". Es va exiliar a Mèxic, com tants altres i allà va realitzar els seus estudis d'Aparellador, mentre treballava en una empresa de construcció de dics. Va tornar a Espanya el 1957 amb la seva dona, Vicenta, la seva nòvia de sempre i dos nens de curta edat Ana i Toni. Donat el seu currículum, no li va ser difícil trobar feina en una empresa de projectes a València. Va treballar durament perquè els seus fills fossin mes que ell. Veient la seva afició a les matemàtiques i al dibuix (herència genètica d'Esteve), els dos van estudiar Arquitectura al politècnic. Tots dos van destacar. Ana va morir d'accident de trànsit, una tragèdia de la qual la família mai es va recuperar. Toni va esdevenir un brillant arquitecte a principis dels 70, encara que veient l'escassa projecció que tenia en províncies es va traslladar amb la seva jove i bella dona Lidia a Madrid.
Al principi comparteix estudi d'arquitectura amb un altre company de carrera, però s'independitza ben aviat i crea el seu propi gabinet. És brillant i li plouen les ofertes. A la dècada d'or dels vuitanta deixa els petits projectes de pisos i realitza alguns projectes estrella per a la Comunitat de Madrid: un palau de congressos i alguns hospitals privats. Tot va vent en popa. Conserva el seu ampli apartament al barri de Salamanca però compra un xalet a la serra on passa els caps de setmana amb la seva dona i el seu fill Esteve, que ja ha iniciat els estudis d'arquitectura. Participa amb freqüència en les festes del Club de Campo, on exhibeix els ulls blaus de Lidia i tota la seva bellesa com un trofeu més. Toni és apolític i aviat veu com altres arquitectes amics i familiars de la classe política li furten els projectes emblemàtics. Així que torna a les obres mes modestes, però segueix sense faltar-li treball, encara que la seva economia ja es ressent. Quan esclata la bombolla immobiliària a principis de segle veu als polítics, causants i culpables principals del desastre, gaudint de privilegis que avui semblen de contes de fades: sous de luxe, pensions fàcils i milionàries, kit d'internet, ordinadors, targetes de crèdit , dietes, secretàries, transports i molts avantatges més, mentre les seves víctimes, entre les quals ja s'inclou, respiren cada dia més misèria i desesperació. Comença a penedir-se d'haver-se convertit en promotor en el seu poble natal mitjançant un gran préstec bancari que no pot tornar: les promocions s'acaben, però gairebé no hi ha vendes. Posa en venda el seu xalet de la serra, però no hi ha compradors. El seu nivell de vida pateix un gran caiguda, els seus ingressos actuals amb prou feina donen per la quota d'autònoms, les càrregues fiscals i les quotes del col · legi professional. Lidia, que és química, lamenta no haver-se dedicat a l'ensenyament o haver fet oposicions, haver estat només una dona florero. Mentrestant Esteve ha acabat la seva carrera i demana al seu pare ingressar en el seu gabinet d'arquitectura com a soci. El missatge del seu pare és demolidor: si tot just tinc feina per a mi sol com vols que et done treball?. El xicot aconsegueix un treball fem a una inmobiliaria com a tasador mentre es planteja emigrar a Alemania. Per primera vegada en la història moderna d'Espanya una generació sencera, l'anomenada generació perduda, viurà pitjor que els seus pares.