GEORGE

QUAN LA SEUA GUITARRA PLORAVA:
Va morir avuí fa nou anys, després d'una llarga lluita contra el cancer. Era, es, el meu Beatle preferit. sempre eclipsat per els dos 'montruos' que sols li deixaven fer una cançó per album. Tot i aixó mai es va acomplexar. Era una molt bona persona, el que mes va participar, fins el final, en actuacións benèfiques; especialment quan eren per a ajudar els països indostànics i del sud-est asiàtic. Tot i aixó, en eixa 'limitació' d'una cançó de cada dotze, ens va deixar una llarga llista d'obres inoblidables: Do you want to know a secret, en Please, please, me; I need you, en Help; Don`t bother me, en With the Beatles; Every little things, en Beatles for Sales; I'm so happy just to dance with you, en A hard's day night...i després una catarata de fantàstiques cançons: Here comes the sun, something, while my guitar gentrly weeps (quan la seua guitarra plorava en asabentar-se de que Patty el deixava).

Bangladesh
Quan es van separar, va estar el primer Beatle en compareixer en directe i ho va fer a lo gran, en el Madison, amb companyia dels seus amics: Clapton, Billie Preston, Bob Dylan, Ravi Shankar, Ringo, Ronnie Wood i altres. Un dia de l'estiu de 1971 Ravi Shankar va trucar al seu bon amic George per parlar de la complicada situació a Bangladesh, Ravi va demanar ajuda a George i així ho explicava el guitarrista quan li preguntaven pels motius de l'esdeveniment: "Un amic em va demanar ajuda". Així era George, sense enemics. Tampoc es va barallar amb Eric Clapton quan la seua Patty se'n va anar amb ell per a convertir-se en la seua nova musa, la 'Layla' d'Eric. Clapton va continuar essent el seu amic i compartint actuacións altruiestes: ajuda en el terratremol de l'illa de Montserrat, concerts per la pau per tot arreu, i ajudes per a les inondacions a l'India (on descansa per a sempre, en el seu benvolgut Ganges). Ho va passar mal quan un tribunal yankee el va acusar de plagi en "My sweet Lord" ; George no volgué entrar en polèmiques: en la vista oral li proposá al fiscal que tots el royalties de la cançó, de per vida, foren per a gent necessitada (una proposta molt "Harrisoniana". El barrister aceptá. Ara,cada vegada que escoltem eixa cançó, ja sabem que continúa donant [intangibles] beneficis.

LA CRISI...ENCARA

XICOTETS PENSAMENTS SOBRE LA CRISI…I COSES QUE NO ENTENC…
- Els sociolègs fiquen la línea roja de la revòlta en un atur del 18 per cent. Per damunt d’aixó, diuen, tot explotará, hi haurán manifestacions a diari, disturbis al carrer, assalts als ‘supers’ per a agafar (en eixes circustancies no sería un robatori) articles de primera necessitat. Pero no, no: ací a Gürtel-land estem a punt d’arrivar al 24 per cent…i no passa res. Anestesiats?

- Perque no passa?  molta economía sumergida? solidaritat extrema dels familiars dels aturats, dels treballadors (hi han molts) que ja no tenen subsidi?

- Perque quan vull comprar anticipadament una entrada per al teatre (parlem d’una setmana) ja está tot venut. Estic parlant d’un teatre anti-barraca-party, car, sense subvencions del establishment

- Per que quan viatges per ahí fora veus espanyols per tota arreu?, especialmente catalans i madrilenys; no estic parlant de països pobrets, vull dir quan vas a Berlín, Londrés, París…

- Pero hi ha gent que ho está passant malt. Tots en coneixem algú..que está passant?

- Que hem dieu dels restaurants ?: quan mes cars mes plens.

- Per que s’equivoquen tant el ‘gurus’ ? …perque fa res Islandia i Irlanda eren, respectivament: l’eixample nordic del 'savoir faire' i el ‘tigre celta’ i ara tenen, tenim que anar a rescatar-los ??

- Per que fa res (fa dos anys) era bó un déficit public fins el 20 per cent per tal de mantindre les prestacions socials, mentre que ara hi ha que tornar a nivells anteriors a la bambolla inmobiliaria

------
REFLEXIONS
 El dilema dels governs europeus (a banda de fer front a la dictadura dels mercats) es mantindre o eliminar els subsidis post-atur (justicia social) o fer un viver de malfeiners ?

- Tindrá raó els governs dels països anglosaxons ? hi ha menys aturs quan es mes fácil acomiadar els treballadors?..no vull ni pensar-ho…
-------
EPILOG
El que meneja l’economia ..el que anima a la gent a treballar es el benefici que obtenen del seu esforç i del fet d’assumir riscs: enviar el seus fills a bons collegis , tindre una millor assistència sanitaria, per a la familia …tindre unes justes i millors jubilacions, d’acord a lo que cadascú a cotiçat…sense topes…donar la mateixa asistència té un sentit igualitari..pero… retalla la motivació??? No me mal interpreteu…te que haver benestar per a tots …sanitat, jubilació , educación; pero…pot ser que les mateixes condicions per a tots retallen, com dia dalt, la motivació?….no se si el 24% d’atur d’ací es correcte, es el que diu l’estadística, pero….pot ser hi haja gent que no estiga fent l’esforç suficient per a trovar feina, eixe esforç que pensé si fan els treballadors d’USA . No vull ni pensar-ho, repeteixc, no vull…pero no m’agradaría que Milton Friedman i els seus deixebles de l’Escola de Chicago hagueren derrotat a Keynes. No m’agradría res que 'ELLS' tingueren raó. Pero ja sabeu que sempre guanyen el ‘malos’.

RECOMANACIONS DEL MIRROR

Marcel és abandonat per la seua mare quan té sis anys. El xiquet creix amb el seu iaio Pascual, que li ensenya les coses més importants de la vida i li dóna l'afecte que la seva mare li ha negat. Anys després, quan Marcel té 21 anys, decideix que és el moment de fer una vida a banda i planeja anar-se'n de casa amb la seua novia.  Pascual, però, cau malalt d'Alzheimer. Llavors, Marcel decideix posposar els plans i quedar-se per ajudar el seu iaio però no compta amb els inesperats moments que viurà amb Pascual i amb l'importantíssim viatge emocional que està a punt d'emprendre

-------------

El film es va estrenar el 21 del mes passat, día mundial del Alzheimer, i desd'aleshores no deixa de d'aconsegir premis. El darrer ha estat el del Festival de Cinema de Moscou. Relata la infantessa i joventut de Marcel (Alberto Ferreiro) junt al seu iaio Pascual (Hector Alterio) i la complicitat que s'estableix entre tots dos en cuidar ú de l'altre.

Es la´ópera prima de Freddy Mas Franqueza, qui li fa en el film un homenatge a Morella, on s'han rodat quasi tots els exteriors. La actuació del cap de la dinastía dels 'Alterios' es espectacular (per qué son tan bons els actors argentins?). Pero no ho es menys la del net, Alberto Ferreiro (es possible que se'n recordeu d'ell d'una altra grandísima actuació en 'Soldados de Salamina', basada en la novela de Javier Cercas.Es aquell miliciá que li perdona la vida al falangista Rafael Sanchez Mazas en aquell bosc gerondés quan el té a tir). 

Tornant a "Amanecer de un sueño", impressiona la escena en que el net s'adona per primera vegada que Pascual está entrant en la penombra, que comença a estar "al altre costat". Alguns critics de prensa diaria han volgut vore en el film quelcom mes enllá del Alzheimer. La película, però, la subvenciona la fundació d'aquesta terrible enfermetat (m'ho confirmaren al coloqui de la UIMP) i va d'aixó, del Alzheimer, només d'aixó. Només.

DECLARACIONS DEL "VICE" DE COMUNICACIONS (PP)

QUE BÉ QUE ESTARIEN CALLAETS !!!
"Cuando yo era un estudiante universitario, Rubalcaba formaba parte del Gobierno. Hoy, mi hijo está en la facultad y sigue presentándose como la renovación y la novedad del Gobierno".

Esteban Gonzalez Pons
------------------------------

“Cuando yo era un estudiante universitario, Fraga Iribarne (Ministro tardo-franquista de la Gobernación) ordenó disparar con fuego real contra centenares de obreros encerrados en la iglesia S. Francisco de Asís de Vitoria, con el resultado de cinco obreros muertos y más de cien heridos. Hoy, mi hija está en la Facultad y Fraga es el PRESIDENTE DE HONOR de Estebán Gonzalez Pons”.
Pep Olmos

DE CATALANOFOBIA, VASCOFOBIA I PACTES

REFLEXIONS

El PNV, es un partit centenari (que ha estat en la pólítica estatal en cada ú dels tres curts periodes democratics de la història de Espanya), centrat, demócrata-cristiá, interclasista i moderat. Doncs:


- Quin interés té el PP en demonitzar aquest partit, presentant-lo als ciutadants carpetovetonics, monolingües i analfabets en política, com una organització quasi satànica, próxima a l'esquerra abertzale?
- Com un partit format fa res, amb una barreja de desilusionats de l'antiga UCD i d'altres vinguts de la caverna franquista pot criticar amb quí es pacten presuposts i amb qui no?
- Perque es bona  Coalició Canaria per a pactar i no ho es el PNV ?...es mes: per qué se oculta que també el pacte inclou CC ?. Son ells millors?

El que els nacionalistes bascs demanen ja ho tenen altres i está redactat al seu estatut des de fa anys. Doncs:

- Perque Euzcadi no pot tindre unes tranferències portuaries i de nomenclatura que ja tenen altres  (Galizia, Catalunya)?
- El Estatut de Guernica existeix des de 1979 i lo que PNV demana está previst dins d'ell
- Perque quan arrivem a la principal capital Gallega sols apareix el lletrero "A Coruña" (La Coruña ja no es un nom oficial) i no pot apareixer sols Gasteiz quan s'arriva a la capital alavesa en lloc de Vitoria, Gasteiz?
-Tenim que tornar nosaltres a Torrente-Torrent i a Muchamiel-Mutxamel ?

CONCLUSIÓ
El que tendriem que plantejar-nos els que no tenim por a un estat federal (cap al que anem sense dubte) ni molts menys al actual estat autonomic es:

- Perque eixes transferències que van a fer-se ara, encara no s'havien concretat?
- No saben els centralistes que les CCAA també son 'ESTAT?
- Segur que estem un altra vegada, i en van?, davant del mateix problema centralista d'enveja i complexe d'inferioritat front unes nacions espanyoles (mireu la Constitució de 1978) molt emprendedores que tenen un atur molt mes baix que la resta (Catalunya) i un PIB, que sorprenentment, i malgrat la crisi te un creixement  positiu (Euzcadi).

CHILE: MINA SAN JOSÉ

HÉROES, POLITICOS I DEMAGOGIA

Cuando oímos hablar del desierto de Atacama, al norte de Chile, nos viene a la memoria una de las preguntas más recurrentes en los concursos televisivos  tipo “Pasapalabra” o una de las más típicas en el antiguo Trivial. ¿Os acordáis?... aquella de ¿Cuál es el lugar más árido del mundo?. Ese lugar es ahora todavía mas famoso. Allí se ha producido el rescate de los mineros de la mina de cobre San José, televisado en directo y con una audiencia de casi mil millones de de espectadores. Ayer vimos la “actuación” demagógica del presidente de Chile, Sebastián Piñera quien, como buen político, intentó (y consiguió) sacar rédito de la situación; ocultando quienes han sido los auténticos héroes en los largos días de encierro: los mineros en general y su solidaridad;  la sangre fría y el altruismo del jefe de turno (también encerrado), siempre dando ánimos a los demás y saliendo el último; la osadía del rescatador Manuel González, primero en bajar aún sin saber si la minúscula capsula de rescate iba a funcionar correctamente. Piñera, buscando protagonismo, afirmó que el rescate ha sido todo un éxito ya que se ha hecho  “a la chilena”. Bien, pues habría que recordarle que la catástrofe del 5 de Agosto, en la que quedaron sepultados los 33 mineros, también fue una pifia…”a la chilena”.

John Winston Lennon 70th’s birthday

I believe in God, but not as one thing, not as an old man in the sky. I believe that what people call God is something in all of us. I believe that what Jesus and Mohammed and Buddha and all the rest said was right. It's just that the translations have gone wrong .

John Lennon

----------------------------------------------------------------

We have tried to imitate you so many times !!!... even the photo above with the four teen -agers- friends jumping from a wall is to honour you: we just tried to copy your Twist & Shout cover. Of course we failed (although no injuries were repored when we landed on the ground) but we had an exciting time dreaming on being Beatles in the air for a while. Thanks, John......

THIS DAY IN HISTORY (30/09/1955)

Film Icon James Dean Killed in Car Crash (1955)

Though he starred in only three movies: East of Eden, Rebel Without a Cause, and Giant, he became one of the most iconic actors in the history of Hollywood.
The first one, directed by Elia Kazan (based  in a 1952 novel by Nobel Prize winner John Steinbeck) having blondie Julie Harris as Dean's partner.
Rebel Without a Cause (from Nicholas Ray), with a beautiful Natalie Wood. And last but not least:
Giant, accompanied by Rock Hudson and purple eyes Liz Taylor.

CHABROL

Vam tindre la sort de coneixer quasi tot sobre Claude Chabrol i els altres monstres de la nouvelle vague en unes llargues jornades qua va organitzar la CAM (en aquelles llunyanes dies encara anomenada "Caja de Ahorros de Alicante y Murcia) a Benidorm, que aleshores tenía una certa tranquilitat en hivern i encara era quelcom 'poble'. Cada vesprada després de vore La nuit americaine, de Truffaut o Le petit Soldat, de Godard participavem en une xerrades que dirigía un melenut amb una túnica roja d'estètica georgeharrisoniana. No se d'on haviá surtit eixe personatge i que feia en una ciutat tant plaentera pero prou meninfot des de'l punt de vista cultural. El cas es que aquell tipus ho saviá tot sobre la cultura i el cine del país veí i mes encara del seminari que dirigiá: Nouvelle Vague i Cahiers du cinema, el magazine on participaven Chabrol i Rohmer, junt als esmentats Jean-Luc Godard i François Truffaut.

De Claude Chabrol ho verem tot. Vull dir, tot fins 1974: desde la mítica Le Beau Serge, on un encara jove Chabrol feia d'actor fins a totes les que va dirigir: Le Scandale, Les Biches, Le Boucher, Juste avant la Nuit, La Décade prodigieuse, Les noces rouges.

Claude retratratava d'una forma magistral a la burgesía francesa, especialmente  la burguesía de 'provincies'. Era un mestre del suspense, una mena de Hitchcock francés. Sabía traure tot el suc a les seues muses: Mathilda May, Stephane Audran, Marlene Jobert; pero especialmente a Isabelle Huppert (une affaire de femmes, Madame Bovary).

Des d'eixa época maravillosa, Chabrol no ha deixat de fer cinema: Les magiciens, L'Enfer, Les fleurs du mal…pero el seu cine va perdre certa mis en scene francesa i es va fer mes anglosaxó, tot i aixó ell i les 'seues' xiques van continuar triomfant: Mathilda May va aconseguir el 'Cesar' de 1995 (l'Oscar frnacés) per Le cri du hibou, de la novela del mateix nom de P.Highsmith; mentre que la Huppert el va obtindre per La ceremonie, basada en l'analphabéte, de Ruth Rendell.

Chabrol va morir ahir a París, al vuitanta anys.

BLOCKED UP !

Els meus escasos 36 lectors valencians i catalans diaris están decebuts. Em pregunten perque no escric mes narracions breus del tipus LA TORMENTA DE SAN ROC o EDELMIRA. Dels estrangers, ‘pillats’ per obra i gracia de la aplicació ‘contadorwap’ (Gracies David M.C, ahí en Aldaia) no se res pero m’agradaría al menys que diguereu algo . Anyway, gracies als lectors/res anònims de Nordestedt, en el lander alemany de Sclleswig-Holstein; al d’eixe polblet suís al costaet de Zurich; al de Dallas (Texas); al de Brno (Txequia) i especialment al de Hafnarfjördur, en Iceland, prop de l’Artic;
Molt agraït…pero doneu senyals de vida collons i feu algún comentari.
No, ja no escric contes; ni molt menys novel.les. Simplemente: ara em dedique les 24 hores del día a odiar Manuel Vicent (si eixe tipo arrogant de la foto), …fins que siga capaç, o acosegueixca la técnica necessaria per escriure quelcom la meitat de meravillós al menys que “Contraparaiso”," Pascua y naranjas” o "No pongas tus sucias manos sobre Mozart". I damunt aquest estiu tampoc ha vengut al poble com em va prometre la seua germaneta Rosa !!!

GENT DE LA CALA PEPO

La prefereixc a altres cales de l'Ametlla, com ara la de l'Alguer, la de Caponet o la de l'Estany (si, ací també hi ha un estany) i, a mes a mes, está al costat de l'apartament de la meua amiga la senyoreta Peiró. Es mes xicoteta que les altres i ací ja es coneixem tots: la francesa profesora d'espanyol, la estiuejant dona de Granada, els adolescents natius que cerquen polps i cargols marins fent 'snorquel' (es diu així ?; que vol dir snorquel?). En aquesta cala la brisa salada es barreja amb l'aroma soporifer i relaxant de l'oliverda, el timó i la pebrella.

La essència de una cala mediterrànea es la modorra, i si ú está a favor del plaer fará bé en tombar-se després del tercer o quart bany del día i deixar passar les hores i segur que sent que s'está molt bé en aquest mon, especialment si som a la nostra Mediterrànea, si re-incidim al vespre i es deixem invadir pels sentits després del segon i darrer 'pippermint frapée' del dia, tampoc cal abusar. El cervell ací te molt poc que fer, els sentits es troven en cadascú dels poros de la pell. La gent de la Cala Pepo parla poc, vull dir: parla poc fins a boqueta nit. Aleshores mentre busquen petxinetes o juguen amb els fills i els nets surten les converses típiques i topiques. El simpatic accent del delta: - que no sou d'ací ?..doncs parleu molt bé el catalá!, pero sou valencians, veritat? ; -"nosotros somos de Madriz, venimos todos los años...y ahora con el AVE hasta Tarragona: un 'shollo'. I els parisins: - on est bien icí, eh?

Jo, sentat en les roques salades, sempre mire cap al sudest i pense en els 'altres mediterranis': en Sousse (Tunisia, que coneg bé), en Oran...fins i tot, de vegades aconsegueixc 'sentir' els olors dels zocos, i escolte els tambors dels encantadors de serps de Fez; també veig l'arena del dessert allá en el Djelm, 'la porta' del Sahara', no molt lluny de Monastyr i la esmentada Sousse.

La gent de la Cala Pepo no te pressa. No se'n van fins la nit. I es que les colines que la llimiten fan que el sol se'n vaja molt prompte i que refresque. S'está molt a gust ací. Tire de menys el principi d'estiu a la Cala. Així que...no ho pense mes m'agafe unes mini vacances només començar Septembre i torne allí: acabem l'estiu com el vam començar: al Baix Ebre: junt a la gent tranquila, amigable i diversa de la Cala Pepo. Cal gaudir del plaer d'estar ací: els plaers pertanyen als sentits i son eterns; els errors, al fi i al cap, deriven del pensament i son efímers . Aquest será, una vegada mes, el lloc ideal per a apropar-se al 60 anys i a una, crec que merescuda, jubilació parcial.

VALENCIA; LA VIDA COTIDIANA, PSICOPATOLOGIA, FASTIC

Stress en el trabajo tras el regreso de vacaciones. Eufórico por el final de la primera jornada laboral tras el parón veraniego. Alegría efímera al constatar la realidad del 'ferragosto' valenciano: 40 grados. Me molesta todo; también el pelo, aún siendo escaso. Ninguna peluqueria abierta. Llego a casa. Me ducho. Enseguida estoy peor que antes. Recuerdo que tengo cosas que hacer en la calle. Busco una ferreteria para arreglar pequeños cosas de bricolage pospuestas, como siempre, para después del verano pero no hay ninguna abierta.

¿que pasaría si todo lo dejáramos dejamos para septiembre?. Hay que alargar el mes ese mes para poder hacer cosas y disfrutar de su temperatura y languidez. Me duele la cabeza (41 grados). Ninguna farmacia abierta. Vuelvo a casa. Otra ducha, pero ningún alivio. Idea genial: Cines Albatros -aire acondicionado- (no importa la película)...están cerrados para siempre ...Dita sea...Esos cines (VO) eran una de las alegrías de este barrio, ya de por si alegre, y uno de los motivos por los que me mudé aquí.

Cita Vuota. Buida de gent i de tendes. Sense estudiants, sense profes. Molt trist...i encara el 'ferragosto', suma i segueix
-----------------
44 Graus a l'ombra. Inhumá. Me'n vaig al poble (Plana Baixa) Voramar. Adeu, puta capi !!!

ELUCUBRACIONS ARRAN DE: LA CATALANÒFOBIA I LES CORREGUDES ...

La FÓTO MOLA, N'est-ce-pas ?


Catalunya [el seu parlament, si parlem com cal] acaba de prohibir les corregudes de bous a partir del 31/12/2011, WELL DONE !...una altra vegada demostren ser els més europeus d'entre nosaltres.
Però, de sobte, la CATALANOFÒBIA es posa en marxa i els 'antis' comencen les seues campanyes (ja programades, 'pillos', des de fa temps) i quasi ningú recorda que en un ja llunyà Setembre de 1991 Canàries va fer el mateix ...i ningú va dir res. El fet és que des d'aleshores ja no hi ha corregudes a Canàries, però no passa res; ningú es declara anti-canari; ÉS MÉS RENTABLE POLÍTICAMANT SER ANTI-CATALÀ...i mira que ser 'anti-algo', odiar alguna cosa, és estressant, veritat ?
És el mateix que quan tot lo mon s'escandalitza quan el Principat demana un 'CUPO' com el que ja tenen els bascs, o una autonomia fiscal com la dels navarresos. Però clar, Navarra té dret a tindre eixa autonomia; Catalunya, no. Coneixeu algú que siga anti-navarrés ?...em direu: NO! És que ells no protesten !!!, clar, com van a fer-ho ? son un país independent 'de facto', sols els manca un conseller navarrés d'Exteriors, obrir 7 ó 8 embaixades ...i ja està: la nova Croacia ...!!!

Tornant a la 'FIESTA', jo mateix vaig esser aficionat als bous al carrer en la meua infantesa, al meu poble, és normal; sóc de les 'comarques del nord', Però és que es perd la afició com es perd la ingenuïtat.

Em ve a la memòria Ferran VII quan va obrir l'Escola de Tauromàquia... Però a l'any següent, 1567, el mateix monarca va dir: "s'han de prohibir aquests espectacles maldestres i cruents". També admet aquest rei espanyol que el catolicisme ha de ser enemic dels bous.

Sempre he pensat que la prohibició del taurí hauria de caure com fruita madura (com ja es prohibiren llançar cabres vives des de dalt dels campanaris) en algun dels moments en que la renda per càpita arribés a uns determinats dígits. I ha estat així: Catalunys supera ja en 15 punts el PIB mijà europeu.

La tauromaquia ha fet molt de mal a aquest país: ha fomentat una 'falça masculinitat', s'ha disfreçat de festa nacional (si,amb minúscules), ha inundat tòpics sobre nosaltres; ha enllaçat i unit (sota eixes vesprades xafugorosses de sang i mosques) dos extrems abomibables: una aristocràcia decadent, inculta i als delinqüents de raval (truanes de callejón en paraules de Don Pío [Baroja])

Molts conservacionistes s'agafen al ferro brulant de la tradició. Sempre la tradició; si fos per això encara estaríem anant a vore les lluites de gladiadors i els tornejos medievals amb resultat de mort. D'ací uns pocs segles segur les xiquetes d'aleshores quan vegen 'las corridas' diran: però qué animalots eren els nostres avant-passats...

Som de la generació del 'PROHIBIDO PROHIBIR', pero en aquesta ocasió benvinguda siga la prohibició si, com és el cas, ve d'uma votació democràtica d'un parlament (ara si: majúscules) DEMOCRàTIC I ARRELAT AL POBLE.

JAÉN: OTRA VEZ ES VERANO EN EL OLIVAR

ESTÀNCIA (Per desgràcia molty curta) A LA UNIVERSITAT DE JAEN A FINALS DE JUNY.


(impactats per l'exhuberància dels olivars)


Tornarem !




...Y ha venido
dejando en el olivar
un libro en cada nido
Vivir leyendo, leyendo
mientras la paz en el mundo
no se nos vaya muriendo.

Paz, paz, paz para leer
un libro abierto en el alba
y otro en el atardecer.-------------------------------------------

UN LIBRO ABIERTO ES UN CEREBRO QUE HABLA;
CERRADO, UN AMIGO QUE ESPERA.

FUTBOL

...FEM UNA EXCEPCIÓ...MIREM UN PARTIT [UNO RARO, RARO, RARO]... PERO: Quan?, on?
No. Els futbolistes, eixos xicons mimats, rics prematurs 'avant la lettre', no s'ho mereixen. El nostre admirat M.Vicent va dir que el futbol era "un joc on 22 millonaris corríen darrere un baló dirigits per un viatjant de comerç", i tenía raó.
Ens fot vore a tanta gent, nerviosa, preocupada, patint per culpa d'uns privilegiats que al'hora de la veritat quasi mai donen la talla (vore el darrer Espanya-Suissa). Divendres 18 vaig tindre l'ocassió de vore quelcom diferent: el Bar Istanbul, amb propietaris argelins, malgrat el nom, em doná la idéa. Baixe a tirar el fem i veig a
Eles, l'amo del Bar sentat junt als clients, tots arabs. Em saluda i li pregunte, després del 'Es salam Alikum' de rigor. Q'est-ce quil arrive, Eles ? i em contesta
on va voir un match Anglatèrre-Algerie ?. Li dic que em quede i em serveix un te amb herba sana, meravillós i refrescant i afegeix una pasteta de 'no se que' amb mel, que jo no li havía demanat: - Salam, Eles!; - de nada; em contesta en castellá.
El Bar está abarrotat. La gent canta un himne bilingüe, suposse que improvisat, per animar als seus: "Allez, allez, allez; allez Algería"
Anglaterra, la favorita (a vore si, per una vegada, perden el rics; o, al menys, empaten els arabs)
no pot amb ells, tot i ser, almenys per a mi, una de les seleccions mes valentes, mes aguerrides (no sé prou de futbol per a dir si, a mes de furia, tenen qualitat)
pero no, no poden. la possesió del baló está al 50% i els argelins semblen encara mes rapids. Es tot molt trepidant. Un gegant argelí, al fons del bar, dirigeis els cantics,em ric, ells em miren i em saluden amb complicitat. Una altra vegada els cants, ara mes plurilingües: "one, two, three; Vive l'Algerie", "one, two, three; Vive l'Algerie", amb rima i tot. Arrivem al descans. Li pregunte a Eles quant li deg; diu que estic invitat. Em trove incòmode; pero segons les normes arabs tins que acceptar-ho per a no graviar-lo.
Apareix un personatge no previst: l'inefable vendedor pakistani, tìpica au nocturna urbana. Es queda a la porta mirant-nos somrient amb una risa enigmàtica. Es, sense dubte, el personatge equivocat al lloc equivocat, al pijor moment, pero somriu , ara em mira a mi, s'acosta. li dig en anglés que no vull res, pero que el invite a un té. Es queda
Ara el pakistani i jo som les dos ànimes invitades en esta festa verda. Beu el té i em mira amb agraïment. Continuen els cants: "Allez, Alles, l'Algèria, Allez les verts"..
Anglaterra, selecció valenta com ninguna no pot amb la garra d'aquesta gent.
Acava el partit. Els anglessos, incloent Beckham, espectador de luxe, en traje, a la banqueta junt a Capello, no es creuen el que ha passat. Acava el partit. Els argelins ho celebren dins del bar com si acavaren de guanyar el mondial.
S'acomiadem. Salude a tots, ú a ú, incloent els pakistaní que ara es comunica, en una llengua estranya, que no es l'arab ni el seu urdu, amb ú dels clients mes joves.
Quina nit mes rara, quina gent mes feliç i compromessa amb els seus.


Ha estat espectacular, crec que el tiki taka pasimoniós d'Espanya tampoc hagués guanyat huí. Després, fins i tot, podrán guanyar el mondial, perque son bons, pero hi ha que ficar-li un poc mes de collons.
A Espanya li manca garra; la mateixa lluita i la força que mostren, en la foto, James i Matmour en la disputa.
Merci Algerie...i GRACIES SUISSA !!! per derrotar la prepotència.

AMIN MAALOUF GUANYA 'EL PRINCIPE DE ASTURIAS'

أمين معلوف
Em van regalar 'Els Viatges de Baldasare' fa quasi 10 anys. Vaig tardar en llegir-lo. El vaig confondre amb un egipci, narrador de contes i inmerescut guanyador d'un NOBEL, que tindría que haver anat a parar a altres mans (perdó a tots els seguidors de Naguib Mahfuz (نجيب محفوظ) ...pero la sinceritat sempre per endevant.
Deseguida em vaig adonar que Amin era "ú dels nostres", del altre costat de la mar,
del llevant mediterrani, pero ú dels nostres.

El viatge de Baldassare és un recorregut per les cultures occidentals i aràbigues que té per protagonista un genovès establert al sud del Liban. El principal actor d'aquest viatge, té com a leiv motif aconseguir un llibre que va tenir a les seves mans i del qual es va desprendre per miraments mercantils, en el qual es descriu el 'centèsim nom de Déu', enigma que inclou un proper fí del mon, del mon d'aleshores, d'un mon que tenía com a epicentre l'imperi otomá a l'est i un crepùscul d'estats cristians guerrers i/o mercantilistes a occident.

Des d'aleshores es ú dels meus favorits. Després vingueren l'autobiogràfic 'Origens'
i, especialment 'León el Africano', un llibre de perdedors: ni mes ni menys que la reconquesta vista des dels ulls dels àrabs.
El protagonista es Hassan fill de la Granada aràbiga, el qual es veu obligat a fugir de la seva ciutat després de la caiguda en mans dels cristians. La seva vida a partir d'aquell moment és un pelegrinatge pel món. Primer pel nord d'Àfrica, i després recorre l'Àfrica Negra, coneixent i aprenene la vida d'aquelles cultures. Coneix Constantinoble, i a Egipte és segrestat per pirates que li venen com esclau als cristians. És regalat el Papa Lleó X del qual es farà amic i col.laborador. Es espectacular la visió que ens dona de Fez, la preciosa ciuatat marroquí, on el mestissaje va incloure a arabs, jueus i mozarabs. Ahí va renaixer l'espirit de concordia que hi hagué a Toledo un segle abans.

En 1993, aquest arab, exiliat a França va guanyar el Goncourt, el premi mes pretigiós de França...i escribint en Francés!. Al Orient Mitjá ho ha guanyat tot. El Principe d'Asturies era ú dels pocs que li mancaven. Esperem que ara 'Livre de Poche', al país del costat i, ací, 'Alianza' li ho reediten tot: els quatre esmentats...i 'Samarcanda', 'Les Creuades vistes pels Àrabs', 'El primer segle després de Beatrice', 'l'amor vist des de lluny'...i puga arrivar així al gran public. S'ho mereix i, com he dit abans, encara que del altre costat de la nostra Mediterrànea Amín es "Ú DELS NOSTRES".

DENNIS

Dennis Hopper va morir aquest dissabte a casa seva, A Venice, Califòrnia, com a conseqüència d'un càncer de pròstata ia l'edat de 74 anys, segons va informar un amic de l'actor, Alex hitz, en declaracions a Reuters.
He transferit una foto seua de quan el rodaje de "Gegants" que va protagonitzar junt a una altre mite, James Dean, com a actor secundari (perdó ell hagués dit "ACTOR DE REPARTO"). No he volgut ficar al meu BLOC una foto recent, per tal de no vore-lo desfigurat per l'alcool i la cocaína, i amb 45 kilos menys pel seu cancer de próstata.
Hopper va morir a les 8.15 hores envoltat de familiars i amics, va indicar Hitz. Hopper serà recordat especialment per dirigir i protagonitzar el clàssic de culte Easy Rider, de 1969 (junt a Peter Fonda-el "hermanísimo") amb la música meravellossa de 'BORN TO BE WILD, al fons. , i participar en altres films mítics com Apocalypse Now ( on el grup, també de culte, 'The Doors' interpreten la inquietant THE END, al principi del film mentre els marines bombardejen sádicament el Vietcong amb centenars d'helicopters 'Apache'). També recordem:, La llei del Carrer, Llabis Appassionats, Blue Velvet, o la abans esmentada Gegant, . Però Hopper no es va limitar a interpretar o dirigir pel·lícules. Els seus dots com a pintor, escultor i sobretot fotògraf eren molt destacades.
La darrera aparició pública de l'actor va tenir lloc fa dos mesos quan va rebre, en una cerimònia en què va estar present la seva família i diverses estrelles de Hollywood, l'estrella amb el seu nom al passeig de la fama.
Per a mi el Hopper sempre será eixe tipo lleig que, incomprensiblement, es va lligar i va estar casat amb Michelle Philips, la xica guapa de Mamas & Papas', ú dels meus mites d'adolescent. ...durant una setmana !!!...en ú dels matrimonis mes efímers de Hollywood. Michelle, apassionada com era, es va excusar davant John, el seu home, deient que Dennis tenía algo que el feia irresistible. John mai torná amb ella.
Jo, durant una setmana, també el vaig odiar...!!!

ASSASSINAT A LIVERPOOL

1. PEL MATI
Era una fresca matinada d'Octubre. La senyora Jones estava en la cuina preparant el desdijuni. Estava aixecada des de le cinc. Va mirar el seu rellotge. Era ja l'hora de despetar Peter.
-Peter, Peter, son les sis. Va xillar des de sota l'escala.Peter ja era despert.
- Que ?
- Son les sis, va repetir
- Ah, val. Oulorava el desdijuni que sa mare li havía preparat. Es va alçar lentament i se'n va anar cap al cuarto de bany.
- Peter !
- Si, mamá. Estic despert. es va llavar molt rápidament perque feia fred i torná corrent a la seua habitació.
- Peter !. El desdijuni ja i es.
- Si, mamá. baixá corrent l'escala i va atravesar el hall cap a la cuina.
- Ah, estás aquí - va dir sa mare. Donat pressa o es gelará !.
- on vas huí ? preguntá la senyora Jones mentre servía el té.
- No ho sé.
- Son les sis i mijá, - digué sa mare, mirant de nou el relotge.
- Me'n tinc que anar.
- A quin hora toranarás al vespre ?
- Ho ho sé. Si es una ruta llarga no tornaré fins demá.
- Cuidat, Peter, li digué sa mare mentre li donava l'anorak.
- A reveure !. Gracies mamá. Va creuar la porta i caminá fins el final del carrer i girá a la dreta. Mentre girava el cantó va vore el bus de dos pisos i començá a correr tot lo rapid que podía, agafant el bus poc abans de que arrancará.
- A Corporation St, per favor. li va dir al xofer.
(CONTINUA EN LA SECCIÓ DE CONTES)

ACCIO ECOLOGISTA AGRÓ ....

...EN ACCIÓ



Els aniuaments fets fá sols unes setmanes a la Muntanya de Romeu ja van donant resultats. Mireu les images.


D'ací 15 dies tornarém per anellar

MOLINET DE CASABLANCA

Els temporals i les obres a la platja d’Almenara porten el molinet al fil de l’extinció aquesta primavera de 2010.

Les últimes poblacions de molinet (Silene cambessedesii) a la península ibérica es troben a les platges del sud de Castelló. Fa deu anys hi havia més de 1.000 exemplars a la platja d’Almenara i una petita població a la microreserva de flora de Moncofa. Membres de AE-Agró hem corroborat que aquest any el molinet ha desaparegut de Moncofa i la microreserva ha segut, en gran part, engolida pel mar.

A la platja d’Almenara tan sol hem trobat un grupet de menys de 50 exemplars en un rodal d’uns pocs metres quadrats i un exemplar heroic aïllat. La Silene cambessedesii està catalogada com en perill d’extinció pel Catàleg Valencià d’Espècies de Flora Amenaçades. I ara més que mai.

EL LIBRO QUE CAMBIÓ MI VIDA

Fue un libro que leí a lo 18 años. se trata de Verano, de Albert Camus. En este libro descubrí que la felicidad no es obligatoria, pero si lo es el placer. Descubrí una visión nueva de mi tierra, el Mediterráneo, como una categoría de la mente. A partir de ese momento, no concibo que se pueda hacer nada revolucionario que no sea placentero, entendiendo por placer la conquista del espíritu o el vacío. Compré esta obra en una librería que vendía títulos prohibidos en su sótano de la calle Xerea de València. es muy corto, pura prosa poética y hay que sorberlo muy lentamente. Pero a pesar de su brevedad, no mas de 100 páginas, me ofreció otra forma de ver el Mediterráneo y me derribó a autores como Blasco Ibañez, que tenián una visión provinciana y naranjera, llena de tópicos, sobre el mi tierra y mi mar.
-----------
ALIANZA EDITORIAL comenzará en breve la reedición de las obras completas de Camús.
Será una magnífica ocasión de releer 'Verano', pero también: La Caida, El mito de Sisisfo..y especialmente El Extranjero (magistral, insuperable, sublime el capítulo en que Meursault, el protagonista, visita a su madre 'encerrada' en aquella lúgubre residencia de ancianos de Argel).

PERQUE M'AGRADA FRANÇA

es el que sempre em pregunten familiars i amics
- i perque sempre tornes?
- Perque no a altres ciutats emblemàtiques: Londres, Roma, Praga...?
Doncs, per tot açó:

M'agrada el 'País d'ahí al costat' perqué ells feren algo que nosaltres mai hem estat capaços de fer:
- Perque sustituiren, fa ja mes de dos segles la seua rancía aristocrácia per una burguesía il·lustrada, perque feren una revol·lució que ací ha quedát pendent
- Pel seu republicanisme
- Pel seu laicisme, i la separació total esglesia-estat, quelcom que ací es sols pura teoría; perque en un poble menut l'edifici emblematis es sempre l'Hotel de Ville, mai l'esglesia. Perque en u poble de 2000 habitats hi han 3 llibreries...
..i per moltísimes mes coses:
-Perque ells saben que el bon menjar i el bon ví son inseparables de la bona vida
- Per les 350 clases de fromatge
- Per les mes de 100 tipus de pa (sense incloure les 'baguettes')
- Per l'idioma, per la seua literatura...per la forma en que Albert Camus em va desmontár a Blasco Ibañez, al ensenyarme una visió brillant i sublime, diferent, del Mediterrani, el meu autèntic país, i borrá de mi la imatge blasquista de topics i provincianisme, per Don Emilio [ZOLA]i per Don Honorato [Balzac] que em van desmontar a Don Benito Galdós i la seua visió excesivament espanyolista i patriotera de la história...per la psicología narrativa i realista de Stendhal...per Baudelaire
i les seues 'Fleurs du mal', per Rimbaud i per Verlaine, tant inalcançables i admirats pels Doors, el meu grup pop de culte.
Per l'accent sensual de les parisines, pels meravillosos ull grocs de Marie [Laforet],el verds de Françoise, el blaus de Enmanuel [Beart]
Per la igualitat en el tracte social...per que allí la dona del femater tunesí es la senyora Yasminah i no 'la dona del moro' com ací; perque la dona del albanyil espanyol inmigrant es la SENYORA Corral (en majúscules) i no la dona d'eixe espanyol
que viu en eixe modest barri de 'Quais de France'
Per els meus amics d'allí: Henriette i Youssef.
..pel Burdeos, pel Borgonya; inclús pel modest Beaujolais, que acudeixc a comprar, com un rite social, cada quart dijous de Novembre...per le seu 'Slow Food' ..i Paris, sempre París
I em dieu: Londres es fascinant, d'ac !: pero ara es, al menys per a mi, una metròpoli per a joves. I jo a la sempiterna pregunta de Paris o Londres? sempre us he contestat: PARIS !!!. I Roma ?..sempre he pensat que la tinc un poc per ací...a má, u poc en Sagunt, a Tarragona a Emérita Augusta..
i Praga ? preciosa, pero massa melancólica...per a una vegada i prou.
---
Pero tot el que dius del menjar...ací tampoc está malament, no?, tampoc son dolents el nostres vins, els Dueros, els Riojes
els blancs catalans, els 'rosés' navarresos , la cuina mediterránea: si d'ac ! també...'de nouveau'...pero aixó, tot aixó ho tinc sempre a má ací ...pero a ella (a la France) sols puc tornar... de temps en temps.

GOOGLE I ELS XINESOS

GOOGLE CENSURAT A XINA
Una cosa que crida l'atenció quan hom veu els reportages de les TV's, especialment a Xangai, el centre financer, es que quan els jurnalistes interroguen a la gent sobre la decisió de Google de retirar-se de la part continental, es que un gran nombre de xinesos encara no saben que les notícies i la informació és censurada. La majoria no els importa. La informació que el govern no vol que vegin (una llista dels últims publicats aquí al PAÍS) no té res a veure amb la seva vida quotidiana.

El govern està fent tot el possible per impedir que la gent expresse les seves opinions sobre el cas de Google. Missives del Departament Central de Propaganda han estat recollits per la Xina Digital Times, un lloc web de notícies de la Xina amb seu als USA, i traduït.

Les instruccions, que es va filtrar per Twitter i altres mitjans de comunicació social, posen al nu el control total que el govern tracta de mantenir en la informació.

El 23 de març, el ministeri de propaganda (de vegades es dóna el sobrenom 'orwelliá' del Ministeri de la Veritat), va dir a editors i llocs web:

Google ha anunciat oficialment la seva retirada del mercat de la Xina.

Aquest és un incident de gran impacte. S'ha desencadenat debats ciutadans en la xarxa, que no es limiten a un nivell comercial.

Els xicons de GOOGLE son molt llestos, també ho son el xinesos i, a mes a mes, existeix el morbo de lo prohïbit. segur que se ho apanyen per a arrivar al potent mercat xinés des d'un altre lloc.
(Jusqu'ou iríez vous pour etre libre?)

THE HOLLIES

Manchester ha estat sempre la ciutat rival de Liverpool en tot (futból, industria, arts). Li manquen dues coses respecte al rival: no te port y no te, no va tindre la 'pleiade' de grups POP que envoltaren el riu Mersey. Tot i aixó, va haver excepcions honroses, com el grup al que ara recorde en el 35 aniversari d'aquesta joia . The Hollies ha estat sempre el meu segon grup, sempre per davant del Stones.
A mes, a mes, foren l'unic grup britanic al que vaig tindre el plaer de vore, fins i tot vaig poder parlar amb Graham Nash i Alan Clark.
Al noroest de l'Illa (la regió de Cumberland.la regió dels llacs) anaven els poetes romàntics anglesos a inspirar-se. Hollies tenen algo d'ells:de Woordswortg, de Coleridge, de Southey. Eren 'lakistes' com ells. Açó, aquesta comparació, pot ser una aberració per a molts. Pero, es mes poètic el

"When she loved looked every day
Fresh as a rose in June", de William Wordsworth
que el:

Making love with you Has left me peaceful,
warm, and tired.
What more could i ask?
There's nothing left to be desired..the Hollies...escolte-ho i voreu com no. (clic dalt en The Hollies
ademés, en aquesta actuació eren a la Cavern, jugaven fora de casa. Mes merit encara




ANIVERSARI D'UN GRAN HIT ( l'aire que respire)


THE AIR THAT I BREATH

If i could make a wish, I think i'd pass.
I can't think of anything i need

No cigarettes, no sleep, no light, no sound,
Nothing to eat, no books to read.

Making love with you Has left me peaceful,
warm, and tired.
What more could i ask?
There's nothing left to be desired.

Peace came upon me and it leaves me weak.
So sleep, silent angel, go to sleep.

Sometimes, all i need is the air that
i breathe And to love you. All i need is the air that i breathe,
Yes, to love you.
All i need is the air that i breathe.

Peace came upon me and it leaves me weak.
So sleep, silent angel, go to sleep.

MESSAGE TO THE WORLD:STOP BLOODY CATHOLIC PRIESTS CRIMES

THE PLANA BAIXA MIRROR RESPONSE TO THE FAMOUS LAST W.END THE ECONOMIST PUBLISHER LETTER

Unfortunately the church's most important cornerstone sometimes turnes to be a very fragile one: the so-called "misericordia" that's to say the mercy and the pardon that anyone can obtain only by putting on knees in front of a priest confessing "Forgive-me-Father-for-I-am-a-sinner" The abuse of the Sacrament of Confession (up to an extent for which it ends up, to put it in a French sentence, "tout comprendre c'est tout pardonner") and the subsequent automatic absolution have both, I think, very much to do with the Church's reticence about its paedophile's priest. Time has come for the Church to put an end or at least to think again on this principle. It can last any longer the fact that anybody, for heinous the crime committed, can go in peace after having confessed in all secrecy and having expressed its regret. The secrecy and silence of one' own conscience can't and must not cover the "silence of the lambs"

DELIBES

Don Miguel pensava que la jubilació era l'avant-sala de la mort. Pot ser per aixó no es jubilà mai i ha escrit fins els 89, com Benedetti. Hi han dos esciptors morts molt recentment que m'han fet vore que bonic es el castellà. ú a cada banda del xarco: Benedetti a Montevideo, Don Miguel ací al nostre costat, a Valladolid. Es dos tractaren el tema de la jubilació.
Benedetti ho fá en 'La Tregua', Delibes en 'La Hoja Roja'

La novel•la de Miguel Delibes, rellegida per mi aquest estiu, comença quan a Don Eloy, empleat d'una capital de provincies, li donen la festa de la jubilació. Es trista la vida de Don Eloy. És trist quan els records descompensen la biografia i pesa més el passat que el present. I el futur no pesa res.

Per que el titol ?. Suposse que es una metàfora.
Recorde que el meu iaio Arturo, fumador empedernit, me'enviaba a l'estanc a comprar-li tabac 'Antillana' i paper de fumar 'Bambu'. De vegades li deia:
- üelo, encara l'hin queden de papers de fumar
- Si, pero ja ha ha aparegut la 'fulla roja', deia
Eixa fulla apareixía quan sols quedaven cinq paperets, com un avís.
Doncs, en aixó estem: EN LA FULLA ROJA. i ara la mort del vallisoletà ens ho ha recordat

CASTELLÓ

Passejant pel centre ú no te, en absolut, la sensació de trovar-se en una ciutat en festes. Feía temps que no venía a la meua 'capi' i no recordava que la gent ací es molt menys sorollosa que al Cap i Casal i mes tranquil·la. Hom diría que també gesticulen menys. M'encanta escoltar la sua entonació de Plana Alta:
- Ae !, on vas
- Re! tornae de ca'l meu germà que es malalt per si li faltae cosa.
La gent passaja, entra i surt dels messons i es confundeix amb el milers de romanessos, també mes callaets que els inmigrants de Sud Amèrica, majoritaris a VLC.
Mira els baixos: 'Romanaesca Carnisseríe', 'Frutaa e verdurae Petre Popescu'. Semblen integrats. Fins diumenge matí no tinc la percepció de la preponderància del color verd que ho envolta tot: els llençols verds de la Capella de la Sagrada Familia, el verd de la 'Dipu', niu de culebres que aquesta bona gent no es mereix que els desgovernen; el verd de les llums centrals de les gaites, del barrets del festers...el verd en le senyeres al vent per tot arreu. Si, el verd en la Senyera. combinació històrica: el verd de l'Islam i els quatre rius de sang. "I els quatre rius de sang cada vegada mes grans. I un espes silenci que ens ha fet tant de mal i els quatre rius de sang...cada vegada mes grans"
i la urbanització caótica dels nous barris, i dels vells, la manca d'armonía. El desgavell inmobiliari. Veiem un grup de turistes amb guía. La meua amiga Tere Angulo, amb el seu graciós accent navarrés, em diu: "donde los llevan, pués, si aqui no hay nada que ver". Em trove amb l'advocat i urbanista V. Garcia Nebot, al acabar la mascletá, es saludem i em reconeix de quan es intercanviaren els BLOCS. Parlarem una diá de tot açó, pero no ho entenc.
Aquesta es terra de prestigiossos arquitectes: Tomás Traver, V.Trilles, Enrique Carrascosa. Tenim el vanguardisme innovador del urbanistes de GMG i Arqua. No comprenc el que passa. En el Messó de Ví es trovem tots. Observe a la gent i mirant-los el ulls em ve a la memoría una frase de Don Julio Caro baroja: "sorprende que está ciudad sea proporcionalmente la población con mas personas rubias y de ojos azules de España; tanto mas sorprendente habiando estado sometidos por los árabes mas de cinco siglos". Bo, segurament l'antropoleg també tenía la resposta que tots sabem: la reconqueta ací va tenir un component diferent a la resta: junt a les tropes catalano-aragoneses vingueren molts caballers normandos i germanics, i no precissament per motius altruïstes: buscaben el botí dels sarraïns derrotats i també a les seues dones.
Junta a la Ronda veig la estátua que Ripollés li ha fet a Bufanuvols, el gegant mitològic que ajuda a Tombatossals i ens protegeix de la plutja excesiva i del ford vent tramontanal que quasi mai arriva fins ací. Sempre he pensat que el Ripo es mes esculptor que pintor. Em pare en el número 25 del Carrer Cavallers, la resta de grup em perd i quan em trova càmara en ma no entenen que estiga tan emocionat: em trove davant la casona de l'Associació Castellonenca de Cultura, on es firmaren les Normes d'Ortografía que van unificar la llengua, en aquell mitic congrés d'escriptors i fil·lolegs que van consensuar i normalitzar el nostre idioma. Les normes de Castelló, o normes del 32, eixes normes reconegudes per totes les facultats de fil·logia del mon, pese a qui pese, eixes en les que jo escric are mateix (a al menys ho intente), eixes en les que els nostres fills, ells sí, han tingut la sort d'estudiar (gracies Cipriá per incorporar les normes del 32 a la nostra Llei d'Ensenyament)...i me'n recorde dels il·lustres que van propiciar l'esdeveniment: de Gaetà Huguet, d'Artola, de Soler...i tants altres. I fotografíe la placa una i mil vegades per a no fallar, per als meus nets...per si la "banda del tuerto" la lleva.
S'acava el concurs de paelles. La colla del Mussol (quin anagrama mes bonic tenen !!!) canten:

Els cinc som de la població;
Som el més borratxos de tot Castelló,
Si mos emborratxen és per comprimís,
La nostra medicina sempre es el ví.
Volem, volem , volem....------------
Es hora de tornar.

MAGDALENA VITOL....AE!!!...fins l'any que vé

RECOMANACIONS DEL MIRROR

LUCIA ETXEBARRIA: COSMOFOBIA



De la mà de diversos personatges que s'entrecreuen al llarg de tota l'obra, amb una prosa més depurada que mai, Lucía Etxebarría traça amors i destinacions immersos en la més propera actualitat en una novel.la àgil i directa cridada a convertir-se, per mèrits propis, en el crit col.lectiu de tota una generació, en el precís retrat d'una nova societat més plural, més diversa, mes mestissa. Es una novel·la sobre una època: la nostra.

Una Lucía Etxebarria més lúcida i madura, amb un extraordinari sentit per captar el llenguatge del carrer i la seva ja emblemàtica sensibilitat per a les quotidianes històries d'amor, ens submergeix en la vida d'un dels barris més representatius de Madrid, Lavapiés, i dibuixa un fresc quotidià, real, intens, de les seves virtuts, problemes i inquietuds marcades per la immigració, la pluralitat ètnica i la lluita diària, entre la modernitat i la misèria, per tirar endavant.

Es molt Barojiana i molt Matutiana. Sí, ja sé, sols sí els seguidors de Baroja (per cert,m'he llegit tot lo del mestre de Vera De Bidasoa ...i mes perque no hi ha) i Ana María Matutes m'ho permeten. Ara començaran a mataxacar-me). Com compares a aqeusta xiqueta amb Don Pío i amb Ana María ??? hereje !....Bó, quina edad tenía Don Pío quan va escriu-re 'La Busca', o la 'Aurora Roja' ??

Mireu fa uns anys vaig vore a Lucía en la Fira del Llibre, quan acabava de escriure: 'Amor, curiosidadad, prozac y dudas', pareixía de la edat del meus fills, de veres.

Després vaig llegir 'Beatriz y los cuerpos celestes"...Lucía ja era MOLT VELLA..igual tenía 33 anys !!!. Guanyá el Nadal. Eixe llibre relataba de manera magistral la vida de la juventut madrilenya en els vuitanta y ens mostra la tendressa de les relaciones sexuals entre xiques. I ho fá d'una manera elegant, amb narracions d'orgasmes encadenats never ending, com sols poden fer elles quan s'enamoren i es relacionen entre sí d'eixa manera tant absorbent.

COSMOFOBIA es un altra cosa: no t'engantxa com King, el Zafón o Stieg...la lliges a estones (jo la he compaginat amb el suec Larsson sense pegues...)...com deía: no m'engantxaba, pero m'ha convertit en un cotilla-voyeur que, inclùs quan no la llegía
imaginava que mirava per una finestreta i ahí veía: tot el barri, el Lavapiès mestis..als inmigrants comprant en la seua tenda d'especies, als traficants de hachìs....espiaba a Silvio, a Antón, al asistents socials, als clients del bar de la plaça vella, veía a la mare de Malika visitant un Fquih (mestre corànic), víe al Tío Ander contant batalletes antifranquistes. Gracies, Lucía..no pares, no pares d'escriure. Tens mes coses comúns amb don Pío. Els dos sous bascs. Els dos sous fills d'ingeniers (pot ser per aixó sou tan llogics)... i els dos ho viscut en València...i per aixó tens algo de nosaltres. Dels nostres extrems, del 'tot o res' , de la passió. don Pío ens va dedicar 'Camino de Perfección' (on l'acció es desenvolupa a VLC, a Borriana i a l'Horta Nord)
A vore quan parles tu de 'NATROS' d'aquestes rarísimes criatures mediterránees en ú dels teus llibres... al fí i al cap tu vas naixer ací...i llevas contigo la lus (amb esa) d'esta tierra,,,,,,,,,,,,,,,,,,,

Bruselas sopesa crear una agencia de 'rating' europea

Molts dels 36 lectors del mirror, ara som un més, ahir erem 35, m'han felicitat pel POST de Les Agències de rating de la City' (LA SOBÈRBIA BRITÀNICA- Dia 27-). Gràcies, però, please, feu algun comentari- també en contra, si cal.)... no es freneu. Per cert, gràcies al lector (o lectora misteriosa) que güaita totes les dies des d'eixe lloc (supose que encantador) entre Bern i Zurich-gràcies 'Google Blogger'...-pareixes Plague en 'Millenium'- per la xivatada- al (...o a la de Sacramento (California) i al, o a la de Pittsburg (Pensilvania). També al, o a la que ens llig els diumenges nit des d'Isafjördur, Islàndia, és emocionant: gent capaç de llegir en català allà dalt al Cercle Polar... Ens sap greu no ser més prolífics... no time, sorry!

Doncs, mireu l'article de baix, fet per la premsa seria, 7 dies després del Mirror , tením un espia a la redacció ??? ...ha sortit a la llum fa sols 27 minuts:

EL PAÍS - Madrid - 04/03/2010

Se abren paso las críticas a las agencias de calificación anglosajonas. Tanto la Comisión Europea como el Banco Central Europeo (BCE) han abierto el debate sobre el futuro de una de las innovaciones financieras más dañinas en caso de ataques especulativos -los CDS- y sobre el papel de los rating en las finanzas públicas. Varios ministros de Finanzas, según Reuters, han elevado al BCE y a altas instancias comunitarias la necesidad de desarrollar un sistema de rating europeo. El debate ha empezado a calar: "El destino de Grecia, e incluso de Europa, depende del veredicto de una agencia de calificación. Es una situación inaceptable", aseguró Ewald Nowotny, consejero del eurobanco. "Un banco central puede juzgar mejor la situación económica de un país que tres señores sentados en una oficina de Nueva York o Londres", zanjó el austriaco Nowotny (...SIC)

LA SOBÈRBIA BRITÀNICA I LES AGENCIES DE LA CITY

Sempre he considerat subjetives i extraordinàriament perilloses les recomanacions de les agències de qualificació del deute i la inversió, per la manca de control que hi ha sobre elles. Les més importants, Moody's i Standard & Poor's, llançaren un delicat WARNING sobre les dimenssions del deute espanyol i de la quasi impossibiltat dels nostres governants per a fer-li front. Una cosa, aquestes agències de 'rating' tenen seu a la City, tenen un origen britènic, no paren de criticar-nos, però no ho fan al govern anglès qui, mira per on, té un dèficit públic que triplica l'espanyol. A més a més eixe govern acaba de intervindre, en pla comunista, dos dels tres bancs més imporatnts de UK, la qual cosa no ha hagut de fer Espanya. Motiu: el nostre FONDO DE GARANTIA DE DEPOSITOS és molt me seriòs que els d'ells. Volen comparar-nos amb Grècia... ni de conya (Grècia quintuplica el nostre dèficit, UK el duplica) que està passant: CELS i RÀBIA..no poden suportar que els abans 'fucky bastards spaniards' , malgrat els nostres problemes, estem superant-los en la majoria dels sectors...Avui un executiu anglès que acabe de aterrar en Gatwick trau diners en un caixer del Royal Banc of Scotland, propietat des Santander; viatja al centre en un rodalies gestionat per Ferrovial... i arriva al seu selecte barri de Richmond o Chelsea per unes autovies construïdes per ACS, al seu xalet construït per SACYR....i això els dol, es dol mottíssim. Es hora de plantejar una questió en Brusseles, i cal que els nostres polítics no s'escuallen: QUI QUALIFICA A LES AGÈNCIES DE QUALIFICACIÓ ???.qui es responsable del mal que poden fer en les seues difamacions econòmiques, quasi sempre 'trasnochades'?, per que els gurus de la economia mundial es fan tant de cas ?. Fa poc més d'un any aquestes dos van qualificar els 'liabilities' de la empresa on treballe de 'junk bonus' (bonos basura) i les accions de SELL.; deien també que la empresa, al contrari de les altres dos grans, en les quals recomenaven invertir, [de vehicles] estaba mig arruïnada. Any i mig després les accions s'han multiplicat per ONCE (!!!) i han passat a estatut de BUY...i els altres dos grans, abans esmentats, estan per terra. Una intervenguda pel govers federal (GM) i l'altra, Chrysler, a punt de demanar el 'Chapter 11' (o, si més no, comprada per FIAT) , avant-sala de la fallida total...quin ull, no ?

EROSIÓN DE LA LINEA COSTERA

MARATÓ

Fa ja una hora que estic veient passar els participants de la 30 edició. En realitat sols havia eixit a comprar premsa, però ací estic aguantan la plutja i admirant el seu esforç . Falta poc per a la meta i la cursa està completament trencada. Enguany la participaciò és altíssima, tenint en compte les dificultats: vent, plutja. La familia, els amics intenten compensar tot açò animant-los continuament: vinga, ja està !, ja falta poc !, ja esteu !,
mira ahí va papà ! Els atletes somriuen, miren breument els admiradors i, automaticament aumenten el seu ritme; com sempre el binomi estímul-resposta funciona. Hora i mija... i encara passen atletes. La xica, amb la preciosa melena al vent, té un handicap afexit: eixe monyàs li resta aerodinàmica...llàstima, igual que l'home de mitjana edat de la Safor, que porta una xicoteta pancarta que diu "objectiu 3 hores", segur que ho aconsegueix...pero eixa mà en alt...no sé.
Tinc una sana enveja i emoció al vore'ls. Fa uns anys, vaig completar una cursa de 15 kms i durant uns dies em vaig sentir un heroi...silly man. De sobte em sorprenc a mi mateix xillant-los:
vinga, sols 2 kilòmetres ! ja no queda res !...ells em somriuen sense mirar-me i aumenten el ritme. Em quede fins que passen els dos ultims. Son dos xicones, estan exshautes, suen i han deixat de trotar, sols caminen; pero están contentes; l'alegría de lo aconseguit avuí, la pujada d'autoestima, els donarà força per a les dificultats quotidianes. Me'n vaig i no puc deixar de pensar amb Filípides, el primer maratonià. Ell també somreìa quan arrivá a Atenes. Tenía molts motius: va participar en la primera gran victoria d'una democràcia (HELLAS) ,la primera del mon, contra al dictadura persa, va acoseguir comunicar-ho als dirigents grecs i va guanyar de facto la primera gran olimpiada sense saber-ho. Ara Filipides no haguera mort després de la seua espectacular carrera de 42, 195 kms des de Marató. Ho haguera fet mes tard, de mort natural, i tindría segur una estatua arrematada per una corona de llorer dalt al Olimpo, d'on contemplaría eternament el blau lleugerament oscur de la mar que envolta el Pirèo.

LA EXPOSICIÒ DE PERE PRADA...

...PERDÓ, UNA XICOTETA PART D'ELLA:

Pere ha plasmat millor que ningú eixos llocs humids i frondosos on, baix un sol lluent i rodó es va quedar la infància de molts de nosaltres. La primera baralla, els primer temors, els primers records es van quedar flotant en les aigues tranquiles de l'estany. La somrisa oberta, el primer fracàs, la primera nit...es quedá ahí, on tornem continuament, sense gaire pensar...i allí sovint es trovem. Eixos indrets equidistants entre la muntany i la mar, entre els tamarits i els pins, entre la flor del taronger i el lliri de mar. Eixos llocs que, fins i tot, busquem avidament (no em digau que no !) des de la finestreta de l'avió, quan l'aeronau inicia la maniobra d'aproximació cap a Manises.

PROGRAMACIÓ SETMANA ZONES HUMIDES

RECOMANACIONS DEL 'MIRROR'



navegueu pel 'link' de dalt. El diuemenge 07 serà un dia completissìm a La Plana.
Gracies, de nou, als amics d'Agró per "ficar" Almenara en el MAPA.

KEYNES 'REVISITED'...

...SI, TOT HAGUÉS ESTAT PIJOR SENSE LA INTERVENCIÓ DELS ESTATS, ESPECIALMENT ALS USA (ELS PROFETES DE LA NO INTENVENCIÓ)

Fa prop de vuitanta anys, John Maynard Keynes, va fer els càlculs sobre el creixement econòmic futur i la conclusió va estar que en poques generacions, pel temps dels seus companys besnets, als anys 2000 i pocs, es dir: ara, hi hauria un problema econòmic persistent de massa escassos recursos i massa pocs béns que ja no assetgen a una part substancial de la humanitat. Tenia raó. Sembla ser l'economista al que tot el món voldria demanar-li consell en aquests temps turbulents. Sense ser marxista, ell va defensar sempre la conveniència de la intervenció de l'estat com a principal agent regulador i corrector de les injustícies socials creades per la Revolució Industrial. En certa manera l'economia mixta escandinava i centre-europea triomfants i creadores del estat de benestar, la socialdemocràcia, l'in deuen una.

Ara amb una economia mundial anèmica; aparentment incapaç de funcionar sense la despesa governamental massiva (els EEUU inclossos - mireu GM, Merryl Linch, Enro, Chrysler dues vegades-) Keynes ha arribat a ser vist com un profeta de la intervenció governamental directa en el mercat. La famosa pulla de Milton Friedman que "tots som keynesians" - normalment s'atribueix a Richard Nixon - té una nova ressonància en l'actualitat.
Un dels subproductes de la nova fama de Keynes és un interès en alguns dels seus escrits menys
coneguts. Entre elles hi ha un assaig que va escriure el 1931 anomenat "Possibilitats econòmiques per als nostres nets", una predicció fascinant i optimista de la futura prosperitat, malgrat tot. La de la post guerra en general, és clar.
Tornant a la actualitat, la recessió actual es pot convertir en una petita depressió, tot i els darrers brots verds en potències com Alemanya, Brasil, Xina –si no esclata la bambolla inmobiliària com ací-, India, França…i poques més, i pot impulsar els nivells de vida global cap a una reducció de cinc per cent per i cap a una durada der no més de cinc anys, espere…o aixó al menys diuen la nova generació d'experts…però, és clar, s'han equivocat tantes vegades, sobretot esperant i confiant en que el lliure mercat ho arregle tot…la qual cosa mai recomanaria el Keynes.