THE PLANA BAIXA MIRROR ÉS UNA MENA DE 'MELTING POT' ON EN CASTELLÀ, CATALÀ I ANGLÉS PARLEM D'AQUEST PAÍS NOSTRE, D'UN POC D'ECONOMIA, DE MÚSICA, DE LITERATURA, D'ECOLOGIA...I, SI ENS ARRIBA L'INSPIRACIÓ, TRACTAREM DE FER NARRACIONS CURTES...PER A NO CANSAR. AL MATEIX TEMPS INTENTAREM CONTRIBUIR A LA DIFUSIÓ DE LA LLENGUA EN LA XARXA. GRÀCIES A JAVIER LINARES PER INCLOURE'NS EN LA RELACIÓ DE BLOCS DE 'OPEN GOVERNMENT' I A SERGI PITARCH EN LA SEUA TESI DE BLOCS EN VALENCIÁ.

jueves, 21 de marzo de 2013

GUANYADORS DEL CONCURS A LA FABA ECOLOGICA MES GRAN



UNA PARELLA D'ALMENARENCS GUANYEN UN PRESTIGIÓS CERTAME INTERNACIONAL:


Ho han tornat a conseguir: mentre un sol lluent i una brisa primaveral  batía tota la Plana i el Corte Inglés anunciava el canvi d'estació amb un meravellós vell tèma de The Mamas & The Papas, lluny d'ací, els meus amics "Juanjos" han guanyaven el concurs internacional a la faba mes gran ( Agricultura Ecològica) celebrat a Saint Jean-sur-Mer (Languedoc-Rousillon). Publiquem ara, sensera, la entrevista que es fa el prestigiós periodista François Dupont en el vespertí "Le Rousillon Liberé". Les fabes presentades, de mes de sis cetímetres, marquen un abans i un després en la nova agricultura ecològica. A mes , a mes, la setmana que ve sortiran en un curtmetrage especial a la Plana Digital (www.lapuntalafaba/almenara_insòlita.com). 
- F.Dupont: Comment ça c'es fait pour avoir des fabes comme ça?
- F.D: C'est la premiere fois que vous venez ici au Rousillon por ce contest?.


- J.Morales: Oh la, la. C'est dificil, eh. Il faut avoir de la patience, beaucoup patience.
- J.Quesada: et aussi de l'experience agricole, beaucoup d'experience agricole. Nous, les valencienes aimont ce boulot.

- J.M: oui, la premiere fois. Mais nous avons déjà gagnez, l'anné derniere, le concours au plus gran aubergine
- F.D: la plus gran auvergine?. Ou, ça ?
 -J.Q: le dernier été, a Beniganim (La Ribera, Pays Valencien)
- F.D: cèst merveilleux, ça !
- J.M: Oui, bien sur. Mais, nous sommes pas surpris.
- F.D: Est-ce que vous avez eu de dificulté dans la saison?
- J.M: Oh , la , la: plein de dificultés. 
- F.D: Comment ?
- J.Q: Tout le monde assayé de nous confondre. Ils nous ont fait nombreux pieges.
-------
Per motius tecnics (problemes a la xarxa)  continuem la entrevista demá 
(CONTINUARÀ)



martes, 12 de marzo de 2013

LA FRASE QUE HO JUSTIFICA TOT, O NO ?

PERO...¡ES QUE ESTAMOS EN FALLAS!

- El xiquet (de no mes de 7 anys) acaba de fer explotar un masclet dintre una canal. El pare li riu la gracia. li ho recriminen. Resposta:
"Es que estamos en fallas"
- El tot terreny està aparcat al mig d'un pas cebra. La dona major i coixeta te que fer un tour i passar per fora. Policia municipal:
"Es que estamos en fallas"

- Dia 07/03. Encara no es la plantà. Pero ja han tallat el carrer Pobla de Farnals. Denuncia. Resposta:
"Es que estamos en fallas"
- La mùsica del casal de Gorgos no deixa  descansar als veins que tenen que treballar al dia seguent...i encara es el dia 11/03. "Es que estamos en fallas"
- 24 containers cremats ja a data de huí. "Es que estamos en fallas"
- Huí, 13/03: sortim del garatge. Un cotxe enorme tapona mes de la meitat de la porta. Tenim que rodejar-lo i quasi se la peguem contra un altre. Bronca a la conductora que continua amb el seu vehicle aturat a la porta. La xica diu: "es que la carpa de la falla R. Darío- Blasco Ibañez ocupa el solar del parking"...i jo afexeic: i, claro, "Es que estamos en fallas", no?. Somriu, pero no se'n va. Tenen bula.
------------------
Breaking news: els fallers de la secció especial li tiren un pols a la Rita per a "institucionalitzar" aquest tipus d'animalades i fer una excepció amb ells  (mes encara?) de les normes municipals en vigor (poder fer torrades al carrer, mercadets, paelles nocturnes...ja voreu: Rita tragarà...

...CONTINUARÀ...


viernes, 1 de marzo de 2013

L'AMIC VICENT




  1. En realitat M.Vicent estava en la "capi" per a presentar el seu darrer llibre. Vaig aprofitar, però, per a que em signara "Contraparaiso", el seu llibre que mes vegades he llegit.
    Fragments:
    “De pronto un día los santos de la iglesia aparecían tapados con cortinas moradas y alguien decía que estaba prohibido silbar y jugar a la baraja: el tiempo de pasión era propicio para ir a buscar espárragos por las márgenes de los barrancos y también para cazar jilgueros, petirrojos y verderones; las noches caminaban hacia el plenilunio de pascua y ya olía la primera melaza de los naranjos, comenzaba a cantar el cuclillo, pasaban los estorninos hacia el norte y todos los palomos que estaban en celo hacían remolinos de alas rojas y verdes persiguiendo a la hembra alrededor del campanario. Todas la gemas de los árboles ya habían reventado de placer”.
    "El pueblo está recostado en las estribaciones de la sierra Espadà. Entonces era pequeño y blanco, con puertas de dinteles azules. Muy limpio. Olía a naranjo y a labor de esparto. Lo flanqueaba el cerro del castillo. Desde el tejado de casa se veía todo el horizonte del mar en aquel aire tan puro de la niñez cerrando la campa de naranjos".   
    -------
    L'acció de Contraparaiso es desenvolupa cap a la meitat del segle passat. Adivinalla: de quin poble està parlant Manuel Vicent?. No importa: podría ser perfectament el nostre, no?. Per cert, recomanem el seu darrer llibre: EL AZAR DE LA MUJER RUBIA

lunes, 11 de febrero de 2013

FAULA_CONTE DE LA GATA I EL SAPO



(Dedicat als amics Tere i Jota i, evidentment, a la descarada gateta de Santiago el veí que em donà la idea.)

Fa molt de temps, els malvats mags de La Plana, no tenien res millor que fer que ensenyar als joves prínceps aquelles assignatures útils per governar una rodalia, de manera que, es va establir el costum que si no aprovaven les matemàtiques i la física, aquests, els convertien en sapos fins que foren capaços de programar,  confeccionar una fulla electrònica de cálcul o els besar a una donzella casadora.

Als reis no van tindrer més remei que decretar que la donzella que desencantase a un príncep es casaria amb ell, ja que, no tenien cap fe en que els seus fills poguessin aprendre infom`tica o fñisica sent sapos, quan no havien pogut fer-ho sent prínceps. De manera que, durant les vacances de carnestoltes, les donzelles casadores anaven per aquí, com boges, besant sapos i convertint-se en princeses hereues.

El mag de la Muntanya Blanca, de mal nom Samaniego,  estava més que fart d'un dels seus alumnes, ja que aquest, tot i ser molt llest, es passava les classes als núvols. Esopo, així es deia el malfaener, només pensava en divertir-se i fer bromes pesades a tot el món, menys als reis clar. Així que el va suspendre i va decidir donar-li una lliçó canviant l'encantament. Aixi que el convertiria en un sapo i sols el desencantaría si fos capaç de implementar una fulla electrònica o demostrara que sabía programar en Java i Cobol.

Però clar, el costum manava besar, i les donzelles casadores tenien molt bones maneres i no caminaven per aquí patejant. D'aquesta manera el pobre estava fart que el besasen, estava fart de ser un sapo i de menjar mosques i no hi havia manera d'aconseguir que les delicades damiseles li feren cas; va intentar recordar els principis basics de programació...pero res. Desesperat, va decidir marxar lluny de La Plana, per veure si aconseguia trobar un racó tranquil on cap donzella hagués escoltat el Ban Reial de La Plana ,o on pogués meditar sobre la programació i el calcul electrònic.
Cansat de vagar sense èxit, i de rebre besets  a tort i a dret, va  decidir quedar-se a viure en un pou abandonat, on no ho molestarien. Ja quasi havia aconseguit arribar a programar quan li cau una pilota al cap, i sent una dolça veu que li diu:.

-Sapito guapo,dóna'm la meva pilota si us plau.
Era una gateta veïna, molt bonica i bastant malcriada, de nom: Princessa de La Fontaine que sempre aconseguia que el seu pare el rei li consentira tots els seus capricis. Però la seva bellesa unida a la dolçor de la seua veu i les seues maneres van captivar al príncep, el qual es va enamorar a l'instant.
- Què em donaràs a canvi del teu pilota?, Li pregunta el sapo.
-El que tu vullgues, li contesta ella.
-Bé, has de convidar-me a passar una temporada amb tu, donar-me de menjar del teu plat, tapar-me per les nits i contar-me me una història abans d'adormir. Promet-me que cuidaràs de mi com d'un germà.
-T'ho promet, tot el que tu vullgues, però ara dóna'm la meua pilota, que m'esperen, he d'acabar de jugar abans de tornar a ma casa en la muntanya del Cid, la muntanya del mag Samaniego.
-Pren el teu pilota, t'espero, has de portar-me a casa, no ho oblides.
-Que no ho oblide, que després torne.

Tornaren els dos i la gateta li va dir: no soc una gateta, soc una princessa encantada, la Princessa de La Fontaine
-i que tens que fer per a tornar a ser una princessa?
- Besar un sapo...
- Saps, digué el sapo. Soc un princep encantat. No em diuen Esopo, em criden el princep d'Anjou.
- ...la gateta-princessa, emocionada, tremolant de tendressa li va dir:
- i que has de fer per a desencantar-te?
- Programar en Java, confeccionar un full etectrònic o besar una princessa encantada
- Doncs besam. besam...donat pressa...!!!
- Es fundiren els dos en un llarguissim bes i foren feliços. El mag Samaniego va estar desterrat a les solitaries Columbretes, el princip i la princessa i regnaren d'una manera justa en la rodalía de l Muntanys Blanca i els Estanys tenebrossos, dintre el Regne de La Plana, en la Rodalia o subcomarca de la Muntanya Blanca i La Muntanya del Cid
---------------------------------
EPÌLOG:
I mentre el pessat de Pep li contava estes xorrades a Jota, este últim va vore malhumorat com quasi es cremen els calçots, que en tant de carinyo preparava pera a sopar.....
The end


martes, 5 de febrero de 2013

RECOMANACIONS DEL MIRROR: EL JARDÍ OBLIDAT

A força de escoltar parlar d'ell tantes vegades he acabat llegint-lo, confesse que amb certe desconfiança. La literatura australiana, dins de la anglosaxona, no es molt coneguda; si exceptuem, es clar, Bryce Courtenay o David Malouf. Eixa desconfiança va desapareixer des de les primeres pàgines. Imagineu un cocktail literari on es barrejen Dickens, els germans Grimm mes tots el mestres del misteri i el suspense britanic; doncs un poc de tot ells te aquesta novel·la de la Morton, junt a quelcom d'altres xicones com Marian Keyes ("Bridget Jones") o Helen Fielding.
Kate Morton construeix una meravellosa historia en tres èpoques diferents que desemboquen en un desenllaç perfecte. Tres escenaris distints: la cèltica i misteriosa Cornualles, un Londres dickensià i una moderna Australia.
Memòries, intrigues i secrets de família entreteixits en un laberint absorbent de trames complementàries que ens arrosseguen a una lectura plena de força, tendresa i emoció
---------------
Vespres de la Primera Guerra Mundial. Una xiqueta és abandonada en un vaixell amb destinació a Austràlia. Una misteriosa dona, anomenada l'Autora, ha promès cuidar d’ella, però l'Autora desapareix sense deixar cap rastre. Quan la Nell mor, la seua néta Cassandra rep una inesperada herència: una cabanya en les terres de Cornualles i el seu oblidat jardí, conegut per la gent pels secrets que amaga. Ací és on la Cassandra descobrirà finalment la veritat sobre la família i resoldrà el misteri, que es remonta a un segle en darrere.


lunes, 21 de enero de 2013

LES ULLERES D'ORIOL

[per a David i Albert...i per a la nena "conina" Carolina qui, tot i no tindre encara un any, ja es bilingüe; com els seus cosinets, els seus oncles i com son pare...sense pegues]

Oriol está preocupat. Te molts problemes per a fer els deures a casa. Ho veu tot molt borrós. Te dificultats quan juga al pati amb els demes xiquets, doncs no es disteingueix bé.
Quan els seus pares s'adonen, Oriol está molt trist. Sap perfectament lo cruels que poden arribar a ser el companys a l'escola: li diran "cuatro ojos" ..."el xiquet de la Once"..i qui sap quines burrades mes.
Prompte veu, però, que els seu temors no estan fonamentats: les ulleres que li han comprat els pares sont molt, pero que molt boniques. Tant les montures com els vidres tenen tots el colors de l'Arc de Sant Martí. A l'escola ningú es riu d'ell; es mes, tots voldrien tenir unes gafes amb uns colors tant "xulos" com els
 d'Oriol. Quan juguen a l'amagatall, Oriol troba deseguida els seus amiguets. Está tant content que, fins i tot, es fica les ulleres per a dormir. Son pare, que sempre acudeix per a contar-li contes, li diu:
- Oriol, que fas amb les gafes ficades?
- per a poder veure millor els somnis. Diu l'Oriol.
Son pare  li contesta:
- No et preocupes, fill, per a veure els somnis no fan falta ulleres.

miércoles, 16 de enero de 2013

THIS DAY IN HISTORY (16_01_1919)

Prohibition Era Begins in the US (1920) 


Prohibition in the United States, also known as The Noble Experiment, was the period from 1919 to 1933, during which the sale, manufacture, and transportation of alcohol were banned nationally[1] as mandated in the Eighteenth Amendment to the United States Constitution.
Under substantial pressure from the temperance movement, the United States Senate proposed the Eighteenth Amendment on December 18, 1917. Having been approved by 36 states, the 18th Amendment was ratified on January 16, 1919 and effected on January 16, 1920. Some state legislatures had already enacted statewide prohibition prior to the ratification of the 18th Amendment.
The "Volstead Act", the popular name for the National Prohibition Act, passed through Congress overPresident Woodrow Wilson's veto on October 28, 1919, and established the legal definition of intoxicating liquor, as well as penalties for producing it.[2] Though the Volstead Act prohibited the sale of alcohol, the federal government did little to enforce it. By 1925, in New York City alone, there were anywhere from 30,000 to 100,000 speakeasy clubs.[3]
While Prohibition was successful in reducing the amount of liquor consumed, it tended to undermine society by other means, as it stimulated the proliferation of rampant underground, organized and widespread criminal activity.[4] Prohibition became increasingly unpopular during the Great Depression, especially in large cities. The bulk of America became disenchanted after the St. Valentine's Day massacre in 1929. Until then, they felt that, even with setbacks, Prohibition was working.
On March 22, 1933, President Franklin Roosevelt signed into law an amendment to the Volstead Act known as the Cullen-Harrison Act, allowing the manufacture and sale of certain kinds of alcoholic beverages. On December 5, 1933, the ratification of the Twenty-first Amendment repealed the Eighteenth Amendment. However, United States federal law still prohibits the manufacture of distilled spirits without meeting numerous licensing requirements that make it impractical to produce spirits for personal beverage use.[5]

lunes, 7 de enero de 2013

...I EL DIA 7 DE GENER HA ARRIVAT. HALLELUJAH !

Per als que considerem que els cicles anuals van del 01 de Setembre fins al 31 d’Agost s’ha acabat el suplici nadalenc/any nou/reis y ell dia 7 ha sortit tant clar i blau com sempre dins de la calma de gener. Els diaris venen plens de mals presagis, però es tornen a sentir els crits aguts del xiquets al pati del col•legi, que ara es barregen amb els sorolls mes forts i greus que surten dels bars a l’hora dels esmorzars, crits acalorats de discussions de futbol i política casolana. En la capital, el restaurant argentí de baix de casa continuen servint com a carn de la Pampa (“che, viste boludo”) els steaks engreixats de boví de la Meseta, mentre al döner- kebab gira sense aturar-se la carn del proveïdor monopolístic alemany i que ells venen com a autènticament turca. A les TV’s els mateixos programes fem de sempre. Al carrer, res nou; les expenedories de loteria i apostes esportives plenes, i les llibreries del barri universitari tant buides com les sales de cinema de la Avinguda d’Aragó ( El IVA cultural ho ha acabat d’enfonsar tot).
Al mateix temps, al poble, en un cel mes blau encara, ja es veuen els primers borinots dorats i negres damunt de les ginestes i les mimoses grogues. Ací, sense la contaminació de la gran ciutat, es mes patent que el dia ja allarga. En els tarongerars els soroll de les alicates dels collidors ja no va acompanyada de rises i xerrades en valencià sinó d’altres llengües i accents molt llunyans d’homes i dones explotats per les noves formes de contractació que afavoreixen les ETT’s . Les faveres comencen a florir en el hort del Juanjos i al seu voltant apareixen els primers espàrrecs, que ja no ens deixaran fins ben avançada la Pasqua de Resurrecció. Es a dir... lo de sempre.

jueves, 27 de diciembre de 2012

RAVI SHANKAR, IN MEMORIAM


Ha mort el mestre del sitar 
Quan es parlava d'ell sovint ens venía a la memòria una d'aquestes respostes: ah si, el pare de Norah Jones!; o, mes encara: l'home que ensenyà a tocar el sitar a George Harrison...
Era mes coses, a banda d'esser el pare de l'autora de Come Away With Me, un gran music, un patriota bengalí i una persona molt altruista. Va colaborar amb George en l'organització del mític "Bangladesh Concert". Era de  religió hindú, encara que no practicant, gens fanatic. De fet mai va viatjar amb els quatre Beatles a les sessions filosòfiques i espirituals himalaìques del yogi Maharishi Mahesh, quan aquest santò oriental va influir els quatre de Liverpool. Mes encara: els va avisar de que el yogi era humà i no una divinitat com ells (especialment George) creien. No tardaren molt en adonarse'n: John Lennon va vore que eixa divinitat no deixava de contemplar extasiat el cul de Mia Farrow, que els acompanyà en el segón viatge al Himalaia...i John se'n tornà al UK. Pero, sí, es de veres, sense Ravi el Beatles, mes en concret, Harrison, no hagués compost aquesta meravella:

WITHIN YOU, WITHOUT YOU:https://www.youtube.com/watch?v=p4G2RlBKbrM





martes, 18 de diciembre de 2012

BON SOLSTICI D'HIVERN A TOTS





Sempre he tingut una autentica fòbia a aquestes festes...i mai he sabut el motiu. Així que com no vull entrar en un proces de Self- Analysis, el que farem será aguantar estoïcament fins el 07-01-13; el qual, estic totalment segur será un día meravellós [sense "villancicos" i sense falsos somriures"], amb un sol lluent i dalt un cel pre primaveral mes blau que mai.

I, malgrat tot lo que está caent, de tot cor:

                                   Molt bones festes i molt bon any.Salut i feina
                                     Zorionak eta Urte Berri On!
                                      Bon Nadal e Feliz ano novo
                                    Feliz navidad y año nuevo

sábado, 8 de diciembre de 2012

Bobby Elliot (THE HOLLIES)


Happy 71st Birthday Bobby ! 
---------------------------------------
Honouring Bob with "Bus Stop"

                                                         
         
The Hollies In the Cavern (Liverpool)
   


   Bus stop, wet day, she's there, I say
   Please share my umbrella
  Bus stop, bus goes, she stays, love grows
  Under my umbrella




http://www.youtube.com/watch?v=It75wQ0JypA     

miércoles, 28 de noviembre de 2012

TRADUCCIÓ AL CASTELLA DE "EL CAMI SANT JAUME"


La editorial Plana Baixa, en col·laboraciò amb la Facultat de Filología de la Universitat de Beniganim, ha iniciat la traducció al castellà d'aquesta crònica. En Gener començarà la traducció al francés i, si Deu vol, en Juny de l'any que ve farem la traducció al farsí en col·laboraciò amb la universitat iraní d' Ispahan.
----------------
EL CAMINO DE SANTIAGO. EL TRAMO NAVARRO

Esos de la boina roja eran muy malos, hijo mío… (de mi abuela)

PRÓLOGO
Setenta y tres años y tres meses antes:
"Aquella madrugada reinaba en el pueblo, por primera vez en mucho tiempo, un silencio sepulcral. No sólo había cesado la artillería, tampoco se oían  las armas ligeras de los milicianos. Había humo por todas partes, ¿o era niebla? El  tibio sol de principios de marzo dejó entrever unas siluetas que se acercaban como fantasmas entrando al pueblo por las pequeñas colinas del norte. Avanzaban entre las tinieblas, metralleta en mano,  mirando desconfiadamente  a ambos lados. Desde mi escondite pensé que eran un pequeño grupo de siete u ocho, pero no era así: este primer grupo era de reconocimiento, después desfiló la larguísima columna a paso muy lento, muchos llevaban en los rostros y brazos heridas recientes. Vi  al primer abanderado, llevando un estandarte con las cadenas del escudo de Navarra y el emblema rojo de los requetés sobre fondo blanco. Me sorprendió que este emblema precediera a  la bandera roja y gualda que venía más atrás, luego los regulares con sus  borlas rojas,  y el  tercio con su uniforme verde pálido... los moros y sus  turbantes grises y blancos.  Pero delante iban ellos,  la IV división de Navarra había roto el frente de Nules.  Comencé a temblar y bajé al fondo de la cueva . Mi mundo, Nuestro mundo de libertad, se derrumbaba”.
(Reconstrucción de una pequeña parte de la transmisión oral (Marzo 1939)
Esa frase de mi abuela  traumatizó parte de mi adolescencia. Creo que les prejuicios, como los nacionalismos se curan  viajando. Así que me voy a la tierra de "esos de la boina roja", convencido de que otro trauma caerá,  como se me cayó antes el mito de los alemanes "malos y racistas", convertidos luego en excelentes compañeros de trabajo durante 35 años. Lo mismo pasará ahora con los navarricos, esperamos.
He tenido un maravilloso compañero navarro, Alberto Gallastegui, de Alsasua,  como tengo ahora una gran amiga navarra, Teresa Angulo-Viana-; el propósito del viaje no es de terapia anti-navarra (soy pro-cosas, pero no soy anti-nada), sino el de realizar un tramo del Camino con los mejores amigos para conocer estas comarcas y desconectar, pero aprovecharé al final de las etapas navarras para enfrentarme con mis fantasmas y mirarlos a ojos. ¿Quién sabe? igual encuentro  un viejito con txapela, a un ex combatiente que me dirá lo que en realidad espero oír: "fui al frente valenciano por afán de aventura", o "el general Mola nos engañó”... o Algo así.
Sé que los tropas navarras del coronel Camilo Alonso-Vega realizaron infinitas barbaridades en mi pueblo. Sin embargo……
--------------
CONTINUA EN LA SECCIÓ DE "CONTES I CRÒNIQUES PUBLICATS FINS ARA"

martes, 27 de noviembre de 2012

IN MY LIFE

47 ANYS, JA, I NO PASSA DE MODA
Tenia 16 anys quan la vaig escoltar per primera vegada.  Aleshores no sabía ni papa d'anglés i ja m'agradava. Pero va esser molt mes tard, ja adult, quan vaig comprendre el seu significat.
Els Beatles, fins 1965 (Rubber Soul) sols feien cançons d'amors adolescents, balls, cels...
Eixe any, el periodista  Kenneth Allsop, amic de John, li proposa fer lletres arran de la seua infantessa,  de les  infantesses de tots quatre, dels seus llocs favorits, dels primers anys, dels primers amors, dels llocs que ells estimaven. La cançó, tendrissima, va d'aixó. Com d'aixó aniría mes tard Penny Lane o Strawberry Fields.
Tots tenim eixes sensacions quan visitem indrets i amics del nostre poble, del nostre barri quan fa temps que no els  veiem.
Hi han centenars de versions, algunes molt dignes: des de J.Feliciano a Rod Start, desde Ozzy Osbourne a Still, Crosby and Nash, o versions de grups pop casolans, com ara els pets. els meus amics i jo sempre prefirirém l'original. Aquesta es la traducció:


En la meua vida
Hi ha racons que
em porten sempre,
vells records
del que he viscut.

N’hi ha que no semblen
el que eren,
uns ja no están
i altres  s’han perdut.

Són memòries plenes de tendresa
de nòvies i amics
que em van donar amor.
Alguns són morts
i alguns són plens de vida.

I els he vullgut
amb tot el cor.

Però de totes les persones,
no n’hi ha cap
semblant a tu.

I és que fas que l’enyorança
perga força
si et mire als ulls.

Tinc molt clar
que mai perdré l’afecte
per coses i gent
que em van fer
el que sóc.

I tot i que sovint
pensaré amb elles,
et vull a tu
amb tot el cor.
En la meua vida

lunes, 12 de noviembre de 2012

LA MARJAL, SENSE PARDALS. AVUÍ 07:20 AM


Ho heu notat?  la tardor coincideix amb l'arribada del silenci al camp, i segurament per això ens posa tan tristos passar l'ecuador d'aquesta estació.

Les aus que tantes alegries d'esperit ens han donat durant la primavera i l'estiu, han emmudit. O estan camí d'Àfrica o s'han quedat com hivernants però a altres llocs (Marjal de Moro?) Jo huí he els trobat a faltar. Com diu el prestigiós ornitoleg César Palacios (de Birdlife) enguany, com altres anys, 4 milions de "cantants" serán assasinats en tot l'Estat. Em, pregunte quants d'ells pertenyen al nostre poble. Avuí, a l'hora que indica dalt, no els sentía cantar a la marjal, tot i ser la millor hora. L'explicació es que ahir diumenge va haver estar jornada de caça i semblava que erem a les afores de Damasco.

A banda dels caçadors d'escopeta els "cantants", com diu Cesar es troben amb el cruel parany (prohibit per Brusseles) i amb els enfilats. El parany no ha estat mai condemnat pel Bloc, si per EU; i aixó, cregueu-me em pesa molt. Espere que al proper congrés ho facen o que, al menys, ho faça Compromís com a coalició

Només a Espanya es calcula que cada any moren amb tècniques il · legals de caça més de quatre milions d'aus, quatre milions d'excepcionals cantants assassinats sense raó. La majoria, quan arriben aci es troben amb coles, xarxes, escopetes i ceps especialment dissenyats per satisfer les nostres ànsies gastronòmiques. A Almenara, de vegades, en un espai tant reduit, sembla que hi han mes caçádors que pardals.
Amb caderneres i passerells la situació és diferent. S'autoritza la seva captura per desenes de milers per abastir aquesta estranya tradició ornitològica de enjaularlos per gaudir del seu cant a la terrassa d'un pis. Una activitat incontrolada doncs pràcticament cap autoritat supervisa el respecte a les quotes màximes, la captura  de joves i femelles, ni si al final molts acabaran a la paella.

martes, 6 de noviembre de 2012

SPAIN, AS USUALLY, LEADERING A TRAGIC RANKING


SPAIN: HEADING FOR WORSE

The euro-area ticked up to 11.6% in September, up 1.3 percentage points from a year before. There are 18.5m unemployed adults between the age of 15 and 64, over 2m more than there were a year ago. Youth unemployment rates in Greece and Spain are 55.6% and 54.2%, respectively.
But peripheral bond yields are down, so presumably all is well.
----------------------------------
(Jose Olmos version) for "Queen HIT.

(Image taken from "The Economist"
We are the champions - my friends
And we'll keep on fightin' till the end
We are the champions
We are the champions
We are the losers
'Cause we are the champions of the worse 

                                                                                             

lunes, 8 de octubre de 2012

MES ANIVERSARIS: THE HOLLIES 50 ANYS TAMBÉ

THE HOLLIES:   ELS  'BEACH BOYS BRITÀNICS'  O  'ELS BEATLES DE MANCHESTER' ?

Por ser l'anella perduda entre els dos. Tenien dels primers l'armonía vocal; dels segons, el predomini de les veus per damunt dels instruments  i tot el sabor del pop britànic de sempre. Agafaren el testic dels Beatles a la Cavern quan aquests començaren la seua aventura germànica. Per a mi sempre ha segut el segón grup del mon. Els tres esmentats (Beach Boys, Hollies, Beatles) i  Mama's/Papa's endolçaren la meua adolescència i la de tota la quadrilla i ens feren feliços.

Les celebracions del 50 aniversari dels "fab four" ha quasi anul·lat la del aniversari (Oct/62) del debut triomfal dels nostres amics en Liverpool, jugant fora de casa (ells eren-son- de la ciutat rival:Manchester). Nosaltres, però, els recordem avuí. Hem seleccionat "he ain't heavy, he's my brother", per a l'ocasió. En una actuació que van fer per a una cadena de TV alemanya

Un gran quintet, un trio vocal espectacular i una tercera veu única (la de Graham Nash)















martes, 2 de octubre de 2012

HAN FET BO A ZAPATERO


...MOLT BO DIRIA JO....
Una gran discriminació suposen els pressupostos de l'Estat per a 2013, amb una retallada del 37% en les inversions per a la C. Valenciana, un 57% menys que l'últim any de Zapatero. 
Els comptes del Govern de Mariano Rajoy per al 2013 deixen en evidència les demandes del PP valencià. El projecte de pressupostos generals de l'Estat (PGE) situa la Comunitat Valenciana a la cua en inversió estatal, amb una retallada del 35% respecte al'any anterior. Un valencià rebrà l'any que ve 128 euros per habitant, 98 menys que la mitjana espanyola en inversions de l'Estat (225,5).
Fins i tot, els empresaris (que sempre han recoltzat el PP) no oculten el seu enuig i ja han batejat aquests pressupostos com els de la marginació. En un escenari de crisi, els valencians no només es queden sense una millora del seu finançament autonòmic sinó amb unes inversions de l'Estat molt allunyades del seu pes en l'economia espanyola. La Comunitat Valenciana representa un 9,8% del PIB espanyol i, no obstant això, el 2013 no rebrà més que el 6,1% d'aquest. 
Així,e
ls valencians rebran una inversió estatal de 127,9 euros per càpita. Una xifra molt allunyada dels 225,5 euros de mitjana estatal o els 468,3 euros que rebrà Galícia i els 620,3 de Castella i Lleó.
El croquis que adjunte es del diari "El Mundo" (al que dificilement podriem asenyalar com a socialdemòcrata). 
El centralisme castellá es juga, una vegada mes, una mala pasada.  


lunes, 1 de octubre de 2012

ISLÀNDIA: MIRACLE JUNT ALS VOLCANS


ENSENYAMENT PRACTIC: SOLS AMB RETALLS NO EIXIREM DE LA RECESSIÒ.

Just un dia després que el Govern presentara  al Congrés els pressupostos "més austers", el ministre d'Afers Exteriors i Comerç Exterior Islandès, Ossur Skarpheoinsson, ha sostingut que "l'austeritat, per si sola, no funciona" per sortir de la crisi , en la seva compareixença davant l'Assemblea General de Nacions Unides.

Te tota la raò. El premier d'Islàdia ha continuat deient a l'ONU:
"En la recessió a Europa, nosaltres vam ser el primer país a caure, però també hem estat la primera nació a sortir".
Si cal treure alguna lliçó de la recuperació islandesa, és que l'austeritat, per si sola, no funciona", ha sentenciat Skarpheoinsson.

Islàndia també va promulgar fortes retallades. En aixó estem d'acord, pero al mateix temps van fer el que governants portuguesos, espnyols i italians no es van a atrevir: incrementar els impostos als més rics.
Continua el premier (no es pergau el discurs, si podeu):
 "Fem servir el benefici per estimular el creixement i garantir que l'Estat del benestar quedés intacte", ha exalçat. "A dia d'avui, tenim una de les taxes d'atur més baixes a Europa i un sòlid creixement econòmic. "El model islandès funciona", ha reblat el titular d'Exteriors d'Islàndia.

Skarpheoinsson ha assenyalat que, com a mostra del 'miracle islandès', mentre que amb l'esclat de la crisi l'ajuda als països en desenvolupament ha disminuït en general, Reykjavík camina en el camí opost, augmentant la seva partida de cooperació i comerç exterior en els seus pressupostos nacionals .

La crisi financera a Islàndia es va desencadenar el 2008 després de quebrar els seus tres principals bancs. A l'inusitat augment de la taxa d'atur, el va seguir una devaluació de la moneda, la corona islandesa. Després va vindre un referèndum sobre l'assumpció del deute dels bancs amb resultat negatiu (el poble no acceptà pagar la mala gestiò dels banquers).   Lo dit: el model islandès funciona (i tant), com diu Skarpheoinsson i altres economistes keynesians d'aci baix als que, desgraciadament, ningú escolta. Conclusió: un altra politica econòmica es posible. Ara, si,  hi han precedents

miércoles, 26 de septiembre de 2012

SENYERA INFINITA. ELUCUBRACIONS QUATRE DIES DESPRÈS


BONES NOTíCIES: al poble hi ha una nova militància jove i preparada, compromesa i col·laboradora
REFLEXIONS: La dreta local es la de sempre: manipuladora, mentirosa. Utilitzadora de tota mena de " lacayos" com diuen en castellà. En té d'experiència: En el 93 ja van aconseguir l'alcaldia d'una manera extranya, per dir-ho d'una forma suau. Durant sis anys, en un nefast tripartit, el poble es va paralitzar. Mai donen la cara: dissabte van enviar un afiliat animalot  per a intentar cremar la senyera, acompanyat de pals, gossos...etc..
AGRAÏMENTS: als esmentats joves, als "vells rockers", als establiments hostelers del poble que han col·laborat a l'esdeveniment, comprometent-se amb valentia, als dolçainers locals, perquè ens ho van fer molt agradable (que bé que interpreteu la moixeranga !!!). 
CRÍTIQUES A L'OPOSICIÓ DEL PP: La eterna (espere!) aspirant a alcaldessa (la "Bañuls) no té ni idea d'història. La bandera catalana a la que es refereix és la del poble, la del rei en Jaume, la que penjaren els almogavars del nord, les tropes de Guillen d'Entença, aquella llunyana primavera de 1238, la de Vila-Real, la de La Vall, la de Les Valls, la de Xilxes...la nostra. El recoltzament de la "Brunete mediàtica" és ridicul: ABC diu..."la bandera fue retirada a requerimiento del PP local"...mentida !!!...la senyera infinita va estar baixada quan els joves del col·lectiu van voler, c'est-à-dire..poc abans d'aixir el bou...i desprès van anar a passar-ho bé fent una actividad alternativa al bou al carrer. 
UN CONSELL PER A LA ALCALDESSA FRUSTRADA: en lloc de odiar als companys del nord, hauria d'estudiar d'on ve el seu cognom, ja sabeu, qui perd els origes perd la identitat... s'emportaria una sorpresa. A poc que cerque es trovarà deseguida amb l'orige rosellonès del seu cognom...quines coses, no?.  
CONSELL PER AL VALENCIANISME POLÍTIC LOCAL: A l'any 2003, amb l'esperança (frustrada) d'un empat 6 a 6 amb el PSOE, estaven disposats a "donar" el que fos necessari al hipotètic regidor nacionalista local (un intent de compra de voluntats el del 93)...així que cal estar atents al any 2015...i denunciar-los. Ho tornaran a intentar, segur...

El que diuen les cròniques històriques del Rei en Jaume: 
"i la població civil d’Almenara, encapçalada per l’alfaquí, ja se li ha rendit, la guarnició del castell, a les ordres de Zayyan, rei de València, encara es manté en peu de guerra. Jaume I convida el cap de les forces musulmanes a rendir-se i acudeix a una entrevista amb ell acompanyat dels seus homes i armat fins a les ungles per prevenir qualsevol traïció o emboscada. No hi ha, però, cap trampa: en realitat el cabdill i els seus estan tan morts de gana que negocien amb Jaume I una rendició ràpida. De fet estan tan afamats que fins i tot s’han vist obligats a menjar-se els cavalls.L’alfaquí i els partidaris de pactar la rendició no devien pas haver convidat el governador i els seus soldats al magnífic festí que devien fer amb la grua que Jaume I els havia regalat!). 
..................
Et la reina i jo entrarem dins la torre i amb gran alegria menjarem "
..................
QUE PASSA ALS ALTRES POBLES?:...res de res. Eixe mateix dissabte, a les festes de Vila-real, la reial senyera, sense el blau del cap i casal, estava a tots els carrers, sense cap polèmica, com tots els anys, com sempre...des del segle XIII:
--------------------------
Conclusió.- Sembla mentida , pero 34 anys de democràcia mes tard encara hi ha gent a la que li molesta una senyera, qualsevol senyera que no siga la d'ells. La de Una, Grande y Libre. Increible

Post scriptum.- Autocrìtica: Està molt, molt bé, lo dels soparots, les moixerangues, les pujades nocturnes al castell. El que no és pot fer, però, es deixar tot el dia a sols dos militants per a defensar la senyera. La propera vegada on es fera un acte com aquest, haurien de ser, al menys, 10 persones vigilant, per torns.

jueves, 6 de septiembre de 2012

"ELS JUANJOS" TORNEN A GUANYAR EL CERTAMEN ANUAL D'ALBERGÍNES

 (Beniganim University Press) JJ Morales y JJ Quesada han guanyat per tercer any consecutiu el certame anual d'albergines gegants que organitza el Beniganim  Institut of Technology. JJM i JJQ aconseguiren el primer premi amb una albergina de
2 ,80 kgs, un pes molt dificil d'aconseguir amb aquesta especialitat anomenada "Diazdevivar_Aubergine", també coneguda com "albergina del Cid". Els dos amics que practiquen l'agricultura de baixa muntanya com a hobby quedaren molt per davant de Batiste el Porquero, de   Benifotrem  (segon premi) i de Paco Arròs Caldós, de Beneixida (tercer premi). També cal destacar l'accessit que guanyaren com a premi a la "MILLOR ALBERGINA EN MATA" (vore foto)


 En la posterior conferència, preguntats per la premsa, per com aconseguixen eixes unitats tant grans, han contestat tranquilament: - tot es questió de pacència. 

jueves, 5 de julio de 2012

ALBERT CAMUS I EL CARBONERO

Es el llibre que mes vegades he llegit. Mes que "The grapes of wrath", de Steinbeck (quatre vegades); "El jinete polaco", de A.Muñoz Molina (tres) o "El Ganivet", de P.Highsmith (altres quatre). De fet el llig cada any quan comença l'estiu.
De tots els llibres pendents de llegir o re-llegir damunt la taula de pí, aquest carbonero, expulsat prematurament del niu pel "parus major", ha triat Camus.
Al principi no comprenía res. Ara ho tinc clar. L'ocell ha vingut a vorem directament des d'el capitol de L'Estiu: "Retorn a Tipasa":

“Una merla va fer un breu preludi i, de sobte, de tot arreu, esclataren amb força, amb goig, amb feliç discondància, amb alegria infinita, els cants dels ocells. El dia es va posar en marxa. Havia de conduir-me  fins al capvespre”. (Camus; L'estiu: retorn a Tipasa)
--------------------------------------
Amb molt de cuidaet el he agafat i he aconseguit que volara fins dalt de la figuera, on l'esperaba sa mare per a conduir-lo a sa casa niu de la jacarandá...perdó, vull dir... de Tipasa

domingo, 24 de junio de 2012

EL CAMÍ DE SANT JAUME. EL TRAM NAVARRÉS


Eixos de la boina roja, fill meu, eren molt roïns”
(de la meua iaia)

PRÒLEG
Setanta-tres anys i tres mesos abans:
"Aquella matinada regnava al poble, per primera vegada en molt de temps, un silenci sepulcral. No només havia cessat l'artilleria, tampoc se sentien les armes lleugeres dels milicians. Hi havia fum per tot arreu, o era boira? El primer tebi sol de primers de març va deixar entreveure unes siluetes que s'acostaven com fantasmes entrant al poble per les xicotetes colines del nord. Avançaven entre les tenebres, metralleta en mà mirant desconfiadament a banda i banda. Des del meu amagatall vaig pensar que eren un petit grup de set o vuit, però no era així: aquest primer grup era de reconeixement, després va desfilar la llarguíssima columna a pas molt lent, molts portaven en els seus rostres i braços ferides recents. Vaig veure al primer abanderat, portant una senyera amb les cadenes de l'escut de Navarra i l'emblema vermell dels requetés sobre fons blanc. Em va sorprendre que aquest emblema precedira la bandera vermella i gualda que venia més enrere. Eren ells. La IV divisió de Navarra havia trencat el front de Nules. Recorde que vaig començar a tremolar i vaig baixar al fons de la cova. El meu món, el nostre món de llibertat, s'esfondrava ".

(Reconstrucció d'una petita part de la a transmissió oral (Marc 1937)

Eixa frase de la meua iaia va traumatitzar part de la meva adolescència. Crec que els prejudicis, com els nacionalismes es curen viatjant. Així que em vaig a la terra de “eixos de la boina roja”, convençut que un altre trauma caurà; com em va caure abans el mite dels alemanys "dolents i racistes", convertits després en excel·lents companys de treball durant 35 anys. El mateix passarà ara, espere. He tingut un meravellós col·lega navarrès (Alberto Gallástegui, de Alsasua) igual que tinc ara una gran amiga navarresa (Teresa Angulo-Viana-) El propòsit del viatge no és de teràpia anti-navarresa (sóc pro-coses, però no sóc anti-res), sinó el de realitzar un tram del Camí amb els meus millors amics per conèixer aquestes comarques i desconnectar; però aprofitaré el final de les etapes navarreses per enfrontar-me als meus  fantasmes i mirar-los als ulls. Qui sap? igual trobe a un vellet amb txapela, a un ex combatent que em dirà el que en realitat espere sentir: "vaig anar al front valencià per afany d'aventura", o "el general Mola ens va enganyar"...o quelcom així.
Sé que les tropes navarreses del coronel Camilo Alonso Vega van fer infinites barbaritats al meu poble. Però, les feien per iniciativa pròpia? hauria de tot, segur. Sé també que Franco els va utilitzar. Els carlins i requetés eren molt religiosos. En el seu uniforme, al pit, portaven brodat, per les seves novies, mares, germanes ...,la paraula "detente", al costat del cor de Jesus, convençuts que així la bala, la metralla enemiga no els penetraria. Mola, Yañez, Franco van utilitzar aquesta religiositat extrema per atreure'ls a la causa: "la rebel·lió antigovernamental era una guerra contra els ateus", els va dir. Conclosa la guerra civil els va apartar del govern.

En aquest viatge tinc una entrevista amb l'excel·lent escriptor i historiador vianés Felix Cariñanos que, estic segur, m’aclarirà molts dubtes i em presentarà a gent interessant.
Se  que les venjances, les pallisses les van realitzar, de vegades gent del poble i no els navarresos. Però, els oficials de la IV divisió les van consentir?. Algú em va dir que vam tenir sort de que ells foren ells els destinats pel coronel Alonso a ocupar el poble, i no els moros com a Castelló ... o els italians; això, contaven, hauria estat pitjor. Pot ser, pot ser...
Sé que el transcurs inexorable del temps és el millor aliat dels revisionistes. Sempre n'hi ha qui diu : -xe Pep, perquè menejes res?. Doncs molt clar: perquè van fer patir a la meua gent, perquè van morint els testimonis de les carnisseries i, eventualment,  per causes naturals, prompte no hi haurà ja ningú viu que puga seguir donant la seua versió sobre el que va passar i aleshores es quan els revisionistes trauran la seua carta de triomf indicant: "No hi ha ningú viu en l'actualitat que puga donar fe que del que va passar”
em vaig a Navarra.



CAMÍ DE VIANA (Continua en la secció de CRONIQUES I CONTES PUBLICATS FINS ARA)





martes, 12 de junio de 2012

EL QUE NO S'HA DIT DEL RESCAT I COSES QUE LA GENT ES PREGUNTA...I MAI HI HA RESPOSTA


De La Gaceta: nuestros bancos controlarán el crédito del eurogrupo. SIC (De Cospedal dixit)...No, xiqueta, no: Europa ens controlará i de quina manera!. Els homes de negre ja está ací.
.................................
El Govern de Mariano Rajoy va sol · licitar (va pregar, encara que diga que no) dissabte passat ajuda als seus socis europeus per rescatar el sector financer espanyol, molt infectat d'actius tòxics immobiliaris i amb una morositat d'escandall. Europa ha posat en marxa una línia de crèdit de fins a 100.000 milions d'euros d'ús exclusiu per a la banca, amb condicions molt dolentes, de les quals encara no es parla.
-Si, pero qui pagarla els interessos?. El Regne d'Espanya, C'est à dire: NOSALTRES. 
- De quin interés anual estem parlant?. Doncs de € 3.000.000.000,00
- Perqué és produeix el rescat?.  El Govern d'Espanya per evitar un col · lapse financer ha sortit en auxili del sector, però no té capacitat per ajudar a totes les entitats a sanejar (per molt que hagin presumit de que no ens feia falta). Per això ha recorregut a Europa
- Tot açó ha millorat la nostra situació?. En absolut: la prima de risc puja sense control i les empreses del IBEX baixen...tal com passá a Grecia amb el rescats previs 
- El rescat és exclusiu per al sector financer?. Aquesta vegada si, l'ajuda va dirigida exclusivament al sistema bancari espanyol...pero...ja parlarem en agost (possible intervenció) quan estigam tots tombats a la bartola. Será aleshores quan a, a traició, ens pujarán l'IVA, atrassarán mes la jubilació... Et cétèra. 
- Per que están tan enfadats els alemanys?. Els diners els posen els estats membres en funció de la seva participació en el Banc Central Europeu. Alemanya fica el 27,1% (!!!). O siga: 4 billons (amb "b") i mig de les antigus pesetes (WUAOOO!!!)...i eixos alemanys acaben de vore per la sua TV que, en alguns dels nostres pobles, mijançant referendums, la gent está recolzant bous al carrer versus ajudes municipals a l'atur...i clar, no entenen res, i s'enfaden, como no podría ser de otra manera, ¿verdazzzz?. 
------------------------------------------------
BONES VACACES D'ESTIU A TOTS !. 

lunes, 4 de junio de 2012

EL BAJOCAR DE QUESADA, LA MUNTANYETA DE MORALES

(Anomenem aixina a una xicoteta porció d'un hortet que els dos "Juanjos" treballen a la muntanya) 
------------------
Quesada (JJQ d'ara en endavant) passa part del matí fent el conreu d'un hort a la muntanya de JJM, al que jo anomene EL BAJOCAR, per antonomàsia. JJQ baixa al hort des del poble bordejant tota l'extensió de tarongerars, entre olors de pi, timó i romaní i quan arriba a la caseta de JJM, eix olor es barreja amb una suau brisa salada que porta flairances de tamarit i plantes marines. Ara esta amuntonant pedres que aparta dels conreus després de birbar-los, conscient de que eixes pedres, com deia l'amic E.Piera, "parlen llatí" i de que es troba a u dels llocs mes cultes del mon. Si mira cap a la muntanya veu les restes del perímetre amurallat del campament del Cid  des de on  les tropes castellanes durant dos anys asediaren València amb els seus raids; si mira cap el nord-est veu la rada de la muntanya de l'estany on P.C.Escipió amagava les seues naus a les tropes de Cartago protegit per l'escenari indescriptible del temple de Venus. 
Molt prompte vindrà l'estiu i en ú dels nostres sopars, a boqueta nit, es menjaren amb tomaca les bajoques conreades amb tant de primor, i segur que entre dos clarors vorem passar l'historia una altra vegada per la Tellola, des d'alli dalt. Potser vejam l'ombra del carlí Cabrera i els seus homes avançant cap al sud per a enfrentar-se al general O'Donnell o, pot ser, contemplem l'avantguarda rossellonesa de Jaume I camí, ara sí, d'una conquesta definitiva del cap i casal. 
Després de les ultimes discussions de la nit arran de la conveniència o no de plantar faves l'any que ve o sobre sí portar o no gaiato en la propera caminada, escoltarem els sorolls de la nit: el d'algunes gavines tardanes que tornen a la marjal creuant-se amb els falcons que venen en direcció contraria al seu amagatall en el segle-penyal i el cant dels grills i el de les granotes de la marjal, els mateixos sorolls que abans que nosaltres va escoltar el general Rojo quan va passar per ací per a revisar la seua línia de rera guarda ZXY o molt abans Na Violant d'Hongria camí del castell ja alliberat, o mes abans encara el tribuno Publio...i tants altres.
 L`amic JJQ sap que te un bajocar en un lloc UNIC !!!.