THE PLANA BAIXA MIRROR ÉS UNA MENA DE 'MELTING POT' ON EN CASTELLÀ, CATALÀ I ANGLÉS PARLEM D'AQUEST PAÍS NOSTRE, D'UN POC D'ECONOMIA, DE MÚSICA, DE LITERATURA, D'ECOLOGIA...I, SI ENS ARRIBA L'INSPIRACIÓ, TRACTAREM DE FER NARRACIONS CURTES...PER A NO CANSAR. AL MATEIX TEMPS INTENTAREM CONTRIBUIR A LA DIFUSIÓ DE LA LLENGUA EN LA XARXA. GRÀCIES A JAVIER LINARES PER INCLOURE'NS EN LA RELACIÓ DE BLOCS DE 'OPEN GOVERNMENT' I A SERGI PITARCH EN LA SEUA TESI DE BLOCS EN VALENCIÁ.

jueves, 15 de diciembre de 2011

Dedicat als monolingües centralistes...... per a què s'ho facen mirar

SER BILINGÜE ENDARREREIX QUATRE ANYS L’APARICIÓ DE LA DEMÈNCIA SENIL


L'Ellen Bialystok Foundation de Toronto, des de fa una colla d'anys estudia l'impacte del bilingüisme en diferents funcions cognitives i en neuropatologies. En línies generals, Bialystok considera que parlar habitualment més d'una llengua estimula un seguit de funcions cerebrals. Aquestes estimulacions potser explicarien els resultats del seu darrer

Monolingües i bilingües de Toronto

L'estudi en qüestió l'ha realitzat en col•laboració amb Fergus Craik i Morris Freedman. En total els autors han analitzat un grup de 184 persones grans que havien acudit al metge per diferents problemes cognitius (sobretot pèrdues de memòria, d'atenció).

De les 184 persones, 91 eren monolingües i 93 eren bilingües. El bilingüisme a Toronto és bàsicament el producte de la immigració. Així entre els 93 bilingües, trobem 20 polonesos, 13 judeo-alemanys, 12 alemanys, 8 romanesos, 7 hongaresos, etc. Dels 184 pacients, 132 foren clínicament diagnosticats com a malats d'Alzheimer, repartits a parts iguals en els dos grups lingüístics.

En la comparació entre els dos grups cal tenir presents tota una sèrie de paràmetres clínics, així com el nivell educatiu i la història laboral de cadascú.

En línies generals els bilingües mostraven una edat mitjana d'aparició de símptomes quatre anys superior als monolingües (75 anys resp. 71 anys). La diferència corregida per altres factors encara seria més alta: els bilingües, immigrants de les dècades centrals del segle passat, van fer menys anys d'estudi i tenien un nivell d'ocupació inferior als monolingües, autòctons. Per evitar biaixos relacionats amb la immigració, els autors consideraren únicament els immigrants, dels quals hi havia 13 monolingües.

Les causes subjacents

Conèixer les causes d'aquesta diferència de quatre anys o superior és vital. Primer, perquè guanyar quatre anys a la demència senil té un impacte en la salut personal i familiar de cadascú gens menyspreable. I segon, perquè conèixer les causes (psicològiques, neurològiques, neuroquímiques, etc.) dels "beneficis" del bilingüisme ajuda a pensar en tractaments (farmacològics, psicològics, sociològics) de "prevenció".

Sembla que el bilingüisme (com d'altres activitats mentals addicionals) no impedeix que s'acumulin els danys neurològics que conduiran a la demència senil (dipòsits de plaques amiloides, etc.). Però sí fan que l'organisme toleri millor aquests danys, gràcies a una capacitat superior de reorganització neuronal (establiment de noves sinapsis).

Aprendre llengües i utilitzar-les té molts avantatges. Per desgràcia, la bilingüització de molts pobles ha conduït tard o d'hora a la monolingüització en la llengua dominant. I els pobles dominants del món són els que més tendeixen al monolingüisme: penseu en els xinesos mandarins, en els anglo-americans, en els francesos i... en els espanyols (ja sabeu: alló de “es que si no hablan sólo castellano los niños se lian”). En mans de qui estem!!!

martes, 29 de noviembre de 2011

CRISIS? WHAT CRISIS?

SPLENDOR IN THE GRASS (CHAPTER 2)





He volgut fer un homenatge al Kazan, al subtitol, ara que fá 30 anys de la malahurada mort de Natalie.

Vinc del dentista, caminant per l'acera de nùmeros impars de Blasco Ibañez...i no comprenc res. Entre les travesseres de R.Llull i Clariano hi ha una sucessió de bars open air. Al anar al terrible tramit de Assumpta (la dentista) totes les terrasses están repletes de casadetes del Barri de Sant Josep amb taules a rebosar de xocolatas, cafes en llet i tot tipus de bollería. Al tornar les mares a.m. han desaparegut (sols son les 10:30) i ara una barreja de gent de totes les edats: estudiants i gent lletrada, jubilats, erasmus amb samarreta, yuppies i tota mena de descamissats omplin les taules i el cafés donen pas a tapes, carajillos, camparis, entrepans en taules repletes de Winstons, Marlboros, i tota mena de smart phones d´ultima generació (tablets, androids de google, Iphones de Apple...) i tot açó passa mentre els mitjans no paren de dir que no hi ha un duro i, a mas a mas, som al pelotó dels burros junt a potències econòmiques com Murcia i Castella la Manxa...
Algú pot dir-me que está passant?
Com diu l'àmic Xavi Castillo aixó hi ha que averiguar-ho, xe veriueo !!!

lunes, 28 de noviembre de 2011

ALS AMICS:

"Un amigo es alguien que lo sabe todo de ti, y sin embargo sigue siendo tu amigo". La frase parece cursi pero, en todo caso, cierta; y no es mia, creo que la pronuncia Kurt Cobain en uno de sus poemas-canciones que compuso en su época grunge, allá en la depresiva Seattle. Esta sí lo es:

Los amigos son esos HERMANOS que sí has elegido.

Bó, ahí els teniu. Quaranta cinc anys després seguim botant:

 

viernes, 18 de noviembre de 2011

NATALIE: ESPLENDOR EN LA HIERBA (#Click here)


30 AÑOS SIN ELLA


"Aunque mis ojos ya no puedan ver ese puro destello que en mi juventud me deslumbraba, aunque ya nada pueda devolver la hora del esplendor en la hierba, de la gloria en las flores, no hay que afligirse, porque la belleza siempre subsiste en el recuerdo"

A Natalie Wood (nacida:Natalia Nikolaevna Zakharenko), in memoriam (18/11/1981-18/11/2011)

jueves, 17 de noviembre de 2011

SOM ELS MILLORS


'FINANCIAL TIMES': La Comunidad Valenciana ilustra los "peores síntomas"
El diario conservador británico Financial Times dedicó ayer un amplio artículo de análisis a la situación de España ante las elecciones generales del domingo que apunta a la Comunidad Valenciana como ejemplo de los problemas que tendrá que afrontar el futuro presidente del Gobierno. "Para entender qué fue mal y el calibre de los retos que afrontará un nuevo Gobierno vale la pena examinar la región mediterránea de Valencia. La Comunidad Valenciana ilustra muchos de los peores síntomas de las dolencias económicas de España", afirma el redactor del Financial Times.
"En los años previos a la caída del mercado en 2007, los promotores construyeron decenas de miles de casas y apartamentos turísticos, sembrando grandiosos proyectos de infraestructuras, absorbiendo trabajadores inmigrantes y expulsando a los adolescentes de las escuelas para asumir empleos bien pagados en las obras. Eran los años que parecían confirmar el rango de España como una nación desarrollada cuyo nivel de vida finalmente se equipaba con el de sus socios europeos".
El analista comenta que, "al menos", los sucesivos Gobiernos centrales de España aprovecharon los fondos europeos y el crédito fácil desde el norte de Europa para construir "carreteras y ferrocarriles que servirán al país durante décadas, pero volvieron la vista ante las locuras de un mercado de la construcción sobrecalentado".
"Valencia sufre ahora los efectos combinados de la explosión de la burbuja inmobiliaria y de la crisis de la deuda soberana inmediatamente posterior. Uno de cada cuatro valencianos en edad laboral está en el paro y para los menores de 25 el número se eleva a uno de cada dos. Las empresas que aprovecharon la bonanza de la construcción han sufrido un severo estacazo. Más de 130.000 nuevas viviendas están vacías. Dos de los bancos regionales se hunden bajo el peso de créditos fallidos. Banco CAM, la antigua Caja del Mediterráneo, ha sido rescatado con 2.800 millones de euros de los contribuyentes y su directora general, despedida por el fondo del banco regulador. Y el Banco de Valencia, una entidad cotizada, podría necesitar otro rescate".
El analista concluye: "Para los que no están familiarizados con la geografía política de España podría parecer obvio que el señor Rajoy y el PP constituyen el equipo adecuado para barrer las políticas y prácticas que fracasaron de forma flagrante en Valencia bajo el Gobierno de los socialistas en Madrid. Pero no es tan sencillo: El PP gobernó la Comunidad Valenciana desde 1995...".
'-----------------------------

PS: Sembla com si el FINACIAL ens hagués llegit el passat 09/11/2011

miércoles, 9 de noviembre de 2011

NOVES GLORIES A... "MADRIZ"


He volgut parodiar el títol del meravellós assaig del amic V.Flor perquè és el que millor reflexa la situació financiera del nostre paíset. Mirant les xifres macro i micro econòmiques d’ara cal preguntar-se que li ha passat a l’antiga tercera potència regional d’Espanya. Doncs bé, fem una visió general dels anys inmediats al zaplanisme i posterior desfeta inmo-golf-campsista.
Els que treballavem i vivíem ací ens trobavem una terra que ocupava el tercer lloc en el ranking del PIB. (Catalunya i Euzcadi anavent tornant-se al primer lloc tot i depenent del volum de les seues exports anuals. Navarra encara no havia pujat cap escaló, com ha passat després gràcies a la seua insolidaritat (ells no pateixen res paregut al “cupo” basc). Els demés estaven més enrere, incloent Balears, Rioja etc.

La nostra agricultura ja iniciava la decadència actual, però teníem un prometedor mercat de futurs. La energia prometia liberalitzar-se, existia un projecte de futurs de la llum i d’energies renovables.
Les dues caixes valencianes eren l’orgull financer valencià i ocupaven el tercer i quart lloc de les caixes de l’Estat, a més a més les dues seus socials respectives estaven en la Comunitat (CAM a Alacant, Bancaixa a València). Açò és quelcom fonamental: les seus socials reporten ingressos fiscals, prestigi, sous alts. El teixit industrial era variat: ceràmica, joguines, sabates, mobles. També dos gegants multinacionals, IBM (líder tecnològic) al Camp de Turia, FORD (líder d’automoció) a Almussafes creaven decenes de millers de llocs de treball directes i indirectes. En Almussafes es va fer un Cluster del automòbil i el molt honorable prometia en una visita a Michigan, acompanyat per una troika de consellers, portar a València la seu social de Ford España. El Banc de València era la joia de la corona, el seu accionariat estava format per un grapat de famílies valencianes (patriotes?) de “rancio abolengo”: Els Soriano, els Lladró, els Roig. Terra Mítica ("el mejor parque de atracciones del mundo", Zaplana dixit) seria “la envidia de Europa”; fins i tot, deien que l’AVE arribaria a les seues portes. Calatrava faria a la Ciutat de les Ciències “la torre más alta de Europa”. Que ha passat des d’aleshores?

Tots ho sabeu: el mercat de futurs del cítric ha estat un fracàs total, ja no existeix. Del mercat de la energia ja ni es parla. La abans tercera CA ocupa ara el lloc 12 en renda per càpita( ens han passat: Balears, Navarra, Cantabria, Rioja, Aragó… i “potències”, qui ho anava a dir, com Castilla León. La Cam està en quebra tècnica. Bancaixa ha estat engolida per Caja Madrid (Madrid, sempre Madrid) i la seu de Bankia està en la capital del imperio. IBM se'ns ha anat. Terra Mítica és una ruïna i, el que és pitjor, ha arrosegat la CAM (que injectava diners a mansalva) en la seua caiguda. El gratacel de Calatrava no ha arribat a fer-se, això si l’arquitecte ha cobrat 15 milions d’euros pel disseny (per cert el fiscal diu que açò és “despilfarro”, però no “corrupción”). El Banc de València haurà de ser intervingut (Bankia sols baralla dues possibilitats: malvendre’l o passarli-lo al FROB. La seu social de la FORD està en…Alcobendas !!!

EPILOG: Això si, es va molt ràpid a Madriz, “se han estrechado los lazos con Murcia” (un tren cada mitja hora des d’Alacant, quatre carreteres per anar a Cartagena,incloent una autovía gratuïta )…mentre tant el corredor mediterrani (recomenat per la UE, pel col•legi d’ecomomistes...per tothom, espera,). Tarragona i Castelló (dues economies complementàries) es donen l’esquena i per anar en transport públic a Cambrils, a Salou, a Tortosa, a l’Ametlla per a veure els amics i familiars profes que viuen i treballen allí (ací no poden) he d'esperar un tren al dia que surt a les 17:30...

viernes, 4 de noviembre de 2011

GEORGE ------>#click here

MAS SOBRE EL BEATLE INVISIBLE

La naturaleza es caprichosa, bien lo sabemos en los últimos tiempos. Inundaciones, sequias, terremotos y/o maremotos nos sorprenden a diario. Desastres naturales que afectan nuestras vidas cotidianas, a veces de sobrenatural manera y de ocasiones en las cosas mas simples o intrascendentes.
Así fue, el terremoto de Los Ángeles en 1994 hizo que Vic Garbarini- periodista que ya había entrevistado por separado a todos los ex-Beatles- extraviase las cintas de su entrevista a George Harrison.
Fue a finales del Noventa y Dos, durante la promoción del álbum en directo, “Live in Japan” (la gira de George con Eric Clapton por el país nipón en el 91) y las cintas tardaron 8 años en ser recuperadas y publicadas.
Hoy, quiero rescatar esta entrevista perdida convirtiéndola en un videoblog, cuyas imágenes den un aporte esencial a lo que el Beatle Invisible (como lo llamó John en la Rolling Stone) atestiguó a Vic Garbarini hace casi 20 años.
Esta es La Entrevista Perdida: (notas del amigo W. Quijal entre paréntesis:
www.lagramoladekeith.com/?p=5239

jueves, 6 de octubre de 2011

STANDARD & POOR'S (un altra volta)

Austràlia seu l'agència a la banqueta


Està acusada d'haver induït a comprar bonos-fem a 13 ajuntaments del país.
Standard & Poor s'asseu des d'aquest dimarts_04_10 al banc dels acusats a Sydney, on un tribunal federal els jutja per haver fet perdre milions de dòlars a diversos ajuntaments australians en la crisi financera del 2008. Les alcaldies de 13 municipis de l'estat de Nova Gal·les del Sud i una asseguradora acusen el braç britànic de Standard & Poor d'haver-los induït a comprar bonos-fem que tenien la màxima classificació el 2006(AAA),i dels que asseguraven llavors que tenien més d'un 99% de possibilitats de beneficis. Dos anys més tard, la inversió s'havia desvalorat un 90 per cent (!!!).
Han tornat a fallar: igual que quan van qualificar a Lehman Brothers, fa ja 3 anys, amb AAA una setmaneta sols abans de que el macro bancs d'inversions quebrara

Els demandants asseguren que en l'operació van perdre més de 10.824.000 d'euros en els bonos de titulació de deute de proporció constant (CPDO) que els havien aconsellat. La querella exigeix ​​a l'agència i al banc ABN Ambro, entitat que va emetre els títols, la devolució de les pèrdues.
El que deiem sempre: a la fí serán els mateixos anglosaxons (el govern federal USA; o ara Australia) els que desenmascararàn aquesta quadrilla de pirates.

A que esperen les nostres autoritats monetaries de Bruseles per a crear una Agencia Oficial de Qualificació abans que el "big three" es carreguen algún país mes?

miércoles, 5 de octubre de 2011

Dr NO: the first James Bond fils is released (05/10/1962)

THIS DAY IN HISTORY
Dr. No (1962), starring Sean Connery, is the first James Bond film. Based on the 1958 Ian Fleming novel of the same name, it was adapted by Richard Maibaum, Johanna Harwood, and Berkely Mather. The film was directed by Terence Young, and produced by Harry Saltzman and Albert R. Broccoli, a partnership that would continue until 1975.
In the film, James Bond is sent to Jamaica on an investigation into the death of a fellow British agent. The murder trail leads him to the underground base of Dr. Julius No, who is plotting to disrupt an early American manned space launch with a radio beam weapon. Although the first of the Bond books to be made into a film, Dr. No wasn't the first of Fleming's novels, Casino Royale being the debut for the character. Consequently, the film does not depict Bond earning his Double-0 status, which grants him a licence to kill; instead, it presents Bond as a seasoned veteran, and even makes a few references to threads from earlier books, such as M mentioning that Bond's current gun gave him problems, before presenting him with his more well known Walther PPK.
Dr. No was produced with a low budget, but was a financial success, leading to a series of films that continues to this day. Dr. No also launched a successful genre of "secret agent" films that flourished in the 1960s. Many of the iconic aspects of a typical James Bond film were established in Dr. No, beginning with what is known as the gun barrel sequence. The film begins with an introduction to the character through the view of a gun barrel, and a highly stylized main title sequence, both created by Maurice Binder. In his work on film, production designer Ken Adam established a unique and expansive visual style that is the hallmark of the Bond film series. And, by the way, talking on 'visual styles': in this film we saw a Ursula Andress pretiest than ever.

martes, 4 de octubre de 2011

Ni la pluja ni els caçadors impedixen a AE-Agró gaudir del Dia Mundial de les Aus a Almenara

La visita als Estanys i la Marjal per a contemplar aus va estar marcada pels preparatius de la nova temporada de caça

Amb motiu del Dia Mundial de les Aus, els col·lectius comarcals d’Acció Ecologista-Agró de La Plana i del Camp de Morvedre organitzaren el passat dissabte 1 d’octubre una visita guiada pels Estanys i la Marjal d’Almenara. L’objectiu era contemplar a les aus durant el capvespre, a més a més de gaudir d’esta zona humida tan vinculada a l’organització ecologista. Tanmateix, primer el mal oratge i després els caçadors quasi desbaraten l’excursió. Afortunadament, l’activitat es va poder realitzar i els participants es van anar a casa amb un espectacular capvespre de record.Un grup de valents dels col·lectius comarcals d’Acció Ecologista-Agró La Plana i Camp de Morvedre van desafiar dissabte per la vesprada al mal oratge i van celebrar el Dia Mundial de les Aus als Estanys i la Marjal d’Almenara. A les 18:00 hores aproximadament es van reunir a la zona recreativa dels Estanys per a gaudir d’un passeig per esta zona humida i contemplar a les aus durant la posta del Sol. Durant l’excursió, a més a més dels Estanys, el grup visità la Penya, les runes de la Casa de les Comportes i el Mirador dels Petxinots, on finalitzà la celebració del Dia Mundial de les Aus amb un espectacular capvespre.

A més a més de la preciosa posta del Sol, els participants a l’activitat gaudiren també amb la presència d’algunes aus. Collverds (Anas platyrhynchos), siverts (Netta rufina), garsetes blanques (Egretta garzetta), fotges (Fulica atra), galls de canyar (porphyrio porphyrio) i polles d’aigua (Gallinula chloropus) es van sumar a la celebració del Dia Mundial de les Aus i van fer les delícies dels més menuts i dels no tan menuts. Però, la seua observació es va vore condicionada i minvada pel la presència dels caçadors, que actualment estan preparant les xoques per a l’inici de la temporada de caça a la Marjal d’Almenara.

Fets com els del passat dissabte plantegen de nou el debat sobre com comptabilitzar els usos dels Estanys i la Marjal d’Almenara, una zona humida protegida com a Zona d’Especial Protecció d’Aus (ZEPA) i Lloc d’Interés Comunitari (LIC), però on es continua permetent la caça, a diferència d’altres zones humides com per exemple la Marjal dels Moros. I és que la caça no sols implica la mort d’aus, sinó que a més a més condiciona l’ús públic i les visites a la Marjal d’Almenara, ja que, com va ocórrer enguany durant la celebració del Dia Mundial de les Aus, es priva als visitants de disfrutar completament i amb tranquil·litat de la rica avifauna d’esta zona humida protegida.

lunes, 3 de octubre de 2011

Asesinados en España cuatro millones de cantantes al año





¿Lo habéis notado? La llegada del otoño coincide con la llegada del silencio al campo, y seguramente por eso nos pone tan tristes esta recién estrenada estación.

Los pájaros cantores, que tantas alegrías de espíritu nos han dado durante la primavera y el verano, han enmudecido. O están camino de África o se han quedado como invernantes, pero sin la imperiosa necesidad de criar ya no malgastan energías en maravillosos trinos. Yo al menos los echo de menos.

Sin embargo, de acuerdo con la particular percepción de algunos supuestos amantes de la naturaleza, esta época es ideal para dar rienda suelta a sus instintos más primitivos, los de capturar, enjaular, matar y comerse millones de pajaritos.

Sólo en España se calcula que cada año mueren con técnicas ilegales de caza más de cuatro millones de aves, cuatro millones de excepcionales cantantes asesinados sin razón. La mayoría son petirrojos y currucas cuidados con primor en el norte de Europa, que cuando llegan a nuestro solar patrio se encuentran con pegamentos, redes, escopetas de balines y cepos especialmente diseñados para saciar nuestras ansias gastronómicas. Con jilgueros y pardillos la situación es diferente. Se autoriza su captura por decenas de miles para abastecer esa extraña tradición ornitológica de enjaularlos para disfrutar de su canto en la terraza de un piso. Una actividad incontrolada pues prácticamente ningún agente supervisa el respeto a los cupos máximos, la captura de otras especies, de jóvenes y hembras, ni si al final muchos acabarán en la sartén.

Todas estas prácticas son contrarias a la normativa europea y estatal, pero las administraciones autonómicas gustan de hacer la vista gorda por eso de llevarse bien con sus electores más primitivos.

Por suerte (y por cultura) cada vez son menos los matadores y encarceladores de pájaros. También porque hay asociaciones como SEO/BirdLife empeñadas en acabar con estas salvajadas en los tribunales, pero especialmente en la calle. Organizando actos de exaltación de las aves en libertad, como el amplio programa que este fin de semana se desarrollará en toda España con motivo de la celebración del Día de las Aves.

Una ocasión perfecta para acercarnos a estos hermosos animales con prismáticos. Porque como recuerda el lema de esta edición, “nacieron para volar libres”.


Cesar Javier Palacios (20M.29/09)

viernes, 16 de septiembre de 2011

LEHMAN BROTHERS, TERCER ANIVERSARI


TRES ANYS DESPRÉS. TRES ANYS CONTINUATS DE DESASTRES ECONOMICS I NO EM APRÉS RES:

Impunitat podria ser la paraula. Tres anys després de protagonitzar la major fallida de la història financera dels Estats Units i del mon occidental, el banc d'inversió Lehman Brothers encara no ha començat a pagar als seus acreedors ni s'ha vist inquietat per cap investigació seriosa del Govern nord-americà i ha aconseguit blindar la seva cúpula directiva de qualsevol responsabilitat. Avuí es compleix el tercer aniversari del col.lapse d'u dels pilars de Wall Street, l'esdeveniment que va desencadenar la crisi creditícia actual. En haver-se acollit a la llei de fallides nord-americà (Chapter 11), la firma ha aconseguit estalviar molts pleits per mala praxi de la seva activitat. Tot i això, Lehman Brothers segueix prolongant la seva existència en unes batalles legals que durarán anys. Mentre tant ens ha contagiat a tots.

En el tribunal de Manhattan que gestiona la fallida, comença a aclarir el terreny perquè s'aprove un pla d'indemnització de 65.000 milions de dòlars (uns 47.100 milions d'euros). Si tira endavant aquesta mesura a finals d'aquest any, com de moment està previst, l'entitat podria començar a reemborsar als seus 110.000 creditors a la primera meitat de 2012. La indemnització, però, és una petita part del forat. En el moment del col.lapse s'estimava que el valor de la empresa rondava els 639.000 milions de dòlars (463.000 milions d'euros).

Els exdirectius del banc son ara consellers de altres empreses Sony, Citigroup...)i no pasa res. Ací ningú asumeix responsabilitats

Mentre tant el govern nordamericá continua injectat diners publics al sistema. Qui ho anava a dir: els paladins del laissex faire, laissez passer administrant corporacions privades gegants, com la esmentada Lehman; o,sense anar mes lluny General Motors (també adherida al Chapter 11)

I les agencies? que feien mentre tant eixos borinots, eixos bandidos financers?: doncs el tres pirates (Standard & Poors, Moody's y Fitch), els mateixos que han esfonçat Grècia i han estat apunt d'efonçar a natros, calificaven a Lehman amb AAA (la nota màxima).Son llestos, oi?
Ara el govern de Obama vol investigar als de Standard perque ha baixat la nota del deute soberá USA de AAA a AAB...donc ara sí, veritat?...ara si que us preocupen els pirates
----------------------------------
Voleu que juguen a traduir del anglés el nom de les tres Super Agencies de Qualificació?. Bo, ho farem un altre dia...pero es quelcom molt, molt divertit...

lunes, 12 de septiembre de 2011

A LA CALA PEPO


SETEMBRE
Només quedes tu. Ja se’n han anat tots: el joves que feien pesca esportiva entre la cala i el petit indret de Pepo 2; els russos que han arribat enguany per primera vegada i et visiten alguna estona entre tants viatges al Corty de Tarragona i al ‘anfitreatrere’, com diuen ells; ja no i son ni Arnau ni Jordá; ni la senyora de ‘Granà’ amb el seu barret roig. Ja se’n ha anat Rosa, la profe de biología de Lleida, incansable buscant pops i altres cefalopods mentre fa snorkel. Tampoc estan ja els cercadors d’ulls de Santa Llucia; ni els pagesos de Gandesa; ni les lesbianes que s’amagaven sota el xicotet túnel para abraçar-se; ni les dos lesbianes mes majors que assajaven de provocar sense èxit, ignorant que la seua forma d’estimar-se ja la practicaven les gregues d’ací fa gairebé 2400 anys; ni el homosexual freaki del monyo pintat de grog que tractava de lligar sense cap èxit; ni Ariadna Gil i els seus fills; ni el propietari del xicotet merendero...i tampoc estan les dos profes de Francès, sempre somrients i que, com altres anys, tant han gaudit de la Cala. Només quedes tu i les teues roques daurades i eixa barreja d’olors a algues i timó a brea i romaní, al Mediterrani de sempre. Els mateixos olors que abans sentiren ibers, romans, teutons, sarraïns, arabs, catalans-aragonessos, francesos napoleònics, carlins navarresos i, fins i tot, els bàrbars que pujaren des d’el Ebre ara fa exactament 73 envaint-te d’odi i pólvora.

Només quedes tu...

viernes, 9 de septiembre de 2011

QUE MAL PARLEN CASTELLÁ ELS CASTELLANS!

La xafugó de finals d'Agost es dona un respir: good news!. Pero en contrapartida, s'apropa una negror que ens impedeix anar a la caleta, així que fique la TV per primera vegada des de finals de Juny. El vent que puja des de la ribera del Ebre fá que la majoria de canals de la graella del TDT apareguen sense senyal. La TV-fem per antonomasia es una de les poques que es poden vore: surt una anomenada co-presentadora que diu que "su marido LA PEGABA todos los dias", mentre un company-paparazzi calb confirma que es de veres: "resulta DE QUE me lo dijo el dia que vino de VALLADOLIZ, estando sentada aquí DETRAS MIA". Destrossen continuament el seu unic idioma: laismos, dequeismos, loismos...no es priven de res. Faig zapping cercant quelcom mes seriós: TV's públiques, 24 hores, de la uno: el de esports diu que "ese fichaje ja me SABIA a mi a chamusquina". No coneixia jo que la "chamusquina" es menjava, creía que sols s'olorava...A3, mes noticies, una presentadora diu que: "todo parece indicar que el incendio de Orense fue PROVOCADO (Sic)". Algú de vosaltres pot dir-me d'algún incendi que no haja estat provocat? (per llamps, per algún llaurador irresponsable, per piròmans...).Pot ser la xicona inculta es refería a que l'incendi "fue intencionado", supose. Pobra gent, una sola llengua i no saben parlar-la.

miércoles, 7 de septiembre de 2011

CORTAZAR

No vam poder conectar-nos el passat dia 26, el del seu aniversari. Li farem els dos homenatges millors que es poden fer: rellegir-lo, visitar-lo. No Rayuela, millor El perseguidor y otros cuentos de cine. Tornar a llegir quelcom del que vas gaudir fa anys produeix sorpreses. Avuí m'agrada menys El Perseguidor i mes Las babas del diablo, i mes encara Los buenos servicios, en la que es va inspirar Claude Chabrol per a filmar la mítica Monsieur Bébé; i m'agrada moltissim La autopista del sur (caldría tornar a vore Week-end, Jean Luc Godard-1967-). Vam visitar la seua tomba, en Montparnase, no masa lluny del café de Flore, el seu refugi de tertulies literaries. Li vam ficar una flor roja a ell i una groga a Rayuela...vull dir: a Carol.

miércoles, 6 de julio de 2011

La presentación del ensayo "Noves glòries a Espanya" acaba en una tangana disuelta por la policía (click here)




NOVES GLORIES A ESPANYA

P. CERDÀ/T. DOMÍNGUEZ VALENCIA (Levante-EMV) Una veintena de miembros del Grup d'Acció Valencianista (GAV) boicoteó ayer la presentación del libro Noves glòries a Espanya, la radiografía sobre el blaverismo del profesor Vicent Flor, y lanzaron ejemplares de la obra, sillas y bolas de humo en la sala de la FNAC de Valencia que albergaba el acto. Después de unos treinta minutos de máxima tensión, la policía nacional llegó con cuatro furgones, obligó a los miembros del GAV a abandonar la sala y se llevó esposado con la manos por delante al expresidente de Coalició Valenciana, Juan García Sentandreu, que entraba al furgón policial con semblante serio y descolocado.

Según fuentes conocedoras de los hechos, los delitos de los que se le podría acusar son los de desórdenes públicos, injurias graves y desacato, entre otras razones por haber insultado al jefe del dispositivo policial. Al cierre de esta edición, Sentandreu permanecía en el Juzgado de Guardia después de haber solicitado el hábeas corpus cuando estaba en dependencias policiales, al entender que su detención era ilegal. Los agentes también identificaron, entre otros, al presidente del GAV, Manuel Latorre, y a los tres responsables de las juventudes de esta organización, así como a algunas históricas ties maries

Continua en: http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2011/07/06/sentandreu-sale-esposado-acto-gav-lanza-libros-sillas/821995.html

UN LLIBRE 'VOLADOR'
En plena presentació, els energumens de sempre començaren a tirar-nos llibres (previament robats) al cap. En vaig agafar ún abans de que aterrara en la meua orella dreta (ara el tinc al moble IKEA de llibres pendents de llegir just al costat de "una terra anomenada llibertat", de Follet-que curiòs, veritat?;fins i tot, Flor l'il va dedicar a Fina. després començaren a volar caires i coets (sols un ferit no greu-vam tindre sort ahir-). Haguera pogut costar una desgràcia. Aquests energumens feixistes son molts desgraciats: a mes de violents son analfabets i monolingües. La policia va tardar mes d'una hora en arrivar al FNAC-Forum i, com sempre, no va tractar massa mal els agressors. Com va dir Mònica: es molt lamentable que hi haja gent que es pose a llançar llibres als que no pensen com ells amb una total impunitat.
PS: quines coses pasen a principis de 1976, oi?...Ah no que som al 2011!!!
En que estaría jo pensant ???. Bo, un altre dia en parlarem del llibre.

miércoles, 22 de junio de 2011

VALÈNCIA: BUS TURISTIC


Ha sortit de la Plaça la Reina. Tot molt bé. Fresqueta dalt i aire acondicinat (feia falta) baix. Auriculars. Nou idiomes al abast. Tot bé. Es conectem. Explicació de la Plaça i es fica en marxa. Tot el centre i torna pel carrer la Pau per tal d’explicar la idiosincràcia d’aquest carrer (ú dels poquets que s’han Salvat de les animalades urbanístiques recents ). Mes tard lo de sempre: la Plaça 15-M, les Gran Vies …i una sucessió inacabable de topics, quelcom d’ells 7 ó 8 vegades repetit: eixampla, final del XIX, burgessía valenciana, barroc, rococó, modernisme, art-decó, mes modernisme,bous, neoclassic….etc. De sobte entrem al llit del Turia i una animalada de boutades, autocomplacència i mentides apareixen una darrere de l’altra: el millor aquarium del mon, el Palau de la Mùsica mes important d’Europa, el pont mes segur. Així tota l’estona. Fins que deixem l’Avinguda de França i entrem als poblats maritims. Ací el guia virtual deixa de parlar. Es veu que aquesta València no existeix : ni Isles Canaries, ni ‘Port Avenue’, menys encara el Cabanyal. Guía mut. No puc aguantar-me i comencé a explicar algunes coses en els idiomes dels guiris que, junt als xiaquets del institut, omplin el bus. Dic: "-estem atravessant ú dels barris mes pobres d’Espanya, ací l’atur es del 50%, áquesta área ha sortit en mes d’un programa a TV de casa vostra" (i.e: Callejeros, hidden Spain etc...) TVE, NBC, France 24h. RAI…; l’avinguda que tenen a l’esquerra va prompte a trasvessar aquest barri, que será derruït"-, es parle de l’antic edifici dels portuaris, tant degardat i on la policía no te collons d’entrar, droga, baralles…….així fins el final …alguns guiris em miren atonits, altres es riuen, jo també. Arrivem a las Arenas i, ara sí, el guia mut torna a parlar: hemos llegado al mar, we have reached the seaside, wir haben das Meer erreicht. Vergonya, valencians, vergonya !!!. Com diuen els xiquets del 15M: Fòrmula 1- Barris 0

jueves, 19 de mayo de 2011

PENYAGOLOSA


Es la muntannya màgica dels valencians. El dissabte passat aconseguirem pujar dalt del tot (als 1833 metres, encara no s'ho creem). Dues hores i mija d'escalada, malgrat la forta tormenta.
Per cert, algú sap com es diuen eixes floretes lila que hi ha per tot arreu ???.

martes, 10 de mayo de 2011

THIS DAY IN HISTORY

May-10th-1994
NELSON MANDELA
Born 18 July 1918 served as President of South Africa from 1994 to 1999, and was the first South African president to be elected in a fully representative democratic election. Before his presidency, Mandela was an anti-apartheid activist, and the leader of Umkhonto we Sizwe, the armed wing of the African National Congress (ANC). In 1962 he was arrested and convicted of sabotage and other charges, and sentenced to life in prison. Mandela served 27 years in prison, spending many of these years on Robben Island. Following his release from prison on 11 February 1990, Mandela led his party in the negotiations that led to multi-racial democracy in 1994. As president from 1994 to 1999, he frequently gave priority to reconciliation.


In South Africa, Mandela is often known as uTata Madiba, an honorary title adopted by elders of Mandela's clan.

Mandela has received more than 250 awards over four decades, including the 1993 Nobel Peace Prize
--------------------
For those which are pop music fans there is a mitic event: Hyde Park: July-8th-2008, honoring his 90th birthday; in the scenario: Queen, Annie Lennox, Leona Lewis, the Corrs, Shirley Bassey, Simple Minds.

lunes, 2 de mayo de 2011

CAFE DE FLORE


El Cafè de Flore és un cafè-brasserie situat al número 172 del Boulevard Saint-Germain, a Saint-Germain-des-Prés, en el districte VI de París, en el mític ‘quartier latin'. Prop d'ací es trova el teatre Odeon, on els estudiants del maig francés, espolejats per Cohn-Bendit i inspirats per Sartre, iniciaren aquella ja llunyana revolta demanant-li imaginació al poder i buscant la platja sota els adoquins.

Ací Guillaume Apollinaire rebia els seus amics, entre ells Max Jacob, Louis Aragon i André Breton, i la sala es va convertir en el lloc de trobada preferit dels dadaistes i dels surrealistes. En els anys 30, la vida artística i intel·lectual de la capital encara girava al voltant dels barris de Montmartre i Montparnasse, però ja s'anava traslladant poc a poc cap al barri universitari de Saint-Germain-des-prés. El poeta Jacques Prévert i els seus amics del "Grup octubre", es reunien allà, igual que Léon-Paul Fargue, Georges Bataille i Raymond Queneau. Els pintors i escultors els segueixen: era freqüent veure allí a Picasso, André Derain, Ossip Zadkine i als germans Giacometti.

Desprès de la Segona Guerra Mundial, Boris Vian anima el lloc. El cafè era, a més a més, el lloc predilecte dels americans William Faulkner, Truman Capote i Lawrence Durrell, i també de renom membres del Partit Comunista Francès (PCF), com Louis Aragon i Marguerite Duras. En un gest de complicitat cap a ells, Paul Boubal crea llavors un partit fictici del qual tots els seus clients són socis, el "Pouilly Club de France" (PCF), del nom del vi blanc que més es servia. Eixe vi blanc encara existeix. Podem donar fé...

En els anys 60, els representants més il·lustres de la Nouvelle Vague i del món del cinema prenen el Flore. Els segueixen els grans dissenyadors de moda i famosos del món de la cançó. En els anys 70, el Cafè de Flore ja és un mite i és un dels llocs imprescindibles de la capital tant per als francesos com per als estrangers. Jim Morrison, cantant dels Doors el freqüentava tres setmanes abans de morir. El bó de Jim es va suïcidar a Paris “davant la impossibilitat de convertir-se en un poeta francés” (SIC..). De vegades la apocalíptica ‘The end’ en cara sona al bar tot i fent-li honor. Jim Está soterrat al cementeri del Père-Lachaise i no al de Montparnasse, junt a Sartre o al seu admirat Baudelaire (dommage!), com hagués estat el seu desig. A la seua tomba mai li manquen clavells rojos i blancs. Un altre asidu del Flore era Julio Cortazar, el precursor del boom sudamericà.

Volíem sentar-se al lloc on ho feia Julio, la primera taula sortint a l’esquerra però la taula estava ocupada i cançats d'esperar ens sentarem molt prop. Tornarem !

martes, 8 de marzo de 2011

A PEU PER LA MARJAL, DE BON MATÍ


Men' vaig a Peu...el camí fa una [lleugera] pujada...i a les vores hi han flors (tot i recordant el primer Serrat). En pocs llocs pots trovar quatre paisatges totalment diferents en sols 5 kmtres.  Primer hi ha el Serredal (o el que queda d'ell); la part del terme mes pròxima a la mar; la del conreu d'hortalizes en la sorra, la del minifundisme de dibuix, la dels xicotets camps separats per files de baladres de flors roses i blanques. Ara es un entorn semi destrotzat per construccions inacabades, per grues abandonades; consecuència de la desfeta inmobiliaria; almenys, però, em recuperat les dunes. Desprès hi ha la Marjal, que travesse pel camí de terra que porta directament a les primeres estribacions de la Serra d'Espadà: La Muntanya Blanca, La muntanya del Cid, la del Estany...i a les vores hi han flors: grogues a ma esquerra, una mena de genesta; a la dreta unes xicotetes flors violeta. A cada pas alcen el vol les camallongues, les fotxes, els anecs; hom diría que estic interrompint el seu descans; el agró blau, però, permaneix dret i em mira descaradament. El tercer paisatge es el de baixa muntanya; a la dreta, lentiscle, romaní, timó; mes amunt veig els falcons, sempre vigilants, sobrevolanr les penyes rojes de la cimera. Em done compte de que estic caminant per "territori amic": l'hort de McAunés, la caseta de muntanya de Juanjo Morales. Finalment, a l'esquerra, l'horizont de taronjers. Sempre he pensat que els arbres ací tenen una frondositat que supera la de les altres comarques. En la Plana i el Camp de Morvedre el conreu es molt intens, sembla que els arbres es toquen uns en altres. Continue per la part del terme que m'apropa al poble: d'Aranda, el Cabeçol; finalment, el Rafalells. Abans he pujat al pontó de la vía i he mirat a la mar. Me'n ric peque me'r recorde d'un 'Out of the office' que solía ficar, al meu correu electronic, quan me'n anava de vacances, per tal de donar enveja als meus amics anglosaxons: I'll be out of the office until August 31st, at Almenara (Castellón), where the dark green of the orange threes in the valencian plain mixes up with the bright blue of the Mediterranean Sea.
(Estaré de vacances fins el 31 d'Agost en Almenara, en la Plana valenciana, on el verd oscur dels tarongerals es barreja am el blau lluent de Mediterrani)

martes, 1 de marzo de 2011

LLIBRES: EL BOOM NORDIC

En realitat caldría parlar, mes bé, del boom suec. Aquesta pleiade contemparànea te molt de merit, perque no sempre els mots  bestseller-qualitat van junts (ahí teniu els bluffs supervendes D.Brown o M.Crighton, per citar els mes topics). En aquest cas si que van junts. Ho podeu confirmar tots els que han llegit als Larsson (Stieg i la seua trilogía i Äsa i els seus Sang Derramada o Aurora Boreal. Estic fullejant el tercer llibre de Camilla Läckberg (Les Filles del Fred, el tercer de la tetralogía*) i veig que el cas d'aquesta xica, tot i la sua joventut, es espectacular: vendes millonaries per tot arreu, gran qualitat narrativa i, a mes a mes, suspense, estudi psicologic dels personatges (lo millor des de P.Highsmith). Camilla sedueix el gran public tot i centrant-se en la fotografía costumbrista de una petita comunitat del litoral oest de Suècia, on la tristor nòrdica romaneix molt atenuada pel gulf stream.
Ja sabem que abans d'açó ha habut allá dalt escritors molt bons: Ibsen, A.Lingren, H.Mankell. Tots ells son ja classics...pero açó es una altra cosa. A mes de les esmentades Äsa i Camilla; hi han altres, com ara Mari Jungstedt i les sues narracions arran de tot lo que ocurreix a la inquietant illa bàltica de Gotland. Hi  moltes mes:
RECOMANACIÓ DEL MIRROR: http://www.letrasnordicas.com/ on, a banda de les clàsiques cares boniques escandinaves trovareu quelcom mes important: talent, molt de talent. Crec que Henning Mankell estará orgullós de totes elles.

* EN LA EDICIÓ DE 'MAEVA', en castellá: La princesa de Hielo, Los gritos del Pasado, Las hijas del Frio; Crimen en Directo

martes, 22 de febrero de 2011

TUNISIA, EGIPTE...l'EFECTE DOMINÒ. WHICH NEXT ???

Fa poc parlarem de Tunisia i explicarem perqué tot començá allí i no als estats mes pobrets del Magreb i la Península Aràbiga, com ara Mauritania o Iemen (sembla, en canvi, que quelcom ha esclatat a Bahreim, un paiset, no precissament pobre. I, darreres noticies, a Libia; noticies de foríssima repressió). Açó está essent la revolució dels joves, d'internet, de les xarxes socials, de les retransmissions de la éficaç TV quatarí Al-Jazeera. No som, però, tant optimistes com el mitjans de comunicació occidentals. Mireu: no hi ha cap democracia entre les 22 nacions de la lliga àrabe (atenció.-els nostres periodistes tindrien que anar en cuidaet i no incloure a Irán...eixos no son arabs- ells també estan patint una tiranía; ja en parlarem). Tot son dictadures. Fiqueu-los la etiqueta que vullgau: teocracies, regnes i emirats quasi-feudals, governs militars. La gent s'ha fartat. Volen democracia, com cal. A Tunisia ens digueren que ells eren una "dictablanda"; per favor, no hi han mijes tintes. Al Caire, un jove portava dues senyeres; una la de França, l'altra la dels USA, i una pancarta que deia escuetament: "nous voulons être comme eux". Volen tindre partits, eleccions lliures, separació islam-estat. Volen être comme nous. Tradicionalment eixos països han tingut un alibí molt recurrent, i de vegades eficaç: fomentar l'odi als jueus, jugar la carta del victimisme palestí (un poble al que en la praxis sovint obliden, sols l'utilitzen i no l'ajuden). Eixe alibi s'ha acabat. Israel ha estat sempre una democracia des de'l mateix moment de la seua creació. La manca de democracia, no els jueus, ha estat tradicionalment el pijor enemic d'aquests països. Which next?: Marroc?. Ojalá !; d'alli poden vindre problemes per a nosaltres (Ceuta i Melilla). Están a 14 kms !!!. Diuen que la gent comença a demanar democracia als carrers de Rabat i Tetuan. Ojalá els ixca bé la cosa, o com diuen ells: INCH ALLAH !!!

martes, 15 de febrero de 2011

LA "FAES", AZNAR I EL RANCOR

El cada vegada mes franquista "ex" comença a prodigar-se en el menyspreu al Estat de les Autonomies i Nacionalitats Històriques i cada vegada que té ocasió, en les seues avorrides conferències, les critica tot i fent referència a  que "hay que eliminar los 17 micro estados que lastran el desarrollo de España" (quan diu 'ESPAÑA', es clar, li cau la baba). Be, doncs, els que tenim certa edat hem vist com les Autonomies han apropat l'administració als ciutadans. Una generació molt preparada ha anat a onades sustituint els burócrates del "vuelva usted mañana". Tot i els seus defectes, la descentralització ha foncionat. Els afers economics i socials han estat transferits (Sanitat, Educació, Industria, Agricultura, Vivenda....) . Dic que han foncionat, tot i els seus defectes: de sobte, des de els vuitanta, tots s'hem adonat que els funcionaris autonomics eren gent molt preparada (no estic parlant dels ignominiosos carrecs 'de confiança, clar...). Desaparegueren aquells escribents babosos, amb bigotet d'estètica franquista que demanaven 50 pesetes  per omplir un paper als 'tios canyes' que s'apropaven al taulell a demanar un servei que els pertocava. De sobte, hi havien somriures al altre costat del mostrador. Aznar vol tornar cap endarrere, cap al jacobisme de sempre, al centralisme de Madrid; i no aixó ja no passará, per molt que ell s'empenye (per cert, Rajoy no l'ha corregit).
Ell, que sempre parla d'eficiència (pot ser influenciat per l'entxufe de Bush a Georgetown- favor que li paga  pel seu recolzament al il·legal atac a Irak), deuría saber que els estats europeus mes eficaços son precissament els mes descentralitzats, c'est à dire: Suissa i Alemanya

lunes, 17 de enero de 2011

Zine El Abidine Ben Ali



TUNISIA ESTALLA

La seva foto era (es encara) omnipresent. Vam creuar el pais de nord a sud i se'l trovarem en tendes, bancs, estacions de trens i busos i, fins i tot en aquest petit baret de la foto a un poble molt prop de la mìtica Carthago.
La revolta va estallar en aquest poble de la foto, Sidi Bhu Said, quan un vendedor es va cremar a la bonzo en protestar per les tases abusives, després ja ha estat una revolta general de gent molt farta dels abusos, on esta cleptocracia viu pendent dels darrers desitjos de Leila, la tot poderosa primera dama. Ara ella i el dictador ha fugit, esperem que per a sempre, a Arabia Saudí; aixó si carregats amb tonellada i mija de llingots d'or. Molta gent s'estranya de que la insurrecció haja estat ací i no als països mes pobrets dels voltants. Tunisia es un país tranquil, quasi aburrit, amb dosis justetes d'exotisme, bones platges i bonics paisatges; tot es previsible, sense sobresalts...o aixó creien algúns. Un contertuli em preguntava perque precisament ací: un país petit i tranquil, l'unica nació del Magreb amb una clase mitjana aceptable, que ha heretat el sistema educatiu de la antiga metròpoli, amb molta gent políglota i, especialment, amb escás analfabetisme...li vaig contestar: doncs per aixó, amic...precissament per aixó.

lunes, 3 de enero de 2011

JULIAN ASSANGE: UN GLOP DE LLIBERTAT


WIKILEAKS:  L'ARMA MES EFICAÇ CONTRA LA MANIPULACIÓ

Assange abans la seua detenció feia públics més de 250.000 documents classificats de la diplomàcia nord-americana. Comentaris i informes elaborats per funcionaris de les ambaixades, converses amb personal diplomàtic, entrevistes d’alt nivell, etc. Els periòdics d’arreu del planeta omplien pàgines i pàgines comentant les escarides notes que explicaven que Angela Merkel és poc creativa o que els EUA fan mans i mànigues per aïllar Teheran i Caracas. Tothom se’n feia creus del contingut i la magnitud de la filtració!


Pensant-ho bé, però, a què ve tant de rebombori? On està la sorpresa? Potser hi havia encara algú que no haguera sentit parlar de les festes salvatges de Berlusconi amb les seues belines (es dui així?)? Que no sabíem tots que les cimeres multilaterals no solen funcionar o que els palaus de la monarquia alauita són un niu de corrupció? És que ignoràvem les tenses relacions existents entre Google i el Partit Comunista Xinés? Tot això ja ho sabíem de sobres i, fins ara, no n’havíem fet massa cas; ens resultava incòmode pensar-hi. I bona mostra d’això és el fet que les filtracions, que ens parlen d’una Rusia podrida per la corrupció i la màfia i governada autocràticament per Putin, no han impedit que l’antic (?) país dels tsars haja sigut l’escollit, com si res no passara, per a l’organització del mundial de futbol del 2018.

En definitiva, el que hem d’agrair a Wikileaks no és –a hores d’ara– haver fet públic cap gran secret de la diplomàcia mundial ni haver revelat cap gran misteri sobre l’equilibri internacional. Ja hem vist que gran part de tot el que ha eixit a la llum ja ho coneixíem o ho donàvem per fet, tot i que –és cert– sovint ens en mancaven proves. El mèrit d’Assange i els seus ha estat, simplement, haver aconseguit que els mitjans de comunicació d’arreu del mon hagen parlat i parlen encara, sense embuts, de temes que no solen ocupar massa portades. No és cosa de no res, es un glop de llibertat, un nou horitzó en la premsa [a la xarxa]. Es el futur.
PS: ..Ah!...i, per supost, el Assange no ha violat ninguna sueca. Aixó ho tenim clarissim. Aquesta estrategia propia d'espies de la guerra freda no li sortirá bé a la CIA, d'aixó en estem segurs: el fenòmen Wikileaks ja no es pot aturar.