CONTES DE PASCUA I DIUMENGE DE RAMS

L'OU BLAU

Al galliner hi ha un gran soroll:
 -Ágata ha post un ou blau!.
El gall mira amb desconfiança a la gallina que ha parlat. Les gallines cotilletgen entre elles.
- Com es que Ágata ha post un ou blau?
- Es clar: está malalta...
- Cridem doncs al veterinari
- Si, aixó; rapid
Quan el veterinari l'examina diu:
- Está tot clar: Ágata es una gallina de Pascua. El veterinari s'explica:
- Pon els ous de colors, pero no será per sempre. Després de S.Vicent se li passará. No requereix medicació.
Ágata está molt orgullosa.
Ara, cada matinada, pon un ou roig, un verd, un grog; i, fins i tot, de vegades pon ous a quadres i ous warholianos, de colors, de forma romboide...de pop art.
------------------------
Per a Albert i David Omos Meliá....(Continua en la sessió de CONTES

FUTBOL

...FEM UNA EXCEPCIÓ...MIREM UN PARTIT [UNO RARO, RARO, RARO]... PERO: Quan?, on?
No. Els futbolistes, eixos xicons mimats, rics prematurs 'avant la lettre', no s'ho mereixen. El nostre admirat M.Vicent va dir que el futbol era "un joc on 22 millonaris corríen darrere un baló dirigits per un viatjant de comerç", i tenía raó.
Ens fot vore a tanta gent, nerviosa, preocupada, patint per culpa d'uns privilegiats que al'hora de la veritat quasi mai donen la talla (vore el darrer Espanya-Suissa). Divendres 18 vaig tindre l'ocassió de vore quelcom diferent: el Bar Istanbul, amb propietaris argelins, malgrat el nom, em doná la idéa. Baixe a tirar el fem i veig a
Eles, l'amo del Bar sentat junt als clients, tots arabs. Em saluda i li pregunte, després del 'Es salam Alikum' de rigor. Q'est-ce quil arrive, Eles ? i em contesta
on va voir un match Anglatèrre-Algerie ?. Li dic que em quede i em serveix un te amb herba sana, meravillós i refrescant i afegeix una pasteta de 'no se que' amb mel, que jo no li havía demanat: - Salam, Eles!; - de nada; em contesta en castellá.
El Bar está abarrotat. La gent canta un himne bilingüe, suposse que improvisat, per animar als seus: "Allez, allez, allez; allez Algería"
Anglaterra, la favorita (a vore si, per una vegada, perden el rics; o, al menys, empaten els arabs)
no pot amb ells, tot i ser, almenys per a mi, una de les seleccions mes valentes, mes aguerrides (no sé prou de futbol per a dir si, a mes de furia, tenen qualitat)
pero no, no poden. la possesió del baló está al 50% i els argelins semblen encara mes rapids. Es tot molt trepidant. Un gegant argelí, al fons del bar, dirigeis els cantics,em ric, ells em miren i em saluden amb complicitat. Una altra vegada els cants, ara mes plurilingües: "one, two, three; Vive l'Algerie", "one, two, three; Vive l'Algerie", amb rima i tot. Arrivem al descans. Li pregunte a Eles quant li deg; diu que estic invitat. Em trove incòmode; pero segons les normes arabs tins que acceptar-ho per a no graviar-lo.
Apareix un personatge no previst: l'inefable vendedor pakistani, tìpica au nocturna urbana. Es queda a la porta mirant-nos somrient amb una risa enigmàtica. Es, sense dubte, el personatge equivocat al lloc equivocat, al pijor moment, pero somriu , ara em mira a mi, s'acosta. li dig en anglés que no vull res, pero que el invite a un té. Es queda
Ara el pakistani i jo som les dos ànimes invitades en esta festa verda. Beu el té i em mira amb agraïment. Continuen els cants: "Allez, Alles, l'Algèria, Allez les verts"..
Anglaterra, selecció valenta com ninguna no pot amb la garra d'aquesta gent.
Acava el partit. Els anglessos, incloent Beckham, espectador de luxe, en traje, a la banqueta junt a Capello, no es creuen el que ha passat. Acava el partit. Els argelins ho celebren dins del bar com si acavaren de guanyar el mondial.
S'acomiadem. Salude a tots, ú a ú, incloent els pakistaní que ara es comunica, en una llengua estranya, que no es l'arab ni el seu urdu, amb ú dels clients mes joves.
Quina nit mes rara, quina gent mes feliç i compromessa amb els seus.


Ha estat espectacular, crec que el tiki taka pasimoniós d'Espanya tampoc hagués guanyat huí. Després, fins i tot, podrán guanyar el mondial, perque son bons, pero hi ha que ficar-li un poc mes de collons.
A Espanya li manca garra; la mateixa lluita i la força que mostren, en la foto, James i Matmour en la disputa.
Merci Algerie...i GRACIES SUISSA !!! per derrotar la prepotència.

AMIN MAALOUF GUANYA 'EL PRINCIPE DE ASTURIAS'

أمين معلوف
Em van regalar 'Els Viatges de Baldasare' fa quasi 10 anys. Vaig tardar en llegir-lo. El vaig confondre amb un egipci, narrador de contes i inmerescut guanyador d'un NOBEL, que tindría que haver anat a parar a altres mans (perdó a tots els seguidors de Naguib Mahfuz (نجيب محفوظ) ...pero la sinceritat sempre per endevant.
Deseguida em vaig adonar que Amin era "ú dels nostres", del altre costat de la mar,
del llevant mediterrani, pero ú dels nostres.

El viatge de Baldassare és un recorregut per les cultures occidentals i aràbigues que té per protagonista un genovès establert al sud del Liban. El principal actor d'aquest viatge, té com a leiv motif aconseguir un llibre que va tenir a les seves mans i del qual es va desprendre per miraments mercantils, en el qual es descriu el 'centèsim nom de Déu', enigma que inclou un proper fí del mon, del mon d'aleshores, d'un mon que tenía com a epicentre l'imperi otomá a l'est i un crepùscul d'estats cristians guerrers i/o mercantilistes a occident.

Des d'aleshores es ú dels meus favorits. Després vingueren l'autobiogràfic 'Origens'
i, especialment 'León el Africano', un llibre de perdedors: ni mes ni menys que la reconquesta vista des dels ulls dels àrabs.
El protagonista es Hassan fill de la Granada aràbiga, el qual es veu obligat a fugir de la seva ciutat després de la caiguda en mans dels cristians. La seva vida a partir d'aquell moment és un pelegrinatge pel món. Primer pel nord d'Àfrica, i després recorre l'Àfrica Negra, coneixent i aprenene la vida d'aquelles cultures. Coneix Constantinoble, i a Egipte és segrestat per pirates que li venen com esclau als cristians. És regalat el Papa Lleó X del qual es farà amic i col.laborador. Es espectacular la visió que ens dona de Fez, la preciosa ciuatat marroquí, on el mestissaje va incloure a arabs, jueus i mozarabs. Ahí va renaixer l'espirit de concordia que hi hagué a Toledo un segle abans.

En 1993, aquest arab, exiliat a França va guanyar el Goncourt, el premi mes pretigiós de França...i escribint en Francés!. Al Orient Mitjá ho ha guanyat tot. El Principe d'Asturies era ú dels pocs que li mancaven. Esperem que ara 'Livre de Poche', al país del costat i, ací, 'Alianza' li ho reediten tot: els quatre esmentats...i 'Samarcanda', 'Les Creuades vistes pels Àrabs', 'El primer segle després de Beatrice', 'l'amor vist des de lluny'...i puga arrivar així al gran public. S'ho mereix i, com he dit abans, encara que del altre costat de la nostra Mediterrànea Amín es "Ú DELS NOSTRES".

GOOGLE I ELS XINESOS

GOOGLE CENSURAT A XINA
Una cosa que crida l'atenció quan hom veu els reportages de les TV's, especialment a Xangai, el centre financer, es que quan els jurnalistes interroguen a la gent sobre la decisió de Google de retirar-se de la part continental, es que un gran nombre de xinesos encara no saben que les notícies i la informació és censurada. La majoria no els importa. La informació que el govern no vol que vegin (una llista dels últims publicats aquí al PAÍS) no té res a veure amb la seva vida quotidiana.

El govern està fent tot el possible per impedir que la gent expresse les seves opinions sobre el cas de Google. Missives del Departament Central de Propaganda han estat recollits per la Xina Digital Times, un lloc web de notícies de la Xina amb seu als USA, i traduït.

Les instruccions, que es va filtrar per Twitter i altres mitjans de comunicació social, posen al nu el control total que el govern tracta de mantenir en la informació.

El 23 de març, el ministeri de propaganda (de vegades es dóna el sobrenom 'orwelliá' del Ministeri de la Veritat), va dir a editors i llocs web:

Google ha anunciat oficialment la seva retirada del mercat de la Xina.

Aquest és un incident de gran impacte. S'ha desencadenat debats ciutadans en la xarxa, que no es limiten a un nivell comercial.

Els xicons de GOOGLE son molt llestos, també ho son el xinesos i, a mes a mes, existeix el morbo de lo prohïbit. segur que se ho apanyen per a arrivar al potent mercat xinés des d'un altre lloc.
(Jusqu'ou iríez vous pour etre libre?)

DELIBES

Don Miguel pensava que la jubilació era l'avant-sala de la mort. Pot ser per aixó no es jubilà mai i ha escrit fins els 89, com Benedetti. Hi han dos esciptors morts molt recentment que m'han fet vore que bonic es el castellà. ú a cada banda del xarco: Benedetti a Montevideo, Don Miguel ací al nostre costat, a Valladolid. Es dos tractaren el tema de la jubilació.
Benedetti ho fá en 'La Tregua', Delibes en 'La Hoja Roja'

La novel•la de Miguel Delibes, rellegida per mi aquest estiu, comença quan a Don Eloy, empleat d'una capital de provincies, li donen la festa de la jubilació. Es trista la vida de Don Eloy. És trist quan els records descompensen la biografia i pesa més el passat que el present. I el futur no pesa res.

Per que el titol ?. Suposse que es una metàfora.
Recorde que el meu iaio Arturo, fumador empedernit, me'enviaba a l'estanc a comprar-li tabac 'Antillana' i paper de fumar 'Bambu'. De vegades li deia:
- üelo, encara l'hin queden de papers de fumar
- Si, pero ja ha ha aparegut la 'fulla roja', deia
Eixa fulla apareixía quan sols quedaven cinq paperets, com un avís.
Doncs, en aixó estem: EN LA FULLA ROJA. i ara la mort del vallisoletà ens ho ha recordat

CASTELLÓ

Passejant pel centre ú no te, en absolut, la sensació de trovar-se en una ciutat en festes. Feía temps que no venía a la meua 'capi' i no recordava que la gent ací es molt menys sorollosa que al Cap i Casal i mes tranquil·la. Hom diría que també gesticulen menys. M'encanta escoltar la sua entonació de Plana Alta:
- Ae !, on vas
- Re! tornae de ca'l meu germà que es malalt per si li faltae cosa.
La gent passaja, entra i surt dels messons i es confundeix amb el milers de romanessos, també mes callaets que els inmigrants de Sud Amèrica, majoritaris a VLC.
Mira els baixos: 'Romanaesca Carnisseríe', 'Frutaa e verdurae Petre Popescu'. Semblen integrats. Fins diumenge matí no tinc la percepció de la preponderància del color verd que ho envolta tot: els llençols verds de la Capella de la Sagrada Familia, el verd de la 'Dipu', niu de culebres que aquesta bona gent no es mereix que els desgovernen; el verd de les llums centrals de les gaites, del barrets del festers...el verd en le senyeres al vent per tot arreu. Si, el verd en la Senyera. combinació històrica: el verd de l'Islam i els quatre rius de sang. "I els quatre rius de sang cada vegada mes grans. I un espes silenci que ens ha fet tant de mal i els quatre rius de sang...cada vegada mes grans"
i la urbanització caótica dels nous barris, i dels vells, la manca d'armonía. El desgavell inmobiliari. Veiem un grup de turistes amb guía. La meua amiga Tere Angulo, amb el seu graciós accent navarrés, em diu: "donde los llevan, pués, si aqui no hay nada que ver". Em trove amb l'advocat i urbanista V. Garcia Nebot, al acabar la mascletá, es saludem i em reconeix de quan es intercanviaren els BLOCS. Parlarem una diá de tot açó, pero no ho entenc.
Aquesta es terra de prestigiossos arquitectes: Tomás Traver, V.Trilles, Enrique Carrascosa. Tenim el vanguardisme innovador del urbanistes de GMG i Arqua. No comprenc el que passa. En el Messó de Ví es trovem tots. Observe a la gent i mirant-los el ulls em ve a la memoría una frase de Don Julio Caro baroja: "sorprende que está ciudad sea proporcionalmente la población con mas personas rubias y de ojos azules de España; tanto mas sorprendente habiando estado sometidos por los árabes mas de cinco siglos". Bo, segurament l'antropoleg també tenía la resposta que tots sabem: la reconqueta ací va tenir un component diferent a la resta: junt a les tropes catalano-aragoneses vingueren molts caballers normandos i germanics, i no precissament per motius altruïstes: buscaben el botí dels sarraïns derrotats i també a les seues dones.
Junta a la Ronda veig la estátua que Ripollés li ha fet a Bufanuvols, el gegant mitològic que ajuda a Tombatossals i ens protegeix de la plutja excesiva i del ford vent tramontanal que quasi mai arriva fins ací. Sempre he pensat que el Ripo es mes esculptor que pintor. Em pare en el número 25 del Carrer Cavallers, la resta de grup em perd i quan em trova càmara en ma no entenen que estiga tan emocionat: em trove davant la casona de l'Associació Castellonenca de Cultura, on es firmaren les Normes d'Ortografía que van unificar la llengua, en aquell mitic congrés d'escriptors i fil·lolegs que van consensuar i normalitzar el nostre idioma. Les normes de Castelló, o normes del 32, eixes normes reconegudes per totes les facultats de fil·logia del mon, pese a qui pese, eixes en les que jo escric are mateix (a al menys ho intente), eixes en les que els nostres fills, ells sí, han tingut la sort d'estudiar (gracies Cipriá per incorporar les normes del 32 a la nostra Llei d'Ensenyament)...i me'n recorde dels il·lustres que van propiciar l'esdeveniment: de Gaetà Huguet, d'Artola, de Soler...i tants altres. I fotografíe la placa una i mil vegades per a no fallar, per als meus nets...per si la "banda del tuerto" la lleva.
S'acava el concurs de paelles. La colla del Mussol (quin anagrama mes bonic tenen !!!) canten:

Els cinc som de la població;
Som el més borratxos de tot Castelló,
Si mos emborratxen és per comprimís,
La nostra medicina sempre es el ví.
Volem, volem , volem....------------
Es hora de tornar.

MAGDALENA VITOL....AE!!!...fins l'any que vé

Bruselas sopesa crear una agencia de 'rating' europea

Molts dels 36 lectors del mirror, ara som un més, ahir erem 35, m'han felicitat pel POST de Les Agències de rating de la City' (LA SOBÈRBIA BRITÀNICA- Dia 27-). Gràcies, però, please, feu algun comentari- també en contra, si cal.)... no es freneu. Per cert, gràcies al lector (o lectora misteriosa) que güaita totes les dies des d'eixe lloc (supose que encantador) entre Bern i Zurich-gràcies 'Google Blogger'...-pareixes Plague en 'Millenium'- per la xivatada- al (...o a la de Sacramento (California) i al, o a la de Pittsburg (Pensilvania). També al, o a la que ens llig els diumenges nit des d'Isafjördur, Islàndia, és emocionant: gent capaç de llegir en català allà dalt al Cercle Polar... Ens sap greu no ser més prolífics... no time, sorry!

Doncs, mireu l'article de baix, fet per la premsa seria, 7 dies després del Mirror , tením un espia a la redacció ??? ...ha sortit a la llum fa sols 27 minuts:

EL PAÍS - Madrid - 04/03/2010

Se abren paso las críticas a las agencias de calificación anglosajonas. Tanto la Comisión Europea como el Banco Central Europeo (BCE) han abierto el debate sobre el futuro de una de las innovaciones financieras más dañinas en caso de ataques especulativos -los CDS- y sobre el papel de los rating en las finanzas públicas. Varios ministros de Finanzas, según Reuters, han elevado al BCE y a altas instancias comunitarias la necesidad de desarrollar un sistema de rating europeo. El debate ha empezado a calar: "El destino de Grecia, e incluso de Europa, depende del veredicto de una agencia de calificación. Es una situación inaceptable", aseguró Ewald Nowotny, consejero del eurobanco. "Un banco central puede juzgar mejor la situación económica de un país que tres señores sentados en una oficina de Nueva York o Londres", zanjó el austriaco Nowotny (...SIC)

LA SOBÈRBIA BRITÀNICA I LES AGENCIES DE LA CITY

Sempre he considerat subjetives i extraordinàriament perilloses les recomanacions de les agències de qualificació del deute i la inversió, per la manca de control que hi ha sobre elles. Les més importants, Moody's i Standard & Poor's, llançaren un delicat WARNING sobre les dimenssions del deute espanyol i de la quasi impossibiltat dels nostres governants per a fer-li front. Una cosa, aquestes agències de 'rating' tenen seu a la City, tenen un origen britènic, no paren de criticar-nos, però no ho fan al govern anglès qui, mira per on, té un dèficit públic que triplica l'espanyol. A més a més eixe govern acaba de intervindre, en pla comunista, dos dels tres bancs més imporatnts de UK, la qual cosa no ha hagut de fer Espanya. Motiu: el nostre FONDO DE GARANTIA DE DEPOSITOS és molt me seriòs que els d'ells. Volen comparar-nos amb Grècia... ni de conya (Grècia quintuplica el nostre dèficit, UK el duplica) que està passant: CELS i RÀBIA..no poden suportar que els abans 'fucky bastards spaniards' , malgrat els nostres problemes, estem superant-los en la majoria dels sectors...Avui un executiu anglès que acabe de aterrar en Gatwick trau diners en un caixer del Royal Banc of Scotland, propietat des Santander; viatja al centre en un rodalies gestionat per Ferrovial... i arriva al seu selecte barri de Richmond o Chelsea per unes autovies construïdes per ACS, al seu xalet construït per SACYR....i això els dol, es dol mottíssim. Es hora de plantejar una questió en Brusseles, i cal que els nostres polítics no s'escuallen: QUI QUALIFICA A LES AGÈNCIES DE QUALIFICACIÓ ???.qui es responsable del mal que poden fer en les seues difamacions econòmiques, quasi sempre 'trasnochades'?, per que els gurus de la economia mundial es fan tant de cas ?. Fa poc més d'un any aquestes dos van qualificar els 'liabilities' de la empresa on treballe de 'junk bonus' (bonos basura) i les accions de SELL.; deien també que la empresa, al contrari de les altres dos grans, en les quals recomenaven invertir, [de vehicles] estaba mig arruïnada. Any i mig després les accions s'han multiplicat per ONCE (!!!) i han passat a estatut de BUY...i els altres dos grans, abans esmentats, estan per terra. Una intervenguda pel govers federal (GM) i l'altra, Chrysler, a punt de demanar el 'Chapter 11' (o, si més no, comprada per FIAT) , avant-sala de la fallida total...quin ull, no ?

MARATÓ

Fa ja una hora que estic veient passar els participants de la 30 edició. En realitat sols havia eixit a comprar premsa, però ací estic aguantan la plutja i admirant el seu esforç . Falta poc per a la meta i la cursa està completament trencada. Enguany la participaciò és altíssima, tenint en compte les dificultats: vent, plutja. La familia, els amics intenten compensar tot açò animant-los continuament: vinga, ja està !, ja falta poc !, ja esteu !,
mira ahí va papà ! Els atletes somriuen, miren breument els admiradors i, automaticament aumenten el seu ritme; com sempre el binomi estímul-resposta funciona. Hora i mija... i encara passen atletes. La xica, amb la preciosa melena al vent, té un handicap afexit: eixe monyàs li resta aerodinàmica...llàstima, igual que l'home de mitjana edat de la Safor, que porta una xicoteta pancarta que diu "objectiu 3 hores", segur que ho aconsegueix...pero eixa mà en alt...no sé.
Tinc una sana enveja i emoció al vore'ls. Fa uns anys, vaig completar una cursa de 15 kms i durant uns dies em vaig sentir un heroi...silly man. De sobte em sorprenc a mi mateix xillant-los:
vinga, sols 2 kilòmetres ! ja no queda res !...ells em somriuen sense mirar-me i aumenten el ritme. Em quede fins que passen els dos ultims. Son dos xicones, estan exshautes, suen i han deixat de trotar, sols caminen; pero están contentes; l'alegría de lo aconseguit avuí, la pujada d'autoestima, els donarà força per a les dificultats quotidianes. Me'n vaig i no puc deixar de pensar amb Filípides, el primer maratonià. Ell també somreìa quan arrivá a Atenes. Tenía molts motius: va participar en la primera gran victoria d'una democràcia (HELLAS) ,la primera del mon, contra al dictadura persa, va acoseguir comunicar-ho als dirigents grecs i va guanyar de facto la primera gran olimpiada sense saber-ho. Ara Filipides no haguera mort després de la seua espectacular carrera de 42, 195 kms des de Marató. Ho haguera fet mes tard, de mort natural, i tindría segur una estatua arrematada per una corona de llorer dalt al Olimpo, d'on contemplaría eternament el blau lleugerament oscur de la mar que envolta el Pirèo.

UN GRAN DIARI VALENCIÀ

Fa unes setmanes un jove amic periodista, Sergi Pitarch, en va demanar permís per a incloure el modest 'The Mirror' en un estudi que estava fent aleshores dels blocaires valencians i el seus 'sites'. Sergi és l'autor d'un Bloc meravellós: www.canviemlarealitat.com/ que us recomene.

L'altre dia em va dir "estic enfangat" (SIC) amb altres periodistes valencians en un projecte que prompre vorà la llum. Bo, aquest projecte és ara una realitat:


L'informatiu, el nou diari digital valencià. Aquest diari té com a intenció contar la realitat de la nostra terra des d'una visió progressista i valencianista. Al nou mitjà de comunicació hi participen insignes firmes com JJ Pérez Benlloch, Manolo S Jardí, Conxa Raga, Nadia Tronchoni, Pau Alabajos, l'escriptor Francesc Mompó o el vinyetista Marc Peris. També joves periodistes com Víctor Maceda, Sergi Tarín o Ignasi Muñoz.

L'Informatiu aborda l'actualitat política, esportiva i cultural del nostre país, a més a més d'haver creat 14 minidiaris d'altres tants municipis de l'Horta.

Estic segur de que tots ells pensen, com, Ángeles Mastretta, que els BLOCS son "la nova literatura". Per eixe motiu estan creant un espai de blocaires valencians on ens trovarem tots (també "THE PLANA BAIXA MIRROR"-gracies Jordi-)

Dalt teniu l'enllaç

RECOMANACIONS DEL MIRROR

"LES CASCATELLES" (REFINAMENT FRANCÈS SOLS A 25 KMS. DE LA FRONTERA)

Camí de Toulouse, via Foix, i sortint d'Andorra,
al maravillós poble d'Ax trovem:
Un xicotet castell-palau decimonònic amb cinc habitacions en règim de "chambres d'hôtes", desdijunis pantagruelics, atenció familiar i directa per part de Yvan i Corinne, els propietaris. Meravilloses vistes, chambres d'època... pero sense fantasmes.


Seré acusat de parcialitat per francòfil, però aquest indret es realment de pel·lícula de Chabrol...ah! i no tinc comissió.

GONE WITH THE WIND, de Margaret Mitchell

Efemèride: avuí es compleixen 73 anys de la primera edición d'aquesta maravella.


La majoría dels escriptor coincideixen en que el llibre te un fort compromís ideològic amb la causa de la Confederació. En realitat es tracta simplemente d'una visió romàntica, maravillosamente narrada del Sud i de la seua cultura. Mitchell relata la història d'una rebèl de Geòrgia, Scarlett O'Hara, i les seves experiències amb amics, familiars, amants i enemics, abans, durant i després de la Guerra Civil. Mijançant la vida de Scarlett, Mitchell va examinant l'efecte de la guerra en el vell ordre del sud i les seqüeles que la desfeta deixa en el que queda de la antiga burguesía latifundista dins del 'nouvel ordre' establert pels yankees.

Portada al cinema per Victor Fleming en 1939, la película va estar, en la meua opinió, totalmente fallida, encara que va esser un exit comercial. Fleming sols aconsegueix una visió "kitsch" del llibre de Mitchell, amb un inexpresiu Leslie Howard i un Clark Gable que rodá la major part de les esceness borratxo com una cuba. Tot i aixó, sempre ens quedará la bellesa de Vivien Leigh i la clase d'Olivia de Havilland. Per que ja no hi han actrius com aquestes?

GRUP EXCURSIONISTA "QUESJOJJ"

El pasado día 2 quedó constituido oficialmente el grupo excursionista quesjojj y, claro, la primera salida fue para revisitar los "santos lugares". Quedan pendientes las subidas a Castro y a Penyagolosa; pero teníamos que empezar de esta manera. Así que, comenzamos por la "terra roja", donde hicimos la foto, exuberante ahora por las últimas lluvias, más bonita aún si vas acompañado por dos grandes amigos. , . Luego subimos al "agüelet" y continuamos hasta la "agüeleta" para contemplar el mar, LA MAR:

Desde el “Castell”, desde l'Agüelet, desde la Pampa ("la Terra Roja") se ve todo el horizonte del mar; el mar para mi es Casablanca, es "la Mar" por antonomasia; es la felicidad absoluta. Me veo a mi mismo contemplándola desde allí arriba...aquellas tardes de otoño de mi adolescencia en aquella España gris; lleno de nostalgia de suaves brisas saladas, de olor a algas, de azules intensos.

Es el recuerdo de unos años dulces, terribles, llenos de dudas, de timidez, de mitos. Con ellos se ha formado el nudo de la vida. Creo que la muerte no consiste sino en ir disolviéndolo a través de la memoria. Con la máxima lentitud posible.

…Desde mi pueblo veía ‘La Mar’...todos los días. Ahora, tan pronto como me lo permitan, he decidido ir ALLI...y quedarme para siempre, desgranando recuerdos…muy lentamente.

1 DE MAIG

Georg Engel, Adolf Fischer, Auguste Spies, Albert Parsons, Louis Linng.

Pot ser que aquests nom no us diguin res, però van ser executats penjats a Chicago el 1887 pels successos esdevinguts l'1 de Maig de l'any anterior. Reclamaven una cosa tan humana com la jornada laboral de 8 hores diàries.

Ara que alguns Eurócratas sense cervell projecten a Estrasburg setmanes laborals de 65 hores, convé recordar aquells dies terribles i honrar a la gent que va aconseguir humanitzar el treball. El 1886 les jornades de treball als Estats Units duraven 18 hores i, a Chicago (EUA), la Noble Order of the Knights of Labor, una organització que lluitava per reduir-les a 8 hores, va aconseguir que el sector empresarial cedís davant la pressió de les vagues per tot el país. Tanmateix, la fàbrica Mc. Cormik de Chicago no va reconèixer la victòria dels treballadors i l'1 de maig d'aquell any la policia va disparar contra els manifestants que, a les portes de la fàbrica, reivindicaven el nou acord. Durant els següents dies van morir més treballadors, fins que el dia 4 una bomba va esclatar contra les forces policials, succés conegut com 'l'atemptat de Haymarket'. Vuit treballadors, dels màrtirs de Chicago, van ser condemnats: cinc a mort (els esmentats dalt) i tres a cadena perpètua. La seva culpabilitat mai va ser provada.

El 1919, l'OIT en la seva primera reunió, proposava l'adopció mundial de la jornada de 8 hores.

LOS AMIGUITOS ESTAN PARA ANIMAR...

...EN LOS MOMENTOS DIFICILES (Cuento infantil)

Había una vez un niño que cayó muy enfermo. Tenía que estar todo el día en la cama sin poder moverse. Como además los niños no podían acercarse, sufría mucho por ello, y empezó a dejar pasar los días triste y decaido, mirando el cielo a través de la ventana.Pasó algún tiempo, cada vez más desanimado, hasta que un día vio una extraña sombra en la ventana: era un pingüino comiendo un bocata de chorizo, que entró a la habitación, le dio las buenas tardes, y se fue. El niño quedó muy extrañado, y aún no sabía qué habría sido aquello, cuando vio aparecer por la misma ventana un mono en pañales inflando un globo. Al principio el niño se preguntaba qué sería aquello, pero al poco, mientras seguían apareciendo personajes locos por aquella extraña ventana, ya no podía dejar de reír, al ver un cerdo tocando la pandereta, un elefante saltando en cama elástica, o un perro con gafas que sólo hablaba de política ...Aunque por si no le creían no se lo contó a nadie, aquellos personajes teminaron alegrando el espíritu y el cuerpo del niño, y en muy poco tiempo este mejoró notablemente y pudo volver al colegio.Allí pudo hablar con todos sus amigos, contándoles las cosas tan raras que había visto. Entonces, mientras hablaba con su mejor amigo, vio asomar algo extraño en su mochila. Le preguntó qué era, y tanto le insistió, que finalmente pudo ver el contenido de la mochila:
¡¡allí estaban todos los disfraces que había utilizado su buen amigo para intentar alegrarle!!
Y desde entonces, nuestro niño nunca deja que nadie esté solo y sin sonreir un rato.

--------

En trovareu mes a http://cuentosparadormir.com/