FRUSTRACIÓ

ELS NOUS CORRESPONSALS

Es queixava recentment el nostre admirat Javier Marías que havia observat un gran baixó en la qualitat professional en els corresponsals dels mitjàns de comunicació a l'estranger. Té raó Javier; encara que no crec que sigua per falta de preparació, més aviat, pense, s'han vist influïts per l'abundància dels programes-fem i el llenguatge groller dels seus convidats i tertulians. No és excusa. Recentment he escoltat un reporter a la banlieu de Paris, literalment: "el ministre de l'interior no ha 'espremut' correctament l'assumpte". Aquest senyor és molt probable que haja fet una mala traducció de la paraula francesa exprimer, que allà té un sentit d'expressar, d'explicar a l'opinió pública. Tot i això es por evitar ficant mes interés. Però no només els expatriats, també aquí: contínuament confonen àrab amb musulmà; error terrible, com si tots els musulmans fossin àrabs, o britànic amb anglès. No parlem ja d'errors gramaticals seriosos, "detrás mia", "jo me parece". El pitjor ho escolte diàriament als nostres periodistes destacats en N. York, LA, Londres: ells/elles son les grans víctimes dels "falsos amics". El resultat més freqüent és que l'espectador d'un telediari, el lector d'un diari es veu obligat a dur a terme sobre la marxa una "traducció" de la informació, és a dir, a "deduir" el que els redactors hauran entès o hauran volgut dir en realitat. Un joc d'endevinació, que va contra les regles més elementals del periodisme. El pitjor és que, com que això no es dóna només en premsa, sinó també en les ràdios i televisions-amb la força divulgadora d'aquestes últimes-, ens trobem que també els que no són corresponsals a l'estranger, i per tant no tindrien en principi d'on traduir, adopten les ficades de pota, les sintaxi inintel·ligibles i els innombrables falsos amics que els seus col·legues propaguen .. Òbviament, hi han redactors que ni els tenen ni els consulten, perquè encara no s'han assabentat que en anglès "actually" mai significa "actualment", sinó "realment", que "fastidious" és "primmirat" o "meticulós", que "dramatic", en força contextos, no és "dramàtic", sinó "espectacular", que "attend" no equival al nostre "atendre", sinó, a assistir a anar-hi, que "anxiety" no significa "ansietat", sinó "angoixa" de que "stranger" no és "un estranger", sinó "un "desconegut", que "crime" vol dir "delicte", que "exciting" no és "excitant", sinó "emocionant" o, de vegades "divertit"; que "facility" no es "facilidat", però "instal·lació" , que "ingenuity" i "intoxication" no són el que semblen, però "enginy" i "embriaguesa"; que "agenda" és "la orden del dia" ...i no agenda com aqui, que es diria "diary", i no parlem ja del hiper repetit: "la cumbre ha sido un 'suceso', del anglés "success", que succés es "event" en anglés. Són coses que els estudiants de qualsevol llengua aprenen en el primer curs. Gent que fa anys o mesos vivint en un país, i que escriu per a la premsa, les desconeix i les tradueix malament una i mil vegades.

------
Xicons: sou joves i molt preparats. La majoria de vosaltres teniu dues carreres i un màster i un "training on the job" continu. Si us plau, esforcer-vos una miqueta. La vostra manera de parlar, d'escriure, no sé si ho sabeu, té una gran repercussió al carrer.

RECOMANACIONS DEL "MIRROR"

PREMI NOVEL·LA ROMANTICA 2009

Hi va haver un temps, abans que la ciència volguera a explicar-ho tot, en el qual els éssers humans vivíem convençuts que l'amor, així com la resta dels sentiments, residien en el nostre pit, just al cor. I encara que ara sabem que en realitat tot està en el nostre cap, encara ens costa creure quan el múscul palpitant que habita en la nostra caixa toràcica s'accelera en veure arribar a la persona estimada. D'això en sap molt, sens dubte, Yacaré, la protagonista d'El cor de Yacaré, l'obra de José Luís Muñoz guanyadora del Premi Seseña de Novel la Romàntica 2009. En Macladán, un fictici país sud-americà, les coses sempre surten segons el previst: els rics són cada vegada més rics, els pobres viuen en barraques, apartats de la gran urbs, i si alguna vegada algun d'aquests indesitjables intenta rebel·lar-se, ja sap el que l'espera. I, tanmateix, alguna cosa estranya passa darrerament, alguna cosa ha canviat en la vida de l'enginyer O'Higins des que sortís de l'hospital després d'una operació d'emergència: una dona de trets indígenes, sempre vestida de vermell i amb talons alts, no deixa de seguir allà on va. Què pot significar? En Macladán, aquest país sud-americà amb un règim totalitari, en el qual els policies segueixen ordres molt precises quan el suposat delinqüent és un rebel que s'oposa a la injustícia regnant, el mestissatge no està molt ben vist. No obstant això, precisament el mestissatge, la mescladissa, és el que millor defineix la narració en aquesta novel la, per diverses raons. Direm, en primer lloc, que no es pot localitzar aquesta peça dins d'un sol gènere literari, ja que si bé l'amor i l'erotisme són molt presents, també ho estan els gèneres negres policiacs. I si a més tenim en compte que Macladán és un país fictici amb una vida quotidiana molt similar a la d'altres països sud-americans actuals, per què no parlar també del realisme i la literatura de denúncia social? En segon lloc, El cor de Yacaré no és una història narrada per una sola veu, sinó que són diverses les que trobem, començant per un narrador extern, aliè a l'acció, que dóna pas a capítols guiats per la pròpia Yacaré, l'enginyer O'Higins i fins el jove inspector de policia Nelson Correa. Aquesta curiosa diversitat de punts de vista no farà res més que enriquir una trama ja de per si interessant, pel grau d'apassionament que trobem en aquestes pàgines. És més: probablement, amb un sol narrador, no s'hagués aconseguit el mateix efecte de cara al lector. Direm, també, i per finalitzar aquesta enumeració, que fins i tot els capítols en si semblen voler barrejar entre ells, o almenys rebel lar en quant a l'ordre que podria semblar lògic, contagiats, potser, per l'esperit salvatge d'una dona indomable. I qui és Yacaré en realitat? És una dona fatal de les que surten a les pel·lícules americanes? O simplement una dona senzilla i enamorada, que s'esforça per aconseguir un fi que l'obsessió fins a la mort? ¿Podeu comprendre l'enginyer O'Higins, aquest magnat de les telecomunicacions sense escrúpols, o Nelson Correa, el policia de tècniques implacables i consciència intranquil? Perquè ells es sentiran irremeiablement atrapats en les seves xarxes? Espere que d'ací a un temps sigueu capaços de contestarme a aquestes preguntes, després de atreveros vosaltres mateixos a endinsar-vos en El cor de Yacaré, una novel la d'amors tremendament intensos, més enllà de la raó i de la pròpia vida; passions incontrolables, sentiments trobats i injustícies que no poden reparar, que farà que els vostres cors, o el lloc de la ment on vostre esperit resideixi, de més d'una bolcada, en senyal d'absoluta rebel lia. L'amor és un sentiment estrany: a vegades és tranquil i assossegat; altres tantes, es desboca, fent que la nostra raó es ennuvola per complet. En tot cas, l'amor, el més gran dels sentiments humans, sempre és millor viure'l a que t'ho conten. I el mateix es pot dir de novel·les com El Cor de Yacaré: no esperes a que te la seguim comptant, simplement: lleig-la tu mateix....