La presentación del ensayo "Noves glòries a Espanya" acaba en una tangana disuelta por la policía (click here)

NOVES GLORIES A ESPANYA

P. CERDÀ/T. DOMÍNGUEZ VALENCIA (Levante-EMV) Una veintena de miembros del Grup d'Acció Valencianista (GAV) boicoteó ayer la presentación del libro Noves glòries a Espanya, la radiografía sobre el blaverismo del profesor Vicent Flor, y lanzaron ejemplares de la obra, sillas y bolas de humo en la sala de la FNAC de Valencia que albergaba el acto. Después de unos treinta minutos de máxima tensión, la policía nacional llegó con cuatro furgones, obligó a los miembros del GAV a abandonar la sala y se llevó esposado con la manos por delante al expresidente de Coalició Valenciana, Juan García Sentandreu, que entraba al furgón policial con semblante serio y descolocado.

Según fuentes conocedoras de los hechos, los delitos de los que se le podría acusar son los de desórdenes públicos, injurias graves y desacato, entre otras razones por haber insultado al jefe del dispositivo policial. Al cierre de esta edición, Sentandreu permanecía en el Juzgado de Guardia después de haber solicitado el hábeas corpus cuando estaba en dependencias policiales, al entender que su detención era ilegal. Los agentes también identificaron, entre otros, al presidente del GAV, Manuel Latorre, y a los tres responsables de las juventudes de esta organización, así como a algunas históricas ties maries

Continua en: http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2011/07/06/sentandreu-sale-esposado-acto-gav-lanza-libros-sillas/821995.html

UN LLIBRE 'VOLADOR'
En plena presentació, els energumens de sempre començaren a tirar-nos llibres (previament robats) al cap. En vaig agafar ún abans de que aterrara en la meua orella dreta (ara el tinc al moble IKEA de llibres pendents de llegir just al costat de "una terra anomenada llibertat", de Follet-que curiòs, veritat?;fins i tot, Flor l'il va dedicar a Fina. després començaren a volar caires i coets (sols un ferit no greu-vam tindre sort ahir-). Haguera pogut costar una desgràcia. Aquests energumens feixistes son molts desgraciats: a mes de violents son analfabets i monolingües. La policia va tardar mes d'una hora en arrivar al FNAC-Forum i, com sempre, no va tractar massa mal els agressors. Com va dir Mònica: es molt lamentable que hi haja gent que es pose a llançar llibres als que no pensen com ells amb una total impunitat.
PS: quines coses pasen a principis de 1976, oi?...Ah no que som al 2011!!!
En que estaría jo pensant ???. Bo, un altre dia en parlarem del llibre.

VALÈNCIA: BUS TURISTIC

Ha sortit de la Plaça la Reina. Tot molt bé. Fresqueta dalt i aire acondicinat (feia falta) baix. Auriculars. Nou idiomes al abast. Tot bé. Es conectem. Explicació de la Plaça i es fica en marxa. Tot el centre i torna pel carrer la Pau per tal d’explicar la idiosincràcia d’aquest carrer (ú dels poquets que s’han Salvat de les animalades urbanístiques recents ). Mes tard lo de sempre: la Plaça 15-M, les Gran Vies …i una sucessió inacabable de topics, quelcom d’ells 7 ó 8 vegades repetit: eixampla, final del XIX, burgessía valenciana, barroc, rococó, modernisme, art-decó, mes modernisme,bous, neoclassic….etc. De sobte entrem al llit del Turia i una animalada de boutades, autocomplacència i mentides apareixen una darrere de l’altra: el millor aquarium del mon, el Palau de la Mùsica mes important d’Europa, el pont mes segur. Així tota l’estona. Fins que deixem l’Avinguda de França i entrem als poblats maritims. Ací el guia virtual deixa de parlar. Es veu que aquesta València no existeix : ni Isles Canaries, ni ‘Port Avenue’, menys encara el Cabanyal. Guía mut. No puc aguantar-me i comencé a explicar algunes coses en els idiomes dels guiris que, junt als xiaquets del institut, omplin el bus. Dic: "-estem atravessant ú dels barris mes pobres d’Espanya, ací l’atur es del 50%, áquesta área ha sortit en mes d’un programa a TV de casa vostra" (i.e: Callejeros, hidden Spain etc...) TVE, NBC, France 24h. RAI…; l’avinguda que tenen a l’esquerra va prompte a trasvessar aquest barri, que será derruït"-, es parle de l’antic edifici dels portuaris, tant degardat i on la policía no te collons d’entrar, droga, baralles…….així fins el final …alguns guiris em miren atonits, altres es riuen, jo també. Arrivem a las Arenas i, ara sí, el guia mut torna a parlar: hemos llegado al mar, we have reached the seaside, wir haben das Meer erreicht. Vergonya, valencians, vergonya !!!. Com diuen els xiquets del 15M: Fòrmula 1- Barris 0

PENYAGOLOSA

Es la muntannya màgica dels valencians. El dissabte passat aconseguirem pujar dalt del tot (als 1833 metres, encara no s'ho creem). Dues hores i mija d'escalada, malgrat la forta tormenta.
Per cert, algú sap com es diuen eixes floretes lila que hi ha per tot arreu ???.

THIS DAY IN HISTORY

May-10th-1994
NELSON MANDELA

Born 18 July 1918 served as President of South Africa from 1994 to 1999, and was the first South African president to be elected in a fully representative democratic election. Before his presidency, Mandela was an anti-apartheid activist, and the leader of Umkhonto we Sizwe, the armed wing of the African National Congress (ANC). In 1962 he was arrested and convicted of sabotage and other charges, and sentenced to life in prison. Mandela served 27 years in prison, spending many of these years on Robben Island. Following his release from prison on 11 February 1990, Mandela led his party in the negotiations that led to multi-racial democracy in 1994. As president from 1994 to 1999, he frequently gave priority to reconciliation.


In South Africa, Mandela is often known as uTata Madiba, an honorary title adopted by elders of Mandela's clan.

Mandela has received more than 250 awards over four decades, including the 1993 Nobel Peace Prize
--------------------
For those which are pop music fans there is a mitic event: Hyde Park: July-8th-2008, honoring his 90th birthday; in the scenario: Queen, Annie Lennox, Leona Lewis, the Corrs, Shirley Bassey, Simple Minds.

CAFE DE FLORE

El Cafè de Flore és un cafè-brasserie situat al número 172 del Boulevard Saint-Germain, a Saint-Germain-des-Prés, en el districte VI de París, en el mític ‘quartier latin'. Prop d'ací es trova el teatre Odeon, on els estudiants del maig francés, espolejats per Cohn-Bendit i inspirats per Sartre, iniciaren aquella ja llunyana revolta demanant-li imaginació al poder i buscant la platja sota els adoquins.

Ací Guillaume Apollinaire rebia els seus amics, entre ells Max Jacob, Louis Aragon i André Breton, i la sala es va convertir en el lloc de trobada preferit dels dadaistes i dels surrealistes. En els anys 30, la vida artística i intel·lectual de la capital encara girava al voltant dels barris de Montmartre i Montparnasse, però ja s'anava traslladant poc a poc cap al barri universitari de Saint-Germain-des-prés. El poeta Jacques Prévert i els seus amics del "Grup octubre", es reunien allà, igual que Léon-Paul Fargue, Georges Bataille i Raymond Queneau. Els pintors i escultors els segueixen: era freqüent veure allí a Picasso, André Derain, Ossip Zadkine i als germans Giacometti.

Desprès de la Segona Guerra Mundial, Boris Vian anima el lloc. El cafè era, a més a més, el lloc predilecte dels americans William Faulkner, Truman Capote i Lawrence Durrell, i també de renom membres del Partit Comunista Francès (PCF), com Louis Aragon i Marguerite Duras. En un gest de complicitat cap a ells, Paul Boubal crea llavors un partit fictici del qual tots els seus clients són socis, el "Pouilly Club de France" (PCF), del nom del vi blanc que més es servia. Eixe vi blanc encara existeix. Podem donar fé...

En els anys 60, els representants més il·lustres de la Nouvelle Vague i del món del cinema prenen el Flore. Els segueixen els grans dissenyadors de moda i famosos del món de la cançó. En els anys 70, el Cafè de Flore ja és un mite i és un dels llocs imprescindibles de la capital tant per als francesos com per als estrangers. Jim Morrison, cantant dels Doors el freqüentava tres setmanes abans de morir. El bó de Jim es va suïcidar a Paris “davant la impossibilitat de convertir-se en un poeta francés” (SIC..). De vegades la apocalíptica ‘The end’ en cara sona al bar tot i fent-li honor. Jim Está soterrat al cementeri del Père-Lachaise i no al de Montparnasse, junt a Sartre o al seu admirat Baudelaire (dommage!), com hagués estat el seu desig. A la seua tomba mai li manquen clavells rojos i blancs. Un altre asidu del Flore era Julio Cortazar, el precursor del boom sudamericà.

Volíem sentar-se al lloc on ho feia Julio, la primera taula sortint a l’esquerra però la taula estava ocupada i cançats d'esperar ens sentarem molt prop. Tornarem !

A PEU PER LA MARJAL, DE BON MATÍ

Men' vaig a Peu...el camí fa una [lleugera] pujada...i a les vores hi han flors (tot i recordant el primer Serrat). En pocs llocs pots trovar quatre paisatges totalment diferents en sols 5 kmtres.  Primer hi ha el Serredal (o el que queda d'ell); la part del terme mes pròxima a la mar; la del conreu d'hortalizes en la sorra, la del minifundisme de dibuix, la dels xicotets camps separats per files de baladres de flors roses i blanques. Ara es un entorn semi destrotzat per construccions inacabades, per grues abandonades; consecuència de la desfeta inmobiliaria; almenys, però, em recuperat les dunes. Desprès hi ha la Marjal, que travesse pel camí de terra que porta directament a les primeres estribacions de la Serra d'Espadà: La Muntanya Blanca, La muntanya del Cid, la del Estany...i a les vores hi han flors: grogues a ma esquerra, una mena de genesta; a la dreta unes xicotetes flors violeta. A cada pas alcen el vol les camallongues, les fotxes, els anecs; hom diría que estic interrompint el seu descans; el agró blau, però, permaneix dret i em mira descaradament. El tercer paisatge es el de baixa muntanya; a la dreta, lentiscle, romaní, timó; mes amunt veig els falcons, sempre vigilants, sobrevolanr les penyes rojes de la cimera. Em done compte de que estic caminant per "territori amic": l'hort de McAunés, la caseta de muntanya de Juanjo Morales. Finalment, a l'esquerra, l'horizont de taronjers. Sempre he pensat que els arbres ací tenen una frondositat que supera la de les altres comarques. En la Plana i el Camp de Morvedre el conreu es molt intens, sembla que els arbres es toquen uns en altres. Continue per la part del terme que m'apropa al poble: d'Aranda, el Cabeçol; finalment, el Rafalells. Abans he pujat al pontó de la vía i he mirat a la mar. Me'n ric peque me'r recorde d'un 'Out of the office' que solía ficar, al meu correu electronic, quan me'n anava de vacances, per tal de donar enveja als meus amics anglosaxons: I'll be out of the office until August 31st, at Almenara (Castellón), where the dark green of the orange threes in the valencian plain mixes up with the bright blue of the Mediterranean Sea.
(Estaré de vacances fins el 31 d'Agost en Almenara, en la Plana valenciana, on el verd oscur dels tarongerals es barreja am el blau lluent de Mediterrani)

LLIBRES: EL BOOM NORDIC

En realitat caldría parlar, mes bé, del boom suec. Aquesta pleiade contemparànea te molt de merit, perque no sempre els mots  bestseller-qualitat van junts (ahí teniu els bluffs supervendes D.Brown o M.Crighton, per citar els mes topics). En aquest cas si que van junts. Ho podeu confirmar tots els que han llegit als Larsson (Stieg i la seua trilogía i Äsa i els seus Sang Derramada o Aurora Boreal. Estic fullejant el tercer llibre de Camilla Läckberg (Les Filles del Fred, el tercer de la tetralogía*) i veig que el cas d'aquesta xica, tot i la sua joventut, es espectacular: vendes millonaries per tot arreu, gran qualitat narrativa i, a mes a mes, suspense, estudi psicologic dels personatges (lo millor des de P.Highsmith). Camilla sedueix el gran public tot i centrant-se en la fotografía costumbrista de una petita comunitat del litoral oest de Suècia, on la tristor nòrdica romaneix molt atenuada pel gulf stream.
Ja sabem que abans d'açó ha habut allá dalt escritors molt bons: Ibsen, A.Lingren, H.Mankell. Tots ells son ja classics...pero açó es una altra cosa. A mes de les esmentades Äsa i Camilla; hi han altres, com ara Mari Jungstedt i les sues narracions arran de tot lo que ocurreix a la inquietant illa bàltica de Gotland. Hi  moltes mes:
RECOMANACIÓ DEL MIRROR: http://www.letrasnordicas.com/ on, a banda de les clàsiques cares boniques escandinaves trovareu quelcom mes important: talent, molt de talent. Crec que Henning Mankell estará orgullós de totes elles.

* EN LA EDICIÓ DE 'MAEVA', en castellá: La princesa de Hielo, Los gritos del Pasado, Las hijas del Frio; Crimen en Directo

TUNISIA, EGIPTE...l'EFECTE DOMINÒ. WHICH NEXT ???

Fa poc parlarem de Tunisia i explicarem perqué tot començá allí i no als estats mes pobrets del Magreb i la Península Aràbiga, com ara Mauritania o Iemen (sembla, en canvi, que quelcom ha esclatat a Bahreim, un paiset, no precissament pobre. I, darreres noticies, a Libia; noticies de foríssima repressió). Açó está essent la revolució dels joves, d'internet, de les xarxes socials, de les retransmissions de la éficaç TV quatarí Al-Jazeera. No som, però, tant optimistes com el mitjans de comunicació occidentals. Mireu: no hi ha cap democracia entre les 22 nacions de la lliga àrabe (atenció.-els nostres periodistes tindrien que anar en cuidaet i no incloure a Irán...eixos no son arabs- ells també estan patint una tiranía; ja en parlarem). Tot son dictadures. Fiqueu-los la etiqueta que vullgau: teocracies, regnes i emirats quasi-feudals, governs militars. La gent s'ha fartat. Volen democracia, com cal. A Tunisia ens digueren que ells eren una "dictablanda"; per favor, no hi han mijes tintes. Al Caire, un jove portava dues senyeres; una la de França, l'altra la dels USA, i una pancarta que deia escuetament: "nous voulons être comme eux". Volen tindre partits, eleccions lliures, separació islam-estat. Volen être comme nous. Tradicionalment eixos països han tingut un alibí molt recurrent, i de vegades eficaç: fomentar l'odi als jueus, jugar la carta del victimisme palestí (un poble al que en la praxis sovint obliden, sols l'utilitzen i no l'ajuden). Eixe alibi s'ha acabat. Israel ha estat sempre una democracia des de'l mateix moment de la seua creació. La manca de democracia, no els jueus, ha estat tradicionalment el pijor enemic d'aquests països. Which next?: Marroc?. Ojalá !; d'alli poden vindre problemes per a nosaltres (Ceuta i Melilla). Están a 14 kms !!!. Diuen que la gent comença a demanar democracia als carrers de Rabat i Tetuan. Ojalá els ixca bé la cosa, o com diuen ells: INCH ALLAH !!!

LA "FAES", AZNAR I EL RANCOR

El cada vegada mes franquista "ex" comença a prodigar-se en el menyspreu al Estat de les Autonomies i Nacionalitats Històriques i cada vegada que té ocasió, en les seues avorrides conferències, les critica tot i fent referència a  que "hay que eliminar los 17 micro estados que lastran el desarrollo de España" (quan diu 'ESPAÑA', es clar, li cau la baba). Be, doncs, els que tenim certa edat hem vist com les Autonomies han apropat l'administració als ciutadans. Una generació molt preparada ha anat a onades sustituint els burócrates del "vuelva usted mañana". Tot i els seus defectes, la descentralització ha foncionat. Els afers economics i socials han estat transferits (Sanitat, Educació, Industria, Agricultura, Vivenda....) . Dic que han foncionat, tot i els seus defectes: de sobte, des de els vuitanta, tots s'hem adonat que els funcionaris autonomics eren gent molt preparada (no estic parlant dels ignominiosos carrecs 'de confiança, clar...). Desaparegueren aquells escribents babosos, amb bigotet d'estètica franquista que demanaven 50 pesetes  per omplir un paper als 'tios canyes' que s'apropaven al taulell a demanar un servei que els pertocava. De sobte, hi havien somriures al altre costat del mostrador. Aznar vol tornar cap endarrere, cap al jacobisme de sempre, al centralisme de Madrid; i no aixó ja no passará, per molt que ell s'empenye (per cert, Rajoy no l'ha corregit).
Ell, que sempre parla d'eficiència (pot ser influenciat per l'entxufe de Bush a Georgetown- favor que li paga  pel seu recolzament al il·legal atac a Irak), deuría saber que els estats europeus mes eficaços son precissament els mes descentralitzats, c'est à dire: Suissa i Alemanya

Zine El Abidine Ben Ali

TUNISIA ESTALLA

La seva foto era (es encara) omnipresent. Vam creuar el pais de nord a sud i se'l trovarem en tendes, bancs, estacions de trens i busos i, fins i tot en aquest petit baret de la foto a un poble molt prop de la mìtica Carthago.

La revolta va estallar en aquest poble de la foto, Sidi Bhu Said, quan un vendedor es va cremar a la bonzo en protestar per les tases abusives, després ja ha estat una revolta general de gent molt farta dels abusos, on esta cleptocracia viu pendent dels darrers desitjos de Leila, la tot poderosa primera dama. Ara ella i el dictador ha fugit, esperem que per a sempre, a Arabia Saudí; aixó si carregats amb tonellada i mija de llingots d'or. Molta gent s'estranya de que la insurrecció haja estat ací i no als països mes pobrets dels voltants. Tunisia es un país tranquil, quasi aburrit, amb dosis justetes d'exotisme, bones platges i bonics paisatges; tot es previsible, sense sobresalts...o aixó creien algúns. Un contertuli em preguntava perque precisament ací: un país petit i tranquil, l'unica nació del Magreb amb una clase mitjana aceptable, que ha heretat el sistema educatiu de la antiga metròpoli, amb molta gent políglota i, especialment, amb escás analfabetisme...li vaig contestar: doncs per aixó, amic...precissament per aixó.

JULIAN ASSANGE: UN GLOP DE LLIBERTAT

WIKILEAKS:  L'ARMA MES EFICAÇ CONTRA LA MANIPULACIÓ

Assange abans la seua detenció feia públics més de 250.000 documents classificats de la diplomàcia nord-americana. Comentaris i informes elaborats per funcionaris de les ambaixades, converses amb personal diplomàtic, entrevistes d’alt nivell, etc. Els periòdics d’arreu del planeta omplien pàgines i pàgines comentant les escarides notes que explicaven que Angela Merkel és poc creativa o que els EUA fan mans i mànigues per aïllar Teheran i Caracas. Tothom se’n feia creus del contingut i la magnitud de la filtració!


Pensant-ho bé, però, a què ve tant de rebombori? On està la sorpresa? Potser hi havia encara algú que no haguera sentit parlar de les festes salvatges de Berlusconi amb les seues belines (es dui així?)? Que no sabíem tots que les cimeres multilaterals no solen funcionar o que els palaus de la monarquia alauita són un niu de corrupció? És que ignoràvem les tenses relacions existents entre Google i el Partit Comunista Xinés? Tot això ja ho sabíem de sobres i, fins ara, no n’havíem fet massa cas; ens resultava incòmode pensar-hi. I bona mostra d’això és el fet que les filtracions, que ens parlen d’una Rusia podrida per la corrupció i la màfia i governada autocràticament per Putin, no han impedit que l’antic (?) país dels tsars haja sigut l’escollit, com si res no passara, per a l’organització del mundial de futbol del 2018.

En definitiva, el que hem d’agrair a Wikileaks no és –a hores d’ara– haver fet públic cap gran secret de la diplomàcia mundial ni haver revelat cap gran misteri sobre l’equilibri internacional. Ja hem vist que gran part de tot el que ha eixit a la llum ja ho coneixíem o ho donàvem per fet, tot i que –és cert– sovint ens en mancaven proves. El mèrit d’Assange i els seus ha estat, simplement, haver aconseguit que els mitjans de comunicació d’arreu del mon hagen parlat i parlen encara, sense embuts, de temes que no solen ocupar massa portades. No és cosa de no res, es un glop de llibertat, un nou horitzó en la premsa [a la xarxa]. Es el futur.
PS: ..Ah!...i, per supost, el Assange no ha violat ninguna sueca. Aixó ho tenim clarissim. Aquesta estrategia propia d'espies de la guerra freda no li sortirá bé a la CIA, d'aixó en estem segurs: el fenòmen Wikileaks ja no es pot aturar.

GEORGE

QUAN LA SEUA GUITARRA PLORAVA:
Va morir avuí fa nou anys, després d'una llarga lluita contra el cancer. Era, es, el meu Beatle preferit. sempre eclipsat per els dos 'montruos' que sols li deixaven fer una cançó per album. Tot i aixó mai es va acomplexar. Era una molt bona persona, el que mes va participar, fins el final, en actuacións benèfiques; especialment quan eren per a ajudar els països indostànics i del sud-est asiàtic. Tot i aixó, en eixa 'limitació' d'una cançó de cada dotze, ens va deixar una llarga llista d'obres inoblidables: Do you want to know a secret, en Please, please, me; I need you, en Help; Don`t bother me, en With the Beatles; Every little things, en Beatles for Sales; I'm so happy just to dance with you, en A hard's day night...i després una catarata de fantàstiques cançons: Here comes the sun, something, while my guitar gentrly weeps (quan la seua guitarra plorava en asabentar-se de que Patty el deixava).

Bangladesh
Quan es van separar, va estar el primer Beatle en compareixer en directe i ho va fer a lo gran, en el Madison, amb companyia dels seus amics: Clapton, Billie Preston, Bob Dylan, Ravi Shankar, Ringo, Ronnie Wood i altres. Un dia de l'estiu de 1971 Ravi Shankar va trucar al seu bon amic George per parlar de la complicada situació a Bangladesh, Ravi va demanar ajuda a George i així ho explicava el guitarrista quan li preguntaven pels motius de l'esdeveniment: "Un amic em va demanar ajuda". Així era George, sense enemics. Tampoc es va barallar amb Eric Clapton quan la seua Patty se'n va anar amb ell per a convertir-se en la seua nova musa, la 'Layla' d'Eric. Clapton va continuar essent el seu amic i compartint actuacións altruiestes: ajuda en el terratremol de l'illa de Montserrat, concerts per la pau per tot arreu, i ajudes per a les inondacions a l'India (on descansa per a sempre, en el seu benvolgut Ganges). Ho va passar mal quan un tribunal yankee el va acusar de plagi en "My sweet Lord" ; George no volgué entrar en polèmiques: en la vista oral li proposá al fiscal que tots el royalties de la cançó, de per vida, foren per a gent necessitada (una proposta molt "Harrisoniana". El barrister aceptá. Ara,cada vegada que escoltem eixa cançó, ja sabem que continúa donant [intangibles] beneficis.

LA CRISI...ENCARA

XICOTETS PENSAMENTS SOBRE LA CRISI…I COSES QUE NO ENTENC…
- Els sociolègs fiquen la línea roja de la revòlta en un atur del 18 per cent. Per damunt d’aixó, diuen, tot explotará, hi haurán manifestacions a diari, disturbis al carrer, assalts als ‘supers’ per a agafar (en eixes circustancies no sería un robatori) articles de primera necessitat. Pero no, no: ací a Gürtel-land estem a punt d’arrivar al 24 per cent…i no passa res. Anestesiats?

- Perque no passa?  molta economía sumergida? solidaritat extrema dels familiars dels aturats, dels treballadors (hi han molts) que ja no tenen subsidi?

- Perque quan vull comprar anticipadament una entrada per al teatre (parlem d’una setmana) ja está tot venut. Estic parlant d’un teatre anti-barraca-party, car, sense subvencions del establishment

- Per que quan viatges per ahí fora veus espanyols per tota arreu?, especialmente catalans i madrilenys; no estic parlant de països pobrets, vull dir quan vas a Berlín, Londrés, París…

- Pero hi ha gent que ho está passant malt. Tots en coneixem algú..que está passant?

- Que hem dieu dels restaurants ?: quan mes cars mes plens.

- Per que s’equivoquen tant el ‘gurus’ ? …perque fa res Islandia i Irlanda eren, respectivament: l’eixample nordic del 'savoir faire' i el ‘tigre celta’ i ara tenen, tenim que anar a rescatar-los ??

- Per que fa res (fa dos anys) era bó un déficit public fins el 20 per cent per tal de mantindre les prestacions socials, mentre que ara hi ha que tornar a nivells anteriors a la bambolla inmobiliaria

------
REFLEXIONS
 El dilema dels governs europeus (a banda de fer front a la dictadura dels mercats) es mantindre o eliminar els subsidis post-atur (justicia social) o fer un viver de malfeiners ?

- Tindrá raó els governs dels països anglosaxons ? hi ha menys aturs quan es mes fácil acomiadar els treballadors?..no vull ni pensar-ho…
-------
EPILOG
El que meneja l’economia ..el que anima a la gent a treballar es el benefici que obtenen del seu esforç i del fet d’assumir riscs: enviar el seus fills a bons collegis , tindre una millor assistència sanitaria, per a la familia …tindre unes justes i millors jubilacions, d’acord a lo que cadascú a cotiçat…sense topes…donar la mateixa asistència té un sentit igualitari..pero… retalla la motivació??? No me mal interpreteu…te que haver benestar per a tots …sanitat, jubilació , educación; pero…pot ser que les mateixes condicions per a tots retallen, com dia dalt, la motivació?….no se si el 24% d’atur d’ací es correcte, es el que diu l’estadística, pero….pot ser hi haja gent que no estiga fent l’esforç suficient per a trovar feina, eixe esforç que pensé si fan els treballadors d’USA . No vull ni pensar-ho, repeteixc, no vull…pero no m’agradaría que Milton Friedman i els seus deixebles de l’Escola de Chicago hagueren derrotat a Keynes. No m’agradría res que 'ELLS' tingueren raó. Pero ja sabeu que sempre guanyen el ‘malos’.

RECOMANACIONS DEL MIRROR

Marcel és abandonat per la seua mare quan té sis anys. El xiquet creix amb el seu iaio Pascual, que li ensenya les coses més importants de la vida i li dóna l'afecte que la seva mare li ha negat. Anys després, quan Marcel té 21 anys, decideix que és el moment de fer una vida a banda i planeja anar-se'n de casa amb la seua novia.  Pascual, però, cau malalt d'Alzheimer. Llavors, Marcel decideix posposar els plans i quedar-se per ajudar el seu iaio però no compta amb els inesperats moments que viurà amb Pascual i amb l'importantíssim viatge emocional que està a punt d'emprendre

-------------

El film es va estrenar el 21 del mes passat, día mundial del Alzheimer, i desd'aleshores no deixa de d'aconsegir premis. El darrer ha estat el del Festival de Cinema de Moscou. Relata la infantessa i joventut de Marcel (Alberto Ferreiro) junt al seu iaio Pascual (Hector Alterio) i la complicitat que s'estableix entre tots dos en cuidar ú de l'altre.

Es la´ópera prima de Freddy Mas Franqueza, qui li fa en el film un homenatge a Morella, on s'han rodat quasi tots els exteriors. La actuació del cap de la dinastía dels 'Alterios' es espectacular (per qué son tan bons els actors argentins?). Pero no ho es menys la del net, Alberto Ferreiro (es possible que se'n recordeu d'ell d'una altra grandísima actuació en 'Soldados de Salamina', basada en la novela de Javier Cercas.Es aquell miliciá que li perdona la vida al falangista Rafael Sanchez Mazas en aquell bosc gerondés quan el té a tir). 

Tornant a "Amanecer de un sueño", impressiona la escena en que el net s'adona per primera vegada que Pascual está entrant en la penombra, que comença a estar "al altre costat". Alguns critics de prensa diaria han volgut vore en el film quelcom mes enllá del Alzheimer. La película, però, la subvenciona la fundació d'aquesta terrible enfermetat (m'ho confirmaren al coloqui de la UIMP) i va d'aixó, del Alzheimer, només d'aixó. Només.

DECLARACIONS DEL "VICE" DE COMUNICACIONS (PP)

QUE BÉ QUE ESTARIEN CALLAETS !!!
"Cuando yo era un estudiante universitario, Rubalcaba formaba parte del Gobierno. Hoy, mi hijo está en la facultad y sigue presentándose como la renovación y la novedad del Gobierno".

Esteban Gonzalez Pons
------------------------------

“Cuando yo era un estudiante universitario, Fraga Iribarne (Ministro tardo-franquista de la Gobernación) ordenó disparar con fuego real contra centenares de obreros encerrados en la iglesia S. Francisco de Asís de Vitoria, con el resultado de cinco obreros muertos y más de cien heridos. Hoy, mi hija está en la Facultad y Fraga es el PRESIDENTE DE HONOR de Estebán Gonzalez Pons”.
Pep Olmos

DE CATALANOFOBIA, VASCOFOBIA I PACTES

REFLEXIONS

El PNV, es un partit centenari (que ha estat en la pólítica estatal en cada ú dels tres curts periodes democratics de la història de Espanya), centrat, demócrata-cristiá, interclasista i moderat. Doncs:


- Quin interés té el PP en demonitzar aquest partit, presentant-lo als ciutadants carpetovetonics, monolingües i analfabets en política, com una organització quasi satànica, próxima a l'esquerra abertzale?
- Com un partit format fa res, amb una barreja de desilusionats de l'antiga UCD i d'altres vinguts de la caverna franquista pot criticar amb quí es pacten presuposts i amb qui no?
- Perque es bona  Coalició Canaria per a pactar i no ho es el PNV ?...es mes: per qué se oculta que també el pacte inclou CC ?. Son ells millors?

El que els nacionalistes bascs demanen ja ho tenen altres i está redactat al seu estatut des de fa anys. Doncs:

- Perque Euzcadi no pot tindre unes tranferències portuaries i de nomenclatura que ja tenen altres  (Galizia, Catalunya)?
- El Estatut de Guernica existeix des de 1979 i lo que PNV demana está previst dins d'ell
- Perque quan arrivem a la principal capital Gallega sols apareix el lletrero "A Coruña" (La Coruña ja no es un nom oficial) i no pot apareixer sols Gasteiz quan s'arriva a la capital alavesa en lloc de Vitoria, Gasteiz?
-Tenim que tornar nosaltres a Torrente-Torrent i a Muchamiel-Mutxamel ?

CONCLUSIÓ
El que tendriem que plantejar-nos els que no tenim por a un estat federal (cap al que anem sense dubte) ni molts menys al actual estat autonomic es:

- Perque eixes transferències que van a fer-se ara, encara no s'havien concretat?
- No saben els centralistes que les CCAA també son 'ESTAT?
- Segur que estem un altra vegada, i en van?, davant del mateix problema centralista d'enveja i complexe d'inferioritat front unes nacions espanyoles (mireu la Constitució de 1978) molt emprendedores que tenen un atur molt mes baix que la resta (Catalunya) i un PIB, que sorprenentment, i malgrat la crisi te un creixement  positiu (Euzcadi).

CHILE: MINA SAN JOSÉ

HÉROES, POLITICOS I DEMAGOGIA

Cuando oímos hablar del desierto de Atacama, al norte de Chile, nos viene a la memoria una de las preguntas más recurrentes en los concursos televisivos  tipo “Pasapalabra” o una de las más típicas en el antiguo Trivial. ¿Os acordáis?... aquella de ¿Cuál es el lugar más árido del mundo?. Ese lugar es ahora todavía mas famoso. Allí se ha producido el rescate de los mineros de la mina de cobre San José, televisado en directo y con una audiencia de casi mil millones de de espectadores. Ayer vimos la “actuación” demagógica del presidente de Chile, Sebastián Piñera quien, como buen político, intentó (y consiguió) sacar rédito de la situación; ocultando quienes han sido los auténticos héroes en los largos días de encierro: los mineros en general y su solidaridad;  la sangre fría y el altruismo del jefe de turno (también encerrado), siempre dando ánimos a los demás y saliendo el último; la osadía del rescatador Manuel González, primero en bajar aún sin saber si la minúscula capsula de rescate iba a funcionar correctamente. Piñera, buscando protagonismo, afirmó que el rescate ha sido todo un éxito ya que se ha hecho  “a la chilena”. Bien, pues habría que recordarle que la catástrofe del 5 de Agosto, en la que quedaron sepultados los 33 mineros, también fue una pifia…”a la chilena”.

John Winston Lennon 70th’s birthday

I believe in God, but not as one thing, not as an old man in the sky. I believe that what people call God is something in all of us. I believe that what Jesus and Mohammed and Buddha and all the rest said was right. It's just that the translations have gone wrong .

John Lennon

----------------------------------------------------------------

We have tried to imitate you so many times !!!... even the photo above with the four teen -agers- friends jumping from a wall is to honour you: we just tried to copy your Twist & Shout cover. Of course we failed (although no injuries were repored when we landed on the ground) but we had an exciting time dreaming on being Beatles in the air for a while. Thanks, John......

THIS DAY IN HISTORY (30/09/1955)

Film Icon James Dean Killed in Car Crash (1955)

Though he starred in only three movies: East of Eden, Rebel Without a Cause, and Giant, he became one of the most iconic actors in the history of Hollywood.
The first one, directed by Elia Kazan (based  in a 1952 novel by Nobel Prize winner John Steinbeck) having blondie Julie Harris as Dean's partner.
Rebel Without a Cause (from Nicholas Ray), with a beautiful Natalie Wood. And last but not least:
Giant, accompanied by Rock Hudson and purple eyes Liz Taylor.

CHABROL

Vam tindre la sort de coneixer quasi tot sobre Claude Chabrol i els altres monstres de la nouvelle vague en unes llargues jornades qua va organitzar la CAM (en aquelles llunyanes dies encara anomenada "Caja de Ahorros de Alicante y Murcia) a Benidorm, que aleshores tenía una certa tranquilitat en hivern i encara era quelcom 'poble'. Cada vesprada després de vore La nuit americaine, de Truffaut o Le petit Soldat, de Godard participavem en une xerrades que dirigía un melenut amb una túnica roja d'estètica georgeharrisoniana. No se d'on haviá surtit eixe personatge i que feia en una ciutat tant plaentera pero prou meninfot des de'l punt de vista cultural. El cas es que aquell tipus ho saviá tot sobre la cultura i el cine del país veí i mes encara del seminari que dirigiá: Nouvelle Vague i Cahiers du cinema, el magazine on participaven Chabrol i Rohmer, junt als esmentats Jean-Luc Godard i François Truffaut.

De Claude Chabrol ho verem tot. Vull dir, tot fins 1974: desde la mítica Le Beau Serge, on un encara jove Chabrol feia d'actor fins a totes les que va dirigir: Le Scandale, Les Biches, Le Boucher, Juste avant la Nuit, La Décade prodigieuse, Les noces rouges.

Claude retratratava d'una forma magistral a la burgesía francesa, especialmente  la burguesía de 'provincies'. Era un mestre del suspense, una mena de Hitchcock francés. Sabía traure tot el suc a les seues muses: Mathilda May, Stephane Audran, Marlene Jobert; pero especialmente a Isabelle Huppert (une affaire de femmes, Madame Bovary).

Des d'eixa época maravillosa, Chabrol no ha deixat de fer cinema: Les magiciens, L'Enfer, Les fleurs du mal…pero el seu cine va perdre certa mis en scene francesa i es va fer mes anglosaxó, tot i aixó ell i les 'seues' xiques van continuar triomfant: Mathilda May va aconseguir el 'Cesar' de 1995 (l'Oscar frnacés) per Le cri du hibou, de la novela del mateix nom de P.Highsmith; mentre que la Huppert el va obtindre per La ceremonie, basada en l'analphabéte, de Ruth Rendell.

Chabrol va morir ahir a París, al vuitanta anys.

BLOCKED UP !

Els meus escasos 36 lectors valencians i catalans diaris están decebuts. Em pregunten perque no escric mes narracions breus del tipus LA TORMENTA DE SAN ROC o EDELMIRA. Dels estrangers, ‘pillats’ per obra i gracia de la aplicació ‘contadorwap’ (Gracies David M.C, ahí en Aldaia) no se res pero m’agradaría al menys que diguereu algo . Anyway, gracies als lectors/res anònims de Nordestedt, en el lander alemany de Sclleswig-Holstein; al d’eixe polblet suís al costaet de Zurich; al de Dallas (Texas); al de Brno (Txequia) i especialment al de Hafnarfjördur, en Iceland, prop de l’Artic;
Molt agraït…pero doneu senyals de vida collons i feu algún comentari.
No, ja no escric contes; ni molt menys novel.les. Simplemente: ara em dedique les 24 hores del día a odiar Manuel Vicent (si eixe tipo arrogant de la foto), …fins que siga capaç, o acosegueixca la técnica necessaria per escriure quelcom la meitat de meravillós al menys que “Contraparaiso”," Pascua y naranjas” o "No pongas tus sucias manos sobre Mozart". I damunt aquest estiu tampoc ha vengut al poble com em va prometre la seua germaneta Rosa !!!

GENT DE LA CALA PEPO

La prefereixc a altres cales de l'Ametlla, com ara la de l'Alguer, la de Caponet o la de l'Estany (si, ací també hi ha un estany) i, a mes a mes, está al costat de l'apartament de la meua amiga la senyoreta Peiró. Es mes xicoteta que les altres i ací ja es coneixem tots: la francesa profesora d'espanyol, la estiuejant dona de Granada, els adolescents natius que cerquen polps i cargols marins fent 'snorquel' (es diu així ?; que vol dir snorquel?). En aquesta cala la brisa salada es barreja amb l'aroma soporifer i relaxant de l'oliverda, el timó i la pebrella.

La essència de una cala mediterrànea es la modorra, i si ú está a favor del plaer fará bé en tombar-se després del tercer o quart bany del día i deixar passar les hores i segur que sent que s'está molt bé en aquest mon, especialment si som a la nostra Mediterrànea, si re-incidim al vespre i es deixem invadir pels sentits després del segon i darrer 'pippermint frapée' del dia, tampoc cal abusar. El cervell ací te molt poc que fer, els sentits es troven en cadascú dels poros de la pell. La gent de la Cala Pepo parla poc, vull dir: parla poc fins a boqueta nit. Aleshores mentre busquen petxinetes o juguen amb els fills i els nets surten les converses típiques i topiques. El simpatic accent del delta: - que no sou d'ací ?..doncs parleu molt bé el catalá!, pero sou valencians, veritat? ; -"nosotros somos de Madriz, venimos todos los años...y ahora con el AVE hasta Tarragona: un 'shollo'. I els parisins: - on est bien icí, eh?

Jo, sentat en les roques salades, sempre mire cap al sudest i pense en els 'altres mediterranis': en Sousse (Tunisia, que coneg bé), en Oran...fins i tot, de vegades aconsegueixc 'sentir' els olors dels zocos, i escolte els tambors dels encantadors de serps de Fez; també veig l'arena del dessert allá en el Djelm, 'la porta' del Sahara', no molt lluny de Monastyr i la esmentada Sousse.

La gent de la Cala Pepo no te pressa. No se'n van fins la nit. I es que les colines que la llimiten fan que el sol se'n vaja molt prompte i que refresque. S'está molt a gust ací. Tire de menys el principi d'estiu a la Cala. Així que...no ho pense mes m'agafe unes mini vacances només començar Septembre i torne allí: acabem l'estiu com el vam començar: al Baix Ebre: junt a la gent tranquila, amigable i diversa de la Cala Pepo. Cal gaudir del plaer d'estar ací: els plaers pertanyen als sentits i son eterns; els errors, al fi i al cap, deriven del pensament i son efímers . Aquest será, una vegada mes, el lloc ideal per a apropar-se al 60 anys i a una, crec que merescuda, jubilació parcial.

VALENCIA; LA VIDA COTIDIANA, PSICOPATOLOGIA, FASTIC

Stress en el trabajo tras el regreso de vacaciones. Eufórico por el final de la primera jornada laboral tras el parón veraniego. Alegría efímera al constatar la realidad del 'ferragosto' valenciano: 40 grados. Me molesta todo; también el pelo, aún siendo escaso. Ninguna peluqueria abierta. Llego a casa. Me ducho. Enseguida estoy peor que antes. Recuerdo que tengo cosas que hacer en la calle. Busco una ferreteria para arreglar pequeños cosas de bricolage pospuestas, como siempre, para después del verano pero no hay ninguna abierta.

¿que pasaría si todo lo dejáramos dejamos para septiembre?. Hay que alargar el mes ese mes para poder hacer cosas y disfrutar de su temperatura y languidez. Me duele la cabeza (41 grados). Ninguna farmacia abierta. Vuelvo a casa. Otra ducha, pero ningún alivio. Idea genial: Cines Albatros -aire acondicionado- (no importa la película)...están cerrados para siempre ...Dita sea...Esos cines (VO) eran una de las alegrías de este barrio, ya de por si alegre, y uno de los motivos por los que me mudé aquí.

Cita Vuota. Buida de gent i de tendes. Sense estudiants, sense profes. Molt trist...i encara el 'ferragosto', suma i segueix
-----------------
44 Graus a l'ombra. Inhumá. Me'n vaig al poble (Plana Baixa) Voramar. Adeu, puta capi !!!

ELUCUBRACIONS ARRAN DE: LA CATALANÒFOBIA I LES CORREGUDES ...

La FÓTO MOLA, N'est-ce-pas ?


Catalunya [el seu parlament, si parlem com cal] acaba de prohibir les corregudes de bous a partir del 31/12/2011, WELL DONE !...una altra vegada demostren ser els més europeus d'entre nosaltres.
Però, de sobte, la CATALANOFÒBIA es posa en marxa i els 'antis' comencen les seues campanyes (ja programades, 'pillos', des de fa temps) i quasi ningú recorda que en un ja llunyà Setembre de 1991 Canàries va fer el mateix ...i ningú va dir res. El fet és que des d'aleshores ja no hi ha corregudes a Canàries, però no passa res; ningú es declara anti-canari; ÉS MÉS RENTABLE POLÍTICAMANT SER ANTI-CATALÀ...i mira que ser 'anti-algo', odiar alguna cosa, és estressant, veritat ?
És el mateix que quan tot lo mon s'escandalitza quan el Principat demana un 'CUPO' com el que ja tenen els bascs, o una autonomia fiscal com la dels navarresos. Però clar, Navarra té dret a tindre eixa autonomia; Catalunya, no. Coneixeu algú que siga anti-navarrés ?...em direu: NO! És que ells no protesten !!!, clar, com van a fer-ho ? son un país independent 'de facto', sols els manca un conseller navarrés d'Exteriors, obrir 7 ó 8 embaixades ...i ja està: la nova Croacia ...!!!

Tornant a la 'FIESTA', jo mateix vaig esser aficionat als bous al carrer en la meua infantesa, al meu poble, és normal; sóc de les 'comarques del nord', Però és que es perd la afició com es perd la ingenuïtat.

Em ve a la memòria Ferran VII quan va obrir l'Escola de Tauromàquia... Però a l'any següent, 1567, el mateix monarca va dir: "s'han de prohibir aquests espectacles maldestres i cruents". També admet aquest rei espanyol que el catolicisme ha de ser enemic dels bous.

Sempre he pensat que la prohibició del taurí hauria de caure com fruita madura (com ja es prohibiren llançar cabres vives des de dalt dels campanaris) en algun dels moments en que la renda per càpita arribés a uns determinats dígits. I ha estat així: Catalunys supera ja en 15 punts el PIB mijà europeu.

La tauromaquia ha fet molt de mal a aquest país: ha fomentat una 'falça masculinitat', s'ha disfreçat de festa nacional (si,amb minúscules), ha inundat tòpics sobre nosaltres; ha enllaçat i unit (sota eixes vesprades xafugorosses de sang i mosques) dos extrems abomibables: una aristocràcia decadent, inculta i als delinqüents de raval (truanes de callejón en paraules de Don Pío [Baroja])

Molts conservacionistes s'agafen al ferro brulant de la tradició. Sempre la tradició; si fos per això encara estaríem anant a vore les lluites de gladiadors i els tornejos medievals amb resultat de mort. D'ací uns pocs segles segur les xiquetes d'aleshores quan vegen 'las corridas' diran: però qué animalots eren els nostres avant-passats...

Som de la generació del 'PROHIBIDO PROHIBIR', pero en aquesta ocasió benvinguda siga la prohibició si, com és el cas, ve d'uma votació democràtica d'un parlament (ara si: majúscules) DEMOCRàTIC I ARRELAT AL POBLE.

JAÉN: OTRA VEZ ES VERANO EN EL OLIVAR

ESTÀNCIA (Per desgràcia molty curta) A LA UNIVERSITAT DE JAEN A FINALS DE JUNY.


(impactats per l'exhuberància dels olivars)


Tornarem !




...Y ha venido
dejando en el olivar
un libro en cada nido
Vivir leyendo, leyendo
mientras la paz en el mundo
no se nos vaya muriendo.

Paz, paz, paz para leer
un libro abierto en el alba
y otro en el atardecer.-------------------------------------------

UN LIBRO ABIERTO ES UN CEREBRO QUE HABLA;
CERRADO, UN AMIGO QUE ESPERA.

FUTBOL

...FEM UNA EXCEPCIÓ...MIREM UN PARTIT [UNO RARO, RARO, RARO]... PERO: Quan?, on?
No. Els futbolistes, eixos xicons mimats, rics prematurs 'avant la lettre', no s'ho mereixen. El nostre admirat M.Vicent va dir que el futbol era "un joc on 22 millonaris corríen darrere un baló dirigits per un viatjant de comerç", i tenía raó.
Ens fot vore a tanta gent, nerviosa, preocupada, patint per culpa d'uns privilegiats que al'hora de la veritat quasi mai donen la talla (vore el darrer Espanya-Suissa). Divendres 18 vaig tindre l'ocassió de vore quelcom diferent: el Bar Istanbul, amb propietaris argelins, malgrat el nom, em doná la idéa. Baixe a tirar el fem i veig a
Eles, l'amo del Bar sentat junt als clients, tots arabs. Em saluda i li pregunte, després del 'Es salam Alikum' de rigor. Q'est-ce quil arrive, Eles ? i em contesta
on va voir un match Anglatèrre-Algerie ?. Li dic que em quede i em serveix un te amb herba sana, meravillós i refrescant i afegeix una pasteta de 'no se que' amb mel, que jo no li havía demanat: - Salam, Eles!; - de nada; em contesta en castellá.
El Bar está abarrotat. La gent canta un himne bilingüe, suposse que improvisat, per animar als seus: "Allez, allez, allez; allez Algería"
Anglaterra, la favorita (a vore si, per una vegada, perden el rics; o, al menys, empaten els arabs)
no pot amb ells, tot i ser, almenys per a mi, una de les seleccions mes valentes, mes aguerrides (no sé prou de futbol per a dir si, a mes de furia, tenen qualitat)
pero no, no poden. la possesió del baló está al 50% i els argelins semblen encara mes rapids. Es tot molt trepidant. Un gegant argelí, al fons del bar, dirigeis els cantics,em ric, ells em miren i em saluden amb complicitat. Una altra vegada els cants, ara mes plurilingües: "one, two, three; Vive l'Algerie", "one, two, three; Vive l'Algerie", amb rima i tot. Arrivem al descans. Li pregunte a Eles quant li deg; diu que estic invitat. Em trove incòmode; pero segons les normes arabs tins que acceptar-ho per a no graviar-lo.
Apareix un personatge no previst: l'inefable vendedor pakistani, tìpica au nocturna urbana. Es queda a la porta mirant-nos somrient amb una risa enigmàtica. Es, sense dubte, el personatge equivocat al lloc equivocat, al pijor moment, pero somriu , ara em mira a mi, s'acosta. li dig en anglés que no vull res, pero que el invite a un té. Es queda
Ara el pakistani i jo som les dos ànimes invitades en esta festa verda. Beu el té i em mira amb agraïment. Continuen els cants: "Allez, Alles, l'Algèria, Allez les verts"..
Anglaterra, selecció valenta com ninguna no pot amb la garra d'aquesta gent.
Acava el partit. Els anglessos, incloent Beckham, espectador de luxe, en traje, a la banqueta junt a Capello, no es creuen el que ha passat. Acava el partit. Els argelins ho celebren dins del bar com si acavaren de guanyar el mondial.
S'acomiadem. Salude a tots, ú a ú, incloent els pakistaní que ara es comunica, en una llengua estranya, que no es l'arab ni el seu urdu, amb ú dels clients mes joves.
Quina nit mes rara, quina gent mes feliç i compromessa amb els seus.


Ha estat espectacular, crec que el tiki taka pasimoniós d'Espanya tampoc hagués guanyat huí. Després, fins i tot, podrán guanyar el mondial, perque son bons, pero hi ha que ficar-li un poc mes de collons.
A Espanya li manca garra; la mateixa lluita i la força que mostren, en la foto, James i Matmour en la disputa.
Merci Algerie...i GRACIES SUISSA !!! per derrotar la prepotència.

AMIN MAALOUF GUANYA 'EL PRINCIPE DE ASTURIAS'

أمين معلوف
Em van regalar 'Els Viatges de Baldasare' fa quasi 10 anys. Vaig tardar en llegir-lo. El vaig confondre amb un egipci, narrador de contes i inmerescut guanyador d'un NOBEL, que tindría que haver anat a parar a altres mans (perdó a tots els seguidors de Naguib Mahfuz (نجيب محفوظ) ...pero la sinceritat sempre per endevant.
Deseguida em vaig adonar que Amin era "ú dels nostres", del altre costat de la mar,
del llevant mediterrani, pero ú dels nostres.

El viatge de Baldassare és un recorregut per les cultures occidentals i aràbigues que té per protagonista un genovès establert al sud del Liban. El principal actor d'aquest viatge, té com a leiv motif aconseguir un llibre que va tenir a les seves mans i del qual es va desprendre per miraments mercantils, en el qual es descriu el 'centèsim nom de Déu', enigma que inclou un proper fí del mon, del mon d'aleshores, d'un mon que tenía com a epicentre l'imperi otomá a l'est i un crepùscul d'estats cristians guerrers i/o mercantilistes a occident.

Des d'aleshores es ú dels meus favorits. Després vingueren l'autobiogràfic 'Origens'
i, especialment 'León el Africano', un llibre de perdedors: ni mes ni menys que la reconquesta vista des dels ulls dels àrabs.
El protagonista es Hassan fill de la Granada aràbiga, el qual es veu obligat a fugir de la seva ciutat després de la caiguda en mans dels cristians. La seva vida a partir d'aquell moment és un pelegrinatge pel món. Primer pel nord d'Àfrica, i després recorre l'Àfrica Negra, coneixent i aprenene la vida d'aquelles cultures. Coneix Constantinoble, i a Egipte és segrestat per pirates que li venen com esclau als cristians. És regalat el Papa Lleó X del qual es farà amic i col.laborador. Es espectacular la visió que ens dona de Fez, la preciosa ciuatat marroquí, on el mestissaje va incloure a arabs, jueus i mozarabs. Ahí va renaixer l'espirit de concordia que hi hagué a Toledo un segle abans.

En 1993, aquest arab, exiliat a França va guanyar el Goncourt, el premi mes pretigiós de França...i escribint en Francés!. Al Orient Mitjá ho ha guanyat tot. El Principe d'Asturies era ú dels pocs que li mancaven. Esperem que ara 'Livre de Poche', al país del costat i, ací, 'Alianza' li ho reediten tot: els quatre esmentats...i 'Samarcanda', 'Les Creuades vistes pels Àrabs', 'El primer segle després de Beatrice', 'l'amor vist des de lluny'...i puga arrivar així al gran public. S'ho mereix i, com he dit abans, encara que del altre costat de la nostra Mediterrànea Amín es "Ú DELS NOSTRES".

DENNIS

Dennis Hopper va morir aquest dissabte a casa seva, A Venice, Califòrnia, com a conseqüència d'un càncer de pròstata ia l'edat de 74 anys, segons va informar un amic de l'actor, Alex hitz, en declaracions a Reuters.
He transferit una foto seua de quan el rodaje de "Gegants" que va protagonitzar junt a una altre mite, James Dean, com a actor secundari (perdó ell hagués dit "ACTOR DE REPARTO"). No he volgut ficar al meu BLOC una foto recent, per tal de no vore-lo desfigurat per l'alcool i la cocaína, i amb 45 kilos menys pel seu cancer de próstata.
Hopper va morir a les 8.15 hores envoltat de familiars i amics, va indicar Hitz. Hopper serà recordat especialment per dirigir i protagonitzar el clàssic de culte Easy Rider, de 1969 (junt a Peter Fonda-el "hermanísimo") amb la música meravellossa de 'BORN TO BE WILD, al fons. , i participar en altres films mítics com Apocalypse Now ( on el grup, també de culte, 'The Doors' interpreten la inquietant THE END, al principi del film mentre els marines bombardejen sádicament el Vietcong amb centenars d'helicopters 'Apache'). També recordem:, La llei del Carrer, Llabis Appassionats, Blue Velvet, o la abans esmentada Gegant, . Però Hopper no es va limitar a interpretar o dirigir pel·lícules. Els seus dots com a pintor, escultor i sobretot fotògraf eren molt destacades.
La darrera aparició pública de l'actor va tenir lloc fa dos mesos quan va rebre, en una cerimònia en què va estar present la seva família i diverses estrelles de Hollywood, l'estrella amb el seu nom al passeig de la fama.
Per a mi el Hopper sempre será eixe tipo lleig que, incomprensiblement, es va lligar i va estar casat amb Michelle Philips, la xica guapa de Mamas & Papas', ú dels meus mites d'adolescent. ...durant una setmana !!!...en ú dels matrimonis mes efímers de Hollywood. Michelle, apassionada com era, es va excusar davant John, el seu home, deient que Dennis tenía algo que el feia irresistible. John mai torná amb ella.
Jo, durant una setmana, també el vaig odiar...!!!

ASSASSINAT A LIVERPOOL

1. PEL MATI
Era una fresca matinada d'Octubre. La senyora Jones estava en la cuina preparant el desdijuni. Estava aixecada des de le cinc. Va mirar el seu rellotge. Era ja l'hora de despetar Peter.
-Peter, Peter, son les sis. Va xillar des de sota l'escala.Peter ja era despert.
- Que ?
- Son les sis, va repetir
- Ah, val. Oulorava el desdijuni que sa mare li havía preparat. Es va alçar lentament i se'n va anar cap al cuarto de bany.
- Peter !
- Si, mamá. Estic despert. es va llavar molt rápidament perque feia fred i torná corrent a la seua habitació.
- Peter !. El desdijuni ja i es.
- Si, mamá. baixá corrent l'escala i va atravesar el hall cap a la cuina.
- Ah, estás aquí - va dir sa mare. Donat pressa o es gelará !.
- on vas huí ? preguntá la senyora Jones mentre servía el té.
- No ho sé.
- Son les sis i mijá, - digué sa mare, mirant de nou el relotge.
- Me'n tinc que anar.
- A quin hora toranarás al vespre ?
- Ho ho sé. Si es una ruta llarga no tornaré fins demá.
- Cuidat, Peter, li digué sa mare mentre li donava l'anorak.
- A reveure !. Gracies mamá. Va creuar la porta i caminá fins el final del carrer i girá a la dreta. Mentre girava el cantó va vore el bus de dos pisos i començá a correr tot lo rapid que podía, agafant el bus poc abans de que arrancará.
- A Corporation St, per favor. li va dir al xofer.
(CONTINUA EN LA SECCIÓ DE CONTES)

ACCIO ECOLOGISTA AGRÓ ....

...EN ACCIÓ



Els aniuaments fets fá sols unes setmanes a la Muntanya de Romeu ja van donant resultats. Mireu les images.


D'ací 15 dies tornarém per anellar

MOLINET DE CASABLANCA

Els temporals i les obres a la platja d’Almenara porten el molinet al fil de l’extinció aquesta primavera de 2010.

Les últimes poblacions de molinet (Silene cambessedesii) a la península ibérica es troben a les platges del sud de Castelló. Fa deu anys hi havia més de 1.000 exemplars a la platja d’Almenara i una petita població a la microreserva de flora de Moncofa. Membres de AE-Agró hem corroborat que aquest any el molinet ha desaparegut de Moncofa i la microreserva ha segut, en gran part, engolida pel mar.

A la platja d’Almenara tan sol hem trobat un grupet de menys de 50 exemplars en un rodal d’uns pocs metres quadrats i un exemplar heroic aïllat. La Silene cambessedesii està catalogada com en perill d’extinció pel Catàleg Valencià d’Espècies de Flora Amenaçades. I ara més que mai.

EL LIBRO QUE CAMBIÓ MI VIDA

Fue un libro que leí a lo 18 años. se trata de Verano, de Albert Camus. En este libro descubrí que la felicidad no es obligatoria, pero si lo es el placer. Descubrí una visión nueva de mi tierra, el Mediterráneo, como una categoría de la mente. A partir de ese momento, no concibo que se pueda hacer nada revolucionario que no sea placentero, entendiendo por placer la conquista del espíritu o el vacío. Compré esta obra en una librería que vendía títulos prohibidos en su sótano de la calle Xerea de València. es muy corto, pura prosa poética y hay que sorberlo muy lentamente. Pero a pesar de su brevedad, no mas de 100 páginas, me ofreció otra forma de ver el Mediterráneo y me derribó a autores como Blasco Ibañez, que tenián una visión provinciana y naranjera, llena de tópicos, sobre el mi tierra y mi mar.
-----------
ALIANZA EDITORIAL comenzará en breve la reedición de las obras completas de Camús.
Será una magnífica ocasión de releer 'Verano', pero también: La Caida, El mito de Sisisfo..y especialmente El Extranjero (magistral, insuperable, sublime el capítulo en que Meursault, el protagonista, visita a su madre 'encerrada' en aquella lúgubre residencia de ancianos de Argel).

PERQUE M'AGRADA FRANÇA

es el que sempre em pregunten familiars i amics
- i perque sempre tornes?
- Perque no a altres ciutats emblemàtiques: Londres, Roma, Praga...?
Doncs, per tot açó:

M'agrada el 'País d'ahí al costat' perqué ells feren algo que nosaltres mai hem estat capaços de fer:
- Perque sustituiren, fa ja mes de dos segles la seua rancía aristocrácia per una burguesía il·lustrada, perque feren una revol·lució que ací ha quedát pendent
- Pel seu republicanisme
- Pel seu laicisme, i la separació total esglesia-estat, quelcom que ací es sols pura teoría; perque en un poble menut l'edifici emblematis es sempre l'Hotel de Ville, mai l'esglesia. Perque en u poble de 2000 habitats hi han 3 llibreries...
..i per moltísimes mes coses:
-Perque ells saben que el bon menjar i el bon ví son inseparables de la bona vida
- Per les 350 clases de fromatge
- Per les mes de 100 tipus de pa (sense incloure les 'baguettes')
- Per l'idioma, per la seua literatura...per la forma en que Albert Camus em va desmontár a Blasco Ibañez, al ensenyarme una visió brillant i sublime, diferent, del Mediterrani, el meu autèntic país, i borrá de mi la imatge blasquista de topics i provincianisme, per Don Emilio [ZOLA]i per Don Honorato [Balzac] que em van desmontar a Don Benito Galdós i la seua visió excesivament espanyolista i patriotera de la história...per la psicología narrativa i realista de Stendhal...per Baudelaire
i les seues 'Fleurs du mal', per Rimbaud i per Verlaine, tant inalcançables i admirats pels Doors, el meu grup pop de culte.
Per l'accent sensual de les parisines, pels meravillosos ull grocs de Marie [Laforet],el verds de Françoise, el blaus de Enmanuel [Beart]
Per la igualitat en el tracte social...per que allí la dona del femater tunesí es la senyora Yasminah i no 'la dona del moro' com ací; perque la dona del albanyil espanyol inmigrant es la SENYORA Corral (en majúscules) i no la dona d'eixe espanyol
que viu en eixe modest barri de 'Quais de France'
Per els meus amics d'allí: Henriette i Youssef.
..pel Burdeos, pel Borgonya; inclús pel modest Beaujolais, que acudeixc a comprar, com un rite social, cada quart dijous de Novembre...per le seu 'Slow Food' ..i Paris, sempre París
I em dieu: Londres es fascinant, d'ac !: pero ara es, al menys per a mi, una metròpoli per a joves. I jo a la sempiterna pregunta de Paris o Londres? sempre us he contestat: PARIS !!!. I Roma ?..sempre he pensat que la tinc un poc per ací...a má, u poc en Sagunt, a Tarragona a Emérita Augusta..
i Praga ? preciosa, pero massa melancólica...per a una vegada i prou.
---
Pero tot el que dius del menjar...ací tampoc está malament, no?, tampoc son dolents el nostres vins, els Dueros, els Riojes
els blancs catalans, els 'rosés' navarresos , la cuina mediterránea: si d'ac ! també...'de nouveau'...pero aixó, tot aixó ho tinc sempre a má ací ...pero a ella (a la France) sols puc tornar... de temps en temps.

GOOGLE I ELS XINESOS

GOOGLE CENSURAT A XINA
Una cosa que crida l'atenció quan hom veu els reportages de les TV's, especialment a Xangai, el centre financer, es que quan els jurnalistes interroguen a la gent sobre la decisió de Google de retirar-se de la part continental, es que un gran nombre de xinesos encara no saben que les notícies i la informació és censurada. La majoria no els importa. La informació que el govern no vol que vegin (una llista dels últims publicats aquí al PAÍS) no té res a veure amb la seva vida quotidiana.

El govern està fent tot el possible per impedir que la gent expresse les seves opinions sobre el cas de Google. Missives del Departament Central de Propaganda han estat recollits per la Xina Digital Times, un lloc web de notícies de la Xina amb seu als USA, i traduït.

Les instruccions, que es va filtrar per Twitter i altres mitjans de comunicació social, posen al nu el control total que el govern tracta de mantenir en la informació.

El 23 de març, el ministeri de propaganda (de vegades es dóna el sobrenom 'orwelliá' del Ministeri de la Veritat), va dir a editors i llocs web:

Google ha anunciat oficialment la seva retirada del mercat de la Xina.

Aquest és un incident de gran impacte. S'ha desencadenat debats ciutadans en la xarxa, que no es limiten a un nivell comercial.

Els xicons de GOOGLE son molt llestos, també ho son el xinesos i, a mes a mes, existeix el morbo de lo prohïbit. segur que se ho apanyen per a arrivar al potent mercat xinés des d'un altre lloc.
(Jusqu'ou iríez vous pour etre libre?)

THE HOLLIES

Manchester ha estat sempre la ciutat rival de Liverpool en tot (futból, industria, arts). Li manquen dues coses respecte al rival: no te port y no te, no va tindre la 'pleiade' de grups POP que envoltaren el riu Mersey. Tot i aixó, va haver excepcions honroses, com el grup al que ara recorde en el 35 aniversari d'aquesta joia . The Hollies ha estat sempre el meu segon grup, sempre per davant del Stones.
A mes, a mes, foren l'unic grup britanic al que vaig tindre el plaer de vore, fins i tot vaig poder parlar amb Graham Nash i Alan Clark.
Al noroest de l'Illa (la regió de Cumberland.la regió dels llacs) anaven els poetes romàntics anglesos a inspirar-se. Hollies tenen algo d'ells:de Woordswortg, de Coleridge, de Southey. Eren 'lakistes' com ells. Açó, aquesta comparació, pot ser una aberració per a molts. Pero, es mes poètic el

"When she loved looked every day
Fresh as a rose in June", de William Wordsworth
que el:

Making love with you Has left me peaceful,
warm, and tired.
What more could i ask?
There's nothing left to be desired..the Hollies...escolte-ho i voreu com no. (clic dalt en The Hollies
ademés, en aquesta actuació eren a la Cavern, jugaven fora de casa. Mes merit encara




ANIVERSARI D'UN GRAN HIT ( l'aire que respire)


THE AIR THAT I BREATH

If i could make a wish, I think i'd pass.
I can't think of anything i need

No cigarettes, no sleep, no light, no sound,
Nothing to eat, no books to read.

Making love with you Has left me peaceful,
warm, and tired.
What more could i ask?
There's nothing left to be desired.

Peace came upon me and it leaves me weak.
So sleep, silent angel, go to sleep.

Sometimes, all i need is the air that
i breathe And to love you. All i need is the air that i breathe,
Yes, to love you.
All i need is the air that i breathe.

Peace came upon me and it leaves me weak.
So sleep, silent angel, go to sleep.

MESSAGE TO THE WORLD:STOP BLOODY CATHOLIC PRIESTS CRIMES

THE PLANA BAIXA MIRROR RESPONSE TO THE FAMOUS LAST W.END THE ECONOMIST PUBLISHER LETTER

Unfortunately the church's most important cornerstone sometimes turnes to be a very fragile one: the so-called "misericordia" that's to say the mercy and the pardon that anyone can obtain only by putting on knees in front of a priest confessing "Forgive-me-Father-for-I-am-a-sinner" The abuse of the Sacrament of Confession (up to an extent for which it ends up, to put it in a French sentence, "tout comprendre c'est tout pardonner") and the subsequent automatic absolution have both, I think, very much to do with the Church's reticence about its paedophile's priest. Time has come for the Church to put an end or at least to think again on this principle. It can last any longer the fact that anybody, for heinous the crime committed, can go in peace after having confessed in all secrecy and having expressed its regret. The secrecy and silence of one' own conscience can't and must not cover the "silence of the lambs"

DELIBES

Don Miguel pensava que la jubilació era l'avant-sala de la mort. Pot ser per aixó no es jubilà mai i ha escrit fins els 89, com Benedetti. Hi han dos esciptors morts molt recentment que m'han fet vore que bonic es el castellà. ú a cada banda del xarco: Benedetti a Montevideo, Don Miguel ací al nostre costat, a Valladolid. Es dos tractaren el tema de la jubilació.
Benedetti ho fá en 'La Tregua', Delibes en 'La Hoja Roja'

La novel•la de Miguel Delibes, rellegida per mi aquest estiu, comença quan a Don Eloy, empleat d'una capital de provincies, li donen la festa de la jubilació. Es trista la vida de Don Eloy. És trist quan els records descompensen la biografia i pesa més el passat que el present. I el futur no pesa res.

Per que el titol ?. Suposse que es una metàfora.
Recorde que el meu iaio Arturo, fumador empedernit, me'enviaba a l'estanc a comprar-li tabac 'Antillana' i paper de fumar 'Bambu'. De vegades li deia:
- üelo, encara l'hin queden de papers de fumar
- Si, pero ja ha ha aparegut la 'fulla roja', deia
Eixa fulla apareixía quan sols quedaven cinq paperets, com un avís.
Doncs, en aixó estem: EN LA FULLA ROJA. i ara la mort del vallisoletà ens ho ha recordat