CONTES (REALS) DE PRIMAVERA

TATI  I  EL CARBONER

El xicotet carboner ha caigut a la gespa des d’el niu de la jacarandá. David i Albert han vist, guaitant per la terrassa, com en la seua caiguda intentava volar sense aconseguir-ho. Es un ocell preciós amb el cap negret, la panxa groga i unes plumes barrejades de verd, blanc i negre. Que haurá passat?; pot ser ha mirat pel foraet del niu i ha tombat quan els pares no estaven, o pot ser ha caigut mentre assajava de volar. L’animalet dona petits salts pero no pot volar; tampoc pareix encara que puga menjar llavoretes o iinsectes menuts. Ara els xiquets veuen asustats com Tati s’apropa al carboneret. Quin esglai!. Será capaç de menjarse-lo? no, diu David, no pot ser, Tati es bó i mai ataca els animalets del jardí. Parlen mentre ho miren tot; hom diría una película del Disney, pero açó es deveres. Tati ja es a sols un pam d’ell pero no li fá res; es mes, sembla que el protexeig, doncs mira per els voltants com si vigilara. Pobre carboneret! sembla l’atrasaet de la familia ja que els seus germans volen a poca altura pel jardí. De sobte dos grans gats negres venen corrent cap a Tati i el pardalet. Tati bufa fort, molt fort, puja cap a munt el seu llom, el gats negres s’aturen i fan marxa enrere i Tati els persegeix a tota velocitat fins que el gats ferotges s’escapen pel pati del costat. El nostre gatet ha salvat el carboneret; els xiquets baixen al jardí. David agafa l’scala del rebost i pujant a la jacarandá deixa l’ocell dintre el niu. Li diu a Albert: ja tenim un amiguet mes: Tati, l’eriçó i, ara, el carboner. Estic trist, però, un dia sortirá del niu i ja no el vorem...espera, o sí? se’n recorda de quelcom que li contá el tio David:
els carboners no son com els pit-rojos que se’n van cada primavera. Estos es queden per ací per sempre. Vorem el nostre amic totes les dies; i si no el veiem, al menys, el sentirém cantar.