CONTES REALS I IRREALS

L'ESFONÇAMENT DE LA ABANS PUIXANT CLASSE MITJANA ESPANYOLA

Esteve Albentosa va naixer a finals dels anys vint del passat segle en un poble del litoral Mediterrani, fill i nét de jornalers es va dedicar des d'adolescent a treballs esporàdics en l'horta, com els seus avantpassats. Tenia afanys de superació i va  realitzar, amb molt d'esforç, el batxillerat nocturn a la mítica Institució republicana "Institució Lliure d'Ensenyament". Es va exiliar a Mèxic, com tants altres i allà va realitzar els seus estudis d'Aparellador, mentre treballava en una empresa de construcció de dics. Va tornar a Espanya el 1957 amb la seva dona, Vicenta, la seva nòvia de sempre i dos nens de curta edat Ana i Toni. Donat el seu currículum, no li va ser difícil trobar feina en una empresa de projectes a València. Va treballar durament perquè els seus fills fossin mes que ell. Veient la seva afició a les matemàtiques i al dibuix (herència genètica d'Esteve), els dos van estudiar Arquitectura al politècnic. Tots dos van destacar. Ana va morir d'accident de trànsit, una tragèdia de la qual la família mai es va recuperar. Toni va esdevenir un brillant arquitecte a principis dels 70, encara que veient l'escassa projecció que tenia en províncies es va traslladar amb la seva jove i bella dona Lidia a Madrid.
Al principi comparteix estudi d'arquitectura amb un altre company de carrera, però s'independitza ben aviat i crea el seu propi gabinet. És brillant i li plouen les ofertes. A la dècada d'or dels vuitanta deixa els petits projectes de pisos i realitza alguns projectes estrella per a la Comunitat de Madrid: un palau de congressos i alguns hospitals privats. Tot va vent en popa. Conserva el seu ampli apartament al barri de Salamanca però compra un xalet a la serra on passa els caps de setmana amb la seva dona i el seu fill Esteve, que ja ha iniciat els estudis d'arquitectura. Participa amb freqüència en les festes del Club de Campo, on exhibeix els ulls blaus de Lidia i tota la seva bellesa com un trofeu més. Toni és apolític i aviat veu com altres arquitectes amics i familiars de la classe política li furten els projectes emblemàtics. Així que torna a les obres mes modestes, però segueix sense faltar-li treball, encara que la seva economia ja es ressent. Quan esclata la bombolla immobiliària a principis de segle veu als polítics, causants i culpables principals del desastre, gaudint de privilegis que avui semblen de contes de fades: sous de luxe, pensions fàcils i milionàries, kit d'internet, ordinadors, targetes de crèdit , dietes, secretàries, transports i molts avantatges més, mentre les seves víctimes, entre les quals ja s'inclou, respiren cada dia més misèria i desesperació. Comença a penedir-se d'haver-se convertit en promotor en el seu poble natal mitjançant un gran préstec bancari que no pot tornar: les promocions s'acaben, però gairebé no hi ha vendes. Posa en venda el seu xalet de la serra, però no hi ha compradors. El seu nivell de vida pateix un gran caiguda, els seus ingressos actuals amb prou feina donen per la quota d'autònoms, les càrregues fiscals i les quotes del col · legi professional. Lidia, que és química, lamenta no haver-se dedicat a l'ensenyament o haver fet oposicions, haver estat només una dona florero. Mentrestant Esteve ha acabat la seva carrera i demana al seu pare ingressar en el seu gabinet d'arquitectura com a soci. El missatge del seu pare és demolidor: si tot just tinc feina per a mi sol com vols que et done treball?. El xicot aconsegueix un treball fem a una inmobiliaria com a tasador mentre es planteja emigrar a Alemania. Per primera vegada en la història moderna d'Espanya una generació sencera, l'anomenada generació perduda, viurà pitjor que els seus pares.

RECOMANACIONS DEL MIRROR

RESTAURANT ATMOSPHÈRE, ALS INSTITUT FRANCÉS DE VALÈNCIA.

[c/Moro Zeit,6]  Refinament francès a preus molt competitius ( €10,20) i, el que es molt important, un staff superprofesional.

Un dels més sorprenents, complets i equilibrats menús del dia de València i que canvien tots els dies. Plats de França i de la Mediterrània; sempre amb opció per a vegetarians, celíacs, i per a règims hipocalòrics. Carta de vins per als mes exigents: des d'el jove Beaujolais de l'any fins als Chateaux. 

EL PROJECTE "EMYS" TORNA A LA MARJAL D'ALMENARA

1. Per tercer any consecutiu, el Projecte Emys d’Acció Ecologista-Agró ha aplegat a la Marjal d’Almenara. Des del passat divendres 17 de maig, els voluntaris d’AE-Agró treballen en el seguiment de la població de tortugues de la Reserva de Fauna Silvestre de la Finca de Penya, on ja han trobat tres exemplars d’Emys orbicularis. Els pròxims censos es realitzaran demà dimecres i el proper dissabte 25 de maig, quan els voluntaris del Projectes Emys comptaran amb la col·laboració de la Colla Verda de Sagunt.

   Després del seu pas pel Tancat de la Pipa de l’Albufera de València i la Marjal de Rafalell i Vistabella-Massamagrell, el Projecte Emys 2013 ja hi ha arribat a la Marjal d’Almenara. Del 17 al 25 de maig, els voluntaris d’Acció Ecologista-Agró censaran la població de tortugues de la Finca de Penya, una reserva de fauna silvestre on fins ara les tortugues autòctones de la Marjal d’Almardà-Almenara (Sagunt, Camp de Morvedre) resistixen a la invasió de les exòtiques tortugues de florida (Trachemys scripta).
   Fins al moment, els voluntaris han localitzat, amb la col·laboració del LIFE-Trachemys de la Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient, tres tortugues d’estany europees (Emys orbicularis) en la Finca de Penya. Es tracta de dos exemplars que ja havien sigut censats durant les dos edicions anteriors del Projecte Emys i d’un individu que s’ha capturat per primera vegada.
   A més a més, cal destacar que enguany per ara no s’ha trobat cap tortuga de florida. Esta espècie exòtica invasora representa, junt a la destrucció de les zones humides que ha provocat l’especulació urbanística, el major perill per a la conservació de les nostres tortugues autòctones. Per això, actualment el LIFE-Trachemys lluita contra estes tortugues en la Marjal d’Almenara i en altres zones humides del País Valencià.
   Els pròxims censos de tortugues del Projecte Emys en la Finca de Penya es realitzaran demà dimecres i el pròxim dissabte 25 de maig. El seguiment de tortugues del dissabte comptarà amb la col·laboració de la Colla Verda, el grup de voluntariat ambiental de l’Ajuntament de Sagunt i AE-Agró que esta primavera treballa per a crear vida a la Reserva de Fauna Silvestre de la Finca de Penya.
   Si vols participar com a voluntari en este seguiment de tortugues només has d’enviar un correu electrònic a projecteemys@gmail.com. El lloc de trobada és la Casa de Penya, on ens reunirem a les 10:00 hores. I recorda que el Projecte Emys també viatjarà la pròxima setmana al riu Canyoles per censar la població de tortugues d’aigua ibèrica (Mauremys leprosa) de Moixent (La Costera, València).
   

   

   T’esperem!!!

   
   

   
   

   
   

   
   

NO ERA UN CONTE...

...El de "UNA CASETA PER A NIUS" del mes passat. Hi han, clar, algunes llicencies ja que es una història per a xiquets, pero basicamenr era de veres. A mes, a mes, enguany, n'han criat set !!!
I, fins i tot, els em pogut anellar: pot ser els vegen mes endavant els nostres amics d'Eslovenia i sapiguen la procedència.


ANELLAMENT:

Spanish "trampas"

WHATEVER the €100 billion ($126 billion) made available by euro-zone countries to recapitalise Spain's banks looks like, the Spanish government would really rather not call it that. "In no way is this a rescue," said Luis de Guindos, Spain's economy minister, while announcing that a deal to rescue Spain's banks had been done in a two-and-a-half-hour conference call with the 17 euro-zone finance ministers on June 9th. "It's a loan with very favourable conditions." The prime minister, Mariano Rajoy (pictured above), who left his underling to front the bail-out, was meanwhile busy giving the impression that all was proceeding as normal. When he eventually appeared before the press the following day, Mr Rajoy made repeated reference to "what happened yesterday", as if the rescue were an embarrassing incident that, out of politeness, ought not to be mentioned by name. Then he flew to Poland to watch some football.

This was understandable, given the importance of confidence to banking, if slightly comical. Yet it was also emblematic of Spain's approach to its banking crisis, characterised by a mixture of bluster and denial that has ultimately proved to be self-defeating.
A hundred billion euros is at the high end of what is required ?. Should be enough to protect Spanish banks against further shocks ?
The president-constant-silence scares spanish citizens.

We are going again into: spanish bombs !!!

http://www.youtube.com/watch?v=ofgO_sqkPFQ





Maybe we shall see again "Spanish Bombs"

GUANYADORS DEL CONCURS A LA FABA ECOLOGICA MES GRAN

UNA PARELLA D'ALMENARENCS GUANYEN UN PRESTIGIÓS CERTAME INTERNACIONAL:


Ho han tornat a conseguir: mentre un sol lluent i una brisa primaveral  batía tota la Plana i el Corte Inglés anunciava el canvi d'estació amb un meravellós vell tèma de The Mamas & The Papas, lluny d'ací, els meus amics "Juanjos" han guanyaven el concurs internacional a la faba mes gran ( Agricultura Ecològica) celebrat a Saint Jean-sur-Mer (Languedoc-Rousillon). Publiquem ara, sensera, la entrevista que es fa el prestigiós periodista François Dupont en el vespertí "Le Rousillon Liberé". Les fabes presentades, de mes de sis cetímetres, marquen un abans i un després en la nova agricultura ecològica. A mes , a mes, la setmana que ve sortiran en un curtmetrage especial a la Plana Digital (www.lapuntalafaba/almenara_insòlita.com). 
- F.Dupont: Comment ça c'es fait pour avoir des fabes comme ça?
- F.D: C'est la premiere fois que vous venez ici au Rousillon por ce contest?.


- J.Morales: Oh la, la. C'est dificil, eh. Il faut avoir de la patience, beaucoup patience.
- J.Quesada: et aussi de l'experience agricole, beaucoup d'experience agricole. Nous, les valencienes aimont ce boulot.

- J.M: oui, la premiere fois. Mais nous avons déjà gagnez, l'anné derniere, le concours au plus gran aubergine
- F.D: la plus gran auvergine?. Ou, ça ?
 -J.Q: le dernier été, a Beniganim (La Ribera, Pays Valencien)
- F.D: cèst merveilleux, ça !
- J.M: Oui, bien sur. Mais, nous sommes pas surpris.
- F.D: Est-ce que vous avez eu de dificulté dans la saison?
- J.M: Oh , la , la: plein de dificultés. 
- F.D: Comment ?
- J.Q: Tout le monde assayé de nous confondre. Ils nous ont fait nombreux pieges.
-------
Per motius tecnics (problemes a la xarxa)  continuem la entrevista demá 
(CONTINUARÀ)

LA FRASE QUE HO JUSTIFICA TOT, O NO ?

PERO...¡ES QUE ESTAMOS EN FALLAS!

- El xiquet (de no mes de 7 anys) acaba de fer explotar un masclet dintre una canal. El pare li riu la gracia. li ho recriminen. Resposta:
"Es que estamos en fallas"
- El tot terreny està aparcat al mig d'un pas cebra. La dona major i coixeta te que fer un tour i passar per fora. Policia municipal:
"Es que estamos en fallas"

- Dia 07/03. Encara no es la plantà. Pero ja han tallat el carrer Pobla de Farnals. Denuncia. Resposta:
"Es que estamos en fallas"
- La mùsica del casal de Gorgos no deixa  descansar als veins que tenen que treballar al dia seguent...i encara es el dia 11/03. "Es que estamos en fallas"
- 24 containers cremats ja a data de huí. "Es que estamos en fallas"
- Huí, 13/03: sortim del garatge. Un cotxe enorme tapona mes de la meitat de la porta. Tenim que rodejar-lo i quasi se la peguem contra un altre. Bronca a la conductora que continua amb el seu vehicle aturat a la porta. La xica diu: "es que la carpa de la falla R. Darío- Blasco Ibañez ocupa el solar del parking"...i jo afexeic: i, claro, "Es que estamos en fallas", no?. Somriu, pero no se'n va. Tenen bula.
------------------
Breaking news: els fallers de la secció especial li tiren un pols a la Rita per a "institucionalitzar" aquest tipus d'animalades i fer una excepció amb ells  (mes encara?) de les normes municipals en vigor (poder fer torrades al carrer, mercadets, paelles nocturnes...ja voreu: Rita tragarà...

...CONTINUARÀ...

L'AMIC VICENT

1. 
   

   

   
   

   En realitat M.Vicent estava en la "capi" per a presentar el seu darrer llibre. Vaig aprofitar, però, per a que em signara "Contraparaiso", el seu llibre que mes vegades he llegit.
   Fragments:

   “De pronto un día los santos de la iglesia aparecían tapados con cortinas moradas y alguien decía que estaba prohibido silbar y jugar a la baraja: el tiempo de pasión era propicio para ir a buscar espárragos por las márgenes de los barrancos y también para cazar jilgueros, petirrojos y verderones; las noches caminaban hacia el plenilunio de pascua y ya olía la primera melaza de los naranjos, comenzaba a cantar el cuclillo, pasaban los estorninos hacia el norte y todos los palomos que estaban en celo hacían remolinos de alas rojas y verdes persiguiendo a la hembra alrededor del campanario. Todas la gemas de los árboles ya habían reventado de placer”.

   "El pueblo está recostado en las estribaciones de la sierra Espadà. Entonces era pequeño y blanco, con puertas de dinteles azules. Muy limpio. Olía a naranjo y a labor de esparto. Lo flanqueaba el cerro del castillo. Desde el tejado de casa se veía todo el horizonte del mar en aquel aire tan puro de la niñez cerrando la campa de naranjos".   
   -------

   L'acció de Contraparaiso es desenvolupa cap a la meitat del segle passat. Adivinalla: de quin poble està parlant Manuel Vicent?. No importa: podría ser perfectament el nostre, no?. Per cert, recomanem el seu darrer llibre: EL AZAR DE LA MUJER RUBIA

FAULA_CONTE DE LA GATA I EL SAPO

(Dedicat als amics Tere i Jota i, evidentment, a la descarada gateta de Santiago el veí que em donà la idea.)

Fa molt de temps, els malvats mags de La Plana, no tenien res millor que fer que ensenyar als joves prínceps aquelles assignatures útils per governar una rodalia, de manera que, es va establir el costum que si no aprovaven les matemàtiques i la física, aquests, els convertien en sapos fins que foren capaços de programar,  confeccionar una fulla electrònica de cálcul o els besar a una donzella casadora.

Als reis no van tindrer més remei que decretar que la donzella que desencantase a un príncep es casaria amb ell, ja que, no tenien cap fe en que els seus fills poguessin aprendre infom`tica o fñisica sent sapos, quan no havien pogut fer-ho sent prínceps. De manera que, durant les vacances de carnestoltes, les donzelles casadores anaven per aquí, com boges, besant sapos i convertint-se en princeses hereues.

El mag de la Muntanya Blanca, de mal nom Samaniego,  estava més que fart d'un dels seus alumnes, ja que aquest, tot i ser molt llest, es passava les classes als núvols. Esopo, així es deia el malfaener, només pensava en divertir-se i fer bromes pesades a tot el món, menys als reis clar. Així que el va suspendre i va decidir donar-li una lliçó canviant l'encantament. Aixi que el convertiria en un sapo i sols el desencantaría si fos capaç de implementar una fulla electrònica o demostrara que sabía programar en Java i Cobol.

Però clar, el costum manava besar, i les donzelles casadores tenien molt bones maneres i no caminaven per aquí patejant. D'aquesta manera el pobre estava fart que el besasen, estava fart de ser un sapo i de menjar mosques i no hi havia manera d'aconseguir que les delicades damiseles li feren cas; va intentar recordar els principis basics de programació...pero res. Desesperat, va decidir marxar lluny de La Plana, per veure si aconseguia trobar un racó tranquil on cap donzella hagués escoltat el Ban Reial de La Plana ,o on pogués meditar sobre la programació i el calcul electrònic.
Cansat de vagar sense èxit, i de rebre besets  a tort i a dret, va  decidir quedar-se a viure en un pou abandonat, on no ho molestarien. Ja quasi havia aconseguit arribar a programar quan li cau una pilota al cap, i sent una dolça veu que li diu:.

-Sapito guapo,dóna'm la meva pilota si us plau.
Era una gateta veïna, molt bonica i bastant malcriada, de nom: Princessa de La Fontaine que sempre aconseguia que el seu pare el rei li consentira tots els seus capricis. Però la seva bellesa unida a la dolçor de la seua veu i les seues maneres van captivar al príncep, el qual es va enamorar a l'instant.
- Què em donaràs a canvi del teu pilota?, Li pregunta el sapo.
-El que tu vullgues, li contesta ella.
-Bé, has de convidar-me a passar una temporada amb tu, donar-me de menjar del teu plat, tapar-me per les nits i contar-me me una història abans d'adormir. Promet-me que cuidaràs de mi com d'un germà.
-T'ho promet, tot el que tu vullgues, però ara dóna'm la meua pilota, que m'esperen, he d'acabar de jugar abans de tornar a ma casa en la muntanya del Cid, la muntanya del mag Samaniego.
-Pren el teu pilota, t'espero, has de portar-me a casa, no ho oblides.
-Que no ho oblide, que després torne.

Tornaren els dos i la gateta li va dir: no soc una gateta, soc una princessa encantada, la Princessa de La Fontaine
-i que tens que fer per a tornar a ser una princessa?
- Besar un sapo...
- Saps, digué el sapo. Soc un princep encantat. No em diuen Esopo, em criden el princep d'Anjou.
- ...la gateta-princessa, emocionada, tremolant de tendressa li va dir:
- i que has de fer per a desencantar-te?
- Programar en Java, confeccionar un full etectrònic o besar una princessa encantada
- Doncs besam. besam...donat pressa...!!!
- Es fundiren els dos en un llarguissim bes i foren feliços. El mag Samaniego va estar desterrat a les solitaries Columbretes, el princip i la princessa i regnaren d'una manera justa en la rodalía de l Muntanys Blanca i els Estanys tenebrossos, dintre el Regne de La Plana, en la Rodalia o subcomarca de la Muntanya Blanca i La Muntanya del Cid
---------------------------------
EPÌLOG:
I mentre el pessat de Pep li contava estes xorrades a Jota, este últim va vore malhumorat com quasi es cremen els calçots, que en tant de carinyo preparava pera a sopar.....
The end

RECOMANACIONS DEL MIRROR: EL JARDÍ OBLIDAT

A força de escoltar parlar d'ell tantes vegades he acabat llegint-lo, confesse que amb certe desconfiança. La literatura australiana, dins de la anglosaxona, no es molt coneguda; si exceptuem, es clar, Bryce Courtenay o David Malouf. Eixa desconfiança va desapareixer des de les primeres pàgines. Imagineu un cocktail literari on es barrejen Dickens, els germans Grimm mes tots el mestres del misteri i el suspense britanic; doncs un poc de tot ells te aquesta novel·la de la Morton, junt a quelcom d'altres xicones com Marian Keyes ("Bridget Jones") o Helen Fielding.
Kate Morton construeix una meravellosa historia en tres èpoques diferents que desemboquen en un desenllaç perfecte. Tres escenaris distints: la cèltica i misteriosa Cornualles, un Londres dickensià i una moderna Australia.
Memòries, intrigues i secrets de família entreteixits en un laberint absorbent de trames complementàries que ens arrosseguen a una lectura plena de força, tendresa i emoció
---------------
Vespres de la Primera Guerra Mundial. Una xiqueta és abandonada en un vaixell amb destinació a Austràlia. Una misteriosa dona, anomenada l'Autora, ha promès cuidar d’ella, però l'Autora desapareix sense deixar cap rastre. Quan la Nell mor, la seua néta Cassandra rep una inesperada herència: una cabanya en les terres de Cornualles i el seu oblidat jardí, conegut per la gent pels secrets que amaga. Ací és on la Cassandra descobrirà finalment la veritat sobre la família i resoldrà el misteri, que es remonta a un segle en darrere.

LES ULLERES D'ORIOL

[per a David i Albert...i per a la nena "conina" Carolina qui, tot i no tindre encara un any, ja es bilingüe; com els seus cosinets, els seus oncles i com son pare...sense pegues]

Oriol está preocupat. Te molts problemes per a fer els deures a casa. Ho veu tot molt borrós. Te dificultats quan juga al pati amb els demes xiquets, doncs no es disteingueix bé.
Quan els seus pares s'adonen, Oriol está molt trist. Sap perfectament lo cruels que poden arribar a ser el companys a l'escola: li diran "cuatro ojos" ..."el xiquet de la Once"..i qui sap quines burrades mes.
Prompte veu, però, que els seu temors no estan fonamentats: les ulleres que li han comprat els pares sont molt, pero que molt boniques. Tant les montures com els vidres tenen tots el colors de l'Arc de Sant Martí. A l'escola ningú es riu d'ell; es mes, tots voldrien tenir unes gafes amb uns colors tant "xulos" com els
 d'Oriol. Quan juguen a l'amagatall, Oriol troba deseguida els seus amiguets. Está tant content que, fins i tot, es fica les ulleres per a dormir. Son pare, que sempre acudeix per a contar-li contes, li diu:
- Oriol, que fas amb les gafes ficades?
- per a poder veure millor els somnis. Diu l'Oriol.
Son pare  li contesta:
- No et preocupes, fill, per a veure els somnis no fan falta ulleres.

THIS DAY IN HISTORY (16_01_1919)

Prohibition Era Begins in the US (1920) 

Prohibition in the United States, also known as The Noble Experiment, was the period from 1919 to 1933, during which the sale, manufacture, and transportation of alcohol were banned nationally^[1] as mandated in the Eighteenth Amendment to the United States Constitution.

Under substantial pressure from the temperance movement, the United States Senate proposed the Eighteenth Amendment on December 18, 1917. Having been approved by 36 states, the 18th Amendment was ratified on January 16, 1919 and effected on January 16, 1920. Some state legislatures had already enacted statewide prohibition prior to the ratification of the 18th Amendment.

The "Volstead Act", the popular name for the National Prohibition Act, passed through Congress overPresident Woodrow Wilson's veto on October 28, 1919, and established the legal definition of intoxicating liquor, as well as penalties for producing it.^[2] Though the Volstead Act prohibited the sale of alcohol, the federal government did little to enforce it. By 1925, in New York City alone, there were anywhere from 30,000 to 100,000 speakeasy clubs.^[3]

While Prohibition was successful in reducing the amount of liquor consumed, it tended to undermine society by other means, as it stimulated the proliferation of rampant underground, organized and widespread criminal activity.^[4] Prohibition became increasingly unpopular during the Great Depression, especially in large cities. The bulk of America became disenchanted after the St. Valentine's Day massacre in 1929. Until then, they felt that, even with setbacks, Prohibition was working.

On March 22, 1933, President Franklin Roosevelt signed into law an amendment to the Volstead Act known as the Cullen-Harrison Act, allowing the manufacture and sale of certain kinds of alcoholic beverages. On December 5, 1933, the ratification of the Twenty-first Amendment repealed the Eighteenth Amendment. However, United States federal law still prohibits the manufacture of distilled spirits without meeting numerous licensing requirements that make it impractical to produce spirits for personal beverage use.^[5]

...I EL DIA 7 DE GENER HA ARRIVAT. HALLELUJAH !

Per als que considerem que els cicles anuals van del 01 de Setembre fins al 31 d’Agost s’ha acabat el suplici nadalenc/any nou/reis y ell dia 7 ha sortit tant clar i blau com sempre dins de la calma de gener. Els diaris venen plens de mals presagis, però es tornen a sentir els crits aguts del xiquets al pati del col•legi, que ara es barregen amb els sorolls mes forts i greus que surten dels bars a l’hora dels esmorzars, crits acalorats de discussions de futbol i política casolana. En la capital, el restaurant argentí de baix de casa continuen servint com a carn de la Pampa (“che, viste boludo”) els steaks engreixats de boví de la Meseta, mentre al döner- kebab gira sense aturar-se la carn del proveïdor monopolístic alemany i que ells venen com a autènticament turca. A les TV’s els mateixos programes fem de sempre. Al carrer, res nou; les expenedories de loteria i apostes esportives plenes, i les llibreries del barri universitari tant buides com les sales de cinema de la Avinguda d’Aragó ( El IVA cultural ho ha acabat d’enfonsar tot).
Al mateix temps, al poble, en un cel mes blau encara, ja es veuen els primers borinots dorats i negres damunt de les ginestes i les mimoses grogues. Ací, sense la contaminació de la gran ciutat, es mes patent que el dia ja allarga. En els tarongerars els soroll de les alicates dels collidors ja no va acompanyada de rises i xerrades en valencià sinó d’altres llengües i accents molt llunyans d’homes i dones explotats per les noves formes de contractació que afavoreixen les ETT’s . Les faveres comencen a florir en el hort del Juanjos i al seu voltant apareixen els primers espàrrecs, que ja no ens deixaran fins ben avançada la Pasqua de Resurrecció. Es a dir... lo de sempre.

RAVI SHANKAR, IN MEMORIAM

Ha mort el mestre del sitar 
Quan es parlava d'ell sovint ens venía a la memòria una d'aquestes respostes: ah si, el pare de Norah Jones!; o, mes encara: l'home que ensenyà a tocar el sitar a George Harrison...
Era mes coses, a banda d'esser el pare de l'autora de Come Away With Me, un gran music, un patriota bengalí i una persona molt altruista. Va colaborar amb George en l'organització del mític "Bangladesh Concert". Era de  religió hindú, encara que no practicant, gens fanatic. De fet mai va viatjar amb els quatre Beatles a les sessions filosòfiques i espirituals himalaìques del yogi Maharishi Mahesh, quan aquest santò oriental va influir els quatre de Liverpool. Mes encara: els va avisar de que el yogi era humà i no una divinitat com ells (especialment George) creien. No tardaren molt en adonarse'n: John Lennon va vore que eixa divinitat no deixava de contemplar extasiat el cul de Mia Farrow, que els acompanyà en el segón viatge al Himalaia...i John se'n tornà al UK. Pero, sí, es de veres, sense Ravi el Beatles, mes en concret, Harrison, no hagués compost aquesta meravella:

WITHIN YOU, WITHOUT YOU:https://www.youtube.com/watch?v=p4G2RlBKbrM

BON SOLSTICI D'HIVERN A TOTS

Sempre he tingut una autentica fòbia a aquestes festes...i mai he sabut el motiu. Així que com no vull entrar en un proces de Self- Analysis, el que farem será aguantar estoïcament fins el 07-01-13; el qual, estic totalment segur será un día meravellós [sense "villancicos" i sense falsos somriures"], amb un sol lluent i dalt un cel pre primaveral mes blau que mai.

I, malgrat tot lo que está caent, de tot cor:

                                   Molt bones festes i molt bon any.Salut i feina
                                     Zorionak eta Urte Berri On!
                                      Bon Nadal e Feliz ano novo
                                    Feliz navidad y año nuevo

Bobby Elliot (THE HOLLIES)

Happy 71st Birthday Bobby ! 

---------------------------------------

Honouring Bob with "Bus Stop"

                                                         

         

The Hollies In the Cavern (Liverpool)

   

   Bus stop, wet day, she's there, I say

   Please share my umbrella
  Bus stop, bus goes, she stays, love grows
  Under my umbrella

http://www.youtube.com/watch?v=It75wQ0JypA     

TRADUCCIÓ AL CASTELLA DE "EL CAMI SANT JAUME"

La editorial Plana Baixa, en col·laboraciò amb la Facultat de Filología de la Universitat de Beniganim, ha iniciat la traducció al castellà d'aquesta crònica. En Gener començarà la traducció al francés i, si Deu vol, en Juny de l'any que ve farem la traducció al farsí en col·laboraciò amb la universitat iraní d' Ispahan.

----------------

EL CAMINO DE SANTIAGO. EL TRAMO NAVARRO

Esos de la boina roja eran muy malos, hijo mío… (de mi abuela)

PRÓLOGO

Setenta y tres años y tres meses antes:

"Aquella madrugada reinaba en el pueblo, por primera vez en mucho tiempo, un silencio sepulcral. No sólo había cesado la artillería, tampoco se oían  las armas ligeras de los milicianos. Había humo por todas partes, ¿o era niebla? El  tibio sol de principios de marzo dejó entrever unas siluetas que se acercaban como fantasmas entrando al pueblo por las pequeñas colinas del norte. Avanzaban entre las tinieblas, metralleta en mano,  mirando desconfiadamente  a ambos lados. Desde mi escondite pensé que eran un pequeño grupo de siete u ocho, pero no era así: este primer grupo era de reconocimiento, después desfiló la larguísima columna a paso muy lento, muchos llevaban en los rostros y brazos heridas recientes. Vi  al primer abanderado, llevando un estandarte con las cadenas del escudo de Navarra y el emblema rojo de los requetés sobre fondo blanco. Me sorprendió que este emblema precediera a  la bandera roja y gualda que venía más atrás, luego los regulares con sus  borlas rojas,  y el  tercio con su uniforme verde pálido... los moros y sus  turbantes grises y blancos.  Pero delante iban ellos,  la IV división de Navarra había roto el frente de Nules.  Comencé a temblar y bajé al fondo de la cueva . Mi mundo, Nuestro mundo de libertad, se derrumbaba”.

(Reconstrucción de una pequeña parte de la transmisión oral (Marzo 1939)

Esa frase de mi abuela  traumatizó parte de mi adolescencia. Creo que les prejuicios, como los nacionalismos se curan  viajando. Así que me voy a la tierra de "esos de la boina roja", convencido de que otro trauma caerá,  como se me cayó antes el mito de los alemanes "malos y racistas", convertidos luego en excelentes compañeros de trabajo durante 35 años. Lo mismo pasará ahora con los navarricos, esperamos.

He tenido un maravilloso compañero navarro, Alberto Gallastegui, de Alsasua,  como tengo ahora una gran amiga navarra, Teresa Angulo-Viana-; el propósito del viaje no es de terapia anti-navarra (soy pro-cosas, pero no soy anti-nada), sino el de realizar un tramo del Camino con los mejores amigos para conocer estas comarcas y desconectar, pero aprovecharé al final de las etapas navarras para enfrentarme con mis fantasmas y mirarlos a ojos. ¿Quién sabe? igual encuentro  un viejito con txapela, a un ex combatiente que me dirá lo que en realidad espero oír: "fui al frente valenciano por afán de aventura", o "el general Mola nos engañó”... o Algo así.

Sé que los tropas navarras del coronel Camilo Alonso-Vega realizaron infinitas barbaridades en mi pueblo. Sin embargo……

--------------

CONTINUA EN LA SECCIÓ DE "CONTES I CRÒNIQUES PUBLICATS FINS ARA"

IN MY LIFE

47 ANYS, JA, I NO PASSA DE MODA
Tenia 16 anys quan la vaig escoltar per primera vegada.  Aleshores no sabía ni papa d'anglés i ja m'agradava. Pero va esser molt mes tard, ja adult, quan vaig comprendre el seu significat.
Els Beatles, fins 1965 (Rubber Soul) sols feien cançons d'amors adolescents, balls, cels...
Eixe any, el periodista  Kenneth Allsop, amic de John, li proposa fer lletres arran de la seua infantessa,  de les  infantesses de tots quatre, dels seus llocs favorits, dels primers anys, dels primers amors, dels llocs que ells estimaven. La cançó, tendrissima, va d'aixó. Com d'aixó aniría mes tard Penny Lane o Strawberry Fields.
Tots tenim eixes sensacions quan visitem indrets i amics del nostre poble, del nostre barri quan fa temps que no els  veiem.
Hi han centenars de versions, algunes molt dignes: des de J.Feliciano a Rod Start, desde Ozzy Osbourne a Still, Crosby and Nash, o versions de grups pop casolans, com ara els pets. els meus amics i jo sempre prefirirém l'original. Aquesta es la traducció:


En la meua vida
Hi ha racons que
em porten sempre,
vells records
del que he viscut.

N’hi ha que no semblen
el que eren,
uns ja no están
i altres  s’han perdut.

Són memòries plenes de tendresa
de nòvies i amics
que em van donar amor.
Alguns són morts
i alguns són plens de vida.

I els he vullgut
amb tot el cor.

Però de totes les persones,
no n’hi ha cap
semblant a tu.

I és que fas que l’enyorança
perga força
si et mire als ulls.

Tinc molt clar
que mai perdré l’afecte
per coses i gent
que em van fer
el que sóc.

I tot i que sovint
pensaré amb elles,
et vull a tu
amb tot el cor.
En la meua vida

LA MARJAL, SENSE PARDALS. AVUÍ 07:20 AM

Ho heu notat?  la tardor coincideix amb l'arribada del silenci al camp, i segurament per això ens posa tan tristos passar l'ecuador d'aquesta estació.

Les aus que tantes alegries d'esperit ens han donat durant la primavera i l'estiu, han emmudit. O estan camí d'Àfrica o s'han quedat com hivernants però a altres llocs (Marjal de Moro?) Jo huí he els trobat a faltar. Com diu el prestigiós ornitoleg César Palacios (de Birdlife) enguany, com altres anys, 4 milions de "cantants" serán assasinats en tot l'Estat. Em, pregunte quants d'ells pertenyen al nostre poble. Avuí, a l'hora que indica dalt, no els sentía cantar a la marjal, tot i ser la millor hora. L'explicació es que ahir diumenge va haver estar jornada de caça i semblava que erem a les afores de Damasco.

A banda dels caçadors d'escopeta els "cantants", com diu Cesar es troben amb el cruel parany (prohibit per Brusseles) i amb els enfilats. El parany no ha estat mai condemnat pel Bloc, si per EU; i aixó, cregueu-me em pesa molt. Espere que al proper congrés ho facen o que, al menys, ho faça Compromís com a coalició

Només a Espanya es calcula que cada any moren amb tècniques il · legals de caça més de quatre milions d'aus, quatre milions d'excepcionals cantants assassinats sense raó. La majoria, quan arriben aci es troben amb coles, xarxes, escopetes i ceps especialment dissenyats per satisfer les nostres ànsies gastronòmiques. A Almenara, de vegades, en un espai tant reduit, sembla que hi han mes caçádors que pardals.
Amb caderneres i passerells la situació és diferent. S'autoritza la seva captura per desenes de milers per abastir aquesta estranya tradició ornitològica de enjaularlos per gaudir del seu cant a la terrassa d'un pis. Una activitat incontrolada doncs pràcticament cap autoritat supervisa el respecte a les quotes màximes, la captura  de joves i femelles, ni si al final molts acabaran a la paella.

SPAIN, AS USUALLY, LEADERING A TRAGIC RANKING

SPAIN: HEADING FOR WORSE

The euro-area ticked up to 11.6% in September, up 1.3 percentage points from a year before. There are 18.5m unemployed adults between the age of 15 and 64, over 2m more than there were a year ago. Youth unemployment rates in Greece and Spain are 55.6% and 54.2%, respectively.

But peripheral bond yields are down, so presumably all is well.

----------------------------------

(Jose Olmos version) for "Queen HIT.

(Image taken from "The Economist"

We are the champions - my friends

And we'll keep on fightin' till the end
We are the champions
We are the champions
We are the losers
'Cause we are the champions of the worse 

                                                                                             

MES ANIVERSARIS: THE HOLLIES 50 ANYS TAMBÉ

THE HOLLIES:   ELS  'BEACH BOYS BRITÀNICS'  O  'ELS BEATLES DE MANCHESTER' ?

Por ser l'anella perduda entre els dos. Tenien dels primers l'armonía vocal; dels segons, el predomini de les veus per damunt dels instruments  i tot el sabor del pop britànic de sempre. Agafaren el testic dels Beatles a la Cavern quan aquests començaren la seua aventura germànica. Per a mi sempre ha segut el segón grup del mon. Els tres esmentats (Beach Boys, Hollies, Beatles) i  Mama's/Papa's endolçaren la meua adolescència i la de tota la quadrilla i ens feren feliços.

Les celebracions del 50 aniversari dels "fab four" ha quasi anul·lat la del aniversari (Oct/62) del debut triomfal dels nostres amics en Liverpool, jugant fora de casa (ells eren-son- de la ciutat rival:Manchester). Nosaltres, però, els recordem avuí. Hem seleccionat "he ain't heavy, he's my brother", per a l'ocasió. En una actuació que van fer per a una cadena de TV alemanya

Un gran quintet, un trio vocal espectacular i una tercera veu única (la de Graham Nash)

HAN FET BO A ZAPATERO

...MOLT BO DIRIA JO....

Una gran discriminació suposen els pressupostos de l'Estat per a 2013, amb una retallada del 37% en les inversions per a la C. Valenciana, un 57% menys que l'últim any de Zapatero. 

Els comptes del Govern de Mariano Rajoy per al 2013 deixen en evidència les demandes del PP valencià. El projecte de pressupostos generals de l'Estat (PGE) situa la Comunitat Valenciana a la cua en inversió estatal, amb una retallada del 35% respecte al'any anterior. Un valencià rebrà l'any que ve 128 euros per habitant, 98 menys que la mitjana espanyola en inversions de l'Estat (225,5).

Fins i tot, els empresaris (que sempre han recoltzat el PP) no oculten el seu enuig i ja han batejat aquests pressupostos com els de la marginació. En un escenari de crisi, els valencians no només es queden sense una millora del seu finançament autonòmic sinó amb unes inversions de l'Estat molt allunyades del seu pes en l'economia espanyola. La Comunitat Valenciana representa un 9,8% del PIB espanyol i, no obstant això, el 2013 no rebrà més que el 6,1% d'aquest. 
Així,els valencians rebran una inversió estatal de 127,9 euros per càpita. Una xifra molt allunyada dels 225,5 euros de mitjana estatal o els 468,3 euros que rebrà Galícia i els 620,3 de Castella i Lleó.

El croquis que adjunte es del diari "El Mundo" (al que dificilement podriem asenyalar com a socialdemòcrata). 

El centralisme castellá es juga, una vegada mes, una mala pasada.  

ISLÀNDIA: MIRACLE JUNT ALS VOLCANS

ENSENYAMENT PRACTIC: SOLS AMB RETALLS NO EIXIREM DE LA RECESSIÒ.

Just un dia després que el Govern presentara  al Congrés els pressupostos "més austers", el ministre d'Afers Exteriors i Comerç Exterior Islandès, Ossur Skarpheoinsson, ha sostingut que "l'austeritat, per si sola, no funciona" per sortir de la crisi , en la seva compareixença davant l'Assemblea General de Nacions Unides.

Te tota la raò. El premier d'Islàdia ha continuat deient a l'ONU:
"En la recessió a Europa, nosaltres vam ser el primer país a caure, però també hem estat la primera nació a sortir".
Si cal treure alguna lliçó de la recuperació islandesa, és que l'austeritat, per si sola, no funciona", ha sentenciat Skarpheoinsson.

Islàndia també va promulgar fortes retallades. En aixó estem d'acord, pero al mateix temps van fer el que governants portuguesos, espnyols i italians no es van a atrevir: incrementar els impostos als més rics.
Continua el premier (no es pergau el discurs, si podeu):
 "Fem servir el benefici per estimular el creixement i garantir que l'Estat del benestar quedés intacte", ha exalçat. "A dia d'avui, tenim una de les taxes d'atur més baixes a Europa i un sòlid creixement econòmic. "El model islandès funciona", ha reblat el titular d'Exteriors d'Islàndia.

Skarpheoinsson ha assenyalat que, com a mostra del 'miracle islandès', mentre que amb l'esclat de la crisi l'ajuda als països en desenvolupament ha disminuït en general, Reykjavík camina en el camí opost, augmentant la seva partida de cooperació i comerç exterior en els seus pressupostos nacionals .

La crisi financera a Islàndia es va desencadenar el 2008 després de quebrar els seus tres principals bancs. A l'inusitat augment de la taxa d'atur, el va seguir una devaluació de la moneda, la corona islandesa. Després va vindre un referèndum sobre l'assumpció del deute dels bancs amb resultat negatiu (el poble no acceptà pagar la mala gestiò dels banquers).   Lo dit: el model islandès funciona (i tant), com diu Skarpheoinsson i altres economistes keynesians d'aci baix als que, desgraciadament, ningú escolta. Conclusió: un altra politica econòmica es posible. Ara, si,  hi han precedents