THE PLANA BAIXA MIRROR ÉS UNA MENA DE 'MELTING POT' ON EN CASTELLÀ, CATALÀ I ANGLÉS PARLEM D'AQUEST PAÍS NOSTRE, D'UN POC D'ECONOMIA, DE MÚSICA, DE LITERATURA, D'ECOLOGIA...I, SI ENS ARRIBA L'INSPIRACIÓ, TRACTAREM DE FER NARRACIONS CURTES...PER A NO CANSAR. AL MATEIX TEMPS INTENTAREM CONTRIBUIR A LA DIFUSIÓ DE LA LLENGUA EN LA XARXA. GRÀCIES A JAVIER LINARES PER INCLOURE'NS EN LA RELACIÓ DE BLOCS DE 'OPEN GOVERNMENT' I A SERGI PITARCH EN LA SEUA TESI DE BLOCS EN VALENCIÁ.
viernes, 23 de marzo de 2012
ELS QUATRE MANAMENTS DE LA "JEFA"
Va tardar, des de'l seu Sinaí més de 40 dies i 40 nits, la jefa, en confeccionar les taules de la llei fiscal en la cimera de Brusseles; pero ja ho té, i els 25 líders europeus van dir amén:
1) No incurrirás en déficit estructural
2) No pagarás la deuda excesiva.
3) Adoptarás la regla d'or del equilibri presupuestari en la teua constitució. I:
4) Estarás nyugat al Tribunal Europeu (eu!!!) de Justicia.
---------------------
Tots 25 es van comprometre a respectar aquest pacte i els holocausts de la pròpia economia. Però els nens d'Europa estan clamant en el desert: "Fins quan, Senyor, hem de ser turmentats per l'austeritat?...No answer!!!
Merkel ofereix la profecia d'una unió política. De moment, però, i en els propers anys, de retallada del dèficit, és l'únic camí a la justícia, diu ella. Mireu Itàlia i Espanya: els mercats es va aplacar una vegada que van començar les reformes de debò. Mireua Grècia, Irlanda (el que era "tigre celta" quan la bambolla inmobiliaria), Portugal...mai es recuperarán...i nosaltres?: menys encara: sols es pot eixir amb mesures Keynesianes, i els nens neocons de Rajoy están fent el contrari. Mes retallades=menys consum. Fins i tot des de Wall Street, els gurus liberals opten per mesures de foment del consum...pero? no eren els EEUU als que aquests neocons del PP agafaven com a model; com quedem?.
----------------------------
Ningú se'n recorda que Alemanya va tindre, quen la reunificació, el déficit mes gran de la história de Europa. Ningú va tindre collons de tirar-li ho en cara, aleshores. Ells si que pugueren devaluar el marc i invair-nos amb les seues exportacions i nosaltres, també els grecs, les pagavem sense retxistar. Ara no es pot devaluar res; doncs, que fem?. La jefa a tornat a guanyar.
1) No incurrirás en déficit estructural
2) No pagarás la deuda excesiva.
3) Adoptarás la regla d'or del equilibri presupuestari en la teua constitució. I:
4) Estarás nyugat al Tribunal Europeu (eu!!!) de Justicia.
---------------------
Tots 25 es van comprometre a respectar aquest pacte i els holocausts de la pròpia economia. Però els nens d'Europa estan clamant en el desert: "Fins quan, Senyor, hem de ser turmentats per l'austeritat?...No answer!!!
Merkel ofereix la profecia d'una unió política. De moment, però, i en els propers anys, de retallada del dèficit, és l'únic camí a la justícia, diu ella. Mireu Itàlia i Espanya: els mercats es va aplacar una vegada que van començar les reformes de debò. Mireua Grècia, Irlanda (el que era "tigre celta" quan la bambolla inmobiliaria), Portugal...mai es recuperarán...i nosaltres?: menys encara: sols es pot eixir amb mesures Keynesianes, i els nens neocons de Rajoy están fent el contrari. Mes retallades=menys consum. Fins i tot des de Wall Street, els gurus liberals opten per mesures de foment del consum...pero? no eren els EEUU als que aquests neocons del PP agafaven com a model; com quedem?.
----------------------------
Ningú se'n recorda que Alemanya va tindre, quen la reunificació, el déficit mes gran de la história de Europa. Ningú va tindre collons de tirar-li ho en cara, aleshores. Ells si que pugueren devaluar el marc i invair-nos amb les seues exportacions i nosaltres, també els grecs, les pagavem sense retxistar. Ara no es pot devaluar res; doncs, que fem?. La jefa a tornat a guanyar.
lunes, 12 de marzo de 2012
UN HOMBRE ASEGURA HABER ENCONTRADO UN EMPLEO
...El Ministerio del Interior lo ha desmentido...
Alfredo Arnadón, un hombre de cuarenta y dos años, ingeniero aeronáutico de profesión, está siendo interrogado en estos momentos por la policía a causa de unas declaraciones que el propio individuo hizo en un bar cercano a su domicilio. Al parecer, Arnadón pidió un pincho grande de tortilla y acto seguido, delante de todo el mundo, dijo en voz alta que había encontrado un empleo. El propio camarero del local fue quien tuvo que llamar a la policía ante la creciente tensión y el nerviosismo de los demás clientes, y también temiendo por la integridad del hombre. Al parecer, varias personas que se encontraban en el bar se estrellaron la cabeza contra las vitrinas de la barra y echaron a perder varias raciones de patatas bravas. Cinco patrullas de agentes antidisturbios y dos camiones de bomberos consiguieron sofocar la revuelta, pasadas las dos de la tarde, y llevarse al sospechoso a la comisaría. El interrogatorio se prolonga ya más de dieciséis horas sin que la policía haya podido averiguar los verdaderos motivos por los que Arnadón asegura haber encontrado ese trabajo. “Es un tipo listo”, ha declarado el inspector encargado del caso, “pero la policía tiene paciencia y unas tenazas muy parecidas a las de dentista”, puntualizó. El detenido justifica haber encontrado su empleo por las execrables condiciones en las que la empresa le ha ofrecido el puesto, aunque los agentes creen que no son lo suficientemente ignominiosas para que haya sido contratado. Según parece, Arnadón trabajaría dos horas mensuales, de cuatro a seis de la mañana, por veintisiete euros brutos, seguridad social a cargo del trabajador, y derecho a cuatro minutos de vacaciones no remuneradas en años alternos. Interior podría estar a punto de autorizar, hoy mismo, que se le administre escopolamina
Etiquetas:
De: Cartelera Turia (07/03)
miércoles, 7 de marzo de 2012
QUARANTA DOS ANYS SENSE ELLS
A petició dels lectors del Mirror reeditem el Post dedicat als Beatles, publicat al Cove, quan feia quaranta anys de la seua disol·lució.
--------------------------------------------------------------------------
Eixe carrer al nord de Londres, eixe pas amb sis línies blanques en Abbey Road, és el més fotografiat del món.Allí arriven continuament els seus cronistes contemporanis, que creuen el pas zebra per tal d'arrivar a Emi Records (la seua casa de discos), l'edifici d'en front, a cercar informació. Ara els nous columnistes tenen una tendència a mitificar-ho tot, a atribuïr-los merits extra musicals que no els pertanyen. No, definitivament ells no estaven darrere dels moviments estudiantils a Europa en els seixanta, com diu Adam Ledgerton, del Chroniquer de NY, tampoc estigueren en Woodstock ni van tindre cap influència en les manifestacions anti Vietnam, ni en les mogudes de Berkeley. Al Cesar el que es del Cesar y a Sartre, Simon de Beauvoir, Dylan, Baez, Cohn Bendit, Angela Davis, Marcuse, M.L King el; el que es de cadascú. Ells simplemente estaven per allí quan tot açò passava. Eren una altra cosa, simplemente el millor grup musical de la història.
El pacifisme, les preocupacions socials els arriven en una època tardana de la seua trajectòria i sols toquen a John i a George (Paul i Ringo eren, son, més burgesos). Tot i això, eixa influència es indirecta i ve via Yoko i filosofía hindú, respectivament. Cal recordar que totes les seues cançons, des de la època de la Cavern fins 1966, et parlen de xiques, cels, rivalitats amoroses, balls. Són lletres molt primàries, envasades en melodies encantadores. Es Nowhere Man, de l'àlbum Rubber Soul, el que trenca la tendència. Després vingueren lletres més sofisticades acompanyades amb nous instruments, cançons autobiogràfiques, composicions antibèliques, junt a obres mestres (White Album, Sgt. Peeper's)
No, ells sols estaven per allí quan tot el esclafit d'esdeveniments als que feia referència dalt van ocòrrer. Pero, mira quina casualitat: Revolution sonava a França quan la revolta, junt a Street Fighting Man (Stones); Across the Universe et va acompanyar aquella matinada de l'estiu de 1969 en que Armstrong i els seus dos amics despegaven des de Cap Canyaveral camí de la glòria; i, poc abans, Back in the USSR, era molt popular en Alemanya quan Willy Brandt s'obria a la URSS iniciant la seua Ostpolitik per a assajar de ficar fi a la guerra freda. Coincidències?
Els estem molt agraïts (fins i tot, es discupem l'estrafalari surrealisme de Revolution number 9). Ells van agitar les nostres joves vides i ens feren feliços. Pot ser recordaràs que un amic et va vindre a buscar emocionat per a dir-te que eren a la tele interpretant All you need is love aquell dia de març de 1967 en Mundovisión i vas veure sorprés que els Stones, els seus rivals de sempre, els feien un homenatge afegint-se al cor; que vas seleccionar Till There Was You al Juke Box aquella vespra de festa quan la primera cita a la capital mentre esperaves nerviós a la xica; saps que era Harrison, el mes 'Liverpool accent' de tots ells, el que us susurrava en I Am Happy Just To Dance With You, la primera vegada que vas ballar agarrat; que escoltaves una i una altra vegada There is a Place quan aquella mà misteriosa va dipositar l'EP de Twist and Shout en la emisora local del teu barri de la mar en festes; que estaves escoltant amb la boca oberta I Saw Her Standing There quan de sobte et vas adonar que la xiqueta d'ulls blaus preciosos, en aquell guateque, et mirava somrient des d'un racó; que les notes que sortien de l'altaveu d'aquell pick up "mono", quan el teu primer bes, eren les de A Taste of Honey; que t'agafaves com un clau cremant al crit vehement de Lennon en Please, Mister Postman quan somniaves desesperat amb una carta d'ella en aquella inútil i llarguísima mili sahariana ; que algú va fer sonar, en la festa del teu acomiadament, The Long And Winding Road, quan vas sortir del teu poble aquell diumenge camí del teu primer treball; que...(aquestes modestes ratlles podrien no acabar mai). Així fins a 213 precioses cançons, totes elles lligades a tants altres moments màgics, algun d'ells moltes vegades repetit.
Se'n van anar, pero ens queda la seua meravillosa mùsica i eixos records units per sempre a ella. El British Pop ha seguit arrasant; i deprés vingueren ELO, Travis, Oasis i, ara, Arctic Monkeys, Coldplay. Tots tenen algo de Beatles pero, com deia Serrat en el darrer EPS, després d'ells ja res ha tornat a ser igual.
--------------------------------------------------------------------------
Eixe carrer al nord de Londres, eixe pas amb sis línies blanques en Abbey Road, és el més fotografiat del món.El pacifisme, les preocupacions socials els arriven en una època tardana de la seua trajectòria i sols toquen a John i a George (Paul i Ringo eren, son, més burgesos). Tot i això, eixa influència es indirecta i ve via Yoko i filosofía hindú, respectivament. Cal recordar que totes les seues cançons, des de la època de la Cavern fins 1966, et parlen de xiques, cels, rivalitats amoroses, balls. Són lletres molt primàries, envasades en melodies encantadores. Es Nowhere Man, de l'àlbum Rubber Soul, el que trenca la tendència. Després vingueren lletres més sofisticades acompanyades amb nous instruments, cançons autobiogràfiques, composicions antibèliques, junt a obres mestres (White Album, Sgt. Peeper's)
No, ells sols estaven per allí quan tot el esclafit d'esdeveniments als que feia referència dalt van ocòrrer. Pero, mira quina casualitat: Revolution sonava a França quan la revolta, junt a Street Fighting Man (Stones); Across the Universe et va acompanyar aquella matinada de l'estiu de 1969 en que Armstrong i els seus dos amics despegaven des de Cap Canyaveral camí de la glòria; i, poc abans, Back in the USSR, era molt popular en Alemanya quan Willy Brandt s'obria a la URSS iniciant la seua Ostpolitik per a assajar de ficar fi a la guerra freda. Coincidències?
Els estem molt agraïts (fins i tot, es discupem l'estrafalari surrealisme de Revolution number 9). Ells van agitar les nostres joves vides i ens feren feliços. Pot ser recordaràs que un amic et va vindre a buscar emocionat per a dir-te que eren a la tele interpretant All you need is love aquell dia de març de 1967 en Mundovisión i vas veure sorprés que els Stones, els seus rivals de sempre, els feien un homenatge afegint-se al cor; que vas seleccionar Till There Was You al Juke Box aquella vespra de festa quan la primera cita a la capital mentre esperaves nerviós a la xica; saps que era Harrison, el mes 'Liverpool accent' de tots ells, el que us susurrava en I Am Happy Just To Dance With You, la primera vegada que vas ballar agarrat; que escoltaves una i una altra vegada There is a Place quan aquella mà misteriosa va dipositar l'EP de Twist and Shout en la emisora local del teu barri de la mar en festes; que estaves escoltant amb la boca oberta I Saw Her Standing There quan de sobte et vas adonar que la xiqueta d'ulls blaus preciosos, en aquell guateque, et mirava somrient des d'un racó; que les notes que sortien de l'altaveu d'aquell pick up "mono", quan el teu primer bes, eren les de A Taste of Honey; que t'agafaves com un clau cremant al crit vehement de Lennon en Please, Mister Postman quan somniaves desesperat amb una carta d'ella en aquella inútil i llarguísima mili sahariana ; que algú va fer sonar, en la festa del teu acomiadament, The Long And Winding Road, quan vas sortir del teu poble aquell diumenge camí del teu primer treball; que...(aquestes modestes ratlles podrien no acabar mai). Així fins a 213 precioses cançons, totes elles lligades a tants altres moments màgics, algun d'ells moltes vegades repetit.
Se'n van anar, pero ens queda la seua meravillosa mùsica i eixos records units per sempre a ella. El British Pop ha seguit arrasant; i deprés vingueren ELO, Travis, Oasis i, ara, Arctic Monkeys, Coldplay. Tots tenen algo de Beatles pero, com deia Serrat en el darrer EPS, després d'ells ja res ha tornat a ser igual.
lunes, 20 de febrero de 2012
NO, NO ES DE VERES. TOTS NO SON IGUALS

No estem parodiant el ex president del govern balear (J.Matas) quan afirmava açó mateix, deient que ell pot ser no tindría temps per a rebre a Juan Garcia, pero sempre rebría al presunt estafador Duc de Palma.
(SIC). No, es referim a eixa cançoneta a la que, poc poc, ens volen acostumar el mitjans de dretes (todos los políticos son iguales) i que es tan ven rebuda pels "neutrals" i altres abstencionistes. La idea final sería esta: com que els dos grans partits son practicament iguals i com que el PSOE fa una política lliberal semblant a la que fa el PP, doncs aleshores millor votar al original (PP-ells ja saben el que tenen que fer-) i no a la copia (PSOE).
Pero no, tots no son iguals ni fan el mateix, ni tenen les mateixes prioritats, ni molt menys. mireu:
- El déficit per cápita d'Andalusia es gairebé la meitat del déficit valenciá per cápita. Doncs tots no son iguals, no han governat igual.
- La ex delegada del govern al País Valenciá no enviava els policies a maxacar als xiquets de la ESO, la actual (P.S. de León) SI. Tots no son iguals.
- Uns defenen la educació pública, altres no. Uns convoquen oposicions al cosos de mestres i profesors de secundaria (bascos, andalusos..) altres no (murcians, valencians). Tots no son iguals
- El govern de Patxi Lopez dedica a la sanitat 600,00 euros per cap mes que el govern valenciá. Tots no son iguals.
- El govern valencia es el que menys inverteix en sanitat (junt, com no?, a la Comunitat de Madrid, tots dos empatats ex aequo; pero altres: € 1122,00. Catalunya: 1298; Navarra: 1543,00; Extremadura: 1509,00....Tots no son iguals
- Algunes televisions autonómiques tenen shares del 15% i mes, i son rentables. Els seus departaments están dirigits per gent preparada. El departaments de RRHH de TV3 i ETB están gestionats per prestigiosos juristes. El de Canal 9 ha estat molts anys gestionat per un diplomat en agricultura i famós acosador sexual. Tots no son iguals
- La Comunitaaaaaat (o com diu l'amic Xavi: la Barbaritat Valenciana): temps d'espera per a operació de catarates: 14 mesos. Mitja de la resta del estat: 6 mesos. Tots no son iguals.
- Hi han depuradores urbanes (Granollers, Baracaldo, Estella... dirigides per gent competent (economistes de prestrigi, bons gestors, tecnicament parlant) per tot arreu del estat....i també hi ha EMARSA, dirigida per: UN ENFERMER !!!..que contrata traductores rumanes ...no, tots no son iguals..
- Hi han comunitats on la crisi, la manca de prestecs, del flow del capital pot estar compensat pel seu poder financier: Kuxa (Euzcadi); Banc d'Andalusia (Andalucia); Caixa Penedés, Banc de Sabadell, La Caixa (Catalunya); B.Pastor (Galizia..). Aci, desgraciadament, tot ha estat reduït a...Caixa Ontinyent !!!. No: tots no son iguals...uns tenen els seu propi "poder financer", altres tenim: Caixa Ontinyent.
- Hi han caps de policía que diuen (i ho acompleixen) que la policía está per a solucionar problemes; altres parlen de "COMBATIR AL ENEMIGO"...si, com combatre a xiquets de 15 anys !!!..no, tots no son iguals
-----------------------
Als amics del Bloc: penseu en qui pacteu per a desfer futurs empats (ja sabeu: la sindrome de Sagunt...): no es igual pactar amb el PP d'Almenara (en el que militen encara ex FN i falangistes delators de demócrates en la transició) que amb el PSOE d'eixa localitat (rudimentaris, pero demócrates): No es el mateix pactar amb el PP d'Elx (anti-valencianistes) que amb el PSOE d'Elx (ells van defenfre el Misteri...). El mateix, o paregut es pot aplicar a Vinarós, Vila-Real, Denia, Onda.....
----------------------
Als amics neutrals que no voten ni lluiten: la política o la fas o te la fan: recordeu al gran G.Celaya: maldigo la poesía concebida como un lujo cultural por los neutrales que lavándose las manos se desentienden y evaden...maldigo la poesía de quien no toma partido, partido hasta mancharse.
Post Scriptum: mentre escric estes quatre ratlles hi han manifestacions d'estudiants a València i també a altres llocs de l'Estat. Pareix que sols hi ha detenguts a València: 14. Cap en la resta. Lo dit: Tots no son iguals.
Pero que es el que em fet els valencians per a patir a aquesta gentola?. I quan a l'actuació de la poli, d'aquests neo-grisos: Que volen aquesta gent? que els xiquets reaccionen?...doncs ja ho teniu...ho estic llegint a la premsa francesa, a Le Figaro: le printemps valencien...si:
LA PRIMAVERA VALENCIANA
miércoles, 8 de febrero de 2012
LA PREMSA CONSERVADORA FRANCESA TAMBE ENS FICA A CALDO
Eixa premsa, poc sospitosa de progresista, la dreta civilitzada francesa, eixa que (inocents!) molts pensaven que ací representava Corvengència, també ens fica a caldo (som la vergonya d'Europa)
-------------------------------
Valence, la ville de tous les excès, au bord de la faillite
(Cité des Sciences et de l'Art, opéra , aquarium géant, organisation de la Coupe de l'America et d'un Grand Prix de Formule 1, pendant vingt ans la ville a multiplié les projets pharaoniques et les gouffres financiers)
À Castellon, 50 kilomètres de Valence, l'image est frappante: un aéroport vide qui abrite pour seuls visiteurs des faucons. À l'entrée trône une immense statue à l'effigie d'un cacique local, Carlos Fraga, payée à l'artiste la modique somme de 300.000 euros.
---------------
Cet aéroport fantôme illustre la folie espagnole des années 1995-2007: spéculation immobilière effrénée, gabegie et corruption. Politiques et promoteurs ont justifié l'investissement par les milliers de mètres carrés à aménager pour y construire hôtel de luxe et terrains de golf. Autant de projets envolés dans la crise. D'autres ont vu le jour, comme le parc d'attractions Terra Mitica (377 millions d'euros) à Benidorm ou la Cité de la lumière à Alicante (300 millions), aujourd'hui criblés de dettes car là encore les développements immobiliers pharaoniques censés amortir les coûts ont fait long feu.
Ceci illustre aussi la démesure qu'a connue la région de Valence: dans les choix architecturaux - cité des sciences et de l'art, opéra -, bâtiments futuristes et surdimensionnés, et l'organisation de grands événements. La région a fait d'énormes investissements urbains et portuaires pour accueillir, en juillet 2007, la Coupe de l'America, et s'offrir un Grand Prix de Formule 1. «L'Espagne est le seul pays à avoir deux Grands Prix la même année», remarque l'universitaire Josep Vicent Boira, signe de la rivalité territoriale. «Barcelone avait son Grand Prix, Valence voulait le sien.» Question de prestige et de rayonnement et l'ambition d'un homme, Francisco Camps, l'ancien président de la région du Parti populaire (PP), tombé pour corruption après sa réélection au printemps 2011.
Sa chute marque la dégringolade économique et financière de Valence - 5,5 millions d'habitants -, citée il y a encore quelques mois comme modèle de gestion par le chef du PP, Mariano Rajoy, devenu chef du gouvernement. La presse espagnole multiplie les articles critiques: de miracle économique, Valence est devenue «terre de pillage», tantôt comparée à la mafia sicilienne, «la palermisation de Valence», ou reléguée au rang de «Grèce de l'Espagne». De fait, entre 2008 et 2010, la région a subi la plus forte baisse de PIB, de 6,4 %, contre 3,4% pour la Catalogne et 2,6% à Madrid. La communauté est au bord de la faillite, affichant une dette de plus de 20 milliards d'euros selon la Banque d'Espagne, soit 19,9% du PIB, la plus élevée du pays. Pire, la Communauté n'a pas pu honorer en décembre une échéance à la Deutsche Bank de 130 millions d'euros. Cette année, elle doit faire face à 4,5 milliards d'euros de remboursement. Du reste, les banques locales, deux caisses d'épargne, CAM et Bancaja, grands financeurs de l'âge d'or de la construction, au 3e et 4e rang national, ont disparu dans la restructuration bancaire, reprises par la Banque d'Espagne. Ce qui ne facilite pas le financement de la région.
-------------------------------
Valence, la ville de tous les excès, au bord de la faillite
(Cité des Sciences et de l'Art, opéra , aquarium géant, organisation de la Coupe de l'America et d'un Grand Prix de Formule 1, pendant vingt ans la ville a multiplié les projets pharaoniques et les gouffres financiers)
À Castellon, 50 kilomètres de Valence, l'image est frappante: un aéroport vide qui abrite pour seuls visiteurs des faucons. À l'entrée trône une immense statue à l'effigie d'un cacique local, Carlos Fraga, payée à l'artiste la modique somme de 300.000 euros.
---------------
Cet aéroport fantôme illustre la folie espagnole des années 1995-2007: spéculation immobilière effrénée, gabegie et corruption. Politiques et promoteurs ont justifié l'investissement par les milliers de mètres carrés à aménager pour y construire hôtel de luxe et terrains de golf. Autant de projets envolés dans la crise. D'autres ont vu le jour, comme le parc d'attractions Terra Mitica (377 millions d'euros) à Benidorm ou la Cité de la lumière à Alicante (300 millions), aujourd'hui criblés de dettes car là encore les développements immobiliers pharaoniques censés amortir les coûts ont fait long feu.
Ceci illustre aussi la démesure qu'a connue la région de Valence: dans les choix architecturaux - cité des sciences et de l'art, opéra -, bâtiments futuristes et surdimensionnés, et l'organisation de grands événements. La région a fait d'énormes investissements urbains et portuaires pour accueillir, en juillet 2007, la Coupe de l'America, et s'offrir un Grand Prix de Formule 1. «L'Espagne est le seul pays à avoir deux Grands Prix la même année», remarque l'universitaire Josep Vicent Boira, signe de la rivalité territoriale. «Barcelone avait son Grand Prix, Valence voulait le sien.» Question de prestige et de rayonnement et l'ambition d'un homme, Francisco Camps, l'ancien président de la région du Parti populaire (PP), tombé pour corruption après sa réélection au printemps 2011.
Sa chute marque la dégringolade économique et financière de Valence - 5,5 millions d'habitants -, citée il y a encore quelques mois comme modèle de gestion par le chef du PP, Mariano Rajoy, devenu chef du gouvernement. La presse espagnole multiplie les articles critiques: de miracle économique, Valence est devenue «terre de pillage», tantôt comparée à la mafia sicilienne, «la palermisation de Valence», ou reléguée au rang de «Grèce de l'Espagne». De fait, entre 2008 et 2010, la région a subi la plus forte baisse de PIB, de 6,4 %, contre 3,4% pour la Catalogne et 2,6% à Madrid. La communauté est au bord de la faillite, affichant une dette de plus de 20 milliards d'euros selon la Banque d'Espagne, soit 19,9% du PIB, la plus élevée du pays. Pire, la Communauté n'a pas pu honorer en décembre une échéance à la Deutsche Bank de 130 millions d'euros. Cette année, elle doit faire face à 4,5 milliards d'euros de remboursement. Du reste, les banques locales, deux caisses d'épargne, CAM et Bancaja, grands financeurs de l'âge d'or de la construction, au 3e et 4e rang national, ont disparu dans la restructuration bancaire, reprises par la Banque d'Espagne. Ce qui ne facilite pas le financement de la région.
Etiquetas:
de Le Figaro (07/02/2012)
martes, 31 de enero de 2012
QUE MAL PARLEN CASTELLÁ ELS CASTELLANS ! (III)
AQUESTA VEGADA DEDICADA EL MITJANS DE COMUNICACIÓ (si,a ells que tindrien que donar eixample)

Escoltat en tablero deportivo (RNE), dimecres passat: "hoy vamos a asistir a un nuevo derby, el que enfrenta al R.Madrid y al FC Barcelona"; doncs bé, tothom sap que aquest mot anglés (derby) es refereix a un match entre dos rivals d'una mateixa ciutat (València-Levante, sería un derby) i no al enfrentament dels dos millor equips del mon, que vindría a ser: "un clásico" o "un partido de máxima rivalidad".
Mes sobre futból, en la mateixa emisora: "el Madrid y el Barça se verán de nuevo las colas este miércoles"; vatja: no ho entenc, jugarán de cul?, com ho farán?, portén cua els dos?, ú dels dos?.
Noticies de la TV-fem de Berlusconi: "S&P" le ha quitado a Francia la triple AAA": molt bé Sarko no te per que preocupar-se (collons, la triple AAA!!!) encara li queden a França com a minim 6 "A", c'est à dire, ara els nostres veïns son, de molt, els number one en el ranking d'aquests terroristes financers.
Item mes (també en la TV-fem): "Ana Botella tendrá mucho mas protagonismo en los nuevos capítulos de Los Tudor". Bo, esta també es bona: ja sabiem que la Botella tenía moltes ganes de protagonisme, pero no fins en punt d'assumir el rol de Ana Bolena!!!.
Una molt bona en un programa que, malgrat to, admirem (hoy por hoy-el passat divendres): "todo el mundo nos ponemos a trabajar"...açó es el clasic "concordancia vizcaino". El tertuliá tindria que haber dit:
"todo el mundo se pone", o "todos nos ponemos..."
Mes en la tele-fem: "es que yo me destornillo de risa"...aquesta es bona: a eixa tele hi ha qui te tornillos en les articulacions ...i no "ternillas", clar: per aixó no diu "derternillarse".
--------------------------------------------
Conclusió: pobrets, una sola llengua i com la destrossen!!!

Escoltat en tablero deportivo (RNE), dimecres passat: "hoy vamos a asistir a un nuevo derby, el que enfrenta al R.Madrid y al FC Barcelona"; doncs bé, tothom sap que aquest mot anglés (derby) es refereix a un match entre dos rivals d'una mateixa ciutat (València-Levante, sería un derby) i no al enfrentament dels dos millor equips del mon, que vindría a ser: "un clásico" o "un partido de máxima rivalidad".
Mes sobre futból, en la mateixa emisora: "el Madrid y el Barça se verán de nuevo las colas este miércoles"; vatja: no ho entenc, jugarán de cul?, com ho farán?, portén cua els dos?, ú dels dos?.
Noticies de la TV-fem de Berlusconi: "S&P" le ha quitado a Francia la triple AAA": molt bé Sarko no te per que preocupar-se (collons, la triple AAA!!!) encara li queden a França com a minim 6 "A", c'est à dire, ara els nostres veïns son, de molt, els number one en el ranking d'aquests terroristes financers.
Item mes (també en la TV-fem): "Ana Botella tendrá mucho mas protagonismo en los nuevos capítulos de Los Tudor". Bo, esta també es bona: ja sabiem que la Botella tenía moltes ganes de protagonisme, pero no fins en punt d'assumir el rol de Ana Bolena!!!.
Una molt bona en un programa que, malgrat to, admirem (hoy por hoy-el passat divendres): "todo el mundo nos ponemos a trabajar"...açó es el clasic "concordancia vizcaino". El tertuliá tindria que haber dit:
"todo el mundo se pone", o "todos nos ponemos..."
Mes en la tele-fem: "es que yo me destornillo de risa"...aquesta es bona: a eixa tele hi ha qui te tornillos en les articulacions ...i no "ternillas", clar: per aixó no diu "derternillarse".
--------------------------------------------
Conclusió: pobrets, una sola llengua i com la destrossen!!!
martes, 24 de enero de 2012
L'ASSASSINAT DELS ADVOCATS DE ATOCHA
IN MEMORIAM
Avuí recordem aquests lluitadors per la llibertat, Assasinats pel tardofranquisme amb el darrer intent d'impedir la democràcia:
Enrique Valdevira Ibáñez, Luis Javier Benavides Orgaz, Francisco Javier Sauquillo Pérez del Arco, Serafín Holgado de Antonio, Ángel Rodríguez Leal.
El vídeo del enterrament i homenatge (35 anys ja !!!...i encara, vergonya, algún assasí solt...!!!)
Avuí recordem aquests lluitadors per la llibertat, Assasinats pel tardofranquisme amb el darrer intent d'impedir la democràcia:
Enrique Valdevira Ibáñez, Luis Javier Benavides Orgaz, Francisco Javier Sauquillo Pérez del Arco, Serafín Holgado de Antonio, Ángel Rodríguez Leal.
El vídeo del enterrament i homenatge (35 anys ja !!!...i encara, vergonya, algún assasí solt...!!!)
viernes, 20 de enero de 2012
UN FRED DIA DE GENER, DYLAN, ANITA, LA FONTANA...
"Well, my telephone rang it would not stop
It’s President Kennedy callin’ me up
He said, “My friend, Bob, what do we need to make the country grow?”
I said, “My friend John: Brigitte Bardot
Anita Ekberg,Sophia Loren”
Country’ll grow
(I shall be free, Bob Dylan)
----------------------
La multitut, els "mimos" no em deixaven vore bé l'espectacle. Pensava en el fred que passaría la sueca en el rodaje. Poca gent sap que la Dolce Vita va estar filmada per Fellini en gener, tal dia com avuí, deprés de caminar amb el Mastroiani per la Via Condotti, tal com vam fer nosaltres seguint la mítica ruta Felliniana:
...De sobte, miracle!, la vaig vore: Anita, la "Sylvia" de Fellini va sortir esplendorosa de la Fontana:
It’s President Kennedy callin’ me up
He said, “My friend, Bob, what do we need to make the country grow?”
I said, “My friend John: Brigitte Bardot
Anita Ekberg,Sophia Loren”
Country’ll grow
(I shall be free, Bob Dylan)
----------------------
La multitut, els "mimos" no em deixaven vore bé l'espectacle. Pensava en el fred que passaría la sueca en el rodaje. Poca gent sap que la Dolce Vita va estar filmada per Fellini en gener, tal dia com avuí, deprés de caminar amb el Mastroiani per la Via Condotti, tal com vam fer nosaltres seguint la mítica ruta Felliniana:
...De sobte, miracle!, la vaig vore: Anita, la "Sylvia" de Fellini va sortir esplendorosa de la Fontana:
viernes, 13 de enero de 2012
AL COLISEUM, MAREJAT I MOLT AFECTAT PER LA SINDROME DE STENDHAL
Veniem de visitar l'esglesia de Santa Maria (al Trastèvere) i després tocava el Coliseum, i el Foro i encara quedava S. Angelo per a eixe dia, 06 de gener, dels reis.
El amic i lector brasiler P.Augusto em pregunta, via Facebook que es eixe sindrome:
El va patir l'escriptor francés després de visitar la ciutat toscana:
La síndrome de Stendhal (també anomenat Síndrome de Florència) és una malaltia psicosomàtica que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al • lucinacions quan l'individu és exposat a obres d'art, especialment quan aquestes són particularment belles o estan exposades en grans quantitats en un mateix lloc.
la síndrome de Stendhal s'ha convertit en un referent de la reacció romàntica davant la acumulació de bellesa i d'exuberància artística:
"Havia arribat a aquest punt d'emoció en què es troben les sensacions celestes donades per les Belles Arts i els sentiments apassionats. Sortint de Santa Croce, em bategava el cor, la vida estava esgotada en mi, caminava amb por de caure" (Henri-Marie Beyle-Stendhal)
A mes a mes eixe dia La via Nationale estava sense cotxes, al ser festiu, es caminava amb bona temperatura i sense l'anarquic caos del transit rodat romá i de sobte va sortir el sol:

Llàstima d'eixos grups d'espanyols, totalment majoritaris (crisis, what crisis?), i aliens a tanta meravella, que amb els seus crits cerrils (¿oye Nacho...y ahora donde vamos?; yo estoy cansado de tanta ruina, ¿por qué no comemos otra pizza?....!!!) ho cagaven tot.
El amic i lector brasiler P.Augusto em pregunta, via Facebook que es eixe sindrome:
El va patir l'escriptor francés després de visitar la ciutat toscana:
La síndrome de Stendhal (també anomenat Síndrome de Florència) és una malaltia psicosomàtica que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al • lucinacions quan l'individu és exposat a obres d'art, especialment quan aquestes són particularment belles o estan exposades en grans quantitats en un mateix lloc.
la síndrome de Stendhal s'ha convertit en un referent de la reacció romàntica davant la acumulació de bellesa i d'exuberància artística:
"Havia arribat a aquest punt d'emoció en què es troben les sensacions celestes donades per les Belles Arts i els sentiments apassionats. Sortint de Santa Croce, em bategava el cor, la vida estava esgotada en mi, caminava amb por de caure" (Henri-Marie Beyle-Stendhal)
A mes a mes eixe dia La via Nationale estava sense cotxes, al ser festiu, es caminava amb bona temperatura i sense l'anarquic caos del transit rodat romá i de sobte va sortir el sol:

Llàstima d'eixos grups d'espanyols, totalment majoritaris (crisis, what crisis?), i aliens a tanta meravella, que amb els seus crits cerrils (¿oye Nacho...y ahora donde vamos?; yo estoy cansado de tanta ruina, ¿por qué no comemos otra pizza?....!!!) ho cagaven tot.
miércoles, 11 de enero de 2012
RECOMANACIONS DEL MIRROR:
...CAFE DE PARIS I RESTAURANT LA DOLCE VITA, ROMA...(VIA VENETO, 90)
Durant els intensos dies de la Dolce Vita en la dècada de 1960, el Cafè de París a Roma era un dels llocs preferits de les estrelles i de la progresía romana.
Es el lloc que va donar orige al terme "paparazzi". Al final de la dècada va caure en desgràcia amb la resta de la famosa Via Veneto de la capital italiana i va tocar fons fa quan la policia va descobrir que era usat per la màfia per rentar diners i el va confiscar.
L’any passat, però, va ser com un renaixement quan, en societat amb un dels principals grups anti-màfia d'Itàlia, el famós cafè i restaurant va començar a servir vins, pasta i altres plats produïts en terres confiscades a la cosa nostra en el sud del país.
Ara, els qui visiten Roma (nosaltres ho vam fer la setmana passada) poden menjar i beure en el mateix lloc que va inspirar al cineasta Federico Fellini per filmar el clàssic de 1960 "La Dolce Vita", mentre col • laboren amb el moviment "Libera" contra el crim organitzat.
Els nous administradors volen que el cafè ofereixca productes que no només siguin bons sinó justos, ha dit Luigi Ciotti (bravo!), cap del grup Libera. Aquest grup te com a proveedors granges i cooperatives en terres confiscades a la màfia. Es el cafè des d'on l'actor Marcello Mastroianni sortia a cobrir la vida dels famosos amb el seu lleial fotògraf Paparazzo.
Entre altres productes, els clients poden demanar vi negre de la cooperativa Centopassi (bonissim!!!), d’un lloc prop de Corleone, el poble sicilià que es va fer famós en les pel • lícules de "El Padrí", o menjar pasta fabricada amb blat conreat en propietats expropiades al crim organitzat prop de Nàpols, mentre escolten un magnific cantant que interpreta al piano un repertori molt variat tot i passant de Mina a Aznavour i del armeni a balades dels Beatles.
Encara hi ha gent que espera vore sortir del café, en qualsevol moment, a Anita Eckberg abans d'anar a rodar amb Fellini la Dolce Vita.
Durant els intensos dies de la Dolce Vita en la dècada de 1960, el Cafè de París a Roma era un dels llocs preferits de les estrelles i de la progresía romana.
Es el lloc que va donar orige al terme "paparazzi". Al final de la dècada va caure en desgràcia amb la resta de la famosa Via Veneto de la capital italiana i va tocar fons fa quan la policia va descobrir que era usat per la màfia per rentar diners i el va confiscar.
L’any passat, però, va ser com un renaixement quan, en societat amb un dels principals grups anti-màfia d'Itàlia, el famós cafè i restaurant va començar a servir vins, pasta i altres plats produïts en terres confiscades a la cosa nostra en el sud del país.
Ara, els qui visiten Roma (nosaltres ho vam fer la setmana passada) poden menjar i beure en el mateix lloc que va inspirar al cineasta Federico Fellini per filmar el clàssic de 1960 "La Dolce Vita", mentre col • laboren amb el moviment "Libera" contra el crim organitzat.
Els nous administradors volen que el cafè ofereixca productes que no només siguin bons sinó justos, ha dit Luigi Ciotti (bravo!), cap del grup Libera. Aquest grup te com a proveedors granges i cooperatives en terres confiscades a la màfia. Es el cafè des d'on l'actor Marcello Mastroianni sortia a cobrir la vida dels famosos amb el seu lleial fotògraf Paparazzo.
Entre altres productes, els clients poden demanar vi negre de la cooperativa Centopassi (bonissim!!!), d’un lloc prop de Corleone, el poble sicilià que es va fer famós en les pel • lícules de "El Padrí", o menjar pasta fabricada amb blat conreat en propietats expropiades al crim organitzat prop de Nàpols, mentre escolten un magnific cantant que interpreta al piano un repertori molt variat tot i passant de Mina a Aznavour i del armeni a balades dels Beatles.
Encara hi ha gent que espera vore sortir del café, en qualsevol moment, a Anita Eckberg abans d'anar a rodar amb Fellini la Dolce Vita.
jueves, 15 de diciembre de 2011
Dedicat als monolingües centralistes...... per a què s'ho facen mirar
SER BILINGÜE ENDARREREIX QUATRE ANYS L’APARICIÓ DE LA DEMÈNCIA SENIL
L'Ellen Bialystok Foundation de Toronto, des de fa una colla d'anys estudia l'impacte del bilingüisme en diferents funcions cognitives i en neuropatologies. En línies generals, Bialystok considera que parlar habitualment més d'una llengua estimula un seguit de funcions cerebrals. Aquestes estimulacions potser explicarien els resultats del seu darrer
Monolingües i bilingües de Toronto
L'estudi en qüestió l'ha realitzat en col•laboració amb Fergus Craik i Morris Freedman. En total els autors han analitzat un grup de 184 persones grans que havien acudit al metge per diferents problemes cognitius (sobretot pèrdues de memòria, d'atenció).
De les 184 persones, 91 eren monolingües i 93 eren bilingües. El bilingüisme a Toronto és bàsicament el producte de la immigració. Així entre els 93 bilingües, trobem 20 polonesos, 13 judeo-alemanys, 12 alemanys, 8 romanesos, 7 hongaresos, etc. Dels 184 pacients, 132 foren clínicament diagnosticats com a malats d'Alzheimer, repartits a parts iguals en els dos grups lingüístics.
En la comparació entre els dos grups cal tenir presents tota una sèrie de paràmetres clínics, així com el nivell educatiu i la història laboral de cadascú.
En línies generals els bilingües mostraven una edat mitjana d'aparició de símptomes quatre anys superior als monolingües (75 anys resp. 71 anys). La diferència corregida per altres factors encara seria més alta: els bilingües, immigrants de les dècades centrals del segle passat, van fer menys anys d'estudi i tenien un nivell d'ocupació inferior als monolingües, autòctons. Per evitar biaixos relacionats amb la immigració, els autors consideraren únicament els immigrants, dels quals hi havia 13 monolingües.
Les causes subjacents
Conèixer les causes d'aquesta diferència de quatre anys o superior és vital. Primer, perquè guanyar quatre anys a la demència senil té un impacte en la salut personal i familiar de cadascú gens menyspreable. I segon, perquè conèixer les causes (psicològiques, neurològiques, neuroquímiques, etc.) dels "beneficis" del bilingüisme ajuda a pensar en tractaments (farmacològics, psicològics, sociològics) de "prevenció".
Sembla que el bilingüisme (com d'altres activitats mentals addicionals) no impedeix que s'acumulin els danys neurològics que conduiran a la demència senil (dipòsits de plaques amiloides, etc.). Però sí fan que l'organisme toleri millor aquests danys, gràcies a una capacitat superior de reorganització neuronal (establiment de noves sinapsis).
Aprendre llengües i utilitzar-les té molts avantatges. Per desgràcia, la bilingüització de molts pobles ha conduït tard o d'hora a la monolingüització en la llengua dominant. I els pobles dominants del món són els que més tendeixen al monolingüisme: penseu en els xinesos mandarins, en els anglo-americans, en els francesos i... en els espanyols (ja sabeu: alló de “es que si no hablan sólo castellano los niños se lian”). En mans de qui estem!!!
L'Ellen Bialystok Foundation de Toronto, des de fa una colla d'anys estudia l'impacte del bilingüisme en diferents funcions cognitives i en neuropatologies. En línies generals, Bialystok considera que parlar habitualment més d'una llengua estimula un seguit de funcions cerebrals. Aquestes estimulacions potser explicarien els resultats del seu darrer
Monolingües i bilingües de Toronto
L'estudi en qüestió l'ha realitzat en col•laboració amb Fergus Craik i Morris Freedman. En total els autors han analitzat un grup de 184 persones grans que havien acudit al metge per diferents problemes cognitius (sobretot pèrdues de memòria, d'atenció).
De les 184 persones, 91 eren monolingües i 93 eren bilingües. El bilingüisme a Toronto és bàsicament el producte de la immigració. Així entre els 93 bilingües, trobem 20 polonesos, 13 judeo-alemanys, 12 alemanys, 8 romanesos, 7 hongaresos, etc. Dels 184 pacients, 132 foren clínicament diagnosticats com a malats d'Alzheimer, repartits a parts iguals en els dos grups lingüístics.
En la comparació entre els dos grups cal tenir presents tota una sèrie de paràmetres clínics, així com el nivell educatiu i la història laboral de cadascú.
En línies generals els bilingües mostraven una edat mitjana d'aparició de símptomes quatre anys superior als monolingües (75 anys resp. 71 anys). La diferència corregida per altres factors encara seria més alta: els bilingües, immigrants de les dècades centrals del segle passat, van fer menys anys d'estudi i tenien un nivell d'ocupació inferior als monolingües, autòctons. Per evitar biaixos relacionats amb la immigració, els autors consideraren únicament els immigrants, dels quals hi havia 13 monolingües.
Les causes subjacents
Conèixer les causes d'aquesta diferència de quatre anys o superior és vital. Primer, perquè guanyar quatre anys a la demència senil té un impacte en la salut personal i familiar de cadascú gens menyspreable. I segon, perquè conèixer les causes (psicològiques, neurològiques, neuroquímiques, etc.) dels "beneficis" del bilingüisme ajuda a pensar en tractaments (farmacològics, psicològics, sociològics) de "prevenció".
Sembla que el bilingüisme (com d'altres activitats mentals addicionals) no impedeix que s'acumulin els danys neurològics que conduiran a la demència senil (dipòsits de plaques amiloides, etc.). Però sí fan que l'organisme toleri millor aquests danys, gràcies a una capacitat superior de reorganització neuronal (establiment de noves sinapsis).
Aprendre llengües i utilitzar-les té molts avantatges. Per desgràcia, la bilingüització de molts pobles ha conduït tard o d'hora a la monolingüització en la llengua dominant. I els pobles dominants del món són els que més tendeixen al monolingüisme: penseu en els xinesos mandarins, en els anglo-americans, en els francesos i... en els espanyols (ja sabeu: alló de “es que si no hablan sólo castellano los niños se lian”). En mans de qui estem!!!
martes, 29 de noviembre de 2011
CRISIS? WHAT CRISIS?
SPLENDOR IN THE GRASS (CHAPTER 2)
He volgut fer un homenatge al Kazan, al subtitol, ara que fá 30 anys de la malahurada mort de Natalie.
Vinc del dentista, caminant per l'acera de nùmeros impars de Blasco Ibañez...i no comprenc res. Entre les travesseres de R.Llull i Clariano hi ha una sucessió de bars open air. Al anar al terrible tramit de Assumpta (la dentista) totes les terrasses están repletes de casadetes del Barri de Sant Josep amb taules a rebosar de xocolatas, cafes en llet i tot tipus de bollería. Al tornar les mares a.m. han desaparegut (sols son les 10:30) i ara una barreja de gent de totes les edats: estudiants i gent lletrada, jubilats, erasmus amb samarreta, yuppies i tota mena de descamissats omplin les taules i el cafés donen pas a tapes, carajillos, camparis, entrepans en taules repletes de Winstons, Marlboros, i tota mena de smart phones d´ultima generació (tablets, androids de google, Iphones de Apple...) i tot açó passa mentre els mitjans no paren de dir que no hi ha un duro i, a mas a mas, som al pelotó dels burros junt a potències econòmiques com Murcia i Castella la Manxa...
Algú pot dir-me que está passant?
Com diu l'àmic Xavi Castillo aixó hi ha que averiguar-ho, xe veriueo !!!
He volgut fer un homenatge al Kazan, al subtitol, ara que fá 30 anys de la malahurada mort de Natalie.
Vinc del dentista, caminant per l'acera de nùmeros impars de Blasco Ibañez...i no comprenc res. Entre les travesseres de R.Llull i Clariano hi ha una sucessió de bars open air. Al anar al terrible tramit de Assumpta (la dentista) totes les terrasses están repletes de casadetes del Barri de Sant Josep amb taules a rebosar de xocolatas, cafes en llet i tot tipus de bollería. Al tornar les mares a.m. han desaparegut (sols son les 10:30) i ara una barreja de gent de totes les edats: estudiants i gent lletrada, jubilats, erasmus amb samarreta, yuppies i tota mena de descamissats omplin les taules i el cafés donen pas a tapes, carajillos, camparis, entrepans en taules repletes de Winstons, Marlboros, i tota mena de smart phones d´ultima generació (tablets, androids de google, Iphones de Apple...) i tot açó passa mentre els mitjans no paren de dir que no hi ha un duro i, a mas a mas, som al pelotó dels burros junt a potències econòmiques com Murcia i Castella la Manxa...
Algú pot dir-me que está passant?
Com diu l'àmic Xavi Castillo aixó hi ha que averiguar-ho, xe veriueo !!!
Etiquetas:
From lost to the river?. José Pascual Olmos
lunes, 28 de noviembre de 2011
ALS AMICS:
"Un amigo es alguien que lo sabe todo de ti, y sin embargo sigue siendo tu amigo". La frase parece cursi pero, en todo caso, cierta; y no es mia, creo que la pronuncia Kurt Cobain en uno de sus poemas-canciones que compuso en su época grunge, allá en la depresiva Seattle. Esta sí lo es:
Los amigos son esos HERMANOS que sí has elegido.
Bó, ahí els teniu. Quaranta cinc anys després seguim botant:
Los amigos son esos HERMANOS que sí has elegido.
Bó, ahí els teniu. Quaranta cinc anys després seguim botant:
viernes, 18 de noviembre de 2011
NATALIE: ESPLENDOR EN LA HIERBA (#Click here)
30 AÑOS SIN ELLA
"Aunque mis ojos ya no puedan ver ese puro destello que en mi juventud me deslumbraba, aunque ya nada pueda devolver la hora del esplendor en la hierba, de la gloria en las flores, no hay que afligirse, porque la belleza siempre subsiste en el recuerdo"
A Natalie Wood (nacida:Natalia Nikolaevna Zakharenko), in memoriam (18/11/1981-18/11/2011)
Etiquetas:
Poema de: William Wordsworth
jueves, 17 de noviembre de 2011
SOM ELS MILLORS
'FINANCIAL TIMES': La Comunidad Valenciana ilustra los "peores síntomas"
El diario conservador británico Financial Times dedicó ayer un amplio artículo de análisis a la situación de España ante las elecciones generales del domingo que apunta a la Comunidad Valenciana como ejemplo de los problemas que tendrá que afrontar el futuro presidente del Gobierno. "Para entender qué fue mal y el calibre de los retos que afrontará un nuevo Gobierno vale la pena examinar la región mediterránea de Valencia. La Comunidad Valenciana ilustra muchos de los peores síntomas de las dolencias económicas de España", afirma el redactor del Financial Times.
"En los años previos a la caída del mercado en 2007, los promotores construyeron decenas de miles de casas y apartamentos turísticos, sembrando grandiosos proyectos de infraestructuras, absorbiendo trabajadores inmigrantes y expulsando a los adolescentes de las escuelas para asumir empleos bien pagados en las obras. Eran los años que parecían confirmar el rango de España como una nación desarrollada cuyo nivel de vida finalmente se equipaba con el de sus socios europeos".
El analista comenta que, "al menos", los sucesivos Gobiernos centrales de España aprovecharon los fondos europeos y el crédito fácil desde el norte de Europa para construir "carreteras y ferrocarriles que servirán al país durante décadas, pero volvieron la vista ante las locuras de un mercado de la construcción sobrecalentado".
"Valencia sufre ahora los efectos combinados de la explosión de la burbuja inmobiliaria y de la crisis de la deuda soberana inmediatamente posterior. Uno de cada cuatro valencianos en edad laboral está en el paro y para los menores de 25 el número se eleva a uno de cada dos. Las empresas que aprovecharon la bonanza de la construcción han sufrido un severo estacazo. Más de 130.000 nuevas viviendas están vacías. Dos de los bancos regionales se hunden bajo el peso de créditos fallidos. Banco CAM, la antigua Caja del Mediterráneo, ha sido rescatado con 2.800 millones de euros de los contribuyentes y su directora general, despedida por el fondo del banco regulador. Y el Banco de Valencia, una entidad cotizada, podría necesitar otro rescate".
El analista concluye: "Para los que no están familiarizados con la geografía política de España podría parecer obvio que el señor Rajoy y el PP constituyen el equipo adecuado para barrer las políticas y prácticas que fracasaron de forma flagrante en Valencia bajo el Gobierno de los socialistas en Madrid. Pero no es tan sencillo: El PP gobernó la Comunidad Valenciana desde 1995...".
'-----------------------------
PS: Sembla com si el FINACIAL ens hagués llegit el passat 09/11/2011
Etiquetas:
Del País 17/11/11; València
miércoles, 9 de noviembre de 2011
NOVES GLORIES A... "MADRIZ"
He volgut parodiar el títol del meravellós assaig del amic V.Flor perquè és el que millor reflexa la situació financiera del nostre paíset. Mirant les xifres macro i micro econòmiques d’ara cal preguntar-se que li ha passat a l’antiga tercera potència regional d’Espanya. Doncs bé, fem una visió general dels anys inmediats al zaplanisme i posterior desfeta inmo-golf-campsista.
Els que treballavem i vivíem ací ens trobavem una terra que ocupava el tercer lloc en el ranking del PIB. (Catalunya i Euzcadi anavent tornant-se al primer lloc tot i depenent del volum de les seues exports anuals. Navarra encara no havia pujat cap escaló, com ha passat després gràcies a la seua insolidaritat (ells no pateixen res paregut al “cupo” basc). Els demés estaven més enrere, incloent Balears, Rioja etc.
La nostra agricultura ja iniciava la decadència actual, però teníem un prometedor mercat de futurs. La energia prometia liberalitzar-se, existia un projecte de futurs de la llum i d’energies renovables.
Les dues caixes valencianes eren l’orgull financer valencià i ocupaven el tercer i quart lloc de les caixes de l’Estat, a més a més les dues seus socials respectives estaven en la Comunitat (CAM a Alacant, Bancaixa a València). Açò és quelcom fonamental: les seus socials reporten ingressos fiscals, prestigi, sous alts. El teixit industrial era variat: ceràmica, joguines, sabates, mobles. També dos gegants multinacionals, IBM (líder tecnològic) al Camp de Turia, FORD (líder d’automoció) a Almussafes creaven decenes de millers de llocs de treball directes i indirectes. En Almussafes es va fer un Cluster del automòbil i el molt honorable prometia en una visita a Michigan, acompanyat per una troika de consellers, portar a València la seu social de Ford España. El Banc de València era la joia de la corona, el seu accionariat estava format per un grapat de famílies valencianes (patriotes?) de “rancio abolengo”: Els Soriano, els Lladró, els Roig. Terra Mítica ("el mejor parque de atracciones del mundo", Zaplana dixit) seria “la envidia de Europa”; fins i tot, deien que l’AVE arribaria a les seues portes. Calatrava faria a la Ciutat de les Ciències “la torre más alta de Europa”. Que ha passat des d’aleshores?
Tots ho sabeu: el mercat de futurs del cítric ha estat un fracàs total, ja no existeix. Del mercat de la energia ja ni es parla. La abans tercera CA ocupa ara el lloc 12 en renda per càpita( ens han passat: Balears, Navarra, Cantabria, Rioja, Aragó… i “potències”, qui ho anava a dir, com Castilla León. La Cam està en quebra tècnica. Bancaixa ha estat engolida per Caja Madrid (Madrid, sempre Madrid) i la seu de Bankia està en la capital del imperio. IBM se'ns ha anat. Terra Mítica és una ruïna i, el que és pitjor, ha arrosegat la CAM (que injectava diners a mansalva) en la seua caiguda. El gratacel de Calatrava no ha arribat a fer-se, això si l’arquitecte ha cobrat 15 milions d’euros pel disseny (per cert el fiscal diu que açò és “despilfarro”, però no “corrupción”). El Banc de València haurà de ser intervingut (Bankia sols baralla dues possibilitats: malvendre’l o passarli-lo al FROB. La seu social de la FORD està en…Alcobendas !!!
EPILOG: Això si, es va molt ràpid a Madriz, “se han estrechado los lazos con Murcia” (un tren cada mitja hora des d’Alacant, quatre carreteres per anar a Cartagena,incloent una autovía gratuïta )…mentre tant el corredor mediterrani (recomenat per la UE, pel col•legi d’ecomomistes...per tothom, espera,). Tarragona i Castelló (dues economies complementàries) es donen l’esquena i per anar en transport públic a Cambrils, a Salou, a Tortosa, a l’Ametlla per a veure els amics i familiars profes que viuen i treballen allí (ací no poden) he d'esperar un tren al dia que surt a les 17:30...
viernes, 4 de noviembre de 2011
GEORGE ------>#click here
MAS SOBRE EL BEATLE INVISIBLE
La naturaleza es caprichosa, bien lo sabemos en los últimos tiempos. Inundaciones, sequias, terremotos y/o maremotos nos sorprenden a diario. Desastres naturales que afectan nuestras vidas cotidianas, a veces de sobrenatural manera y de ocasiones en las cosas mas simples o intrascendentes.
Así fue, el terremoto de Los Ángeles en 1994 hizo que Vic Garbarini- periodista que ya había entrevistado por separado a todos los ex-Beatles- extraviase las cintas de su entrevista a George Harrison.
Fue a finales del Noventa y Dos, durante la promoción del álbum en directo, “Live in Japan” (la gira de George con Eric Clapton por el país nipón en el 91) y las cintas tardaron 8 años en ser recuperadas y publicadas.
Hoy, quiero rescatar esta entrevista perdida convirtiéndola en un videoblog, cuyas imágenes den un aporte esencial a lo que el Beatle Invisible (como lo llamó John en la Rolling Stone) atestiguó a Vic Garbarini hace casi 20 años.
Esta es La Entrevista Perdida: (notas del amigo W. Quijal entre paréntesis:
www.lagramoladekeith.com/?p=5239
La naturaleza es caprichosa, bien lo sabemos en los últimos tiempos. Inundaciones, sequias, terremotos y/o maremotos nos sorprenden a diario. Desastres naturales que afectan nuestras vidas cotidianas, a veces de sobrenatural manera y de ocasiones en las cosas mas simples o intrascendentes.
Así fue, el terremoto de Los Ángeles en 1994 hizo que Vic Garbarini- periodista que ya había entrevistado por separado a todos los ex-Beatles- extraviase las cintas de su entrevista a George Harrison.
Fue a finales del Noventa y Dos, durante la promoción del álbum en directo, “Live in Japan” (la gira de George con Eric Clapton por el país nipón en el 91) y las cintas tardaron 8 años en ser recuperadas y publicadas.
Hoy, quiero rescatar esta entrevista perdida convirtiéndola en un videoblog, cuyas imágenes den un aporte esencial a lo que el Beatle Invisible (como lo llamó John en la Rolling Stone) atestiguó a Vic Garbarini hace casi 20 años.
Esta es La Entrevista Perdida: (notas del amigo W. Quijal entre paréntesis:
www.lagramoladekeith.com/?p=5239
jueves, 6 de octubre de 2011
STANDARD & POOR'S (un altra volta)
Austràlia seu l'agència a la banqueta
Està acusada d'haver induït a comprar bonos-fem a 13 ajuntaments del país.
Standard & Poor s'asseu des d'aquest dimarts_04_10 al banc dels acusats a Sydney, on un tribunal federal els jutja per haver fet perdre milions de dòlars a diversos ajuntaments australians en la crisi financera del 2008. Les alcaldies de 13 municipis de l'estat de Nova Gal·les del Sud i una asseguradora acusen el braç britànic de Standard & Poor d'haver-los induït a comprar bonos-fem que tenien la màxima classificació el 2006(AAA),i dels que asseguraven llavors que tenien més d'un 99% de possibilitats de beneficis. Dos anys més tard, la inversió s'havia desvalorat un 90 per cent (!!!).
Han tornat a fallar: igual que quan van qualificar a Lehman Brothers, fa ja 3 anys, amb AAA una setmaneta sols abans de que el macro bancs d'inversions quebrara
Els demandants asseguren que en l'operació van perdre més de 10.824.000 d'euros en els bonos de titulació de deute de proporció constant (CPDO) que els havien aconsellat. La querella exigeix a l'agència i al banc ABN Ambro, entitat que va emetre els títols, la devolució de les pèrdues.
El que deiem sempre: a la fí serán els mateixos anglosaxons (el govern federal USA; o ara Australia) els que desenmascararàn aquesta quadrilla de pirates.
A que esperen les nostres autoritats monetaries de Bruseles per a crear una Agencia Oficial de Qualificació abans que el "big three" es carreguen algún país mes?
Està acusada d'haver induït a comprar bonos-fem a 13 ajuntaments del país.
Standard & Poor s'asseu des d'aquest dimarts_04_10 al banc dels acusats a Sydney, on un tribunal federal els jutja per haver fet perdre milions de dòlars a diversos ajuntaments australians en la crisi financera del 2008. Les alcaldies de 13 municipis de l'estat de Nova Gal·les del Sud i una asseguradora acusen el braç britànic de Standard & Poor d'haver-los induït a comprar bonos-fem que tenien la màxima classificació el 2006(AAA),i dels que asseguraven llavors que tenien més d'un 99% de possibilitats de beneficis. Dos anys més tard, la inversió s'havia desvalorat un 90 per cent (!!!).
Han tornat a fallar: igual que quan van qualificar a Lehman Brothers, fa ja 3 anys, amb AAA una setmaneta sols abans de que el macro bancs d'inversions quebrara
Els demandants asseguren que en l'operació van perdre més de 10.824.000 d'euros en els bonos de titulació de deute de proporció constant (CPDO) que els havien aconsellat. La querella exigeix a l'agència i al banc ABN Ambro, entitat que va emetre els títols, la devolució de les pèrdues.
El que deiem sempre: a la fí serán els mateixos anglosaxons (el govern federal USA; o ara Australia) els que desenmascararàn aquesta quadrilla de pirates.
A que esperen les nostres autoritats monetaries de Bruseles per a crear una Agencia Oficial de Qualificació abans que el "big three" es carreguen algún país mes?
miércoles, 5 de octubre de 2011
Dr NO: the first James Bond fils is released (05/10/1962)
THIS DAY IN HISTORY
Dr. No (1962), starring Sean Connery, is the first James Bond film. Based on the 1958 Ian Fleming novel of the same name, it was adapted by Richard Maibaum, Johanna Harwood, and Berkely Mather. The film was directed by Terence Young, and produced by Harry Saltzman and Albert R. Broccoli, a partnership that would continue until 1975.
In the film, James Bond is sent to Jamaica on an investigation into the death of a fellow British agent. The murder trail leads him to the underground base of Dr. Julius No, who is plotting to disrupt an early American manned space launch with a radio beam weapon. Although the first of the Bond books to be made into a film, Dr. No wasn't the first of Fleming's novels, Casino Royale being the debut for the character. Consequently, the film does not depict Bond earning his Double-0 status, which grants him a licence to kill; instead, it presents Bond as a seasoned veteran, and even makes a few references to threads from earlier books, such as M mentioning that Bond's current gun gave him problems, before presenting him with his more well known Walther PPK.
Dr. No was produced with a low budget, but was a financial success, leading to a series of films that continues to this day. Dr. No also launched a successful genre of "secret agent" films that flourished in the 1960s. Many of the iconic aspects of a typical James Bond film were established in Dr. No, beginning with what is known as the gun barrel sequence. The film begins with an introduction to the character through the view of a gun barrel, and a highly stylized main title sequence, both created by Maurice Binder. In his work on film, production designer Ken Adam established a unique and expansive visual style that is the hallmark of the Bond film series. And, by the way, talking on 'visual styles': in this film we saw a Ursula Andress pretiest than ever.
Dr. No (1962), starring Sean Connery, is the first James Bond film. Based on the 1958 Ian Fleming novel of the same name, it was adapted by Richard Maibaum, Johanna Harwood, and Berkely Mather. The film was directed by Terence Young, and produced by Harry Saltzman and Albert R. Broccoli, a partnership that would continue until 1975.
In the film, James Bond is sent to Jamaica on an investigation into the death of a fellow British agent. The murder trail leads him to the underground base of Dr. Julius No, who is plotting to disrupt an early American manned space launch with a radio beam weapon. Although the first of the Bond books to be made into a film, Dr. No wasn't the first of Fleming's novels, Casino Royale being the debut for the character. Consequently, the film does not depict Bond earning his Double-0 status, which grants him a licence to kill; instead, it presents Bond as a seasoned veteran, and even makes a few references to threads from earlier books, such as M mentioning that Bond's current gun gave him problems, before presenting him with his more well known Walther PPK.
Dr. No was produced with a low budget, but was a financial success, leading to a series of films that continues to this day. Dr. No also launched a successful genre of "secret agent" films that flourished in the 1960s. Many of the iconic aspects of a typical James Bond film were established in Dr. No, beginning with what is known as the gun barrel sequence. The film begins with an introduction to the character through the view of a gun barrel, and a highly stylized main title sequence, both created by Maurice Binder. In his work on film, production designer Ken Adam established a unique and expansive visual style that is the hallmark of the Bond film series. And, by the way, talking on 'visual styles': in this film we saw a Ursula Andress pretiest than ever.
martes, 4 de octubre de 2011
Ni la pluja ni els caçadors impedixen a AE-Agró gaudir del Dia Mundial de les Aus a Almenara
La visita als Estanys i la Marjal per a contemplar aus va estar marcada pels preparatius de la nova temporada de caça
Amb motiu del Dia Mundial de les Aus, els col·lectius comarcals d’Acció Ecologista-Agró de La Plana i del Camp de Morvedre organitzaren el passat dissabte 1 d’octubre una visita guiada pels Estanys i la Marjal d’Almenara. L’objectiu era contemplar a les aus durant el capvespre, a més a més de gaudir d’esta zona humida tan vinculada a l’organització ecologista. Tanmateix, primer el mal oratge i després els caçadors quasi desbaraten l’excursió. Afortunadament, l’activitat es va poder realitzar i els participants es van anar a casa amb un espectacular capvespre de record.Un grup de valents dels col·lectius comarcals d’Acció Ecologista-Agró La Plana i Camp de Morvedre van desafiar dissabte per la vesprada al mal oratge i van celebrar el Dia Mundial de les Aus als Estanys i la Marjal d’Almenara. A les 18:00 hores aproximadament es van reunir a la zona recreativa dels Estanys per a gaudir d’un passeig per esta zona humida i contemplar a les aus durant la posta del Sol. Durant l’excursió, a més a més dels Estanys, el grup visità la Penya, les runes de la Casa de les Comportes i el Mirador dels Petxinots, on finalitzà la celebració del Dia Mundial de les Aus amb un espectacular capvespre.
A més a més de la preciosa posta del Sol, els participants a l’activitat gaudiren també amb la presència d’algunes aus. Collverds (Anas platyrhynchos), siverts (Netta rufina), garsetes blanques (Egretta garzetta), fotges (Fulica atra), galls de canyar (porphyrio porphyrio) i polles d’aigua (Gallinula chloropus) es van sumar a la celebració del Dia Mundial de les Aus i van fer les delícies dels més menuts i dels no tan menuts. Però, la seua observació es va vore condicionada i minvada pel la presència dels caçadors, que actualment estan preparant les xoques per a l’inici de la temporada de caça a la Marjal d’Almenara.
Fets com els del passat dissabte plantegen de nou el debat sobre com comptabilitzar els usos dels Estanys i la Marjal d’Almenara, una zona humida protegida com a Zona d’Especial Protecció d’Aus (ZEPA) i Lloc d’Interés Comunitari (LIC), però on es continua permetent la caça, a diferència d’altres zones humides com per exemple la Marjal dels Moros. I és que la caça no sols implica la mort d’aus, sinó que a més a més condiciona l’ús públic i les visites a la Marjal d’Almenara, ja que, com va ocórrer enguany durant la celebració del Dia Mundial de les Aus, es priva als visitants de disfrutar completament i amb tranquil·litat de la rica avifauna d’esta zona humida protegida.
Amb motiu del Dia Mundial de les Aus, els col·lectius comarcals d’Acció Ecologista-Agró de La Plana i del Camp de Morvedre organitzaren el passat dissabte 1 d’octubre una visita guiada pels Estanys i la Marjal d’Almenara. L’objectiu era contemplar a les aus durant el capvespre, a més a més de gaudir d’esta zona humida tan vinculada a l’organització ecologista. Tanmateix, primer el mal oratge i després els caçadors quasi desbaraten l’excursió. Afortunadament, l’activitat es va poder realitzar i els participants es van anar a casa amb un espectacular capvespre de record.Un grup de valents dels col·lectius comarcals d’Acció Ecologista-Agró La Plana i Camp de Morvedre van desafiar dissabte per la vesprada al mal oratge i van celebrar el Dia Mundial de les Aus als Estanys i la Marjal d’Almenara. A les 18:00 hores aproximadament es van reunir a la zona recreativa dels Estanys per a gaudir d’un passeig per esta zona humida i contemplar a les aus durant la posta del Sol. Durant l’excursió, a més a més dels Estanys, el grup visità la Penya, les runes de la Casa de les Comportes i el Mirador dels Petxinots, on finalitzà la celebració del Dia Mundial de les Aus amb un espectacular capvespre.
A més a més de la preciosa posta del Sol, els participants a l’activitat gaudiren també amb la presència d’algunes aus. Collverds (Anas platyrhynchos), siverts (Netta rufina), garsetes blanques (Egretta garzetta), fotges (Fulica atra), galls de canyar (porphyrio porphyrio) i polles d’aigua (Gallinula chloropus) es van sumar a la celebració del Dia Mundial de les Aus i van fer les delícies dels més menuts i dels no tan menuts. Però, la seua observació es va vore condicionada i minvada pel la presència dels caçadors, que actualment estan preparant les xoques per a l’inici de la temporada de caça a la Marjal d’Almenara.
Fets com els del passat dissabte plantegen de nou el debat sobre com comptabilitzar els usos dels Estanys i la Marjal d’Almenara, una zona humida protegida com a Zona d’Especial Protecció d’Aus (ZEPA) i Lloc d’Interés Comunitari (LIC), però on es continua permetent la caça, a diferència d’altres zones humides com per exemple la Marjal dels Moros. I és que la caça no sols implica la mort d’aus, sinó que a més a més condiciona l’ús públic i les visites a la Marjal d’Almenara, ja que, com va ocórrer enguany durant la celebració del Dia Mundial de les Aus, es priva als visitants de disfrutar completament i amb tranquil·litat de la rica avifauna d’esta zona humida protegida.
Etiquetas:
D'Acció Ecologista Agró
lunes, 3 de octubre de 2011
Asesinados en España cuatro millones de cantantes al año
¿Lo habéis notado? La llegada del otoño coincide con la llegada del silencio al campo, y seguramente por eso nos pone tan tristes esta recién estrenada estación.
Los pájaros cantores, que tantas alegrías de espíritu nos han dado durante la primavera y el verano, han enmudecido. O están camino de África o se han quedado como invernantes, pero sin la imperiosa necesidad de criar ya no malgastan energías en maravillosos trinos. Yo al menos los echo de menos.
Sin embargo, de acuerdo con la particular percepción de algunos supuestos amantes de la naturaleza, esta época es ideal para dar rienda suelta a sus instintos más primitivos, los de capturar, enjaular, matar y comerse millones de pajaritos.
Sólo en España se calcula que cada año mueren con técnicas ilegales de caza más de cuatro millones de aves, cuatro millones de excepcionales cantantes asesinados sin razón. La mayoría son petirrojos y currucas cuidados con primor en el norte de Europa, que cuando llegan a nuestro solar patrio se encuentran con pegamentos, redes, escopetas de balines y cepos especialmente diseñados para saciar nuestras ansias gastronómicas. Con jilgueros y pardillos la situación es diferente. Se autoriza su captura por decenas de miles para abastecer esa extraña tradición ornitológica de enjaularlos para disfrutar de su canto en la terraza de un piso. Una actividad incontrolada pues prácticamente ningún agente supervisa el respeto a los cupos máximos, la captura de otras especies, de jóvenes y hembras, ni si al final muchos acabarán en la sartén.
Todas estas prácticas son contrarias a la normativa europea y estatal, pero las administraciones autonómicas gustan de hacer la vista gorda por eso de llevarse bien con sus electores más primitivos.
Por suerte (y por cultura) cada vez son menos los matadores y encarceladores de pájaros. También porque hay asociaciones como SEO/BirdLife empeñadas en acabar con estas salvajadas en los tribunales, pero especialmente en la calle. Organizando actos de exaltación de las aves en libertad, como el amplio programa que este fin de semana se desarrollará en toda España con motivo de la celebración del Día de las Aves.
Una ocasión perfecta para acercarnos a estos hermosos animales con prismáticos. Porque como recuerda el lema de esta edición, “nacieron para volar libres”.
—
Cesar Javier Palacios (20M.29/09)
Etiquetas:
Posted by J.Olmos
viernes, 16 de septiembre de 2011
LEHMAN BROTHERS, TERCER ANIVERSARI
TRES ANYS DESPRÉS. TRES ANYS CONTINUATS DE DESASTRES ECONOMICS I NO EM APRÉS RES:
Impunitat podria ser la paraula. Tres anys després de protagonitzar la major fallida de la història financera dels Estats Units i del mon occidental, el banc d'inversió Lehman Brothers encara no ha començat a pagar als seus acreedors ni s'ha vist inquietat per cap investigació seriosa del Govern nord-americà i ha aconseguit blindar la seva cúpula directiva de qualsevol responsabilitat. Avuí es compleix el tercer aniversari del col.lapse d'u dels pilars de Wall Street, l'esdeveniment que va desencadenar la crisi creditícia actual. En haver-se acollit a la llei de fallides nord-americà (Chapter 11), la firma ha aconseguit estalviar molts pleits per mala praxi de la seva activitat. Tot i això, Lehman Brothers segueix prolongant la seva existència en unes batalles legals que durarán anys. Mentre tant ens ha contagiat a tots.
En el tribunal de Manhattan que gestiona la fallida, comença a aclarir el terreny perquè s'aprove un pla d'indemnització de 65.000 milions de dòlars (uns 47.100 milions d'euros). Si tira endavant aquesta mesura a finals d'aquest any, com de moment està previst, l'entitat podria començar a reemborsar als seus 110.000 creditors a la primera meitat de 2012. La indemnització, però, és una petita part del forat. En el moment del col.lapse s'estimava que el valor de la empresa rondava els 639.000 milions de dòlars (463.000 milions d'euros).
Els exdirectius del banc son ara consellers de altres empreses Sony, Citigroup...)i no pasa res. Ací ningú asumeix responsabilitats
Mentre tant el govern nordamericá continua injectat diners publics al sistema. Qui ho anava a dir: els paladins del laissex faire, laissez passer administrant corporacions privades gegants, com la esmentada Lehman; o,sense anar mes lluny General Motors (també adherida al Chapter 11)
I les agencies? que feien mentre tant eixos borinots, eixos bandidos financers?: doncs el tres pirates (Standard & Poors, Moody's y Fitch), els mateixos que han esfonçat Grècia i han estat apunt d'efonçar a natros, calificaven a Lehman amb AAA (la nota màxima).Son llestos, oi?
Ara el govern de Obama vol investigar als de Standard perque ha baixat la nota del deute soberá USA de AAA a AAB...donc ara sí, veritat?...ara si que us preocupen els pirates
----------------------------------
Voleu que juguen a traduir del anglés el nom de les tres Super Agencies de Qualificació?. Bo, ho farem un altre dia...pero es quelcom molt, molt divertit...
lunes, 12 de septiembre de 2011
A LA CALA PEPO
SETEMBRE
Només quedes tu. Ja se’n han anat tots: el joves que feien pesca esportiva entre la cala i el petit indret de Pepo 2; els russos que han arribat enguany per primera vegada i et visiten alguna estona entre tants viatges al Corty de Tarragona i al ‘anfitreatrere’, com diuen ells; ja no i son ni Arnau ni Jordá; ni la senyora de ‘Granà’ amb el seu barret roig. Ja se’n ha anat Rosa, la profe de biología de Lleida, incansable buscant pops i altres cefalopods mentre fa snorkel. Tampoc estan ja els cercadors d’ulls de Santa Llucia; ni els pagesos de Gandesa; ni les lesbianes que s’amagaven sota el xicotet túnel para abraçar-se; ni les dos lesbianes mes majors que assajaven de provocar sense èxit, ignorant que la seua forma d’estimar-se ja la practicaven les gregues d’ací fa gairebé 2400 anys; ni el homosexual freaki del monyo pintat de grog que tractava de lligar sense cap èxit; ni Ariadna Gil i els seus fills; ni el propietari del xicotet merendero...i tampoc estan les dos profes de Francès, sempre somrients i que, com altres anys, tant han gaudit de la Cala. Només quedes tu i les teues roques daurades i eixa barreja d’olors a algues i timó a brea i romaní, al Mediterrani de sempre. Els mateixos olors que abans sentiren ibers, romans, teutons, sarraïns, arabs, catalans-aragonessos, francesos napoleònics, carlins navarresos i, fins i tot, els bàrbars que pujaren des d’el Ebre ara fa exactament 73 envaint-te d’odi i pólvora.
Només quedes tu...
viernes, 9 de septiembre de 2011
QUE MAL PARLEN CASTELLÁ ELS CASTELLANS!
La xafugó de finals d'Agost es dona un respir: good news!. Pero en contrapartida, s'apropa una negror que ens impedeix anar a la caleta, així que fique la TV per primera vegada des de finals de Juny. El vent que puja des de la ribera del Ebre fá que la majoria de canals de la graella del TDT apareguen sense senyal. La TV-fem per antonomasia es una de les poques que es poden vore: surt una anomenada co-presentadora que diu que "su marido LA PEGABA todos los dias", mentre un company-paparazzi calb confirma que es de veres: "resulta DE QUE me lo dijo el dia que vino de VALLADOLIZ, estando sentada aquí DETRAS MIA". Destrossen continuament el seu unic idioma: laismos, dequeismos, loismos...no es priven de res. Faig zapping cercant quelcom mes seriós: TV's públiques, 24 hores, de la uno: el de esports diu que "ese fichaje ja me SABIA a mi a chamusquina". No coneixia jo que la "chamusquina" es menjava, creía que sols s'olorava...A3, mes noticies, una presentadora diu que: "todo parece indicar que el incendio de Orense fue PROVOCADO (Sic)". Algú de vosaltres pot dir-me d'algún incendi que no haja estat provocat? (per llamps, per algún llaurador irresponsable, per piròmans...).Pot ser la xicona inculta es refería a que l'incendi "fue intencionado", supose. Pobra gent, una sola llengua i no saben parlar-la.
miércoles, 7 de septiembre de 2011
CORTAZAR
No vam poder conectar-nos el passat dia 26, el del seu aniversari. Li farem els dos homenatges millors que es poden fer: rellegir-lo, visitar-lo. No Rayuela, millor El perseguidor y otros cuentos de cine. Tornar a llegir quelcom del que vas gaudir fa anys produeix sorpreses. Avuí m'agrada menys El Perseguidor i mes Las babas del diablo, i mes encara Los buenos servicios, en la que es va inspirar Claude Chabrol per a filmar la mítica Monsieur Bébé; i m'agrada moltissim La autopista del sur (caldría tornar a vore Week-end, Jean Luc Godard-1967-). Vam visitar la seua tomba, en Montparnase, no masa lluny del café de Flore, el seu refugi de tertulies literaries. Li vam ficar una flor roja a ell i una groga a Rayuela...vull dir: a Carol.
miércoles, 6 de julio de 2011
La presentación del ensayo "Noves glòries a Espanya" acaba en una tangana disuelta por la policía (click here)
NOVES GLORIES A ESPANYA
P. CERDÀ/T. DOMÍNGUEZ VALENCIA (Levante-EMV) Una veintena de miembros del Grup d'Acció Valencianista (GAV) boicoteó ayer la presentación del libro Noves glòries a Espanya, la radiografía sobre el blaverismo del profesor Vicent Flor, y lanzaron ejemplares de la obra, sillas y bolas de humo en la sala de la FNAC de Valencia que albergaba el acto. Después de unos treinta minutos de máxima tensión, la policía nacional llegó con cuatro furgones, obligó a los miembros del GAV a abandonar la sala y se llevó esposado con la manos por delante al expresidente de Coalició Valenciana, Juan García Sentandreu, que entraba al furgón policial con semblante serio y descolocado.
Según fuentes conocedoras de los hechos, los delitos de los que se le podría acusar son los de desórdenes públicos, injurias graves y desacato, entre otras razones por haber insultado al jefe del dispositivo policial. Al cierre de esta edición, Sentandreu permanecía en el Juzgado de Guardia después de haber solicitado el hábeas corpus cuando estaba en dependencias policiales, al entender que su detención era ilegal. Los agentes también identificaron, entre otros, al presidente del GAV, Manuel Latorre, y a los tres responsables de las juventudes de esta organización, así como a algunas históricas ties maries
Continua en: http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2011/07/06/sentandreu-sale-esposado-acto-gav-lanza-libros-sillas/821995.html
UN LLIBRE 'VOLADOR'
En plena presentació, els energumens de sempre començaren a tirar-nos llibres (previament robats) al cap. En vaig agafar ún abans de que aterrara en la meua orella dreta (ara el tinc al moble IKEA de llibres pendents de llegir just al costat de "una terra anomenada llibertat", de Follet-que curiòs, veritat?;fins i tot, Flor l'il va dedicar a Fina. després començaren a volar caires i coets (sols un ferit no greu-vam tindre sort ahir-). Haguera pogut costar una desgràcia. Aquests energumens feixistes son molts desgraciats: a mes de violents son analfabets i monolingües. La policia va tardar mes d'una hora en arrivar al FNAC-Forum i, com sempre, no va tractar massa mal els agressors. Com va dir Mònica: es molt lamentable que hi haja gent que es pose a llançar llibres als que no pensen com ells amb una total impunitat.
PS: quines coses pasen a principis de 1976, oi?...Ah no que som al 2011!!!
En que estaría jo pensant ???. Bo, un altre dia en parlarem del llibre.
miércoles, 22 de junio de 2011
VALÈNCIA: BUS TURISTIC
Ha sortit de la Plaça la Reina. Tot molt bé. Fresqueta dalt i aire acondicinat (feia falta) baix. Auriculars. Nou idiomes al abast. Tot bé. Es conectem. Explicació de la Plaça i es fica en marxa. Tot el centre i torna pel carrer la Pau per tal d’explicar la idiosincràcia d’aquest carrer (ú dels poquets que s’han Salvat de les animalades urbanístiques recents ). Mes tard lo de sempre: la Plaça 15-M, les Gran Vies …i una sucessió inacabable de topics, quelcom d’ells 7 ó 8 vegades repetit: eixampla, final del XIX, burgessía valenciana, barroc, rococó, modernisme, art-decó, mes modernisme,bous, neoclassic….etc. De sobte entrem al llit del Turia i una animalada de boutades, autocomplacència i mentides apareixen una darrere de l’altra: el millor aquarium del mon, el Palau de la Mùsica mes important d’Europa, el pont mes segur. Així tota l’estona. Fins que deixem l’Avinguda de França i entrem als poblats maritims. Ací el guia virtual deixa de parlar. Es veu que aquesta València no existeix : ni Isles Canaries, ni ‘Port Avenue’, menys encara el Cabanyal. Guía mut. No puc aguantar-me i comencé a explicar algunes coses en els idiomes dels guiris que, junt als xiaquets del institut, omplin el bus. Dic: "-estem atravessant ú dels barris mes pobres d’Espanya, ací l’atur es del 50%, áquesta área ha sortit en mes d’un programa a TV de casa vostra" (i.e: Callejeros, hidden Spain etc...) TVE, NBC, France 24h. RAI…; l’avinguda que tenen a l’esquerra va prompte a trasvessar aquest barri, que será derruït"-, es parle de l’antic edifici dels portuaris, tant degardat i on la policía no te collons d’entrar, droga, baralles…….així fins el final …alguns guiris em miren atonits, altres es riuen, jo també. Arrivem a las Arenas i, ara sí, el guia mut torna a parlar: hemos llegado al mar, we have reached the seaside, wir haben das Meer erreicht. Vergonya, valencians, vergonya !!!. Com diuen els xiquets del 15M: Fòrmula 1- Barris 0
jueves, 19 de mayo de 2011
PENYAGOLOSA
Es la muntannya màgica dels valencians. El dissabte passat aconseguirem pujar dalt del tot (als 1833 metres, encara no s'ho creem). Dues hores i mija d'escalada, malgrat la forta tormenta.
Per cert, algú sap com es diuen eixes floretes lila que hi ha per tot arreu ???.
martes, 10 de mayo de 2011
THIS DAY IN HISTORY
May-10th-1994
NELSON MANDELA
Born 18 July 1918 served as President of South Africa from 1994 to 1999, and was the first South African president to be elected in a fully representative democratic election. Before his presidency, Mandela was an anti-apartheid activist, and the leader of Umkhonto we Sizwe, the armed wing of the African National Congress (ANC). In 1962 he was arrested and convicted of sabotage and other charges, and sentenced to life in prison. Mandela served 27 years in prison, spending many of these years on Robben Island. Following his release from prison on 11 February 1990, Mandela led his party in the negotiations that led to multi-racial democracy in 1994. As president from 1994 to 1999, he frequently gave priority to reconciliation.
In South Africa, Mandela is often known as uTata Madiba, an honorary title adopted by elders of Mandela's clan.
Mandela has received more than 250 awards over four decades, including the 1993 Nobel Peace Prize
--------------------
For those which are pop music fans there is a mitic event: Hyde Park: July-8th-2008, honoring his 90th birthday; in the scenario: Queen, Annie Lennox, Leona Lewis, the Corrs, Shirley Bassey, Simple Minds.
NELSON MANDELA
Born 18 July 1918 served as President of South Africa from 1994 to 1999, and was the first South African president to be elected in a fully representative democratic election. Before his presidency, Mandela was an anti-apartheid activist, and the leader of Umkhonto we Sizwe, the armed wing of the African National Congress (ANC). In 1962 he was arrested and convicted of sabotage and other charges, and sentenced to life in prison. Mandela served 27 years in prison, spending many of these years on Robben Island. Following his release from prison on 11 February 1990, Mandela led his party in the negotiations that led to multi-racial democracy in 1994. As president from 1994 to 1999, he frequently gave priority to reconciliation.
In South Africa, Mandela is often known as uTata Madiba, an honorary title adopted by elders of Mandela's clan.
Mandela has received more than 250 awards over four decades, including the 1993 Nobel Peace Prize
--------------------
For those which are pop music fans there is a mitic event: Hyde Park: July-8th-2008, honoring his 90th birthday; in the scenario: Queen, Annie Lennox, Leona Lewis, the Corrs, Shirley Bassey, Simple Minds.
lunes, 2 de mayo de 2011
CAFE DE FLORE
El Cafè de Flore és un cafè-brasserie situat al número 172 del Boulevard Saint-Germain, a Saint-Germain-des-Prés, en el districte VI de París, en el mític ‘quartier latin'. Prop d'ací es trova el teatre Odeon, on els estudiants del maig francés, espolejats per Cohn-Bendit i inspirats per Sartre, iniciaren aquella ja llunyana revolta demanant-li imaginació al poder i buscant la platja sota els adoquins.
Ací Guillaume Apollinaire rebia els seus amics, entre ells Max Jacob, Louis Aragon i André Breton, i la sala es va convertir en el lloc de trobada preferit dels dadaistes i dels surrealistes. En els anys 30, la vida artística i intel·lectual de la capital encara girava al voltant dels barris de Montmartre i Montparnasse, però ja s'anava traslladant poc a poc cap al barri universitari de Saint-Germain-des-prés. El poeta Jacques Prévert i els seus amics del "Grup octubre", es reunien allà, igual que Léon-Paul Fargue, Georges Bataille i Raymond Queneau. Els pintors i escultors els segueixen: era freqüent veure allí a Picasso, André Derain, Ossip Zadkine i als germans Giacometti.
Desprès de la Segona Guerra Mundial, Boris Vian anima el lloc. El cafè era, a més a més, el lloc predilecte dels americans William Faulkner, Truman Capote i Lawrence Durrell, i també de renom membres del Partit Comunista Francès (PCF), com Louis Aragon i Marguerite Duras. En un gest de complicitat cap a ells, Paul Boubal crea llavors un partit fictici del qual tots els seus clients són socis, el "Pouilly Club de France" (PCF), del nom del vi blanc que més es servia. Eixe vi blanc encara existeix. Podem donar fé...
En els anys 60, els representants més il·lustres de la Nouvelle Vague i del món del cinema prenen el Flore. Els segueixen els grans dissenyadors de moda i famosos del món de la cançó. En els anys 70, el Cafè de Flore ja és un mite i és un dels llocs imprescindibles de la capital tant per als francesos com per als estrangers. Jim Morrison, cantant dels Doors el freqüentava tres setmanes abans de morir. El bó de Jim es va suïcidar a Paris “davant la impossibilitat de convertir-se en un poeta francés” (SIC..). De vegades la apocalíptica ‘The end’ en cara sona al bar tot i fent-li honor. Jim Está soterrat al cementeri del Père-Lachaise i no al de Montparnasse, junt a Sartre o al seu admirat Baudelaire (dommage!), com hagués estat el seu desig. A la seua tomba mai li manquen clavells rojos i blancs. Un altre asidu del Flore era Julio Cortazar, el precursor del boom sudamericà.
Volíem sentar-se al lloc on ho feia Julio, la primera taula sortint a l’esquerra però la taula estava ocupada i cançats d'esperar ens sentarem molt prop. Tornarem !
martes, 8 de marzo de 2011
A PEU PER LA MARJAL, DE BON MATÍ
Men' vaig a Peu...el camí fa una [lleugera] pujada...i a les vores hi han flors (tot i recordant el primer Serrat). En pocs llocs pots trovar quatre paisatges totalment diferents en sols 5 kmtres. Primer hi ha el Serredal (o el que queda d'ell); la part del terme mes pròxima a la mar; la del conreu d'hortalizes en la sorra, la del minifundisme de dibuix, la dels xicotets camps separats per files de baladres de flors roses i blanques. Ara es un entorn semi destrotzat per construccions inacabades, per grues abandonades; consecuència de la desfeta inmobiliaria; almenys, però, em recuperat les dunes. Desprès hi ha la Marjal, que travesse pel camí de terra que porta directament a les primeres estribacions de la Serra d'Espadà: La Muntanya Blanca, La muntanya del Cid, la del Estany...i a les vores hi han flors: grogues a ma esquerra, una mena de genesta; a la dreta unes xicotetes flors violeta. A cada pas alcen el vol les camallongues, les fotxes, els anecs; hom diría que estic interrompint el seu descans; el agró blau, però, permaneix dret i em mira descaradament. El tercer paisatge es el de baixa muntanya; a la dreta, lentiscle, romaní, timó; mes amunt veig els falcons, sempre vigilants, sobrevolanr les penyes rojes de la cimera. Em done compte de que estic caminant per "territori amic": l'hort de McAunés, la caseta de muntanya de Juanjo Morales. Finalment, a l'esquerra, l'horizont de taronjers. Sempre he pensat que els arbres ací tenen una frondositat que supera la de les altres comarques. En la Plana i el Camp de Morvedre el conreu es molt intens, sembla que els arbres es toquen uns en altres. Continue per la part del terme que m'apropa al poble: d'Aranda, el Cabeçol; finalment, el Rafalells. Abans he pujat al pontó de la vía i he mirat a la mar. Me'n ric peque me'r recorde d'un 'Out of the office' que solía ficar, al meu correu electronic, quan me'n anava de vacances, per tal de donar enveja als meus amics anglosaxons: I'll be out of the office until August 31st, at Almenara (Castellón), where the dark green of the orange threes in the valencian plain mixes up with the bright blue of the Mediterranean Sea.
(Estaré de vacances fins el 31 d'Agost en Almenara, en la Plana valenciana, on el verd oscur dels tarongerals es barreja am el blau lluent de Mediterrani)
martes, 1 de marzo de 2011
LLIBRES: EL BOOM NORDIC
En realitat caldría parlar, mes bé, del boom suec. Aquesta pleiade contemparànea te molt de merit, perque no sempre els mots bestseller-qualitat van junts (ahí teniu els bluffs supervendes D.Brown o M.Crighton, per citar els mes topics). En aquest cas si que van junts. Ho podeu confirmar tots els que han llegit als Larsson (Stieg i la seua trilogía i Äsa i els seus Sang Derramada o Aurora Boreal. Estic fullejant el tercer llibre de Camilla Läckberg (Les Filles del Fred, el tercer de la tetralogía*) i veig que el cas d'aquesta xica, tot i la sua joventut, es espectacular: vendes millonaries per tot arreu, gran qualitat narrativa i, a mes a mes, suspense, estudi psicologic dels personatges (lo millor des de P.Highsmith). Camilla sedueix el gran public tot i centrant-se en la fotografía costumbrista de una petita comunitat del litoral oest de Suècia, on la tristor nòrdica romaneix molt atenuada pel gulf stream.
Ja sabem que abans d'açó ha habut allá dalt escritors molt bons: Ibsen, A.Lingren, H.Mankell. Tots ells son ja classics...pero açó es una altra cosa. A mes de les esmentades Äsa i Camilla; hi han altres, com ara Mari Jungstedt i les sues narracions arran de tot lo que ocurreix a la inquietant illa bàltica de Gotland. Hi moltes mes:
RECOMANACIÓ DEL MIRROR: http://www.letrasnordicas.com/ on, a banda de les clàsiques cares boniques escandinaves trovareu quelcom mes important: talent, molt de talent. Crec que Henning Mankell estará orgullós de totes elles.
* EN LA EDICIÓ DE 'MAEVA', en castellá: La princesa de Hielo, Los gritos del Pasado, Las hijas del Frio; Crimen en Directo
Ja sabem que abans d'açó ha habut allá dalt escritors molt bons: Ibsen, A.Lingren, H.Mankell. Tots ells son ja classics...pero açó es una altra cosa. A mes de les esmentades Äsa i Camilla; hi han altres, com ara Mari Jungstedt i les sues narracions arran de tot lo que ocurreix a la inquietant illa bàltica de Gotland. Hi moltes mes:
RECOMANACIÓ DEL MIRROR: http://www.letrasnordicas.com/ on, a banda de les clàsiques cares boniques escandinaves trovareu quelcom mes important: talent, molt de talent. Crec que Henning Mankell estará orgullós de totes elles.
* EN LA EDICIÓ DE 'MAEVA', en castellá: La princesa de Hielo, Los gritos del Pasado, Las hijas del Frio; Crimen en Directo
Suscribirse a:
Comentarios (Atom)































