A petició dels lectors del Mirror reeditem el Post dedicat als Beatles, publicat al Cove, quan feia quaranta anys de la seua disol·lució.
--------------------------------------------------------------------------
Eixe carrer al nord de Londres, eixe pas amb sis línies blanques en Abbey Road, és el més fotografiat del món.
Allí arriven continuament els seus cronistes contemporanis, que creuen el pas zebra per tal d'arrivar a Emi Records (la seua casa de discos), l'edifici d'en front, a cercar informació. Ara els nous columnistes tenen una tendència a mitificar-ho tot, a atribuïr-los merits extra musicals que no els pertanyen. No, definitivament ells no estaven darrere dels moviments estudiantils a Europa en els seixanta, com diu Adam Ledgerton, del Chroniquer de NY, tampoc estigueren en Woodstock ni van tindre cap influència en les manifestacions anti Vietnam, ni en les mogudes de Berkeley. Al Cesar el que es del Cesar y a Sartre, Simon de Beauvoir, Dylan, Baez, Cohn Bendit, Angela Davis, Marcuse, M.L King el; el que es de cadascú. Ells simplemente estaven per allí quan tot açò passava. Eren una altra cosa, simplemente el millor grup musical de la història.
El pacifisme, les preocupacions socials els arriven en una època tardana de la seua trajectòria i sols toquen a John i a George (Paul i Ringo eren, son, més burgesos). Tot i això, eixa influència es indirecta i ve via Yoko i filosofía hindú, respectivament. Cal recordar que totes les seues cançons, des de la època de la Cavern fins 1966, et parlen de xiques, cels, rivalitats amoroses, balls. Són lletres molt primàries, envasades en melodies encantadores. Es
Nowhere Man, de l'àlbum Rubber Soul, el que trenca la tendència. Després vingueren lletres més sofisticades acompanyades amb nous instruments, cançons autobiogràfiques, composicions antibèliques, junt a obres mestres
(White Album, Sgt. Peeper's)
No, ells sols estaven per allí quan tot el esclafit d'esdeveniments als que feia referència dalt van ocòrrer. Pero, mira quina casualitat:
Revolution sonava a França quan la revolta, junt a
Street Fighting Man (Stones); Across the Universe et va acompanyar aquella matinada de l'estiu de 1969 en que Armstrong i els seus dos amics despegaven des de Cap Canyaveral camí de la glòria; i, poc abans,
Back in the USSR, era molt popular en Alemanya quan Willy Brandt s'obria a la URSS iniciant la seua Ostpolitik per a assajar de ficar fi a la guerra freda. Coincidències?
Els estem molt agraïts (fins i tot, es discupem l'estrafalari surrealisme de
Revolution number 9). Ells van agitar les nostres joves vides i ens feren feliços. Pot ser recordaràs que un amic et va vindre a buscar emocionat per a dir-te que eren a la tele interpretant
All you need is love aquell dia de març de 1967 en Mundovisión i vas veure sorprés que els Stones, els seus rivals de sempre, els feien un homenatge afegint-se al cor; que vas seleccionar
Till There Was You al Juke Box aquella vespra de festa quan la primera cita a la capital mentre esperaves nerviós a la xica; saps que era Harrison, el mes 'Liverpool accent' de tots ells, el que us susurrava en
I Am Happy Just To Dance With You, la primera vegada que vas ballar agarrat; que escoltaves una i una altra vegada
There is a Place quan aquella mà misteriosa va dipositar l'EP de
Twist and Shout en la emisora local del teu barri de la mar en festes; que estaves escoltant amb la boca oberta
I Saw Her Standing There quan de sobte et vas adonar que la xiqueta d'ulls blaus preciosos, en aquell guateque, et mirava somrient des d'un racó; que les notes que sortien de l'altaveu d'aquell pick up "mono", quan el teu primer bes, eren les de
A Taste of Honey; que t'agafaves com un clau cremant al crit vehement de Lennon en
Please, Mister Postman quan somniaves desesperat amb una carta d'ella en aquella inútil i llarguísima mili sahariana ; que algú va fer sonar, en la festa del teu acomiadament,
The Long And Winding Road, quan vas sortir del teu poble aquell diumenge camí del teu primer treball; que...(aquestes modestes ratlles podrien no acabar mai). Així fins a 213 precioses cançons, totes elles lligades a tants altres moments màgics, algun d'ells moltes vegades repetit.
Se'n van anar, pero ens queda la seua meravillosa mùsica i eixos records units per sempre a ella. El British Pop ha seguit arrasant; i deprés vingueren ELO, Travis, Oasis i, ara, Arctic Monkeys, Coldplay. Tots tenen algo de Beatles pero, com deia Serrat en el darrer EPS, després d'ells ja res ha tornat a ser igual.
Entradas
