GOOGLE I ELS XINESOS

GOOGLE CENSURAT A XINA
Una cosa que crida l'atenció quan hom veu els reportages de les TV's, especialment a Xangai, el centre financer, es que quan els jurnalistes interroguen a la gent sobre la decisió de Google de retirar-se de la part continental, es que un gran nombre de xinesos encara no saben que les notícies i la informació és censurada. La majoria no els importa. La informació que el govern no vol que vegin (una llista dels últims publicats aquí al PAÍS) no té res a veure amb la seva vida quotidiana.

El govern està fent tot el possible per impedir que la gent expresse les seves opinions sobre el cas de Google. Missives del Departament Central de Propaganda han estat recollits per la Xina Digital Times, un lloc web de notícies de la Xina amb seu als USA, i traduït.

Les instruccions, que es va filtrar per Twitter i altres mitjans de comunicació social, posen al nu el control total que el govern tracta de mantenir en la informació.

El 23 de març, el ministeri de propaganda (de vegades es dóna el sobrenom 'orwelliá' del Ministeri de la Veritat), va dir a editors i llocs web:

Google ha anunciat oficialment la seva retirada del mercat de la Xina.

Aquest és un incident de gran impacte. S'ha desencadenat debats ciutadans en la xarxa, que no es limiten a un nivell comercial.

Els xicons de GOOGLE son molt llestos, també ho son el xinesos i, a mes a mes, existeix el morbo de lo prohïbit. segur que se ho apanyen per a arrivar al potent mercat xinés des d'un altre lloc.
(Jusqu'ou iríez vous pour etre libre?)

THE HOLLIES

Manchester ha estat sempre la ciutat rival de Liverpool en tot (futból, industria, arts). Li manquen dues coses respecte al rival: no te port y no te, no va tindre la 'pleiade' de grups POP que envoltaren el riu Mersey. Tot i aixó, va haver excepcions honroses, com el grup al que ara recorde en el 35 aniversari d'aquesta joia . The Hollies ha estat sempre el meu segon grup, sempre per davant del Stones.
A mes, a mes, foren l'unic grup britanic al que vaig tindre el plaer de vore, fins i tot vaig poder parlar amb Graham Nash i Alan Clark.
Al noroest de l'Illa (la regió de Cumberland.la regió dels llacs) anaven els poetes romàntics anglesos a inspirar-se. Hollies tenen algo d'ells:de Woordswortg, de Coleridge, de Southey. Eren 'lakistes' com ells. Açó, aquesta comparació, pot ser una aberració per a molts. Pero, es mes poètic el

"When she loved looked every day
Fresh as a rose in June", de William Wordsworth
que el:

Making love with you Has left me peaceful,
warm, and tired.
What more could i ask?
There's nothing left to be desired..the Hollies...escolte-ho i voreu com no. (clic dalt en The Hollies
ademés, en aquesta actuació eren a la Cavern, jugaven fora de casa. Mes merit encara




ANIVERSARI D'UN GRAN HIT ( l'aire que respire)


THE AIR THAT I BREATH

If i could make a wish, I think i'd pass.
I can't think of anything i need

No cigarettes, no sleep, no light, no sound,
Nothing to eat, no books to read.

Making love with you Has left me peaceful,
warm, and tired.
What more could i ask?
There's nothing left to be desired.

Peace came upon me and it leaves me weak.
So sleep, silent angel, go to sleep.

Sometimes, all i need is the air that
i breathe And to love you. All i need is the air that i breathe,
Yes, to love you.
All i need is the air that i breathe.

Peace came upon me and it leaves me weak.
So sleep, silent angel, go to sleep.

MESSAGE TO THE WORLD:STOP BLOODY CATHOLIC PRIESTS CRIMES

THE PLANA BAIXA MIRROR RESPONSE TO THE FAMOUS LAST W.END THE ECONOMIST PUBLISHER LETTER

Unfortunately the church's most important cornerstone sometimes turnes to be a very fragile one: the so-called "misericordia" that's to say the mercy and the pardon that anyone can obtain only by putting on knees in front of a priest confessing "Forgive-me-Father-for-I-am-a-sinner" The abuse of the Sacrament of Confession (up to an extent for which it ends up, to put it in a French sentence, "tout comprendre c'est tout pardonner") and the subsequent automatic absolution have both, I think, very much to do with the Church's reticence about its paedophile's priest. Time has come for the Church to put an end or at least to think again on this principle. It can last any longer the fact that anybody, for heinous the crime committed, can go in peace after having confessed in all secrecy and having expressed its regret. The secrecy and silence of one' own conscience can't and must not cover the "silence of the lambs"

DELIBES

Don Miguel pensava que la jubilació era l'avant-sala de la mort. Pot ser per aixó no es jubilà mai i ha escrit fins els 89, com Benedetti. Hi han dos esciptors morts molt recentment que m'han fet vore que bonic es el castellà. ú a cada banda del xarco: Benedetti a Montevideo, Don Miguel ací al nostre costat, a Valladolid. Es dos tractaren el tema de la jubilació.
Benedetti ho fá en 'La Tregua', Delibes en 'La Hoja Roja'

La novel•la de Miguel Delibes, rellegida per mi aquest estiu, comença quan a Don Eloy, empleat d'una capital de provincies, li donen la festa de la jubilació. Es trista la vida de Don Eloy. És trist quan els records descompensen la biografia i pesa més el passat que el present. I el futur no pesa res.

Per que el titol ?. Suposse que es una metàfora.
Recorde que el meu iaio Arturo, fumador empedernit, me'enviaba a l'estanc a comprar-li tabac 'Antillana' i paper de fumar 'Bambu'. De vegades li deia:
- üelo, encara l'hin queden de papers de fumar
- Si, pero ja ha ha aparegut la 'fulla roja', deia
Eixa fulla apareixía quan sols quedaven cinq paperets, com un avís.
Doncs, en aixó estem: EN LA FULLA ROJA. i ara la mort del vallisoletà ens ho ha recordat

CASTELLÓ

Passejant pel centre ú no te, en absolut, la sensació de trovar-se en una ciutat en festes. Feía temps que no venía a la meua 'capi' i no recordava que la gent ací es molt menys sorollosa que al Cap i Casal i mes tranquil·la. Hom diría que també gesticulen menys. M'encanta escoltar la sua entonació de Plana Alta:
- Ae !, on vas
- Re! tornae de ca'l meu germà que es malalt per si li faltae cosa.
La gent passaja, entra i surt dels messons i es confundeix amb el milers de romanessos, també mes callaets que els inmigrants de Sud Amèrica, majoritaris a VLC.
Mira els baixos: 'Romanaesca Carnisseríe', 'Frutaa e verdurae Petre Popescu'. Semblen integrats. Fins diumenge matí no tinc la percepció de la preponderància del color verd que ho envolta tot: els llençols verds de la Capella de la Sagrada Familia, el verd de la 'Dipu', niu de culebres que aquesta bona gent no es mereix que els desgovernen; el verd de les llums centrals de les gaites, del barrets del festers...el verd en le senyeres al vent per tot arreu. Si, el verd en la Senyera. combinació històrica: el verd de l'Islam i els quatre rius de sang. "I els quatre rius de sang cada vegada mes grans. I un espes silenci que ens ha fet tant de mal i els quatre rius de sang...cada vegada mes grans"
i la urbanització caótica dels nous barris, i dels vells, la manca d'armonía. El desgavell inmobiliari. Veiem un grup de turistes amb guía. La meua amiga Tere Angulo, amb el seu graciós accent navarrés, em diu: "donde los llevan, pués, si aqui no hay nada que ver". Em trove amb l'advocat i urbanista V. Garcia Nebot, al acabar la mascletá, es saludem i em reconeix de quan es intercanviaren els BLOCS. Parlarem una diá de tot açó, pero no ho entenc.
Aquesta es terra de prestigiossos arquitectes: Tomás Traver, V.Trilles, Enrique Carrascosa. Tenim el vanguardisme innovador del urbanistes de GMG i Arqua. No comprenc el que passa. En el Messó de Ví es trovem tots. Observe a la gent i mirant-los el ulls em ve a la memoría una frase de Don Julio Caro baroja: "sorprende que está ciudad sea proporcionalmente la población con mas personas rubias y de ojos azules de España; tanto mas sorprendente habiando estado sometidos por los árabes mas de cinco siglos". Bo, segurament l'antropoleg també tenía la resposta que tots sabem: la reconqueta ací va tenir un component diferent a la resta: junt a les tropes catalano-aragoneses vingueren molts caballers normandos i germanics, i no precissament per motius altruïstes: buscaben el botí dels sarraïns derrotats i també a les seues dones.
Junta a la Ronda veig la estátua que Ripollés li ha fet a Bufanuvols, el gegant mitològic que ajuda a Tombatossals i ens protegeix de la plutja excesiva i del ford vent tramontanal que quasi mai arriva fins ací. Sempre he pensat que el Ripo es mes esculptor que pintor. Em pare en el número 25 del Carrer Cavallers, la resta de grup em perd i quan em trova càmara en ma no entenen que estiga tan emocionat: em trove davant la casona de l'Associació Castellonenca de Cultura, on es firmaren les Normes d'Ortografía que van unificar la llengua, en aquell mitic congrés d'escriptors i fil·lolegs que van consensuar i normalitzar el nostre idioma. Les normes de Castelló, o normes del 32, eixes normes reconegudes per totes les facultats de fil·logia del mon, pese a qui pese, eixes en les que jo escric are mateix (a al menys ho intente), eixes en les que els nostres fills, ells sí, han tingut la sort d'estudiar (gracies Cipriá per incorporar les normes del 32 a la nostra Llei d'Ensenyament)...i me'n recorde dels il·lustres que van propiciar l'esdeveniment: de Gaetà Huguet, d'Artola, de Soler...i tants altres. I fotografíe la placa una i mil vegades per a no fallar, per als meus nets...per si la "banda del tuerto" la lleva.
S'acava el concurs de paelles. La colla del Mussol (quin anagrama mes bonic tenen !!!) canten:

Els cinc som de la població;
Som el més borratxos de tot Castelló,
Si mos emborratxen és per comprimís,
La nostra medicina sempre es el ví.
Volem, volem , volem....------------
Es hora de tornar.

MAGDALENA VITOL....AE!!!...fins l'any que vé

RECOMANACIONS DEL MIRROR

LUCIA ETXEBARRIA: COSMOFOBIA



De la mà de diversos personatges que s'entrecreuen al llarg de tota l'obra, amb una prosa més depurada que mai, Lucía Etxebarría traça amors i destinacions immersos en la més propera actualitat en una novel.la àgil i directa cridada a convertir-se, per mèrits propis, en el crit col.lectiu de tota una generació, en el precís retrat d'una nova societat més plural, més diversa, mes mestissa. Es una novel·la sobre una època: la nostra.

Una Lucía Etxebarria més lúcida i madura, amb un extraordinari sentit per captar el llenguatge del carrer i la seva ja emblemàtica sensibilitat per a les quotidianes històries d'amor, ens submergeix en la vida d'un dels barris més representatius de Madrid, Lavapiés, i dibuixa un fresc quotidià, real, intens, de les seves virtuts, problemes i inquietuds marcades per la immigració, la pluralitat ètnica i la lluita diària, entre la modernitat i la misèria, per tirar endavant.

Es molt Barojiana i molt Matutiana. Sí, ja sé, sols sí els seguidors de Baroja (per cert,m'he llegit tot lo del mestre de Vera De Bidasoa ...i mes perque no hi ha) i Ana María Matutes m'ho permeten. Ara començaran a mataxacar-me). Com compares a aqeusta xiqueta amb Don Pío i amb Ana María ??? hereje !....Bó, quina edad tenía Don Pío quan va escriu-re 'La Busca', o la 'Aurora Roja' ??

Mireu fa uns anys vaig vore a Lucía en la Fira del Llibre, quan acabava de escriure: 'Amor, curiosidadad, prozac y dudas', pareixía de la edat del meus fills, de veres.

Després vaig llegir 'Beatriz y los cuerpos celestes"...Lucía ja era MOLT VELLA..igual tenía 33 anys !!!. Guanyá el Nadal. Eixe llibre relataba de manera magistral la vida de la juventut madrilenya en els vuitanta y ens mostra la tendressa de les relaciones sexuals entre xiques. I ho fá d'una manera elegant, amb narracions d'orgasmes encadenats never ending, com sols poden fer elles quan s'enamoren i es relacionen entre sí d'eixa manera tant absorbent.

COSMOFOBIA es un altra cosa: no t'engantxa com King, el Zafón o Stieg...la lliges a estones (jo la he compaginat amb el suec Larsson sense pegues...)...com deía: no m'engantxaba, pero m'ha convertit en un cotilla-voyeur que, inclùs quan no la llegía
imaginava que mirava per una finestreta i ahí veía: tot el barri, el Lavapiès mestis..als inmigrants comprant en la seua tenda d'especies, als traficants de hachìs....espiaba a Silvio, a Antón, al asistents socials, als clients del bar de la plaça vella, veía a la mare de Malika visitant un Fquih (mestre corànic), víe al Tío Ander contant batalletes antifranquistes. Gracies, Lucía..no pares, no pares d'escriure. Tens mes coses comúns amb don Pío. Els dos sous bascs. Els dos sous fills d'ingeniers (pot ser per aixó sou tan llogics)... i els dos ho viscut en València...i per aixó tens algo de nosaltres. Dels nostres extrems, del 'tot o res' , de la passió. don Pío ens va dedicar 'Camino de Perfección' (on l'acció es desenvolupa a VLC, a Borriana i a l'Horta Nord)
A vore quan parles tu de 'NATROS' d'aquestes rarísimes criatures mediterránees en ú dels teus llibres... al fí i al cap tu vas naixer ací...i llevas contigo la lus (amb esa) d'esta tierra,,,,,,,,,,,,,,,,,,,

Bruselas sopesa crear una agencia de 'rating' europea

Molts dels 36 lectors del mirror, ara som un més, ahir erem 35, m'han felicitat pel POST de Les Agències de rating de la City' (LA SOBÈRBIA BRITÀNICA- Dia 27-). Gràcies, però, please, feu algun comentari- també en contra, si cal.)... no es freneu. Per cert, gràcies al lector (o lectora misteriosa) que güaita totes les dies des d'eixe lloc (supose que encantador) entre Bern i Zurich-gràcies 'Google Blogger'...-pareixes Plague en 'Millenium'- per la xivatada- al (...o a la de Sacramento (California) i al, o a la de Pittsburg (Pensilvania). També al, o a la que ens llig els diumenges nit des d'Isafjördur, Islàndia, és emocionant: gent capaç de llegir en català allà dalt al Cercle Polar... Ens sap greu no ser més prolífics... no time, sorry!

Doncs, mireu l'article de baix, fet per la premsa seria, 7 dies després del Mirror , tením un espia a la redacció ??? ...ha sortit a la llum fa sols 27 minuts:

EL PAÍS - Madrid - 04/03/2010

Se abren paso las críticas a las agencias de calificación anglosajonas. Tanto la Comisión Europea como el Banco Central Europeo (BCE) han abierto el debate sobre el futuro de una de las innovaciones financieras más dañinas en caso de ataques especulativos -los CDS- y sobre el papel de los rating en las finanzas públicas. Varios ministros de Finanzas, según Reuters, han elevado al BCE y a altas instancias comunitarias la necesidad de desarrollar un sistema de rating europeo. El debate ha empezado a calar: "El destino de Grecia, e incluso de Europa, depende del veredicto de una agencia de calificación. Es una situación inaceptable", aseguró Ewald Nowotny, consejero del eurobanco. "Un banco central puede juzgar mejor la situación económica de un país que tres señores sentados en una oficina de Nueva York o Londres", zanjó el austriaco Nowotny (...SIC)

LA SOBÈRBIA BRITÀNICA I LES AGENCIES DE LA CITY

Sempre he considerat subjetives i extraordinàriament perilloses les recomanacions de les agències de qualificació del deute i la inversió, per la manca de control que hi ha sobre elles. Les més importants, Moody's i Standard & Poor's, llançaren un delicat WARNING sobre les dimenssions del deute espanyol i de la quasi impossibiltat dels nostres governants per a fer-li front. Una cosa, aquestes agències de 'rating' tenen seu a la City, tenen un origen britènic, no paren de criticar-nos, però no ho fan al govern anglès qui, mira per on, té un dèficit públic que triplica l'espanyol. A més a més eixe govern acaba de intervindre, en pla comunista, dos dels tres bancs més imporatnts de UK, la qual cosa no ha hagut de fer Espanya. Motiu: el nostre FONDO DE GARANTIA DE DEPOSITOS és molt me seriòs que els d'ells. Volen comparar-nos amb Grècia... ni de conya (Grècia quintuplica el nostre dèficit, UK el duplica) que està passant: CELS i RÀBIA..no poden suportar que els abans 'fucky bastards spaniards' , malgrat els nostres problemes, estem superant-los en la majoria dels sectors...Avui un executiu anglès que acabe de aterrar en Gatwick trau diners en un caixer del Royal Banc of Scotland, propietat des Santander; viatja al centre en un rodalies gestionat per Ferrovial... i arriva al seu selecte barri de Richmond o Chelsea per unes autovies construïdes per ACS, al seu xalet construït per SACYR....i això els dol, es dol mottíssim. Es hora de plantejar una questió en Brusseles, i cal que els nostres polítics no s'escuallen: QUI QUALIFICA A LES AGÈNCIES DE QUALIFICACIÓ ???.qui es responsable del mal que poden fer en les seues difamacions econòmiques, quasi sempre 'trasnochades'?, per que els gurus de la economia mundial es fan tant de cas ?. Fa poc més d'un any aquestes dos van qualificar els 'liabilities' de la empresa on treballe de 'junk bonus' (bonos basura) i les accions de SELL.; deien també que la empresa, al contrari de les altres dos grans, en les quals recomenaven invertir, [de vehicles] estaba mig arruïnada. Any i mig després les accions s'han multiplicat per ONCE (!!!) i han passat a estatut de BUY...i els altres dos grans, abans esmentats, estan per terra. Una intervenguda pel govers federal (GM) i l'altra, Chrysler, a punt de demanar el 'Chapter 11' (o, si més no, comprada per FIAT) , avant-sala de la fallida total...quin ull, no ?

EROSIÓN DE LA LINEA COSTERA

MARATÓ

Fa ja una hora que estic veient passar els participants de la 30 edició. En realitat sols havia eixit a comprar premsa, però ací estic aguantan la plutja i admirant el seu esforç . Falta poc per a la meta i la cursa està completament trencada. Enguany la participaciò és altíssima, tenint en compte les dificultats: vent, plutja. La familia, els amics intenten compensar tot açò animant-los continuament: vinga, ja està !, ja falta poc !, ja esteu !,
mira ahí va papà ! Els atletes somriuen, miren breument els admiradors i, automaticament aumenten el seu ritme; com sempre el binomi estímul-resposta funciona. Hora i mija... i encara passen atletes. La xica, amb la preciosa melena al vent, té un handicap afexit: eixe monyàs li resta aerodinàmica...llàstima, igual que l'home de mitjana edat de la Safor, que porta una xicoteta pancarta que diu "objectiu 3 hores", segur que ho aconsegueix...pero eixa mà en alt...no sé.
Tinc una sana enveja i emoció al vore'ls. Fa uns anys, vaig completar una cursa de 15 kms i durant uns dies em vaig sentir un heroi...silly man. De sobte em sorprenc a mi mateix xillant-los:
vinga, sols 2 kilòmetres ! ja no queda res !...ells em somriuen sense mirar-me i aumenten el ritme. Em quede fins que passen els dos ultims. Son dos xicones, estan exshautes, suen i han deixat de trotar, sols caminen; pero están contentes; l'alegría de lo aconseguit avuí, la pujada d'autoestima, els donarà força per a les dificultats quotidianes. Me'n vaig i no puc deixar de pensar amb Filípides, el primer maratonià. Ell també somreìa quan arrivá a Atenes. Tenía molts motius: va participar en la primera gran victoria d'una democràcia (HELLAS) ,la primera del mon, contra al dictadura persa, va acoseguir comunicar-ho als dirigents grecs i va guanyar de facto la primera gran olimpiada sense saber-ho. Ara Filipides no haguera mort després de la seua espectacular carrera de 42, 195 kms des de Marató. Ho haguera fet mes tard, de mort natural, i tindría segur una estatua arrematada per una corona de llorer dalt al Olimpo, d'on contemplaría eternament el blau lleugerament oscur de la mar que envolta el Pirèo.

LA EXPOSICIÒ DE PERE PRADA...

...PERDÓ, UNA XICOTETA PART D'ELLA:

Pere ha plasmat millor que ningú eixos llocs humids i frondosos on, baix un sol lluent i rodó es va quedar la infància de molts de nosaltres. La primera baralla, els primer temors, els primers records es van quedar flotant en les aigues tranquiles de l'estany. La somrisa oberta, el primer fracàs, la primera nit...es quedá ahí, on tornem continuament, sense gaire pensar...i allí sovint es trovem. Eixos indrets equidistants entre la muntany i la mar, entre els tamarits i els pins, entre la flor del taronger i el lliri de mar. Eixos llocs que, fins i tot, busquem avidament (no em digau que no !) des de la finestreta de l'avió, quan l'aeronau inicia la maniobra d'aproximació cap a Manises.

PROGRAMACIÓ SETMANA ZONES HUMIDES

RECOMANACIONS DEL 'MIRROR'



navegueu pel 'link' de dalt. El diuemenge 07 serà un dia completissìm a La Plana.
Gracies, de nou, als amics d'Agró per "ficar" Almenara en el MAPA.

KEYNES 'REVISITED'...

...SI, TOT HAGUÉS ESTAT PIJOR SENSE LA INTERVENCIÓ DELS ESTATS, ESPECIALMENT ALS USA (ELS PROFETES DE LA NO INTENVENCIÓ)

Fa prop de vuitanta anys, John Maynard Keynes, va fer els càlculs sobre el creixement econòmic futur i la conclusió va estar que en poques generacions, pel temps dels seus companys besnets, als anys 2000 i pocs, es dir: ara, hi hauria un problema econòmic persistent de massa escassos recursos i massa pocs béns que ja no assetgen a una part substancial de la humanitat. Tenia raó. Sembla ser l'economista al que tot el món voldria demanar-li consell en aquests temps turbulents. Sense ser marxista, ell va defensar sempre la conveniència de la intervenció de l'estat com a principal agent regulador i corrector de les injustícies socials creades per la Revolució Industrial. En certa manera l'economia mixta escandinava i centre-europea triomfants i creadores del estat de benestar, la socialdemocràcia, l'in deuen una.

Ara amb una economia mundial anèmica; aparentment incapaç de funcionar sense la despesa governamental massiva (els EEUU inclossos - mireu GM, Merryl Linch, Enro, Chrysler dues vegades-) Keynes ha arribat a ser vist com un profeta de la intervenció governamental directa en el mercat. La famosa pulla de Milton Friedman que "tots som keynesians" - normalment s'atribueix a Richard Nixon - té una nova ressonància en l'actualitat.
Un dels subproductes de la nova fama de Keynes és un interès en alguns dels seus escrits menys
coneguts. Entre elles hi ha un assaig que va escriure el 1931 anomenat "Possibilitats econòmiques per als nostres nets", una predicció fascinant i optimista de la futura prosperitat, malgrat tot. La de la post guerra en general, és clar.
Tornant a la actualitat, la recessió actual es pot convertir en una petita depressió, tot i els darrers brots verds en potències com Alemanya, Brasil, Xina –si no esclata la bambolla inmobiliària com ací-, India, França…i poques més, i pot impulsar els nivells de vida global cap a una reducció de cinc per cent per i cap a una durada der no més de cinc anys, espere…o aixó al menys diuen la nova generació d'experts…però, és clar, s'han equivocat tantes vegades, sobretot esperant i confiant en que el lliure mercat ho arregle tot…la qual cosa mai recomanaria el Keynes.

SITE TANCAT PER DEPRESSIÓ NADALENCA

FINS GENER 11/01/10 !!!

... I el 11 de gener arribarà tan esplendorós i laic com sempre: cel super blau, absència de vents, escassa humitat, i una nit que ja serà apreciablement més curta.
Enrere hauran quedat les nadales de lletra impossible, les alternances desordenades i excessives de vins blancs i negres que precedeixen l'infra cava de cistella i les tertúlies familiars forçades; els sorolls de les panderetes...el patètic missatge anual del Borbó... La pascua militar, el concert de cap d'any, les resaques, els salts d'esquí de Garmisch-Partenkirchen

Els somriures ja no seran falsos:

'It will be so nice to feel so friendly
to say "Good Morning" and really mean it'


GAAP (Grup d'acció anti nadalenc de La Plana)

UN GRAN DIARI VALENCIÀ

Fa unes setmanes un jove amic periodista, Sergi Pitarch, en va demanar permís per a incloure el modest 'The Mirror' en un estudi que estava fent aleshores dels blocaires valencians i el seus 'sites'. Sergi és l'autor d'un Bloc meravellós: www.canviemlarealitat.com/ que us recomene.

L'altre dia em va dir "estic enfangat" (SIC) amb altres periodistes valencians en un projecte que prompre vorà la llum. Bo, aquest projecte és ara una realitat:


L'informatiu, el nou diari digital valencià. Aquest diari té com a intenció contar la realitat de la nostra terra des d'una visió progressista i valencianista. Al nou mitjà de comunicació hi participen insignes firmes com JJ Pérez Benlloch, Manolo S Jardí, Conxa Raga, Nadia Tronchoni, Pau Alabajos, l'escriptor Francesc Mompó o el vinyetista Marc Peris. També joves periodistes com Víctor Maceda, Sergi Tarín o Ignasi Muñoz.

L'Informatiu aborda l'actualitat política, esportiva i cultural del nostre país, a més a més d'haver creat 14 minidiaris d'altres tants municipis de l'Horta.

Estic segur de que tots ells pensen, com, Ángeles Mastretta, que els BLOCS son "la nova literatura". Per eixe motiu estan creant un espai de blocaires valencians on ens trovarem tots (també "THE PLANA BAIXA MIRROR"-gracies Jordi-)

Dalt teniu l'enllaç

FRUSTRACIÓ

ELS NOUS CORRESPONSALS

Es queixava recentment el nostre admirat Javier Marías que havia observat un gran baixó en la qualitat professional en els corresponsals dels mitjàns de comunicació a l'estranger. Té raó Javier; encara que no crec que sigua per falta de preparació, més aviat, pense, s'han vist influïts per l'abundància dels programes-fem i el llenguatge groller dels seus convidats i tertulians. No és excusa. Recentment he escoltat un reporter a la banlieu de Paris, literalment: "el ministre de l'interior no ha 'espremut' correctament l'assumpte". Aquest senyor és molt probable que haja fet una mala traducció de la paraula francesa exprimer, que allà té un sentit d'expressar, d'explicar a l'opinió pública. Tot i això es por evitar ficant mes interés. Però no només els expatriats, també aquí: contínuament confonen àrab amb musulmà; error terrible, com si tots els musulmans fossin àrabs, o britànic amb anglès. No parlem ja d'errors gramaticals seriosos, "detrás mia", "jo me parece". El pitjor ho escolte diàriament als nostres periodistes destacats en N. York, LA, Londres: ells/elles son les grans víctimes dels "falsos amics". El resultat més freqüent és que l'espectador d'un telediari, el lector d'un diari es veu obligat a dur a terme sobre la marxa una "traducció" de la informació, és a dir, a "deduir" el que els redactors hauran entès o hauran volgut dir en realitat. Un joc d'endevinació, que va contra les regles més elementals del periodisme. El pitjor és que, com que això no es dóna només en premsa, sinó també en les ràdios i televisions-amb la força divulgadora d'aquestes últimes-, ens trobem que també els que no són corresponsals a l'estranger, i per tant no tindrien en principi d'on traduir, adopten les ficades de pota, les sintaxi inintel·ligibles i els innombrables falsos amics que els seus col·legues propaguen .. Òbviament, hi han redactors que ni els tenen ni els consulten, perquè encara no s'han assabentat que en anglès "actually" mai significa "actualment", sinó "realment", que "fastidious" és "primmirat" o "meticulós", que "dramatic", en força contextos, no és "dramàtic", sinó "espectacular", que "attend" no equival al nostre "atendre", sinó, a assistir a anar-hi, que "anxiety" no significa "ansietat", sinó "angoixa" de que "stranger" no és "un estranger", sinó "un "desconegut", que "crime" vol dir "delicte", que "exciting" no és "excitant", sinó "emocionant" o, de vegades "divertit"; que "facility" no es "facilidat", però "instal·lació" , que "ingenuity" i "intoxication" no són el que semblen, però "enginy" i "embriaguesa"; que "agenda" és "la orden del dia" ...i no agenda com aqui, que es diria "diary", i no parlem ja del hiper repetit: "la cumbre ha sido un 'suceso', del anglés "success", que succés es "event" en anglés. Són coses que els estudiants de qualsevol llengua aprenen en el primer curs. Gent que fa anys o mesos vivint en un país, i que escriu per a la premsa, les desconeix i les tradueix malament una i mil vegades.

------
Xicons: sou joves i molt preparats. La majoria de vosaltres teniu dues carreres i un màster i un "training on the job" continu. Si us plau, esforcer-vos una miqueta. La vostra manera de parlar, d'escriure, no sé si ho sabeu, té una gran repercussió al carrer.

RECOMANACIONS DEL MIRROR

LA LLUNA EN UN COVE
(publicació mensual, en paper, de relats de ficció en català)

El més recent

- "Temps d'armes als ulls d'un innocent", de Jordi Cardona
- "Dersu Uzala", d'Anna M. Villalonga
- "Un món particular", de Carme Osan
- "La Mussara" d'Emili Gil
- "Els cinc còdols" de Xavier Serra
---------------------------------

"No és que no tingues temps de llegir; és que no tens temps perquè no lliges"

EFEMÈRIDES I CRÒNIQUES DYLANIANES

SARA

Tal dia com hui de 2005, al principi de la seua gira canadenca, el monstre va sorprendre a tots amb aquesta antològica declaració d'amor, poesia pura. Quelcom al què no estavem habituats, emmig de tanta cançò protesta.
Era per a la seua, aleshores, dona Sara Dylan. Encara hi haurien dues meravelles més, també dedicades a ella "Sad Eyes lady of the Lowlands" (composada en el londinenc 'posh' barri de Chelsea, ara sols famós pel futbol) i "Wedding song"

Sempre li tiren en cara que no hi haja en la seua extensíssima obra cap cançò dedicada a Joan Baez, en segon pla a la foto, companya en tantes lluites i ex amant. El dylanians, però, sabem que eixa cançò existeix, des de molt abans que les esmentades. Es tracta de "Ain't me, babe". Parlarem d'ella més endevant. Ara gaudim de "Sara"...intentarem ficar-li so un altre dia:
-------------------
Sara lyrics
I laid on a dune, I looked at the sky,

When the children were babies and played on the beach.

You came up behind me, I saw you go by,

You were always so close and still within reach.

Sara, Sara,

Whatever made you want to change your mind?

Sara, Sara,

So easy to look at, so hard to define.

I can still see them playin' with their pails in the sand,

They run to the water their buckets to fill.

I can still see the shells fallin' out of their hands

As they follow each other back up the hill

Sara, Sara,

Sweet virgin angel, sweet love of my life,

Sara, Sara,

Radiant jewel, mystical wife.

Sleepin' in the woods by a fire in the night,

Drinkin' white rum in a Portugal bar,

Them playin' leapfrog and hearin' about Snow White,

You in the marketplace in Savanna-la-Mar.

Sara, Sara,

It's all so clear, I could never forget,

Sara, Sara,

Lovin' you is the one thing I'll never regret.

I can still hear the sounds of those Methodist bells,

I'd taken the cure and had just gotten through,

Stayin' up for days in the Chelsea Hotel,

Writin' "Sad-Eyed Lady of the Lowlands" for you.

Sara, Sara,

Wherever we travel we're never apart.

Sara, oh Sara,

Beautiful lady, so dear to my heart.

How did I meet you? I don't know.

A messenger sent me in a tropical storm.

You were there in the winter, moonlight on the snow

And on Lily Pond Lane when the weather was warm.

Sara, oh Sara,

Scorpio Sphinx in a calico dress,

Sara, Sara,

You must forgive me my unworthiness.

Now the beach is deserted except for some kelp

And a piece of an old ship that lies on the shore.

You always responded when I needed your help,

You gimme a map and a key to your door.

Sara, oh Sara,

Glamorous nymph with an arrow and bow,

Sara, oh Sara,

Don't ever leave me, don't ever go

Bob Dylan

LA COLLA DE CASTELLÓ

AHI ELS TENIU...Per a vergonya de la gent de La Plana

Mireu-los bé, en plena conspiració. Del V.Perez no cal parlar: les gravacions policials ho diuen tot arran de la personalitat del individu.
Rambla ens ha defraudat; el teniem per discret, sempre tapant les carències tècniques del seu President, pero la forma xulesca d'expresar-se en les cintes es totalment zafia. Eixes persones, de doble moral, la dreta de sempre, actuen de forma força diferent quan no són cara a la galeria. Del Ric no cal ni parlar. Com tots els monolingües i per falta d'agilitat mental, acaben per destroçar la "SEUA" propia, única, llengua. Així que un bon dia l'escoltem a la ràdio deient que lo que diu d'ell la premsa en INVERAZ (mot inexistent en castellà), un altre dia declara que le PROCESA un gran carinyo a Camps (!!!). Ahí es veu que el sub-conscient, el súper ego…o whatever trauma no resolt, com estan envoltos en procesos, el porta a dir eixa animalada en lloc de le… PROFESO a Camps…
I no digam res de la darrera!: "Me han tomado como chivo ESPIATORIO, au lieu de "expiatorio". Un altra vegada el subconscient ?…estava pensant en espiar quelcom ??? Chi lo sa ! simplemente tal vegada estava acollonat per l'amenaça del PP de Madrid que deia el passat dia nou que "la fiesta acaba a las cuatro de la tarde" (E.G.Pons). Tal vegada a Ric li haguès anat millor si haguera llegit "La Fiesta del Chivo" de Vargas Llosa, cosa impossible: ja sabeu que aquests personatges tenen la casa plena de trajes (Forever Young, Barri de Salamanca, com no?) però una bilblioteca vuida, o com diria Borges "escasamente fatigada".

FATAL HISTORIC ERROR

THIS DAY IN HISTORY

USA Government Prohibits All Exports to Cuba (19/10/1960):
Before 1960, the US and Cuba shared strong economic ties, trading heavily in sugar and tobacco.

The United States embargo against Cuba (described in Cuba as el bloqueo, Spanish for "the blockade") is an economic, commercial, and financial export/import restrictions imposed on Cuba. It was enacted after Cuba expropriated the properties of EEUU Citizens and corporatyions (notably those that belonged to the U. Fruit Co. and ITT). It was codified into law in 1992 with the stated purpose of bringing democracy to the Cuban people, and in fact is entitled the Cuban Democracy Act. In 1996 Congress passed the Helms-Burton Act which further restricted United States citizens from doing business in or with Cuba, and mandated restrictions on giving public or private assistance to any successor regime in Havana unless and until certain claims against the Cuban government are met. In 1999, U.S. President Clinton expanded the trade embargo even further by ending the practice of foreign subsidiaries of U.S. companies trading with Cuba in dollar amounts totaling more than $700 million a year. In 2007, the embargo which limits American businesses from trading or conducting business with Cuban interests is still in effect, making it one of the few times in history that United States citizens have been restricted from doing business abroad, and is the most enduring trade embargo in modern history. Despite the existence of the embargo, it is worth noting that not all commerce from the United States to Cuba is restricted, as the United States is the seventh largest exporter to Cuba (mainly aid).

PEP GUARDIOLA I COLDPLAY

Els del Mirror no havíem pensat mai que parlaríem de futbol, però el personatge s'ho mereix per ser actualitat i per mèrits propis. Quan sols tenia 18 anys ja era el líder d'aquell 'dream team' replet de figures. Ara el xic de Santpedor entrena igual que jugava: amb armonia i eficàcia. Continua sent aquell jove ple de 'seny' (o cal dir 'trellat' ?...els dos...aquesta llengua nostra es tan rica!). Es meticulós i perfeccionista; fins i tot castiga els que arriven un minut tard a la feina amb mil euros; Ah! la puntualitat de Pep. Crec que encara està per a jugar i ho fa, gaudint amb el Messi, Iniesta, Xavi, de quan en quan, al camp del filial.


Ara hem sabut que els fa escoltar als seus xicots música de COLDPLAY al mini-estadi...eixa música euforitzant del grup britànic. I així van ells, com motos. Ja sabem perquè guanyen sempre...










Vídeo/Audio:
http://www.wikio.es/video/718360

Mediterranean Scope

ESCENES DEL POBLE DE DALT:

La fin de l'été? ...Pas a La Vall, malgré la pluie

¡Viva la vida! video:

http://www.youtube.com/watch?v=lio0YbTi87g

DIA TRIST PER ALS AMANTS DEL FOLK AMERICÁ

HA MORT MARY TRAVERS, DEL GRUP 'Peter, Paul and Mary'

video:

La cantant Mary Travers ha mort avuí després d'una llarga lluita contra la leucèmia. Mary era un mite de la música folk nord-americana. El seu conjunt, el trio Peter, Paul and Mary, va ser capdavanter dins la pléiade de músics del moviment de protesta als USA. El grup va aconseguir tres Grammy's en la dècada prodigiosa per:
Lemon Tree, If I Had a Hammer i per l'àlbum Peter, Paul and Mummy, respectivament.


Ells van popularitzar les cançons del folklor USA i de Bob Dylan; però, especialment, van fer que la música del monstre arrivara a un public més ampli: The times they are changing, in the early morning rain...i, especialment, Blowing in the wind: gaudiu d'ells al vídeo de dalt.

http://www.youtube.com/watch?v=3t4g_1VoGw4 

http://www.youtube.com/watch?v=3t4g_1VoGw4

EFEMÈRIDE (From Oberlin to Obama)

THIS DAY IN HISTORY

Oberlin College Founded (02/09/1833)

Oberlin, Ohio, was the first college in the US to regularly admit African-American students and is also the oldest continuously operating coeducational institution.

It was just the beginning of a very long and winding road of our american-democrat-friends till freedom...in the middle remained: the Alabama apartheid in the sixties, M.L. King dead for liberty, the demostrations in Berkeley...et cetera. But Oberlin was the very beginning deaperture to reach freedom.

CASABLANCA: DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE

Diu una llegenda local que a Casablanca (Platja d'Almenara) hi havia un agró roig ("garza imperial" para los monolingües ignorantes de las lenguas periféricas) molt gran i amb cara de molt mala llet que totes les dies, des de el més alt d'el gran arbre que tanca el terme pel sud, tot prop de la Gola de Quartell, vigilava les obres que fa molts anys es van iniciar per a urbanitzar el dos Kms de platja verge que encara es quedaven, i controlava les màquines i homes en carpetes que treballaven cada matí. Un dia tres agrós gegants, amics del 'capo' roig, s'aproparen, amb molt males intencions, a les formigoneres que es disposaven a asfaltar les dreceres i van fer que els tècnics d'obres s'escuallaren i abandonaren. Eixe agró roig 'en cap' era molt amic de David Olmos.

--------------------------------------

PER FÍ, UNA PLATJA RESPETUOSA AMB EL MEDI:

pareix ser que s'aconseguit. Pasejos sense asfalt, altura màxima de tres pisos, reserva de microflora, accès impossible per a vehicles...i fins i tot: regeneració de dunes. Han après de les, ja irreversibles, de Moncofa, Canet, Orpesa i tants altres:

Gràcies als amics d'Acció Ecologista Agró per la seua pressió, per la seua lluita sorda i constant.

----------------

Per cert: l'agró roig gegant i els seus tres amics han tornat a la marjal on han creat una gran colònia estable, fan nius, i tots el anys esperen als seus amics, els agrós blaus que baixen cada hivern d'Escandinàvia.

RECOMANACIONS DEL MIRROR

"LES CASCATELLES" (REFINAMENT FRANCÈS SOLS A 25 KMS. DE LA FRONTERA)

Camí de Toulouse, via Foix, i sortint d'Andorra,
al maravillós poble d'Ax trovem:
Un xicotet castell-palau decimonònic amb cinc habitacions en règim de "chambres d'hôtes", desdijunis pantagruelics, atenció familiar i directa per part de Yvan i Corinne, els propietaris. Meravilloses vistes, chambres d'època... pero sense fantasmes.


Seré acusat de parcialitat per francòfil, però aquest indret es realment de pel·lícula de Chabrol...ah! i no tinc comissió.

MEMORIA HISTÒRICA ...I FAMILIAR

El 'Mirror' era en vacances fins el 01 de Septembre, però el record d'un familiar ens obliga moralment a tornar-hi. De sobte ens ha vingut a la memòria que tal dia com hui va morir en combat Pasqual Clement. Feia part del contingent de milicians valencians, sense gaire instrucció militar (afiliats a UGT i CNT), que es movilitzaren voluntariament i viatjaren fins a Còrdoba, el 18 de Juliol, per a defensar la legalitat Republicana front als legionaris de Queipo de Llano, el golpista amic del generalísimo que havia trionfat a Sevilla. Pasqual Clement va morir en la batalla de Cerro Murano (27/07/1936), el mateix lloc on la càmera 'Leika' de R.Cappa va immortalitzar per a la història la mort de Frederic Borrell, treballador d'Alcoi.

Quins ideals portaren a aquests joves a sacrificar la seva vida ???

Es difícil de contestar avui amb el materialisme que es envolta. Però es clar que eren la defensa de la llibertat i els valors democràtics. Joves farts de vore els seus majors viure segles i segles sota el poder absolut de l'església, la rància aristocràcia castellana i els militars corruptes, i que van vore en la República 'un glop de llibertat'. Pasqual tenia sols 20 anys, la vida resolta, amb un treball al Banco Español de Crédito i es jugà la vida per a defendre la democràcia que representava la República, el govern llegitimat aleshores per les urnes. Ara que hi ha tanta gent que ens acusa de revisionistes, cal recordar que "els pobles que obliden la seua història estan obligats a repetir-la". Pasqual era mon tio. El meu segon nom es en honor a ell.

LES MEUES VACANCES

Tot ben senzill i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!

Beveu conyac,
i vi i caçalla.
I si m'arriba el pressupost
beveu bon "whisky"
Ràpidament, em boteu foc.
prop d'un romer, al seu costat,
deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també del rierol.

Així a les nits, amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també de fomentar
els berenars a la muntanya.
Així per fi, s'aproparan
al romaní dolces xicones.
I despistant, com qui no vol,
alçaré els ulls i entrant pel peus
arribaré fins al seu cor.
Res d'adéus ni de records.

Vaig de vacances!
Qualsevol dia impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres cançonetes.
Potser d'entrada us estranyeu,
bé pel físic o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre Maragall,
també crec jo
amb la resurrecció, de la carn.

encara dura la vida dura,
doncs altre cop de part dels bons,
fins a la mort!
Però llavors, no em moriré:
faré vacances.

GONE WITH THE WIND, de Margaret Mitchell

Efemèride: avuí es compleixen 73 anys de la primera edición d'aquesta maravella.


La majoría dels escriptor coincideixen en que el llibre te un fort compromís ideològic amb la causa de la Confederació. En realitat es tracta simplemente d'una visió romàntica, maravillosamente narrada del Sud i de la seua cultura. Mitchell relata la història d'una rebèl de Geòrgia, Scarlett O'Hara, i les seves experiències amb amics, familiars, amants i enemics, abans, durant i després de la Guerra Civil. Mijançant la vida de Scarlett, Mitchell va examinant l'efecte de la guerra en el vell ordre del sud i les seqüeles que la desfeta deixa en el que queda de la antiga burguesía latifundista dins del 'nouvel ordre' establert pels yankees.

Portada al cinema per Victor Fleming en 1939, la película va estar, en la meua opinió, totalmente fallida, encara que va esser un exit comercial. Fleming sols aconsegueix una visió "kitsch" del llibre de Mitchell, amb un inexpresiu Leslie Howard i un Clark Gable que rodá la major part de les esceness borratxo com una cuba. Tot i aixó, sempre ens quedará la bellesa de Vivien Leigh i la clase d'Olivia de Havilland. Per que ja no hi han actrius com aquestes?

EL NOU INTERVENCIONISME ESTATAL ALS USA

Alguns mitjans s'han atrevit a batejar-ho socialisme a l'americana. Res d'això. En realitat es tracta de la clàssica trampa neocon: privatitzar BENEFICIS, Socialitzar PERDUDES. El pla Obama no és socialisme, ni tan sols socialdemocràcia; a més a més, està molt lluny fins i tot del Keynesianisme que va crear la àmplia classe mitjana europea, que es el sosté del nostre actual estat de benestar, després de la segona guerra mundial. L'administració Obama ha creat un potent matalàs de seguretat empresarial d'una forma que no té precedents, des dels bancs comercials fins als d'inversió, després a les assegurances i ara als automòbils. No, això no és socialisme. El socialisme es preocupa pels ciutadans corrents. En canvi Estats Units ha proporcionat molt poca ajuda als milions de ciutadans que estan perdent les seues cases. Els aturats es beneficien d'ajudes molt limitades, només 20 setmanes de salari d'atur de promedi, i després són abandonats a la seua sort. I quan perden la seua ocupació, també perden la seua assegurança mèdica. Eixe es el paradís en el que somniaven els gurús de PP. El que, encara avui, ens ofereix el senyor Aznar des de la seua Fundació (FAES): HELP !!!!!!!!!!!!!!!

RECOMANACIONS DEL "MIRROR"

LLACH: LA REVOLTA PERMANENT (ARA EN 'DVD' -PUBLICO, aquest divendres-)

El 3 de març de 1976 a Vitòria, en el transcurs d'una assemblea de treballadors, l'actuació de la policia va causar cinc morts i més de cent ferits de bala. Aquella mateixa nit, empès per la ràbia, Llach va composar la que seria una de les cançons més emblemàtiques de la Transició: "Campanades a morts". Ara, Llach torna a Vitòria per interpretar-la en un concert multitudinari record a les víctimes. Un viatge en l'espai i en el temps conduit per la música i les paraules del propi Llach, on es barregen records autobiogràfics amb imatges i testimonis dels protagonistes d'aquells fets. Aquesta és la història d'una cançò, el retrat de la persona que la va escriure i la crònica dels fets que la van inspirar. La direcció, magnífica, és de Lluís Danès.

CONFESIONES…

...AHORA QUE HACE 41 AÑOS DE TODO.

Llega un momento en la vida de los escritores en el que, de repente, sienten una gran necesidad de contar sus pecados inconfesables. Los que rozamos los 60, y andábamos entonces por los 18, teníamos una tendencia innata a ocultar nuestras debilidades. Había demasiados tabúes. Los que nos movíamos en círculos progresistas ocultábamos nuestros vicios. Me ha costado 40 años entender que no eran tales. Para mi ha sido muy importante la opinión de mi admirado Javier Marías ("Tu rostro mañana"). Confesaba Javier en su último artículo en EPS que le gustan las series "yankees" Mad Men y los Soprano, así como la española Los Serrano. Yo he llegado a llorar de risa con Seinfeld (¡como la hecho de menos!)…bueno, Javier…¿y qué?. Continuaba Marías contando que escuchó música de grupos irlandeses infames por el simple hecho de que le gustaban a Bob Dylan. Igualmente le costó muchísimo confesar a sus amigos del Café Gijón que le encantaba el futbol.

!Cuantas coincidencias, maestro! Yo escuché todas las canciones que pude de Woody Guthrie, simplemente porque era el ídolo de Bob. ¿Te suena? Si aquel viejecito vaquero que tocaba un banjo en polvorientos antros de Minnesota. Ya sabes, uno siempre busca complicidades. Yo también oculté, como tu, que me gustaba el futbol ( el futbol…¡que vulgaridad!, decíamos), concretamente el Real Madrid, el equipo del régimen, doble pecado. Pero me encantaba el juego preciosista de sus jugadores "ye-ye": Serena, Velazquez, Pirri, Grosso, igual que puede gustar la belleza del futbol del Barça de ahora. El futbol, como la religión, era el opio del pueblo, su anestesia política.

Contabas en el EPS que tu buen amigo Arturo [Pérez Reverte] se sinceró contigo diciendo que leía por las mañanas prensa del corazón mientras bebía una Coca Cola. Yo disfruto, siempre que puedo, de las maravillosas fotos del HOLA. ¿Qué hay de malo en ello?

Aunque no soy escritor, sólo escribo modestos relatos cortos para mis nietos y para mis "numerosísimos lectores"-¡¡¡ 35 ó 36!!!- de mi BLOG, sí soy de vuestra generación, y también me dejé llevar por ese, digamos, "infantilismo de izquierdas", ese exceso de intelectualidad continua y paranoica. Esperé pacientemente a cobrar mi primer sueldo para adquirir obras musicales y literarias de mis ídolos. Los amigos esperaban que me lo gastara todo comprando LP's de Dylan, Brel, o las obras completas de Zola. En su lugar me compré una colección, tapa dura, de "Las Aventuras Completas de Capitán Trueno", recién editada entonces por Bruguera. Colección lamentablemente perdida en uno de mis frecuentes cambios de domicilio. El resto del sueldo lo mandé íntegramente a mis padres: éramos tan gilipollas.

GRUP EXCURSIONISTA "QUESJOJJ"

El pasado día 2 quedó constituido oficialmente el grupo excursionista quesjojj y, claro, la primera salida fue para revisitar los "santos lugares". Quedan pendientes las subidas a Castro y a Penyagolosa; pero teníamos que empezar de esta manera. Así que, comenzamos por la "terra roja", donde hicimos la foto, exuberante ahora por las últimas lluvias, más bonita aún si vas acompañado por dos grandes amigos. , . Luego subimos al "agüelet" y continuamos hasta la "agüeleta" para contemplar el mar, LA MAR:

Desde el “Castell”, desde l'Agüelet, desde la Pampa ("la Terra Roja") se ve todo el horizonte del mar; el mar para mi es Casablanca, es "la Mar" por antonomasia; es la felicidad absoluta. Me veo a mi mismo contemplándola desde allí arriba...aquellas tardes de otoño de mi adolescencia en aquella España gris; lleno de nostalgia de suaves brisas saladas, de olor a algas, de azules intensos.

Es el recuerdo de unos años dulces, terribles, llenos de dudas, de timidez, de mitos. Con ellos se ha formado el nudo de la vida. Creo que la muerte no consiste sino en ir disolviéndolo a través de la memoria. Con la máxima lentitud posible.

…Desde mi pueblo veía ‘La Mar’...todos los días. Ahora, tan pronto como me lo permitan, he decidido ir ALLI...y quedarme para siempre, desgranando recuerdos…muy lentamente.

RECOMANACIONS DEL "MIRROR"

PREMI NOVEL·LA ROMANTICA 2009

Hi va haver un temps, abans que la ciència volguera a explicar-ho tot, en el qual els éssers humans vivíem convençuts que l'amor, així com la resta dels sentiments, residien en el nostre pit, just al cor. I encara que ara sabem que en realitat tot està en el nostre cap, encara ens costa creure quan el múscul palpitant que habita en la nostra caixa toràcica s'accelera en veure arribar a la persona estimada. D'això en sap molt, sens dubte, Yacaré, la protagonista d'El cor de Yacaré, l'obra de José Luís Muñoz guanyadora del Premi Seseña de Novel la Romàntica 2009. En Macladán, un fictici país sud-americà, les coses sempre surten segons el previst: els rics són cada vegada més rics, els pobres viuen en barraques, apartats de la gran urbs, i si alguna vegada algun d'aquests indesitjables intenta rebel·lar-se, ja sap el que l'espera. I, tanmateix, alguna cosa estranya passa darrerament, alguna cosa ha canviat en la vida de l'enginyer O'Higins des que sortís de l'hospital després d'una operació d'emergència: una dona de trets indígenes, sempre vestida de vermell i amb talons alts, no deixa de seguir allà on va. Què pot significar? En Macladán, aquest país sud-americà amb un règim totalitari, en el qual els policies segueixen ordres molt precises quan el suposat delinqüent és un rebel que s'oposa a la injustícia regnant, el mestissatge no està molt ben vist. No obstant això, precisament el mestissatge, la mescladissa, és el que millor defineix la narració en aquesta novel la, per diverses raons. Direm, en primer lloc, que no es pot localitzar aquesta peça dins d'un sol gènere literari, ja que si bé l'amor i l'erotisme són molt presents, també ho estan els gèneres negres policiacs. I si a més tenim en compte que Macladán és un país fictici amb una vida quotidiana molt similar a la d'altres països sud-americans actuals, per què no parlar també del realisme i la literatura de denúncia social? En segon lloc, El cor de Yacaré no és una història narrada per una sola veu, sinó que són diverses les que trobem, començant per un narrador extern, aliè a l'acció, que dóna pas a capítols guiats per la pròpia Yacaré, l'enginyer O'Higins i fins el jove inspector de policia Nelson Correa. Aquesta curiosa diversitat de punts de vista no farà res més que enriquir una trama ja de per si interessant, pel grau d'apassionament que trobem en aquestes pàgines. És més: probablement, amb un sol narrador, no s'hagués aconseguit el mateix efecte de cara al lector. Direm, també, i per finalitzar aquesta enumeració, que fins i tot els capítols en si semblen voler barrejar entre ells, o almenys rebel lar en quant a l'ordre que podria semblar lògic, contagiats, potser, per l'esperit salvatge d'una dona indomable. I qui és Yacaré en realitat? És una dona fatal de les que surten a les pel·lícules americanes? O simplement una dona senzilla i enamorada, que s'esforça per aconseguir un fi que l'obsessió fins a la mort? ¿Podeu comprendre l'enginyer O'Higins, aquest magnat de les telecomunicacions sense escrúpols, o Nelson Correa, el policia de tècniques implacables i consciència intranquil? Perquè ells es sentiran irremeiablement atrapats en les seves xarxes? Espere que d'ací a un temps sigueu capaços de contestarme a aquestes preguntes, després de atreveros vosaltres mateixos a endinsar-vos en El cor de Yacaré, una novel la d'amors tremendament intensos, més enllà de la raó i de la pròpia vida; passions incontrolables, sentiments trobats i injustícies que no poden reparar, que farà que els vostres cors, o el lloc de la ment on vostre esperit resideixi, de més d'una bolcada, en senyal d'absoluta rebel lia. L'amor és un sentiment estrany: a vegades és tranquil i assossegat; altres tantes, es desboca, fent que la nostra raó es ennuvola per complet. En tot cas, l'amor, el més gran dels sentiments humans, sempre és millor viure'l a que t'ho conten. I el mateix es pot dir de novel·les com El Cor de Yacaré: no esperes a que te la seguim comptant, simplement: lleig-la tu mateix....

1 DE MAIG

Georg Engel, Adolf Fischer, Auguste Spies, Albert Parsons, Louis Linng.

Pot ser que aquests nom no us diguin res, però van ser executats penjats a Chicago el 1887 pels successos esdevinguts l'1 de Maig de l'any anterior. Reclamaven una cosa tan humana com la jornada laboral de 8 hores diàries.

Ara que alguns Eurócratas sense cervell projecten a Estrasburg setmanes laborals de 65 hores, convé recordar aquells dies terribles i honrar a la gent que va aconseguir humanitzar el treball. El 1886 les jornades de treball als Estats Units duraven 18 hores i, a Chicago (EUA), la Noble Order of the Knights of Labor, una organització que lluitava per reduir-les a 8 hores, va aconseguir que el sector empresarial cedís davant la pressió de les vagues per tot el país. Tanmateix, la fàbrica Mc. Cormik de Chicago no va reconèixer la victòria dels treballadors i l'1 de maig d'aquell any la policia va disparar contra els manifestants que, a les portes de la fàbrica, reivindicaven el nou acord. Durant els següents dies van morir més treballadors, fins que el dia 4 una bomba va esclatar contra les forces policials, succés conegut com 'l'atemptat de Haymarket'. Vuit treballadors, dels màrtirs de Chicago, van ser condemnats: cinc a mort (els esmentats dalt) i tres a cadena perpètua. La seva culpabilitat mai va ser provada.

El 1919, l'OIT en la seva primera reunió, proposava l'adopció mundial de la jornada de 8 hores.

DEFENSEM EL PATRIMONI DE TOTS

EL PONT DE LA TRINITAT

Els restauradors del pont gòtic de la Trinitat, a València, no només no han renunciat a retirar la barana metàl·lica d'una de les escales de pedra sinó que han instal·lat la barana a la segona de les baixades a la llera, consumant així la polèmica modernització de un pont del segle XIV.

Els polítics que van canviar la Llei de Patrimoni Cultural Valencià de 1988 haurien d'estar tots a la presó

Insecte a la taça del WC

La conveniencia de autoengañarse

El autoengaño es una de las facetas más inherentes a la condición humana. Una faceta en principio estúpida, pero que nos concede una estabilidad excepcional para convertirnos en animales sociales. El hombre ha logrado convertir el autoengaño en una fuente de estabilidad

Es bastante normal encontrar dibujos de insectos en el interior de algunas tazas de waters. Son habituales en algunos de los urinarios públicos de los Países Bajos, Francia y Reino Unido. Es sabido que los hombres, sea por falta de habilidad, pereza o descuido, no apuntan bien. Alguien tuvo una brillante idea: diseñar un urinario blanco con un pequeño insecto dibujado en el interior. El insecto en cuestión, de color negro sobre blanco, es difícil de ignorar. ¿Qué función tiene? El lector puede ya imaginarlo. El objetivo es que el usuario, atraído por un profundo deseo de enviar al pobre invertebrado tubería abajo, dirija el cilíndrico caudal hacia el interior del urinario. Obviamente, el insecto está ubicado casi en el centro, en un lugar bastante estudiado, donde se minimizan las salpicaduras u otros indeseados derrames. Los hombres que lean este artículo y hayan alguna vez visitado un urinario con tal diseño sabrán lo efectivo del mismo: es imposible no apuntar al insecto para intentar acabar con su vida, a pesar de que uno sabe que no es más que un dibujo

Es en este punto en el que quisiera detenerme porque contiene el concepto que da pie a este artículo: la virtud del autoengaño. No hay adulto que no sepa que el insecto es un dibujo y, sin embargo, no hay adulto que no apunte hacia él. Es imposible hacerlo caer por el desagüe (¡es un dibujo!), y aun así, erre que erre, a ver si lo conseguimos. ¿Por qué insistir en una acción que sabemos infructuosa?
Pero el fenómeno contiene un segundo autoengaño aún más flagrante. El usuario sabe perfectamente que el dibujo ha sido colocado ahí para el autoengaño, y aun así se cae en la trampa. Asistimos con este trivial y escatológico ejemplo a un hecho formidable que caracteriza a la condición humana: la virtud de autoengañarse que afecta a todos los dominios de la vida

En lo económico. Los bancos llevan varios años tasando inmuebles que saben que están absolutamente sobrevalorados por unos tipos de interés bajos y un exceso de liquidez en la economía. Los bancos están presentando balances con activos (derecho sobre préstamos) sobrevalorados. En caso de crisis económica, con desempleo y subida de tipos, no van a poder recuperar el dinero que dieron porque es sin duda superior al valor del inmueble que tasaron. Esto lo saben todas las entidades financieras, y lo lleva advirtiendo el gobernador del Banco de España, desde hace tiempo. Aun así, a final de año los principales bancos están presentando cuentas de resultados con beneficios desorbitados. Tales beneficios podrían ser la antesala de unas grandes pérdidas en caso de un pinchazo de la burbuja inmobiliaria acompañado de morosidad. También lo saben los analistas financieros y los inversores que compran acciones de estos bancos. Pero no importa: es mejor autoengañarse, porque si no todo podría venirse abajo.

Si quitamos la mosca el urinario se ensuciaría más de lo debido, así que conviene dejarla en su lugar.

Lo mismo sucedió con las acciones de las tecnológicas, que hicieron perder cifras astronómicas y arruinaron a mucho pequeño inversor. ¿Qué sucedió en la debacle de las puntocom? Pues otro autoengaño, en este caso multitudinario.
¿Cómo podía ser el valor en Bolsa de Terra superior al del BBVA o al de Repsol si no facturaba más de 10 millones de euros y tenía unas pérdidas millonarias? La respuesta es tan sencilla como inquietante: porque casi nadie lo cuestionaba, y al que lo hacía le tachaban de insensato: Por favor: autoengáñese y deje de decir tonterías.

THE BEAT JAM

Till There Was You

(http://www.youtube.com/watch?v=RQKpViLBIjs&feature=related

La Cançó:

There were bells on a hill,

But I never heard them ringing.

No I never heard them at all

Till there was you.

There were birds in the sky,

But I never saw them winging.

No I never saw them at all

Till there was you.

Then there was music,

and wonderful roses

They tell me, in sweet fragrant meadows

of dawn, and you.

There was love all around,

But I never heard it singing.

No I never heard it at all

Till there was you.

-------------------------------------------

La cançó era una de les favorites de Paul en els ja llunyans temps de The Cavern, i provocaba entre els fans la mateixa frenètica resposta que A Taste of Honey. A tingut centenars de versions. A mi, personalment, m'agrada moltissim la de la "Brazilian Tropical Orquestra"...i, clar, la de Beat Jam. Els nostres amics la toquen meravillossament en directe, com es pot vore en el clip.