RECOMANACIONS DEL "MIRROR"

PREMI NOVEL·LA ROMANTICA 2009

Hi va haver un temps, abans que la ciència volguera a explicar-ho tot, en el qual els éssers humans vivíem convençuts que l'amor, així com la resta dels sentiments, residien en el nostre pit, just al cor. I encara que ara sabem que en realitat tot està en el nostre cap, encara ens costa creure quan el múscul palpitant que habita en la nostra caixa toràcica s'accelera en veure arribar a la persona estimada. D'això en sap molt, sens dubte, Yacaré, la protagonista d'El cor de Yacaré, l'obra de José Luís Muñoz guanyadora del Premi Seseña de Novel la Romàntica 2009. En Macladán, un fictici país sud-americà, les coses sempre surten segons el previst: els rics són cada vegada més rics, els pobres viuen en barraques, apartats de la gran urbs, i si alguna vegada algun d'aquests indesitjables intenta rebel·lar-se, ja sap el que l'espera. I, tanmateix, alguna cosa estranya passa darrerament, alguna cosa ha canviat en la vida de l'enginyer O'Higins des que sortís de l'hospital després d'una operació d'emergència: una dona de trets indígenes, sempre vestida de vermell i amb talons alts, no deixa de seguir allà on va. Què pot significar? En Macladán, aquest país sud-americà amb un règim totalitari, en el qual els policies segueixen ordres molt precises quan el suposat delinqüent és un rebel que s'oposa a la injustícia regnant, el mestissatge no està molt ben vist. No obstant això, precisament el mestissatge, la mescladissa, és el que millor defineix la narració en aquesta novel la, per diverses raons. Direm, en primer lloc, que no es pot localitzar aquesta peça dins d'un sol gènere literari, ja que si bé l'amor i l'erotisme són molt presents, també ho estan els gèneres negres policiacs. I si a més tenim en compte que Macladán és un país fictici amb una vida quotidiana molt similar a la d'altres països sud-americans actuals, per què no parlar també del realisme i la literatura de denúncia social? En segon lloc, El cor de Yacaré no és una història narrada per una sola veu, sinó que són diverses les que trobem, començant per un narrador extern, aliè a l'acció, que dóna pas a capítols guiats per la pròpia Yacaré, l'enginyer O'Higins i fins el jove inspector de policia Nelson Correa. Aquesta curiosa diversitat de punts de vista no farà res més que enriquir una trama ja de per si interessant, pel grau d'apassionament que trobem en aquestes pàgines. És més: probablement, amb un sol narrador, no s'hagués aconseguit el mateix efecte de cara al lector. Direm, també, i per finalitzar aquesta enumeració, que fins i tot els capítols en si semblen voler barrejar entre ells, o almenys rebel lar en quant a l'ordre que podria semblar lògic, contagiats, potser, per l'esperit salvatge d'una dona indomable. I qui és Yacaré en realitat? És una dona fatal de les que surten a les pel·lícules americanes? O simplement una dona senzilla i enamorada, que s'esforça per aconseguir un fi que l'obsessió fins a la mort? ¿Podeu comprendre l'enginyer O'Higins, aquest magnat de les telecomunicacions sense escrúpols, o Nelson Correa, el policia de tècniques implacables i consciència intranquil? Perquè ells es sentiran irremeiablement atrapats en les seves xarxes? Espere que d'ací a un temps sigueu capaços de contestarme a aquestes preguntes, després de atreveros vosaltres mateixos a endinsar-vos en El cor de Yacaré, una novel la d'amors tremendament intensos, més enllà de la raó i de la pròpia vida; passions incontrolables, sentiments trobats i injustícies que no poden reparar, que farà que els vostres cors, o el lloc de la ment on vostre esperit resideixi, de més d'una bolcada, en senyal d'absoluta rebel lia. L'amor és un sentiment estrany: a vegades és tranquil i assossegat; altres tantes, es desboca, fent que la nostra raó es ennuvola per complet. En tot cas, l'amor, el més gran dels sentiments humans, sempre és millor viure'l a que t'ho conten. I el mateix es pot dir de novel·les com El Cor de Yacaré: no esperes a que te la seguim comptant, simplement: lleig-la tu mateix....