MARQUÉS

JOSEP VICENT ENS HA DEIXAT

Vaig començar a llegir-lo quan el seu 'País perplex' va guanyar el Joan Fuster de narrativa. Pertenyia a una generació de "Vicents-valencians-advocats" que, per sort per a tots nosaltres, es dedicaren a les lletres i no a les lleis. En la Universitat, en aquel Maig valencià, que evidentment no va ésser com el francés, es va esforçar junt a altres il.lustrissims (Damià, Carme, Alfons Cucó, Vicent Álvarez, Valerià Miralles) en fer-nos creure que sota els adoquins estava l'horta. Açò no era París, tampoc era 1968; tot passà un any després, com sempre, i 'La Colla' ho va viure amb la intensitat del neofit que encara creu en la utopia. Era el temps de '...I amb el somriure, la revolta'.
Marqués va ser ecologista abans que existirem el grups ecologistes, va ser més feminista que qualsevol dona, més àcrata que els anarquistes.
Els que hem tingut la sort de ser els seus veïns els darrers vint anys el recordem surtint dels Àlbatros, o enfilant el carrer Gorgos cap al Campus de Tarongers carregat de llibres, mentre amb una colzadeta còmplice i molt baixet deiem: mira per ahí va Josep Vicent ! La seua mort ens ha deixat.…perplexos.