RECOMANACIÓ: Al-Azraq, el Blau

EL VISIR DE LES MUNTANYES.-Mitjan el segle XIII, les valls més septentrionals de la muntanya alacantina eren un vesper, una illa d'Islam rodejada per un embravit mar de cristianisme. Els feudals anhelaven sotmetre-la, però La Muntanya era un castell de roca, alt i fort, i resistia. Foren anys de pactes breus, de fortaleses preses i lliurades per la força, de treves, emboscades i escaramusses entre les hosts de Jaume I i els partidaris del visir al-Azraq, el Blau. Aquesta és la sinopsi d'Al-Azraq, el Blau, la segona novel·la del perputxentí Just Sellés. L'obra conta com fou la conquesta feudal d'aquestes terres, però en aquesta ocasió la crònica dels fets ens arriba per boca dels que ho perderen tot i foren esclavitzats o foragitats de la seua terra. L'autor, en la seua necessitat per apropar-se al protagonista, ha despullat el visir al-Azraq i, una vegada soterrat el mite, ha reconstruït el personatge des de la seua condició més humana: aquella que podem intuir al reconéixer els escenaris on visqué, tot envoltat en les circumstàncies històriques i socials del seu temps. Per a aconseguir-ho ha sigut necessari l'estudi d'una abundant bibliografia i, sobretot, la realització d'un bon nombre d'incursions pels que foren els dominis del visir. A més d'un exercici de dislocació històrica, Al-Azraq, el Blau és també un acte de valentia per part del seu autor, qui qüestiona obertament la versió de la conquesta que ens han legat les cròniques medievals alhora que posa en entredit la insigne figura del bon rei Jaume matamoros, el Conqueridor, pare de tots els valencians. Així, la crònica de la conquesta de La Muntanya mostra la cara menys coneguda del rei En Jaume: la del rei que manà tallar la llengua del seu confessor, la del rei que fou excomunicat pel Papa, la del rei que sovint faltava a la seua paraula, que manipula i menteix a la seua crònica, la del rei tirà, fracassat, que perdia el cap per les dones, la del rei, al cap i a la fi, humà, desproveït de l'halo de santedat amb què l'han coronat les nostres institucions. Però sobretot, per damunt de moros i cristians, de reis i visirs, de creus i llunes, per damunt dels propis protagonistes, la crònica de la conquesta de La Muntanya és un cant a la nostra terra, als nostres paisatges, a les nostres serres, la nostra llum: l'orgull dels que hem tingut la sort de nàixer ací. La novel·la, també disponible en castellà baix el títol La Montaña Azul. Crónica del visir al-Azraq, ha estat il·lustrada pel reconegut pintor alcoià Josep Borrell, i serà presentada a la seu de la Filà Llana el proper dissabte 5 d'abril a les 19 hores dintre dels actes de la capitania mora d'enguany, així com al Centre Cultural Mario Silvestre el dijous 24 d'abril a les 19'30 hores, on dos dies abans s'haurà inaugurat també l'exposició fotogràfica que inspirà aquesta obra.

RECOMENDACIONES DEL MIRROR

CAROL. AHORA LA PELICULA (Dirigida por Todd Haynes) Patricia Highsmith, esa escritora adictiva, maestra del desasosiego y del suspense, fatalista, poseedora de un conocimiento profundo del anverso y reverso de la condición humana, inventora de un personaje tan retorcido, complejo y legendario como Tom Ripley, escribió con un seudónimo su novela Carol. Creo que fue una de las primeras y se reeditó con su verdadero nombre muchos años después. Es una novela turbadora y en la que su pesimista autora se permite el lujo de un final feliz, de que un amor muy problemático se afiance. Sospecho que lo que contaba Patricia Highsmith era autobiográfico. Y que los tiempos eran tan puritanos e hipócritas que no se atrevió a firmarla con su nombre. Carol es una historia de amor. Pero la razón de que su creadora se refugiara en el anonimato es porque esa pasión la protagonizan dos mujeres. El director Todd Haynes, alguien con el que nunca había sintonizado en su breve y prestigiosa obra, ha adaptado con inteligencia y sensibilidad esa novela. Lo hace de forma admirable, describiendo con tanta intensidad como sutileza la mutua seducción entre esas dos mujeres y el conflicto que supondrá para sus infelices vidas. Haynes demuestra elegancia, poder de sugerencia, capacidad para crear matices, un romanticismo nada exhibicionista y una ambientación primorosa. Logra engancharte de principio a fin transmitiéndote las incertidumbres, los miedos, el incontenible deseo, la seguridad de que has encontrado a la persona que durante toda tu existencia andabas buscando a ciegas y la temible factura social, familiar y sentimental que tendrá que pagar esta pareja si sigue adelante con ese amor que la sociedad condena. Juego de miradas Haynes reconstruye la Nueva York de principio de los cincuenta con la precisión y la estética de un fotógrafo superdotado. También su atmósfera. Hasta el mínimo detalle desprende realidad; nada suena a decorado o a impostura. Y el juego de miradas, el retrato de lo que va sintiendo progresivamente esa pareja, lo que expresan, y sus silencios, su necesidad de huir y de quedarse, está descrito con belleza, sentimiento y profundidad psicológica. Una de estas mujeres está amargamente casada con un millonario. Ella es pura clase, sofisticación, se desenvuelve con naturalidad en el mundo de los ganadores. La otra es joven, trabaja como dependienta, se siente muy sola, aunque tenga un novio solícito y bondadoso, hace fotografías muy hermosas con las que pretende sobrellevar su grisácea vida. Hay mucha pureza en ella; no sabe lo que quiere hasta que encuentra a Carol. Si la narrativa de Haynes te deja con la boca abierta, las maravillosas interpretaciones de Cate Blanchett y de Rooney Mara están al mismo nivel. Es una película con tanto estilo como verosimilitud, la crees y la sientes(N,Vigalondo)

QUARANTA CINC ANYS SENSE ELLS

Eixe carrer al nord de Londres, eixe pas amb sis linies blanques en Abbey Road, es el mes fotografiat del mon. Allí arriben continuament els seus cronistes contemporanis, que creuen el pas zebra per tal d'arrivar a Emi Records, l'edifici d'en front, a cercar información. Ara els nous columnistes tenen una tendència a mitificar-ho tot, a atribuïr-los merits extra musicals que no els pertanyen. No, definitivament ells no estaven darrere dels moviments estudiantils a Europa en els seixanta, com diu Adam Ledgerton, tampoc estigueren en Woodstock ni van tindre cap influència en les manifestacions anti Vietnam, ni en les mogudes de Berkeley. Al Cesar el que es del Cesar y a Sartre, Simon de Beauvoir, Dylan, Baez, Cohn Bendit, Angela Davis, Marcuse, M.L King el; el que es de cadascú. Ells simplemente estaven per allí quan tot açó passava. Eren una altra cosa, simplemente el millor grup musical de la història. El pacifisme, les preocupacions socials els arriven en una época tardana de la seua trajectòria i sols toquen a John i a George (Paul i Ringo eren, son, mes burgesos). Tot i aixó, eixa influència es indirecta i ve vía Yoko i filosofía hindú, respectivamente. Cal recordar que totes les seues cançons, des de la època de la Cavern fins 1966, et parlen de xiques, cels, rivalitats amoroses, balls. Son lletres molt primaries, envasades en melodies encantadores. Es Nowhere Man, del album Rubber Soul, el que trenca la tendència. Després vingueren lletres mes sofisticades acompanyades amb nous instruments, cançons autobiogràfiques, composicions antibèliques, junt a obres mestres (White Album, Sgt. Peeper's) No, ells sols estaven per allí quan tot el esclafit d'esdeveniments als que feia refència dalt van ocorrer. Pero, mira quina casualitat: Revolution sonava a França quan la revolta, junt a Street Fighting Man (Stones); Across the Universe et va acompanyar aquella matinada del estiu de 1969 en que Armstrong i els seus dos amics despegaven; i, poc abans, Back in the USSR, era molt popular en Alemanya quan Willy Brandt s'obría a la URSS iniciant la seua Ostpolitik per a assajar de ficar fí a la guerra freda. Els estem molt agraïts (fins i tot, es discupem l'estrafalari surrealisme de Revolution number 9). Ells van agitar les nostres joves vides i ens feren feliços. Pot ser recordarás que un amic et va vindre a buscar emocionat per a dir-te que eren a la tele interpretant All you need is love, aquell día de març de 1967 en Mundovisión i vas vore sorprés qu els Stones, els seus rivals de sempre, els feien un homenatge afegint-se al cor; que vas seleccionar Till There Was You al Juke Box aquella vespra de festa quan la primera cita a la capital mentre esperaves nerviós a la xica; saps que era Harrison, el mes 'Liverpool accent' de tots ells, el que us susurrava en I Am Happy Just To Dance With You, la primera vegada que vas ballar agarrat; que escoltaves una i una altra vegada There is a Place quan aquella mà misteriosa va depositar l'EP deTwist and Shout en la emisora local del teu barri de la mar en festes; que estaves escoltant amb la boca oberta I Saw Her Standing There

 quan de sobte et vas adonar que la xiqueta d'ulls blaus preciosos et mirava somrient des d'un racó; que les notes que sortien de l'altaveu d'aquell pick up "mono", quan el teu primer bes, eren les de A Taste of Honey; que algú va fer sonar, en la festa del teu acomiadament, The Long And Winding Road, quan vas sortir del teu poble aquell diumenge camí del teu primer treball; que...(aquestes modestes ratlles podríen no acabar mai) ...així fins a 213 precioses cançons, totes elles lligades a tants altres moments magics, algun d'ells moltes vegades repetit. I, sí, estas content perque saps que la gent que et vol escoltará Yes it is en dia de la teua mort, per que tu així ho has deixat escrit, i sonara un poc abans de My Back Pages de Dylan (l'altra cançó escollida per a que et recorden i gaudeixquen del teu record)...si, Bob (cal també homenatgear al 'Monstruo') Se'n van anar, pero ens queda la seua meravillosa mùsica i eixos records units per sempre a ella. El British Pop ha seguit arrasant; i deprés vingueren Travis, Oasis i, ara, Arctic Monkeys, Coldplay. Tots tenen algo de Beatles pero, com deia Serrat en la darrer EPS, després d'ells ja res ha segut igual.  --

DESIL·LUSIÒ

En aquell Benidorm de lligues fàcils, indolent i acultural de principi dels 70 el Bar Calpi era una excepció. Alli es trobaven cada vespre quatre professors barbuts i un grapat de joves tertulians que feien valencianisme politic i assajaven de salvar quelcom d'aquella castellanització massiva (la de la inmigració) i de la britanització brutal (la del turisme del Tours Ops). A més, es menjava bé, molt bé. Huí he tornat a la pujadeta del Canfali ...he cercat el Calpi i m'he trobat amb....un bar anglés. Altres coses també han canviat a pijor (com deia Dickens, mai hi ha que estar tant de temps sense tornar a ciutats que ens van marcar): el mìtic café del hotel belga Belroy es ara un bar impersonal: el Pepes's, El Tiffany's de la Av Mediterràneo es un altre bar anglés ple de sorolls. Els suecs de principi de la Platja de Ponent han fugit al Albir...per a compensar, encara tenim el meravellós bar Magyar al costat del Tanit (Av dels Atmelers num 1,i també el Bodegó de Pepe a Altea (Av, Mediterrani 18, highly recommended).

ELS LACAIOS

Hi ha que reconeixer que tenen bon asesors (o un gran control dels mass media). De sobte ja no hi ha cas Brugal, Gürtel, black cards, financiaciò il.legal, sobres en negre...sols hi ha Tomás Gomez i un profe de la facultat de polítiques que no ha pagat IRPF per treballs fora (es a dir, el que hem fet tots sempre) . Sols hi ha tertulies en radio i TV,s amb el inefable requeté navarrés i el lacaio de Rajoy...quines coses !!!

VALENCIANGLISH

NO TARDAREM MOLT EN VORE ALS NOSTRES MITJANS QUELCOM AIXÍ: Iolanda, com que al treball havien fet “downsizing” tot i esperant un “bailout” del govern, va sortir a fer “running”, tot i preparant el seu “fitbit flex” (ara tenía un “timing” ample) i esperant fer un bon “performance”. Va correr en paral.lel al “by-pass” i al “boulevard oest”, va passar pel Eurobuilding i mig hora mes tard ja hi era devant el “Trade Center”, on es va creuar amb dues amigues d'estudis, sense problemes de “mobing”, que entraven al Ritz (era l'hora del “brunch”). A mig día ja era a casa. Es llevá el “fitbit” per vore el “tracking” i les “calories burned”; contenta la xicona en vore alcançat el “goal”, es preparà un “ginger-ale light” (era propmte per al “Specied Gin Tonic” tant “fashion” a hores d'ara). A la dutxa va decidir canviar de “look”, cabells masa llargs; envía un “line message” a Dorothy, la “hairdresser”. De volta a casa va rebujar una invitació per a prendre “snacks al drugsstore” de Costa Fleming (calía estalviar); es prepará unes “delicatessen” mentre feia on al “smartTV”. Res de bó: tot “talk-shows i realities”, MTV inclosa. Al vespre va anar a la piscina (una sessió de “swimmng” equilibraría tant de “moving” matinal. Primer “crawl” i després una estona de “freestyle stroke”. De volta a casa, plat unic: un “steak” poc fet, de postre unes “after-eight”; després quelcom de relax amb les NBC series: Seinfeld i Frazier.

BON JOUR TRISTESSE !

"Je suis Charlie". La phrase, écrite sur un fond noir, est devenu hashtag Trending Topic et le thème de la surprise et indignation dans le monde entier pour l'attaque qui a pris fin mercredi matin avec la vie de 12 personnes dans un attentat à Paris contre hebdomadaire satirique Charlie Hebdo. De nombreux messages ont des réseaux : le dernier publié par le magazine sur Twitter, le dessin prémonitoire de l'un des caricaturistes blessés, d'innombrables couvertures de magazines dessins anciens et anciennes des auteurs de Charlie aussi appels véhéments d'action contre la censure. Mais la réponse la plus spectaculaire a été à son camarade de guilde, les caricaturistes du monde entier en quelques minutes remplis Twitter balle dans la solidarité avec le magazine. Dans certains cas, le fichier sauvé dans d'autres tirés au moment à pleine vitesse, presque tous très partagé par les utilisateurs. Tous se efforçant de ne pas demonizer l'Islam en général ( je suis d'accord) .... mais je en sais pas pas...parce que : Sont eux qui ont la notion de «Jihad» dans leur livre saint et ceux qui parlent de la guerre sur les infidèles à la prière du vendredi dans de nombreuses mosquées ... Non, je en sait pas, mais...je ne jamais vu fidèles, par example, de l'église suédoise en attacant un hebdomadaire danois pour la satiriser Luther, ou des catholiques en brulant une mosquée parce que le quotidien Al Hram satire Christ, ou des népalais bouddhistes qui assassine compatriotes hindous. No ,je ne sais pas, je en comprend rien.

ALL YOU NEED IS BLOG !!!

PER QUÉ SOC UN BLOGGER ? El visitants, pocs encara, que visiten aquest modestissim projecte de diari virtual sempre em pregunten dues coses: 1.- Com he aconseguit fer-ho 2.- per a que ho faig. La primera pregunta no m'estranya gaire que me la facen: els meus amics i companys coneixen molt be la meua falta d'aptitut per a les noves tecnologies i la informática. La resposta es, peró, molt facil: simplement m'he deixat guiar per les indicacions dels fantastics xicons de GOOGLE, apartat blogger. La segona es mes complicada. Als escritors i periodistes frustrats ens passa també com als columnistes d'exit. De sobte es com si estigueres escrivint per encarrec (es així en realitat) i tingueres la ment en blanc. Així que no se si sortirá d'ací una resposta, una autèntica columna de diari. També caldrá explicar el concepte BLOG, tant mal traduït: BITACORA (horror!). Els periodistes, independenment de que treballen en una mitjá concret amb molta o poca audiència, han triat en molts casos un altre tipus de personalització periodística consistent en tindre un site propi dins la xarxa. Una página des de la qual puguen escriure sense llimits corporatius i/o, fins i tot, profesionals, on la noticia i el rumor al que han tingut accés no estiguen clarament delimitats. La data on una iniciativa d'aquest tipus es va ficar d'actualitat es ben facil de recordar. Va estar gener de 1998, quan Matt Drudge va incloure a la seua web (the Drudge Report) una conversació gravada que Newsweek no volía publicar-li, doncs es tractava d'una font no contrastada. Eixa conversa traía a la llum la relació entre Bill Clinton i la becaria Monica Lewinsky, que després plenaría tants espais audiovisuals i de premsa escrita. Un altre cas paregut es el de Harry Knowles (en aquest cas un freelancer) que, gracies al seu BLOG (Ain't cool news), s'ha convertit en un crític de cine, amb millers de lectors diaris, capaç d'influir el l'entorn de Hollywood. Ací a casa tenim eixemples meravillosos i influents: el Blog de cine de Nacho Vigalondo; el de literatura de Juan Cruz, o el de sexe deEva Roy. En el meu cas, hi ha, a mes a mes, un motiu mes important per a escriure o al menys intentar-ho al meu site: que el día de demá em puguen llegir els meus nets. Que ells sàpiguen quines preocupacions i/o opinions tenía el seu iaio. En aixó em donaría per satisfet...i...hi ha que vore ! com passa el temps, m'adonat que he aconseguit finalitzar la columna ! o siga que:  ALL YOU NEED IS BLOG !!! ----------------------------

ESTANY

Caía la tarde. En una altura inmediata al puerto, el templo de Venus Afrodita reflejaba sobre la pulida superficie de su frontón el fuego del sol poniente. Una atmósfera de oro envolvía la columnata y los muros de mármol azul, como si el padre del día, al alejarse,saludase con un beso de luz a la diosa de las aguas. La cadena de montes oscuros,cubiertos de pinos y matorrales, extendíase en gigantesco semicírculo frente al mar,cerrando el fértil valle del agro.  Blasco Ibañez (Sonnica la Cortesana) ____________________________________ Sentí la imperiosa necesidad de resucitar el episodio más heroico de la historia de Valencia, sumiéndome para ello en el pasado, hasta llegar a los primeros albores de la vida nacional. Y abandonando la novela de costumbres contemporáneas, la descripción de lo que podía ver directamente con mis ojos, produje una obra de reconstrucción arqueológica más o menos fiel, una novela de remotas evocaciones. Con esto realicé un deseo de mi adolescencia, cuando empezaba a sentir las primeras tentaciones de la creación novelesca ―nos dice Blasco en el prólogo, y continúa― Al caminar por los senderos de la huerta valenciana se ve siempre en el horizonte, al norte, por encima de las arboledas, una colina roja que es la estribación más avanzada de la sierra de Espadán, el último peldaño de las montañas que se escalonan en descenso hasta el mar. Y muchas veces me dije, con mi entusiasmo de novelista aprendiz, que algún día escribiría una novela que tendría por héroe al Mediterráneo. (VBI, prólogo de Sonnica)

ALMENARA EN COLOR SEPIA (1)

M'agradava el perfum a rent al forn del meu iaio, on m'entretenia veient pastar el pa i també l'olor de muntanya quan cremaven les argelagues. D'esquerra a dreta: mon pare, Victor "El Terrero", Josete... CONTINUARÂ....