QUARANTA CINC ANYS SENSE ELLS

Eixe carrer al nord de Londres, eixe pas amb sis linies blanques en Abbey Road, es el mes fotografiat del mon. Allí arriben continuament els seus cronistes contemporanis, que creuen el pas zebra per tal d'arrivar a Emi Records, l'edifici d'en front, a cercar información. Ara els nous columnistes tenen una tendència a mitificar-ho tot, a atribuïr-los merits extra musicals que no els pertanyen. No, definitivament ells no estaven darrere dels moviments estudiantils a Europa en els seixanta, com diu Adam Ledgerton, tampoc estigueren en Woodstock ni van tindre cap influència en les manifestacions anti Vietnam, ni en les mogudes de Berkeley. Al Cesar el que es del Cesar y a Sartre, Simon de Beauvoir, Dylan, Baez, Cohn Bendit, Angela Davis, Marcuse, M.L King el; el que es de cadascú. Ells simplemente estaven per allí quan tot açó passava. Eren una altra cosa, simplemente el millor grup musical de la història. El pacifisme, les preocupacions socials els arriven en una época tardana de la seua trajectòria i sols toquen a John i a George (Paul i Ringo eren, son, mes burgesos). Tot i aixó, eixa influència es indirecta i ve vía Yoko i filosofía hindú, respectivamente. Cal recordar que totes les seues cançons, des de la època de la Cavern fins 1966, et parlen de xiques, cels, rivalitats amoroses, balls. Son lletres molt primaries, envasades en melodies encantadores. Es Nowhere Man, del album Rubber Soul, el que trenca la tendència. Després vingueren lletres mes sofisticades acompanyades amb nous instruments, cançons autobiogràfiques, composicions antibèliques, junt a obres mestres (White Album, Sgt. Peeper's) No, ells sols estaven per allí quan tot el esclafit d'esdeveniments als que feia refència dalt van ocorrer. Pero, mira quina casualitat: Revolution sonava a França quan la revolta, junt a Street Fighting Man (Stones); Across the Universe et va acompanyar aquella matinada del estiu de 1969 en que Armstrong i els seus dos amics despegaven; i, poc abans, Back in the USSR, era molt popular en Alemanya quan Willy Brandt s'obría a la URSS iniciant la seua Ostpolitik per a assajar de ficar fí a la guerra freda. Els estem molt agraïts (fins i tot, es discupem l'estrafalari surrealisme de Revolution number 9). Ells van agitar les nostres joves vides i ens feren feliços. Pot ser recordarás que un amic et va vindre a buscar emocionat per a dir-te que eren a la tele interpretant All you need is love, aquell día de març de 1967 en Mundovisión i vas vore sorprés qu els Stones, els seus rivals de sempre, els feien un homenatge afegint-se al cor; que vas seleccionar Till There Was You al Juke Box aquella vespra de festa quan la primera cita a la capital mentre esperaves nerviós a la xica; saps que era Harrison, el mes 'Liverpool accent' de tots ells, el que us susurrava en I Am Happy Just To Dance With You, la primera vegada que vas ballar agarrat; que escoltaves una i una altra vegada There is a Place quan aquella mà misteriosa va depositar l'EP deTwist and Shout en la emisora local del teu barri de la mar en festes; que estaves escoltant amb la boca oberta I Saw Her Standing There

 quan de sobte et vas adonar que la xiqueta d'ulls blaus preciosos et mirava somrient des d'un racó; que les notes que sortien de l'altaveu d'aquell pick up "mono", quan el teu primer bes, eren les de A Taste of Honey; que algú va fer sonar, en la festa del teu acomiadament, The Long And Winding Road, quan vas sortir del teu poble aquell diumenge camí del teu primer treball; que...(aquestes modestes ratlles podríen no acabar mai) ...així fins a 213 precioses cançons, totes elles lligades a tants altres moments magics, algun d'ells moltes vegades repetit. I, sí, estas content perque saps que la gent que et vol escoltará Yes it is en dia de la teua mort, per que tu així ho has deixat escrit, i sonara un poc abans de My Back Pages de Dylan (l'altra cançó escollida per a que et recorden i gaudeixquen del teu record)...si, Bob (cal també homenatgear al 'Monstruo') Se'n van anar, pero ens queda la seua meravillosa mùsica i eixos records units per sempre a ella. El British Pop ha seguit arrasant; i deprés vingueren Travis, Oasis i, ara, Arctic Monkeys, Coldplay. Tots tenen algo de Beatles pero, com deia Serrat en la darrer EPS, després d'ells ja res ha segut igual.  --