CONTES REALS I IRREALS

L'ESFONÇAMENT DE LA ABANS PUIXANT CLASSE MITJANA ESPANYOLA

Esteve Albentosa va naixer a finals dels anys vint del passat segle en un poble del litoral Mediterrani, fill i nét de jornalers es va dedicar des d'adolescent a treballs esporàdics en l'horta, com els seus avantpassats. Tenia afanys de superació i va  realitzar, amb molt d'esforç, el batxillerat nocturn a la mítica Institució republicana "Institució Lliure d'Ensenyament". Es va exiliar a Mèxic, com tants altres i allà va realitzar els seus estudis d'Aparellador, mentre treballava en una empresa de construcció de dics. Va tornar a Espanya el 1957 amb la seva dona, Vicenta, la seva nòvia de sempre i dos nens de curta edat Ana i Toni. Donat el seu currículum, no li va ser difícil trobar feina en una empresa de projectes a València. Va treballar durament perquè els seus fills fossin mes que ell. Veient la seva afició a les matemàtiques i al dibuix (herència genètica d'Esteve), els dos van estudiar Arquitectura al politècnic. Tots dos van destacar. Ana va morir d'accident de trànsit, una tragèdia de la qual la família mai es va recuperar. Toni va esdevenir un brillant arquitecte a principis dels 70, encara que veient l'escassa projecció que tenia en províncies es va traslladar amb la seva jove i bella dona Lidia a Madrid.
Al principi comparteix estudi d'arquitectura amb un altre company de carrera, però s'independitza ben aviat i crea el seu propi gabinet. És brillant i li plouen les ofertes. A la dècada d'or dels vuitanta deixa els petits projectes de pisos i realitza alguns projectes estrella per a la Comunitat de Madrid: un palau de congressos i alguns hospitals privats. Tot va vent en popa. Conserva el seu ampli apartament al barri de Salamanca però compra un xalet a la serra on passa els caps de setmana amb la seva dona i el seu fill Esteve, que ja ha iniciat els estudis d'arquitectura. Participa amb freqüència en les festes del Club de Campo, on exhibeix els ulls blaus de Lidia i tota la seva bellesa com un trofeu més. Toni és apolític i aviat veu com altres arquitectes amics i familiars de la classe política li furten els projectes emblemàtics. Així que torna a les obres mes modestes, però segueix sense faltar-li treball, encara que la seva economia ja es ressent. Quan esclata la bombolla immobiliària a principis de segle veu als polítics, causants i culpables principals del desastre, gaudint de privilegis que avui semblen de contes de fades: sous de luxe, pensions fàcils i milionàries, kit d'internet, ordinadors, targetes de crèdit , dietes, secretàries, transports i molts avantatges més, mentre les seves víctimes, entre les quals ja s'inclou, respiren cada dia més misèria i desesperació. Comença a penedir-se d'haver-se convertit en promotor en el seu poble natal mitjançant un gran préstec bancari que no pot tornar: les promocions s'acaben, però gairebé no hi ha vendes. Posa en venda el seu xalet de la serra, però no hi ha compradors. El seu nivell de vida pateix un gran caiguda, els seus ingressos actuals amb prou feina donen per la quota d'autònoms, les càrregues fiscals i les quotes del col · legi professional. Lidia, que és química, lamenta no haver-se dedicat a l'ensenyament o haver fet oposicions, haver estat només una dona florero. Mentrestant Esteve ha acabat la seva carrera i demana al seu pare ingressar en el seu gabinet d'arquitectura com a soci. El missatge del seu pare és demolidor: si tot just tinc feina per a mi sol com vols que et done treball?. El xicot aconsegueix un treball fem a una inmobiliaria com a tasador mentre es planteja emigrar a Alemania. Per primera vegada en la història moderna d'Espanya una generació sencera, l'anomenada generació perduda, viurà pitjor que els seus pares.