THE PLANA BAIXA MIRROR ÉS UNA MENA DE 'MELTING POT' ON EN CASTELLÀ, CATALÀ I ANGLÉS PARLEM D'AQUEST PAÍS NOSTRE, D'UN POC D'ECONOMIA, DE MÚSICA, DE LITERATURA, D'ECOLOGIA...I, SI ENS ARRIBA L'INSPIRACIÓ, TRACTAREM DE FER NARRACIONS CURTES...PER A NO CANSAR. AL MATEIX TEMPS INTENTAREM CONTRIBUIR A LA DIFUSIÓ DE LA LLENGUA EN LA XARXA. GRÀCIES A JAVIER LINARES PER INCLOURE'NS EN LA RELACIÓ DE BLOCS DE 'OPEN GOVERNMENT' I A SERGI PITARCH EN LA SEUA TESI DE BLOCS EN VALENCIÁ.
martes, 27 de marzo de 2012
CONTES DE PASCUA I DIUMENGE DE RAMS
L'OU BLAU
Al galliner hi ha un gran soroll:
-Ágata ha post un ou blau!.
El gall mira amb desconfiança a la gallina que ha parlat. Les gallines cotilletgen entre elles.
- Com es que Ágata ha post un ou blau?
- Es clar: está malalta...
- Cridem doncs al veterinari
- Si, aixó; rapid
Quan el veterinari l'examina diu:
- Está tot clar: Ágata es una gallina de Pascua. El veterinari s'explica:
- Pon els ous de colors, pero no será per sempre. Després de S.Vicent se li passará. No requereix medicació.
Ágata está molt orgullosa.
Ara, cada matinada, pon un ou roig, un verd, un grog; i, fins i tot, de vegades pon ous a quadres i ous warholianos, de colors, de forma romboide...de pop art.
------------------------
Per a Albert i David Omos Meliá....(Continua en la sessió de CONTES
Al galliner hi ha un gran soroll:
-Ágata ha post un ou blau!.
El gall mira amb desconfiança a la gallina que ha parlat. Les gallines cotilletgen entre elles.
- Com es que Ágata ha post un ou blau?
- Es clar: está malalta...
- Cridem doncs al veterinari
- Si, aixó; rapid
Quan el veterinari l'examina diu:
- Está tot clar: Ágata es una gallina de Pascua. El veterinari s'explica:
- Pon els ous de colors, pero no será per sempre. Després de S.Vicent se li passará. No requereix medicació.
Ágata está molt orgullosa.
Ara, cada matinada, pon un ou roig, un verd, un grog; i, fins i tot, de vegades pon ous a quadres i ous warholianos, de colors, de forma romboide...de pop art.
------------------------
Per a Albert i David Omos Meliá....(Continua en la sessió de CONTES
Etiquetas:
Josep Pasqual Olmos Clement
viernes, 23 de marzo de 2012
ELS QUATRE MANAMENTS DE LA "JEFA"
Va tardar, des de'l seu Sinaí més de 40 dies i 40 nits, la jefa, en confeccionar les taules de la llei fiscal en la cimera de Brusseles; pero ja ho té, i els 25 líders europeus van dir amén:
1) No incurrirás en déficit estructural
2) No pagarás la deuda excesiva.
3) Adoptarás la regla d'or del equilibri presupuestari en la teua constitució. I:
4) Estarás nyugat al Tribunal Europeu (eu!!!) de Justicia.
---------------------
Tots 25 es van comprometre a respectar aquest pacte i els holocausts de la pròpia economia. Però els nens d'Europa estan clamant en el desert: "Fins quan, Senyor, hem de ser turmentats per l'austeritat?...No answer!!!
Merkel ofereix la profecia d'una unió política. De moment, però, i en els propers anys, de retallada del dèficit, és l'únic camí a la justícia, diu ella. Mireu Itàlia i Espanya: els mercats es va aplacar una vegada que van començar les reformes de debò. Mireua Grècia, Irlanda (el que era "tigre celta" quan la bambolla inmobiliaria), Portugal...mai es recuperarán...i nosaltres?: menys encara: sols es pot eixir amb mesures Keynesianes, i els nens neocons de Rajoy están fent el contrari. Mes retallades=menys consum. Fins i tot des de Wall Street, els gurus liberals opten per mesures de foment del consum...pero? no eren els EEUU als que aquests neocons del PP agafaven com a model; com quedem?.
----------------------------
Ningú se'n recorda que Alemanya va tindre, quen la reunificació, el déficit mes gran de la história de Europa. Ningú va tindre collons de tirar-li ho en cara, aleshores. Ells si que pugueren devaluar el marc i invair-nos amb les seues exportacions i nosaltres, també els grecs, les pagavem sense retxistar. Ara no es pot devaluar res; doncs, que fem?. La jefa a tornat a guanyar.
1) No incurrirás en déficit estructural
2) No pagarás la deuda excesiva.
3) Adoptarás la regla d'or del equilibri presupuestari en la teua constitució. I:
4) Estarás nyugat al Tribunal Europeu (eu!!!) de Justicia.
---------------------
Tots 25 es van comprometre a respectar aquest pacte i els holocausts de la pròpia economia. Però els nens d'Europa estan clamant en el desert: "Fins quan, Senyor, hem de ser turmentats per l'austeritat?...No answer!!!
Merkel ofereix la profecia d'una unió política. De moment, però, i en els propers anys, de retallada del dèficit, és l'únic camí a la justícia, diu ella. Mireu Itàlia i Espanya: els mercats es va aplacar una vegada que van començar les reformes de debò. Mireua Grècia, Irlanda (el que era "tigre celta" quan la bambolla inmobiliaria), Portugal...mai es recuperarán...i nosaltres?: menys encara: sols es pot eixir amb mesures Keynesianes, i els nens neocons de Rajoy están fent el contrari. Mes retallades=menys consum. Fins i tot des de Wall Street, els gurus liberals opten per mesures de foment del consum...pero? no eren els EEUU als que aquests neocons del PP agafaven com a model; com quedem?.
----------------------------
Ningú se'n recorda que Alemanya va tindre, quen la reunificació, el déficit mes gran de la história de Europa. Ningú va tindre collons de tirar-li ho en cara, aleshores. Ells si que pugueren devaluar el marc i invair-nos amb les seues exportacions i nosaltres, també els grecs, les pagavem sense retxistar. Ara no es pot devaluar res; doncs, que fem?. La jefa a tornat a guanyar.
lunes, 12 de marzo de 2012
UN HOMBRE ASEGURA HABER ENCONTRADO UN EMPLEO
...El Ministerio del Interior lo ha desmentido...
Alfredo Arnadón, un hombre de cuarenta y dos años, ingeniero aeronáutico de profesión, está siendo interrogado en estos momentos por la policía a causa de unas declaraciones que el propio individuo hizo en un bar cercano a su domicilio. Al parecer, Arnadón pidió un pincho grande de tortilla y acto seguido, delante de todo el mundo, dijo en voz alta que había encontrado un empleo. El propio camarero del local fue quien tuvo que llamar a la policía ante la creciente tensión y el nerviosismo de los demás clientes, y también temiendo por la integridad del hombre. Al parecer, varias personas que se encontraban en el bar se estrellaron la cabeza contra las vitrinas de la barra y echaron a perder varias raciones de patatas bravas. Cinco patrullas de agentes antidisturbios y dos camiones de bomberos consiguieron sofocar la revuelta, pasadas las dos de la tarde, y llevarse al sospechoso a la comisaría. El interrogatorio se prolonga ya más de dieciséis horas sin que la policía haya podido averiguar los verdaderos motivos por los que Arnadón asegura haber encontrado ese trabajo. “Es un tipo listo”, ha declarado el inspector encargado del caso, “pero la policía tiene paciencia y unas tenazas muy parecidas a las de dentista”, puntualizó. El detenido justifica haber encontrado su empleo por las execrables condiciones en las que la empresa le ha ofrecido el puesto, aunque los agentes creen que no son lo suficientemente ignominiosas para que haya sido contratado. Según parece, Arnadón trabajaría dos horas mensuales, de cuatro a seis de la mañana, por veintisiete euros brutos, seguridad social a cargo del trabajador, y derecho a cuatro minutos de vacaciones no remuneradas en años alternos. Interior podría estar a punto de autorizar, hoy mismo, que se le administre escopolamina
Etiquetas:
De: Cartelera Turia (07/03)
miércoles, 7 de marzo de 2012
QUARANTA DOS ANYS SENSE ELLS
A petició dels lectors del Mirror reeditem el Post dedicat als Beatles, publicat al Cove, quan feia quaranta anys de la seua disol·lució.
--------------------------------------------------------------------------
El pacifisme, les preocupacions socials els arriven en una època tardana de la seua trajectòria i sols toquen a John i a George (Paul i Ringo eren, son, més burgesos). Tot i això, eixa influència es indirecta i ve via Yoko i filosofía hindú, respectivament. Cal recordar que totes les seues cançons, des de la època de la Cavern fins 1966, et parlen de xiques, cels, rivalitats amoroses, balls. Són lletres molt primàries, envasades en melodies encantadores. Es Nowhere Man, de l'àlbum Rubber Soul, el que trenca la tendència. Després vingueren lletres més sofisticades acompanyades amb nous instruments, cançons autobiogràfiques, composicions antibèliques, junt a obres mestres (White Album, Sgt. Peeper's)
No, ells sols estaven per allí quan tot el esclafit d'esdeveniments als que feia referència dalt van ocòrrer. Pero, mira quina casualitat: Revolution sonava a França quan la revolta, junt a Street Fighting Man (Stones); Across the Universe et va acompanyar aquella matinada de l'estiu de 1969 en que Armstrong i els seus dos amics despegaven des de Cap Canyaveral camí de la glòria; i, poc abans, Back in the USSR, era molt popular en Alemanya quan Willy Brandt s'obria a la URSS iniciant la seua Ostpolitik per a assajar de ficar fi a la guerra freda. Coincidències?
Els estem molt agraïts (fins i tot, es discupem l'estrafalari surrealisme de Revolution number 9). Ells van agitar les nostres joves vides i ens feren feliços. Pot ser recordaràs que un amic et va vindre a buscar emocionat per a dir-te que eren a la tele interpretant All you need is love aquell dia de març de 1967 en Mundovisión i vas veure sorprés que els Stones, els seus rivals de sempre, els feien un homenatge afegint-se al cor; que vas seleccionar Till There Was You al Juke Box aquella vespra de festa quan la primera cita a la capital mentre esperaves nerviós a la xica; saps que era Harrison, el mes 'Liverpool accent' de tots ells, el que us susurrava en I Am Happy Just To Dance With You, la primera vegada que vas ballar agarrat; que escoltaves una i una altra vegada There is a Place quan aquella mà misteriosa va dipositar l'EP de Twist and Shout en la emisora local del teu barri de la mar en festes; que estaves escoltant amb la boca oberta I Saw Her Standing There quan de sobte et vas adonar que la xiqueta d'ulls blaus preciosos, en aquell guateque, et mirava somrient des d'un racó; que les notes que sortien de l'altaveu d'aquell pick up "mono", quan el teu primer bes, eren les de A Taste of Honey; que t'agafaves com un clau cremant al crit vehement de Lennon en Please, Mister Postman quan somniaves desesperat amb una carta d'ella en aquella inútil i llarguísima mili sahariana ; que algú va fer sonar, en la festa del teu acomiadament, The Long And Winding Road, quan vas sortir del teu poble aquell diumenge camí del teu primer treball; que...(aquestes modestes ratlles podrien no acabar mai). Així fins a 213 precioses cançons, totes elles lligades a tants altres moments màgics, algun d'ells moltes vegades repetit.
Se'n van anar, pero ens queda la seua meravillosa mùsica i eixos records units per sempre a ella. El British Pop ha seguit arrasant; i deprés vingueren ELO, Travis, Oasis i, ara, Arctic Monkeys, Coldplay. Tots tenen algo de Beatles pero, com deia Serrat en el darrer EPS, després d'ells ja res ha tornat a ser igual.
--------------------------------------------------------------------------
Eixe carrer al nord de Londres, eixe pas amb sis línies blanques en Abbey Road, és el més fotografiat del món.
Allí arriven continuament els seus cronistes contemporanis, que creuen el pas zebra per tal d'arrivar a Emi Records (la seua casa de discos), l'edifici d'en front, a cercar informació. Ara els nous columnistes tenen una tendència a mitificar-ho tot, a atribuïr-los merits extra musicals que no els pertanyen. No, definitivament ells no estaven darrere dels moviments estudiantils a Europa en els seixanta, com diu Adam Ledgerton, del Chroniquer de NY, tampoc estigueren en Woodstock ni van tindre cap influència en les manifestacions anti Vietnam, ni en les mogudes de Berkeley. Al Cesar el que es del Cesar y a Sartre, Simon de Beauvoir, Dylan, Baez, Cohn Bendit, Angela Davis, Marcuse, M.L King el; el que es de cadascú. Ells simplemente estaven per allí quan tot açò passava. Eren una altra cosa, simplemente el millor grup musical de la història.El pacifisme, les preocupacions socials els arriven en una època tardana de la seua trajectòria i sols toquen a John i a George (Paul i Ringo eren, son, més burgesos). Tot i això, eixa influència es indirecta i ve via Yoko i filosofía hindú, respectivament. Cal recordar que totes les seues cançons, des de la època de la Cavern fins 1966, et parlen de xiques, cels, rivalitats amoroses, balls. Són lletres molt primàries, envasades en melodies encantadores. Es Nowhere Man, de l'àlbum Rubber Soul, el que trenca la tendència. Després vingueren lletres més sofisticades acompanyades amb nous instruments, cançons autobiogràfiques, composicions antibèliques, junt a obres mestres (White Album, Sgt. Peeper's)
No, ells sols estaven per allí quan tot el esclafit d'esdeveniments als que feia referència dalt van ocòrrer. Pero, mira quina casualitat: Revolution sonava a França quan la revolta, junt a Street Fighting Man (Stones); Across the Universe et va acompanyar aquella matinada de l'estiu de 1969 en que Armstrong i els seus dos amics despegaven des de Cap Canyaveral camí de la glòria; i, poc abans, Back in the USSR, era molt popular en Alemanya quan Willy Brandt s'obria a la URSS iniciant la seua Ostpolitik per a assajar de ficar fi a la guerra freda. Coincidències?
Els estem molt agraïts (fins i tot, es discupem l'estrafalari surrealisme de Revolution number 9). Ells van agitar les nostres joves vides i ens feren feliços. Pot ser recordaràs que un amic et va vindre a buscar emocionat per a dir-te que eren a la tele interpretant All you need is love aquell dia de març de 1967 en Mundovisión i vas veure sorprés que els Stones, els seus rivals de sempre, els feien un homenatge afegint-se al cor; que vas seleccionar Till There Was You al Juke Box aquella vespra de festa quan la primera cita a la capital mentre esperaves nerviós a la xica; saps que era Harrison, el mes 'Liverpool accent' de tots ells, el que us susurrava en I Am Happy Just To Dance With You, la primera vegada que vas ballar agarrat; que escoltaves una i una altra vegada There is a Place quan aquella mà misteriosa va dipositar l'EP de Twist and Shout en la emisora local del teu barri de la mar en festes; que estaves escoltant amb la boca oberta I Saw Her Standing There quan de sobte et vas adonar que la xiqueta d'ulls blaus preciosos, en aquell guateque, et mirava somrient des d'un racó; que les notes que sortien de l'altaveu d'aquell pick up "mono", quan el teu primer bes, eren les de A Taste of Honey; que t'agafaves com un clau cremant al crit vehement de Lennon en Please, Mister Postman quan somniaves desesperat amb una carta d'ella en aquella inútil i llarguísima mili sahariana ; que algú va fer sonar, en la festa del teu acomiadament, The Long And Winding Road, quan vas sortir del teu poble aquell diumenge camí del teu primer treball; que...(aquestes modestes ratlles podrien no acabar mai). Així fins a 213 precioses cançons, totes elles lligades a tants altres moments màgics, algun d'ells moltes vegades repetit.
Se'n van anar, pero ens queda la seua meravillosa mùsica i eixos records units per sempre a ella. El British Pop ha seguit arrasant; i deprés vingueren ELO, Travis, Oasis i, ara, Arctic Monkeys, Coldplay. Tots tenen algo de Beatles pero, com deia Serrat en el darrer EPS, després d'ells ja res ha tornat a ser igual.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)