GEORGE

QUAN LA SEUA GUITARRA PLORAVA:
Va morir avuí fa nou anys, després d'una llarga lluita contra el cancer. Era, es, el meu Beatle preferit. sempre eclipsat per els dos 'montruos' que sols li deixaven fer una cançó per album. Tot i aixó mai es va acomplexar. Era una molt bona persona, el que mes va participar, fins el final, en actuacións benèfiques; especialment quan eren per a ajudar els països indostànics i del sud-est asiàtic. Tot i aixó, en eixa 'limitació' d'una cançó de cada dotze, ens va deixar una llarga llista d'obres inoblidables: Do you want to know a secret, en Please, please, me; I need you, en Help; Don`t bother me, en With the Beatles; Every little things, en Beatles for Sales; I'm so happy just to dance with you, en A hard's day night...i després una catarata de fantàstiques cançons: Here comes the sun, something, while my guitar gentrly weeps (quan la seua guitarra plorava en asabentar-se de que Patty el deixava).

Bangladesh
Quan es van separar, va estar el primer Beatle en compareixer en directe i ho va fer a lo gran, en el Madison, amb companyia dels seus amics: Clapton, Billie Preston, Bob Dylan, Ravi Shankar, Ringo, Ronnie Wood i altres. Un dia de l'estiu de 1971 Ravi Shankar va trucar al seu bon amic George per parlar de la complicada situació a Bangladesh, Ravi va demanar ajuda a George i així ho explicava el guitarrista quan li preguntaven pels motius de l'esdeveniment: "Un amic em va demanar ajuda". Així era George, sense enemics. Tampoc es va barallar amb Eric Clapton quan la seua Patty se'n va anar amb ell per a convertir-se en la seua nova musa, la 'Layla' d'Eric. Clapton va continuar essent el seu amic i compartint actuacións altruiestes: ajuda en el terratremol de l'illa de Montserrat, concerts per la pau per tot arreu, i ajudes per a les inondacions a l'India (on descansa per a sempre, en el seu benvolgut Ganges). Ho va passar mal quan un tribunal yankee el va acusar de plagi en "My sweet Lord" ; George no volgué entrar en polèmiques: en la vista oral li proposá al fiscal que tots el royalties de la cançó, de per vida, foren per a gent necessitada (una proposta molt "Harrisoniana". El barrister aceptá. Ara,cada vegada que escoltem eixa cançó, ja sabem que continúa donant [intangibles] beneficis.

LA CRISI...ENCARA

XICOTETS PENSAMENTS SOBRE LA CRISI…I COSES QUE NO ENTENC…
- Els sociolègs fiquen la línea roja de la revòlta en un atur del 18 per cent. Per damunt d’aixó, diuen, tot explotará, hi haurán manifestacions a diari, disturbis al carrer, assalts als ‘supers’ per a agafar (en eixes circustancies no sería un robatori) articles de primera necessitat. Pero no, no: ací a Gürtel-land estem a punt d’arrivar al 24 per cent…i no passa res. Anestesiats?

- Perque no passa?  molta economía sumergida? solidaritat extrema dels familiars dels aturats, dels treballadors (hi han molts) que ja no tenen subsidi?

- Perque quan vull comprar anticipadament una entrada per al teatre (parlem d’una setmana) ja está tot venut. Estic parlant d’un teatre anti-barraca-party, car, sense subvencions del establishment

- Per que quan viatges per ahí fora veus espanyols per tota arreu?, especialmente catalans i madrilenys; no estic parlant de països pobrets, vull dir quan vas a Berlín, Londrés, París…

- Pero hi ha gent que ho está passant malt. Tots en coneixem algú..que está passant?

- Que hem dieu dels restaurants ?: quan mes cars mes plens.

- Per que s’equivoquen tant el ‘gurus’ ? …perque fa res Islandia i Irlanda eren, respectivament: l’eixample nordic del 'savoir faire' i el ‘tigre celta’ i ara tenen, tenim que anar a rescatar-los ??

- Per que fa res (fa dos anys) era bó un déficit public fins el 20 per cent per tal de mantindre les prestacions socials, mentre que ara hi ha que tornar a nivells anteriors a la bambolla inmobiliaria

------
REFLEXIONS
 El dilema dels governs europeus (a banda de fer front a la dictadura dels mercats) es mantindre o eliminar els subsidis post-atur (justicia social) o fer un viver de malfeiners ?

- Tindrá raó els governs dels països anglosaxons ? hi ha menys aturs quan es mes fácil acomiadar els treballadors?..no vull ni pensar-ho…
-------
EPILOG
El que meneja l’economia ..el que anima a la gent a treballar es el benefici que obtenen del seu esforç i del fet d’assumir riscs: enviar el seus fills a bons collegis , tindre una millor assistència sanitaria, per a la familia …tindre unes justes i millors jubilacions, d’acord a lo que cadascú a cotiçat…sense topes…donar la mateixa asistència té un sentit igualitari..pero… retalla la motivació??? No me mal interpreteu…te que haver benestar per a tots …sanitat, jubilació , educación; pero…pot ser que les mateixes condicions per a tots retallen, com dia dalt, la motivació?….no se si el 24% d’atur d’ací es correcte, es el que diu l’estadística, pero….pot ser hi haja gent que no estiga fent l’esforç suficient per a trovar feina, eixe esforç que pensé si fan els treballadors d’USA . No vull ni pensar-ho, repeteixc, no vull…pero no m’agradaría que Milton Friedman i els seus deixebles de l’Escola de Chicago hagueren derrotat a Keynes. No m’agradría res que 'ELLS' tingueren raó. Pero ja sabeu que sempre guanyen el ‘malos’.