APARTAMENTS MONTESOL 4A

 

Moltes gràcies a tots per les vostres felicitacions. Hui fa també 50 anys del meu primer treball. Vaig estar molt agraït a Saga Solreiser per contratarme quan encara estava en tercer [sort] i per deixarme aquest apartament, la terrassa del qual era una meravella en hivern. Era un Benidorm molt diferent al d'ara; la platja de ponent encara no havia estat descoberta pels 'aiba-la hostia-pues'*

Però pels suecs de Vingresor i pels meus noruecs de Saga als q encara els mancaven uns anys per a conquerir l'Alfàs-Albir. No hi havia cap Terra Mítica i llavors tota la comarca era un "Parc Temàtic". Massa pa la carabassa per aquest "paleto" q venia 'd'un pueblesito de Castellón'.

VICENTE ROJO LLUCH.- Excelent article arran del nostre general, de les seues táctiques i de la línea XYZ a Valencia PLAZA (num d'Octubre)

RECOMANACIONS DEL MIRROR

EL NOSTRE GENERAL VICENTE ROJO LLUCH.- Excelent article a Valencia PLAZA (num, d'Octubre) de les seues táctiques i de la linea XYZ.

UN ESTIU MOLT DIFERENT I... LLUNYÀ.-

HI HAVIA.- alguna cosa en aquell capvespre de diumenge que abans no existia, una sensació de pressa i nuesa que havia anat creixent a mesura que s'acostava el final de curs. Els colors eren de sobte mes vius sota una llum ja d'estiu, i les olors mes intensos, el temps discorria amb una desconeguda lleugeresa i semblaven més breus les classes, els dies, i fins I tot les cançons; una moneda a la ranura de la màquina de discos i de seguida s'acaba  la música i en aquesta urgència detinguda, en la repetició de caminades, exàmens, rendez vous fugaços, dies ratllats dels calendaris, apreníem lentament i per primera vegada que les nostres vides de sempre estaven a punt de canviar, i havia davant nostre dates definitives i passos que ja no tindrien volta enrere. En aquella vesprada de diumenge, amb les noies vestides amb colors clars, amb un blau de postal al cel del poble, el descobriment de que les coses ocorrien per ultima vegada: en la setmana següent hauria un últim examen i quan passés l'estiu i acabessin els dies tebis de la fira, que llavors se celebrava a l'octubre, ja no tornaríem mai més a les aules. Viuríem altres vides, potser en ciutats molt llunyanes, i el temps hauria perdut la seva tediosa eternitat circular. La rotació dels cursos, de la tornada a casa en caps de setmana, de les collites, dels treballs en l'horta, fins als paisatges verds i blaus de la Plana, que havíem vist succeir-se des d'abans de tenir memòria o ús de raó, desapareixerien ... Des d'ara el temps era una línia recta que es perllongaria en direcció al futur, com en les cançons a ritme de blues i velocitat de viatge en cotxe que tant en agradaven. Ens allunyàvem, callats escoltàvem la música; ja feia uns anys que havíem substituït a Aute per Bob Dylan, a Formula V per The Doors, a Massiel per Joan Baez. La Corona, la Pampa, l'Agüelet, es veien cada vegada més petits, i malgrat tot somrèiem. Pel radi casset sonava: 'As I went out one morning’.

‘-----------

SETMANA SANTA a #CRACKMenara

De sobte, un dia, les images de l'església apareixien coberts de cortines púrpura, i algú va dir (el retor?, “el Jefe Local del Movimiento”?)  que estaven prohibits els güateques i jugar al truc. El temps de passió era propici per anar a buscar espàrrec pels marges del barranc de Benavites i per la vora de la via del tren direcció La Llosa, també per caçar caderneres, i verderols; Les nits caminaven cap al Pleniluni de Pasqua, tot el poble feia olor a flor del taronger, començava a cantar el cucut i ja passaven els estornells cap al nord; tots els coloms que estaven en zel feien remolins d'ales vermelles i verdes perseguint a la femella al voltant del campanar. Les ferides de Crist, les nafres dels genolls i la sang que fluïa de la Corona d'espines es manifestaven enmig de les flors de primavera; al forn de la plaça de la Font es preparaven per fer les mones que l’enduríem a la muntanya diumenge i dimarts i el dilluns a Quart. a falta d'una cosa millor que fer, i saltant-les normes polítiques i eclesiàstiques, aquell grup de xicons havia botat dintre l’hort tancat per a escoltar les cançons màgiques del Animals, Beatles, Stones... que sortien del pick up a piles i, aleshores, ocorria quelcom meravellós: la musica que ens arribava des del les industrioses Liverpool i Newcastle upon Tyne es barrejava amb el remor de “la Fila” que des de la Font de Quart portava la riquesa al poble.

Mentre, fora, al fèrtils camps de l’època, tots els cabdells dels arbres ja havien esclatat de plaer.

SETEMBRE

ALMENARA/CASABLANCA

Per a la nostra generació el dia 1 de setembre era el començament de l'any, el retorn a la realitat. L'escola, el mapa a la paret i cada província d'un color, la imatge de les Canàries enganxades a la província de Huelva on pensàvem que eren eixes Illes; La pissarra, l'olor de fusta, a serradures humides, i el tuf àcid de l'urinari sempre estropejat i que no utilitzàvem car fèiem les nostres necessitats entre garroferes i paleres; Don Antonio ” puedo ir a hacer de cuerpo”?. La regla de tres, la cançó de cara al sol braç en alt, el dolor del punter del mestre quan no l’alçaves, -Buenos dias don Antonio!, - buenos dias don José!, -buenos dias don Federico!. Les llibretes, el soroll dels llapis de color en la caixeta quan pujàvem pels carrers empinats cap a l’escola, el perfum de la goma d’esborrar que pensàvem era comestible pel seu gust a coco, la història sagrada en aquell llibre de religió on el Jordan era un riu de plata, la llet en pols i el formatge americà groguenc de la ajuda humanitaria yankee, la pilota de drap al recreo; el cinema de Baix i el cinema de Dalt, El Cid (amb la Loren i el Heston), la por de ‘Japón bajo el Terror del monstruo’ (que van repetir deu vegades), el nodo i els aplaudiments quan acabava, els records de l'estiu omnipresent : la brisa salada, els blaus intensos, les dunes, l’estany, la gola i el pal ensabonat...; Futbol al Camp del Lorito en les vesprades de la tardor, la Peña Parrisa, la Esbaraora, la Cova Francuda; els Reis Mags amb tres cavalls adornats amb fundes i precedits per les cornetes de falange. Els dies clars de gener amb el càlid sol al mur del pati de l’ escola, els amics, Mars i les incursions al raval per furtar-los els esbarzers als xicons d’allí (esdevinguts després en amics per sempre), la falla de la Plaça la Font, el vent morat de Quaresma, els tarongers en flor, les caderneres i les merles embogides d'amor; El temps de la passió i els sants de l'església coberts, les campanes que s’aturaven de sonar, divendres de passió, la processó del ‘encuentro’ el diumenge de resurrecció, la mona de Pasqua que et portava la teua xicona pascuereta, la Fon de Quart , el castell, les coves, la Font de la Bota; les flors a Maria (“con flores a porfia”), la processó del corpus amb els carrers coberts de murtra, el viatge a la mar aquella vesprada de Sant Pere amb el carro ple de trastos per a cercar de nou el paradís i tancar un cicle que alternava càstigs, pors, esperances i moments màgics.

ALMENARA REBEL (I)

LA FUENTE DESEADA, LA PEQUEÑA RUSIA.- En els seixanta la població del poble es va incrementar en mes de 1000 persones, la majoría de les quals es ficaren a viure dalt de la muralla, en la vessant de la muntanya del Castell. En la meitat de la dècada gran part d'eixos nous carrers (els que ara son Castelló, Creu-i voltants-) no tenien aigua corrent. De sobte començaren les protestes i algo tant bàsic com reclamar, al menys, una font per a arreplegar aigua es va convertir en control policial de la població per part del consistori i de la Guardia Civil. Finalment instal·laren una fonteta devant de lo que huí es el Bar Papi. No acabà ahí la cosa: algu va ficar a la font el següent rètol: "LA FUENTE DESEADA, LA PEQUEÑA RUSIA". Començaren les investigacions per a detindre a "ese peligroso comunista"; això, però, mai passà. Tots sabien quí havia estat: ningú el va delatar.

POBLE

Si pugues ser m’agradaria viure o passar llargues temporades al 2018 a un poble que no fora massa gran ni massa xicotet, però que estigues equidistant i prop de dos pobles mes importants i amb serveis; equidistant i prop també de dues capitals i de dos serres mediterrànies meravelloses. Si pugues ser que estigues a prop també de les autovies que ens uneixen a Europa i a la resta del estat; a menys de mig hora d’un port important i d’un aeroport que conectara, en menys de dos hores, amb els de Frankfurt i Londres per a poder enllaçar amb tot el mon...si pugues ser eixe poble tindria una façana marítima ampla i sense edificis alts i quatre o cinc paisatges diferents al seu terme per a gaudir de serradal, marjal, horta, secà, pinades...
Un poble amb cultura, història i memòria. No m’importaria que “que la gent no es perguera cap de detall” (com la cantant amiga molt be diu)...perquè eixos paisans em desitjarien bon dia amb sinceritat, i quan li preguntara a un amic de la infantessa pel carrer: -ieee on vas? ...em faria tota la explicació de la falla. Tampoc me importaria que 2 ó 3 dies al any estigues envoltat de núvols i boirines, com el poble amagat de la foto. Com m’encisa el tren, tindria que tindre estació unint ciutats i poblets. Un poble on el cremadet de les 08:00 i el esmorzar de les 09:50 fos una mena de ritu quasi sagrat. Si poguera ser......

Quaranta set anys sense ells https://www.blogger.com/blogger.g?blogID=1366062611525270701#editor/target=post;postID=271478473055419371

Fr

http://www.faz.net/aktuell/politik/inland/schwarz-rot-vor-dem-ehe-fuer-alle-votum-15081579.html

NOVEL·LA NEGRA: EL MEU DETECTIU FAVORIT

Harry Hole; de Jo Nesbö Harry Hole va néixer el 1965 a Oppsal, un barri dels suburbis d'Oslo (Noruega). Mesura 1,95, és prim i atlètic. Porta el cabell ros gairebé rapat i al seu cap destaquen les seves grans orelles, el seu nassot i els seus ulls sempre vermells, els seus llavis són suaus, gairebé femenins. Es arrogant i els seus modals deixen molt a desitjar. Fuma. És alcohòlic i intenta substituir la seva addicció per altres menys perilloses com veure "Supervivents", llegir a Jim Thomson o emprar-se a fons en el gimnàs, però no sempre ho aconsegueix. Viu en un apartament de 2 habitacions i té un Ford Escort blanc gairebé impossible d'arrancar. Els seus pares eren mestres i no van acceptar bé que el seu fill es fera policia. Té una germana, Sös, amb síndrome de Down, amb la qual se sent molt unit. A "Pit-roig" comença una relació que li fa vulnerable, ja no està sol i ha de cuidar de si mateix i dels seus. És policia perquè pensa que no serveix per a una altra cosa i perquè odia els dolents. En el passat va treballar en Vindern, Bangkok i Sidney. Ara és un dels millors investigadors d'homicidis del grup de delictes violents d'Oslo. Sap que el 90% d'una investigació és temps perdut i que els policies no tenen més facilitat que les altres persones per descobrir la mentida. Per avançar només compta amb la constància, l'associació d'idees i el seu equip: Ellen Gjelten, amiga i companya, amb ella forma un equip en el qual s'uneixen la intuïció i la intel•ligència. • L'agent Halvorsen, 9 anys més jove que ell, novell i molt treballador. • Beate Lønn, especialitzada en anàlisi de vídeo i comportament, amb un curiós do, el "gyrus fusiforme", és capaç de recordar tots els rostres que ha vist en la seva vida. • Karl Weber, de la científica, Urà, intuïtiu i analític. • Stalle Aune, un psicòleg honrat i íntegre. • El seu cap Bjarne Møller, una persona capaç, que confia en Harry, sense oblidar cobrir-se les espatlles si cal. Al costat d'ells hi ha altres policies com Ivarsson, que representen aquest tipus de caps joves i incompetents, amb afició pel poder i la burocràcia. Els típics mediocres que són ascendits per treure'ls del mig. Finalment Tom Waaler, un autèntic depredador, un policia corrupte i sense ànima. A "Pit-roig" Harry és traslladat al CNI (Centre Nacional d'Intel•ligència). Una investigació sobre grups neonazis el portarà a desvetllar una història que enfonsa les seves arrels en el passat. A "Nèmesi" investiga un assassinat ocorregut durant l'assalt a un banc. Una antiga amiga apareix morta, Harry ha passat amb ella les últimes hores i no recorda res. A "L'estrella del dimoni" Harry, obsessionat amb Waaler, ha emprès un camí autodestructiu que l'ha portat de tornada a l'alcohol, a la ruptura de la seva relació ia un imminent acomiadament després de 10 anys de treball com a policia. Haurà de col•laborar amb Waaler per detenir un assassí en sèrie que amputa dits a les seves víctimes i deixa un diamant vermell en forma d'estrella de cinc puntes a l'escenari del crim. Comentari personal Harry Hole és un dels bons. Dur com poli i tovet quan s'enamora. Té un puntet irònic i vora que li fa interessant. Li trobo més proper als personatges americans que als tristos nòrdics. Les novel•les estan ben narrades, són entretingudes i mantenen la tensió fins al final. Nesbø aprofita els seus llibres per a parlar-nos de temes que li interessen, a "Pit-roig" reviu el passat de Noruega durant la II Guerra Mundial. Un petit grup d'homes, com el seu propi pare, es va allistar a la Waffen-SS i va lluitar al front oriental, més tard se'ls consideraria traïdors a la pàtria i patirien el menyspreu de tots, fins i tot dels que van fugir a Anglaterra o es apuntar a la Resistència quan ja se sabia qui perdria la guerra. A "Nèmesi", publicada el 2002, aprofundeix en el tema de la venjança, la que executen els individus i la que exerceix l'Estat mitjançant la policia i el càstig al delinqüent. També la dels EUA arrasant l'Afganistan en venjança per l'atac a les Torres Bessones. Per menjar: mandonguilles de patata i be, pizza amb pebrots, salami i pinya, pasta amb mandonguilles i kebabs. Llibres de Harry Hole 1. El ratpenat (Flaggermusmannen, 1997) 2. Paneroles (Kakerlakkene, 1998) 3. Pit-roig (Rødstrupe, 2000) 4. Némesis (Sorgenfri, 2002) 5. L'estrella del diable (Marekors, 2003) 6. El redemptor (Frelseren, 2005) 7. Ninot de neu (Snømannen, 2007) 8. El lleopard (Panserhjerte, 2009) 9. Fantasma (Gjenferd, 2011) 10. Politi, 2013 L'autor Jo Nesbø néixer a Oslo 1960 en una família de lectors i contacontes. Des de petit impressionava als seus amics amb històries de fantasmes. Als 17 anys volia ser jugador professional de futbol i descuidava els seus estudis, però el seu somni va acabar amb un trencament de lligaments i es va trobar amb unes notes mitjanes que li impedien triar la carrera que volia. Va ingressar en l'exèrcit i va ser destinat al nord de Noruega. Allà va completar els seus estudis i als 3 anys tenia les notes necessàries per a estudiar econòmiques a Bergen. Durant aquesta època tocava com guitarrista d'una banda heavy i va començar a escriure cançons. Després de llicenciar es va traslladar a Oslo. De dia treballava com broker ia la nit tocava en un famós grup de música, Di-Derre. Tanta pressió li va acabar per aclaparar, es va prendre 6 mesos d'excedència i va marxar a Austràlia amb el seu portàtil amb la idea d'escriure un relat sobre la vida a la carretera d'un grup de música. Però en el viatge de 30 hores va començar a escriure una història d'amor i mort, la d'un tipus anomenat Harry que aterra a Sydney ... va escriure i va escriure, ignorant la fam i la son, fins que va acabar el seu manuscrit. El 1997 de tornada a Oslo el va presentar a una editorial amb pseudònim per no beneficiar-se de la seva fama d'estrella del pop. El seu pare va morir poc després de jubilar-se, sense realitzar el seu somni d'escriure sobre la II Guerra Mundial. Això fa que Nesbø es replantegi la seva manera de vida i decideix no reincorporar a la feina. A les poques setmanes rep la proposta d'una editorial per publicar el seu llibre, que guanyarà diversos premis en 1998. Mentrestant, viatja a Bangkok per escriure la seva segona novel•la. "Pit-roig" és la tercera i en ella recrearà la història que el seu pare no va poder escriure. Amb aquest llibre aconsegueix un gran èxit de crítica i públic. Actualment és un dels autors més reconeguts de la narrativa policíaca nòrdica.

RECOMANACIÓ: Al-Azraq, el Blau

EL VISIR DE LES MUNTANYES.-Mitjan el segle XIII, les valls més septentrionals de la muntanya alacantina eren un vesper, una illa d'Islam rodejada per un embravit mar de cristianisme. Els feudals anhelaven sotmetre-la, però La Muntanya era un castell de roca, alt i fort, i resistia. Foren anys de pactes breus, de fortaleses preses i lliurades per la força, de treves, emboscades i escaramusses entre les hosts de Jaume I i els partidaris del visir al-Azraq, el Blau. Aquesta és la sinopsi d'Al-Azraq, el Blau, la segona novel·la del perputxentí Just Sellés. L'obra conta com fou la conquesta feudal d'aquestes terres, però en aquesta ocasió la crònica dels fets ens arriba per boca dels que ho perderen tot i foren esclavitzats o foragitats de la seua terra. L'autor, en la seua necessitat per apropar-se al protagonista, ha despullat el visir al-Azraq i, una vegada soterrat el mite, ha reconstruït el personatge des de la seua condició més humana: aquella que podem intuir al reconéixer els escenaris on visqué, tot envoltat en les circumstàncies històriques i socials del seu temps. Per a aconseguir-ho ha sigut necessari l'estudi d'una abundant bibliografia i, sobretot, la realització d'un bon nombre d'incursions pels que foren els dominis del visir. A més d'un exercici de dislocació històrica, Al-Azraq, el Blau és també un acte de valentia per part del seu autor, qui qüestiona obertament la versió de la conquesta que ens han legat les cròniques medievals alhora que posa en entredit la insigne figura del bon rei Jaume matamoros, el Conqueridor, pare de tots els valencians. Així, la crònica de la conquesta de La Muntanya mostra la cara menys coneguda del rei En Jaume: la del rei que manà tallar la llengua del seu confessor, la del rei que fou excomunicat pel Papa, la del rei que sovint faltava a la seua paraula, que manipula i menteix a la seua crònica, la del rei tirà, fracassat, que perdia el cap per les dones, la del rei, al cap i a la fi, humà, desproveït de l'halo de santedat amb què l'han coronat les nostres institucions. Però sobretot, per damunt de moros i cristians, de reis i visirs, de creus i llunes, per damunt dels propis protagonistes, la crònica de la conquesta de La Muntanya és un cant a la nostra terra, als nostres paisatges, a les nostres serres, la nostra llum: l'orgull dels que hem tingut la sort de nàixer ací. La novel·la, també disponible en castellà baix el títol La Montaña Azul. Crónica del visir al-Azraq, ha estat il·lustrada pel reconegut pintor alcoià Josep Borrell, i serà presentada a la seu de la Filà Llana el proper dissabte 5 d'abril a les 19 hores dintre dels actes de la capitania mora d'enguany, així com al Centre Cultural Mario Silvestre el dijous 24 d'abril a les 19'30 hores, on dos dies abans s'haurà inaugurat també l'exposició fotogràfica que inspirà aquesta obra.

RECOMENDACIONES DEL MIRROR

CAROL. AHORA LA PELICULA (Dirigida por Todd Haynes) Patricia Highsmith, esa escritora adictiva, maestra del desasosiego y del suspense, fatalista, poseedora de un conocimiento profundo del anverso y reverso de la condición humana, inventora de un personaje tan retorcido, complejo y legendario como Tom Ripley, escribió con un seudónimo su novela Carol. Creo que fue una de las primeras y se reeditó con su verdadero nombre muchos años después. Es una novela turbadora y en la que su pesimista autora se permite el lujo de un final feliz, de que un amor muy problemático se afiance. Sospecho que lo que contaba Patricia Highsmith era autobiográfico. Y que los tiempos eran tan puritanos e hipócritas que no se atrevió a firmarla con su nombre. Carol es una historia de amor. Pero la razón de que su creadora se refugiara en el anonimato es porque esa pasión la protagonizan dos mujeres. El director Todd Haynes, alguien con el que nunca había sintonizado en su breve y prestigiosa obra, ha adaptado con inteligencia y sensibilidad esa novela. Lo hace de forma admirable, describiendo con tanta intensidad como sutileza la mutua seducción entre esas dos mujeres y el conflicto que supondrá para sus infelices vidas. Haynes demuestra elegancia, poder de sugerencia, capacidad para crear matices, un romanticismo nada exhibicionista y una ambientación primorosa. Logra engancharte de principio a fin transmitiéndote las incertidumbres, los miedos, el incontenible deseo, la seguridad de que has encontrado a la persona que durante toda tu existencia andabas buscando a ciegas y la temible factura social, familiar y sentimental que tendrá que pagar esta pareja si sigue adelante con ese amor que la sociedad condena. Juego de miradas Haynes reconstruye la Nueva York de principio de los cincuenta con la precisión y la estética de un fotógrafo superdotado. También su atmósfera. Hasta el mínimo detalle desprende realidad; nada suena a decorado o a impostura. Y el juego de miradas, el retrato de lo que va sintiendo progresivamente esa pareja, lo que expresan, y sus silencios, su necesidad de huir y de quedarse, está descrito con belleza, sentimiento y profundidad psicológica. Una de estas mujeres está amargamente casada con un millonario. Ella es pura clase, sofisticación, se desenvuelve con naturalidad en el mundo de los ganadores. La otra es joven, trabaja como dependienta, se siente muy sola, aunque tenga un novio solícito y bondadoso, hace fotografías muy hermosas con las que pretende sobrellevar su grisácea vida. Hay mucha pureza en ella; no sabe lo que quiere hasta que encuentra a Carol. Si la narrativa de Haynes te deja con la boca abierta, las maravillosas interpretaciones de Cate Blanchett y de Rooney Mara están al mismo nivel. Es una película con tanto estilo como verosimilitud, la crees y la sientes(N,Vigalondo)

QUARANTA CINC ANYS SENSE ELLS

Eixe carrer al nord de Londres, eixe pas amb sis linies blanques en Abbey Road, es el mes fotografiat del mon. Allí arriben continuament els seus cronistes contemporanis, que creuen el pas zebra per tal d'arrivar a Emi Records, l'edifici d'en front, a cercar información. Ara els nous columnistes tenen una tendència a mitificar-ho tot, a atribuïr-los merits extra musicals que no els pertanyen. No, definitivament ells no estaven darrere dels moviments estudiantils a Europa en els seixanta, com diu Adam Ledgerton, tampoc estigueren en Woodstock ni van tindre cap influència en les manifestacions anti Vietnam, ni en les mogudes de Berkeley. Al Cesar el que es del Cesar y a Sartre, Simon de Beauvoir, Dylan, Baez, Cohn Bendit, Angela Davis, Marcuse, M.L King el; el que es de cadascú. Ells simplemente estaven per allí quan tot açó passava. Eren una altra cosa, simplemente el millor grup musical de la història. El pacifisme, les preocupacions socials els arriven en una época tardana de la seua trajectòria i sols toquen a John i a George (Paul i Ringo eren, son, mes burgesos). Tot i aixó, eixa influència es indirecta i ve vía Yoko i filosofía hindú, respectivamente. Cal recordar que totes les seues cançons, des de la època de la Cavern fins 1966, et parlen de xiques, cels, rivalitats amoroses, balls. Son lletres molt primaries, envasades en melodies encantadores. Es Nowhere Man, del album Rubber Soul, el que trenca la tendència. Després vingueren lletres mes sofisticades acompanyades amb nous instruments, cançons autobiogràfiques, composicions antibèliques, junt a obres mestres (White Album, Sgt. Peeper's) No, ells sols estaven per allí quan tot el esclafit d'esdeveniments als que feia refència dalt van ocorrer. Pero, mira quina casualitat: Revolution sonava a França quan la revolta, junt a Street Fighting Man (Stones); Across the Universe et va acompanyar aquella matinada del estiu de 1969 en que Armstrong i els seus dos amics despegaven; i, poc abans, Back in the USSR, era molt popular en Alemanya quan Willy Brandt s'obría a la URSS iniciant la seua Ostpolitik per a assajar de ficar fí a la guerra freda. Els estem molt agraïts (fins i tot, es discupem l'estrafalari surrealisme de Revolution number 9). Ells van agitar les nostres joves vides i ens feren feliços. Pot ser recordarás que un amic et va vindre a buscar emocionat per a dir-te que eren a la tele interpretant All you need is love, aquell día de març de 1967 en Mundovisión i vas vore sorprés qu els Stones, els seus rivals de sempre, els feien un homenatge afegint-se al cor; que vas seleccionar Till There Was You al Juke Box aquella vespra de festa quan la primera cita a la capital mentre esperaves nerviós a la xica; saps que era Harrison, el mes 'Liverpool accent' de tots ells, el que us susurrava en I Am Happy Just To Dance With You, la primera vegada que vas ballar agarrat; que escoltaves una i una altra vegada There is a Place quan aquella mà misteriosa va depositar l'EP deTwist and Shout en la emisora local del teu barri de la mar en festes; que estaves escoltant amb la boca oberta I Saw Her Standing There

 quan de sobte et vas adonar que la xiqueta d'ulls blaus preciosos et mirava somrient des d'un racó; que les notes que sortien de l'altaveu d'aquell pick up "mono", quan el teu primer bes, eren les de A Taste of Honey; que algú va fer sonar, en la festa del teu acomiadament, The Long And Winding Road, quan vas sortir del teu poble aquell diumenge camí del teu primer treball; que...(aquestes modestes ratlles podríen no acabar mai) ...així fins a 213 precioses cançons, totes elles lligades a tants altres moments magics, algun d'ells moltes vegades repetit. I, sí, estas content perque saps que la gent que et vol escoltará Yes it is en dia de la teua mort, per que tu així ho has deixat escrit, i sonara un poc abans de My Back Pages de Dylan (l'altra cançó escollida per a que et recorden i gaudeixquen del teu record)...si, Bob (cal també homenatgear al 'Monstruo') Se'n van anar, pero ens queda la seua meravillosa mùsica i eixos records units per sempre a ella. El British Pop ha seguit arrasant; i deprés vingueren Travis, Oasis i, ara, Arctic Monkeys, Coldplay. Tots tenen algo de Beatles pero, com deia Serrat en la darrer EPS, després d'ells ja res ha segut igual.  --

DESIL·LUSIÒ

En aquell Benidorm de lligues fàcils, indolent i acultural de principi dels 70 el Bar Calpi era una excepció. Alli es trobaven cada vespre quatre professors barbuts i un grapat de joves tertulians que feien valencianisme politic i assajaven de salvar quelcom d'aquella castellanització massiva (la de la inmigració) i de la britanització brutal (la del turisme del Tours Ops). A més, es menjava bé, molt bé. Huí he tornat a la pujadeta del Canfali ...he cercat el Calpi i m'he trobat amb....un bar anglés. Altres coses també han canviat a pijor (com deia Dickens, mai hi ha que estar tant de temps sense tornar a ciutats que ens van marcar): el mìtic café del hotel belga Belroy es ara un bar impersonal: el Pepes's, El Tiffany's de la Av Mediterràneo es un altre bar anglés ple de sorolls. Els suecs de principi de la Platja de Ponent han fugit al Albir...per a compensar, encara tenim el meravellós bar Magyar al costat del Tanit (Av dels Atmelers num 1,i també el Bodegó de Pepe a Altea (Av, Mediterrani 18, highly recommended).

ELS LACAIOS

Hi ha que reconeixer que tenen bon asesors (o un gran control dels mass media). De sobte ja no hi ha cas Brugal, Gürtel, black cards, financiaciò il.legal, sobres en negre...sols hi ha Tomás Gomez i un profe de la facultat de polítiques que no ha pagat IRPF per treballs fora (es a dir, el que hem fet tots sempre) . Sols hi ha tertulies en radio i TV,s amb el inefable requeté navarrés i el lacaio de Rajoy...quines coses !!!

VALENCIANGLISH

NO TARDAREM MOLT EN VORE ALS NOSTRES MITJANS QUELCOM AIXÍ: Iolanda, com que al treball havien fet “downsizing” tot i esperant un “bailout” del govern, va sortir a fer “running”, tot i preparant el seu “fitbit flex” (ara tenía un “timing” ample) i esperant fer un bon “performance”. Va correr en paral.lel al “by-pass” i al “boulevard oest”, va passar pel Eurobuilding i mig hora mes tard ja hi era devant el “Trade Center”, on es va creuar amb dues amigues d'estudis, sense problemes de “mobing”, que entraven al Ritz (era l'hora del “brunch”). A mig día ja era a casa. Es llevá el “fitbit” per vore el “tracking” i les “calories burned”; contenta la xicona en vore alcançat el “goal”, es preparà un “ginger-ale light” (era propmte per al “Specied Gin Tonic” tant “fashion” a hores d'ara). A la dutxa va decidir canviar de “look”, cabells masa llargs; envía un “line message” a Dorothy, la “hairdresser”. De volta a casa va rebujar una invitació per a prendre “snacks al drugsstore” de Costa Fleming (calía estalviar); es prepará unes “delicatessen” mentre feia on al “smartTV”. Res de bó: tot “talk-shows i realities”, MTV inclosa. Al vespre va anar a la piscina (una sessió de “swimmng” equilibraría tant de “moving” matinal. Primer “crawl” i després una estona de “freestyle stroke”. De volta a casa, plat unic: un “steak” poc fet, de postre unes “after-eight”; després quelcom de relax amb les NBC series: Seinfeld i Frazier.

BON JOUR TRISTESSE !

"Je suis Charlie". La phrase, écrite sur un fond noir, est devenu hashtag Trending Topic et le thème de la surprise et indignation dans le monde entier pour l'attaque qui a pris fin mercredi matin avec la vie de 12 personnes dans un attentat à Paris contre hebdomadaire satirique Charlie Hebdo. De nombreux messages ont des réseaux : le dernier publié par le magazine sur Twitter, le dessin prémonitoire de l'un des caricaturistes blessés, d'innombrables couvertures de magazines dessins anciens et anciennes des auteurs de Charlie aussi appels véhéments d'action contre la censure. Mais la réponse la plus spectaculaire a été à son camarade de guilde, les caricaturistes du monde entier en quelques minutes remplis Twitter balle dans la solidarité avec le magazine. Dans certains cas, le fichier sauvé dans d'autres tirés au moment à pleine vitesse, presque tous très partagé par les utilisateurs. Tous se efforçant de ne pas demonizer l'Islam en général ( je suis d'accord) .... mais je en sais pas pas...parce que : Sont eux qui ont la notion de «Jihad» dans leur livre saint et ceux qui parlent de la guerre sur les infidèles à la prière du vendredi dans de nombreuses mosquées ... Non, je en sait pas, mais...je ne jamais vu fidèles, par example, de l'église suédoise en attacant un hebdomadaire danois pour la satiriser Luther, ou des catholiques en brulant une mosquée parce que le quotidien Al Hram satire Christ, ou des népalais bouddhistes qui assassine compatriotes hindous. No ,je ne sais pas, je en comprend rien.

ALL YOU NEED IS BLOG !!!

PER QUÉ SOC UN BLOGGER ? El visitants, pocs encara, que visiten aquest modestissim projecte de diari virtual sempre em pregunten dues coses: 1.- Com he aconseguit fer-ho 2.- per a que ho faig. La primera pregunta no m'estranya gaire que me la facen: els meus amics i companys coneixen molt be la meua falta d'aptitut per a les noves tecnologies i la informática. La resposta es, peró, molt facil: simplement m'he deixat guiar per les indicacions dels fantastics xicons de GOOGLE, apartat blogger. La segona es mes complicada. Als escritors i periodistes frustrats ens passa també com als columnistes d'exit. De sobte es com si estigueres escrivint per encarrec (es així en realitat) i tingueres la ment en blanc. Així que no se si sortirá d'ací una resposta, una autèntica columna de diari. També caldrá explicar el concepte BLOG, tant mal traduït: BITACORA (horror!). Els periodistes, independenment de que treballen en una mitjá concret amb molta o poca audiència, han triat en molts casos un altre tipus de personalització periodística consistent en tindre un site propi dins la xarxa. Una página des de la qual puguen escriure sense llimits corporatius i/o, fins i tot, profesionals, on la noticia i el rumor al que han tingut accés no estiguen clarament delimitats. La data on una iniciativa d'aquest tipus es va ficar d'actualitat es ben facil de recordar. Va estar gener de 1998, quan Matt Drudge va incloure a la seua web (the Drudge Report) una conversació gravada que Newsweek no volía publicar-li, doncs es tractava d'una font no contrastada. Eixa conversa traía a la llum la relació entre Bill Clinton i la becaria Monica Lewinsky, que després plenaría tants espais audiovisuals i de premsa escrita. Un altre cas paregut es el de Harry Knowles (en aquest cas un freelancer) que, gracies al seu BLOG (Ain't cool news), s'ha convertit en un crític de cine, amb millers de lectors diaris, capaç d'influir el l'entorn de Hollywood. Ací a casa tenim eixemples meravillosos i influents: el Blog de cine de Nacho Vigalondo; el de literatura de Juan Cruz, o el de sexe deEva Roy. En el meu cas, hi ha, a mes a mes, un motiu mes important per a escriure o al menys intentar-ho al meu site: que el día de demá em puguen llegir els meus nets. Que ells sàpiguen quines preocupacions i/o opinions tenía el seu iaio. En aixó em donaría per satisfet...i...hi ha que vore ! com passa el temps, m'adonat que he aconseguit finalitzar la columna ! o siga que:  ALL YOU NEED IS BLOG !!! ----------------------------

ESTANY

Caía la tarde. En una altura inmediata al puerto, el templo de Venus Afrodita reflejaba sobre la pulida superficie de su frontón el fuego del sol poniente. Una atmósfera de oro envolvía la columnata y los muros de mármol azul, como si el padre del día, al alejarse,saludase con un beso de luz a la diosa de las aguas. La cadena de montes oscuros,cubiertos de pinos y matorrales, extendíase en gigantesco semicírculo frente al mar,cerrando el fértil valle del agro.  Blasco Ibañez (Sonnica la Cortesana) ____________________________________ Sentí la imperiosa necesidad de resucitar el episodio más heroico de la historia de Valencia, sumiéndome para ello en el pasado, hasta llegar a los primeros albores de la vida nacional. Y abandonando la novela de costumbres contemporáneas, la descripción de lo que podía ver directamente con mis ojos, produje una obra de reconstrucción arqueológica más o menos fiel, una novela de remotas evocaciones. Con esto realicé un deseo de mi adolescencia, cuando empezaba a sentir las primeras tentaciones de la creación novelesca ―nos dice Blasco en el prólogo, y continúa― Al caminar por los senderos de la huerta valenciana se ve siempre en el horizonte, al norte, por encima de las arboledas, una colina roja que es la estribación más avanzada de la sierra de Espadán, el último peldaño de las montañas que se escalonan en descenso hasta el mar. Y muchas veces me dije, con mi entusiasmo de novelista aprendiz, que algún día escribiría una novela que tendría por héroe al Mediterráneo. (VBI, prólogo de Sonnica)