Les tres violències que s’acosten

A partir d’aquest moment, primers dies de setembre, comença una ofensiva espanyola en què passaran coses que molts catalans no haurien imaginat mai que poguessin passar. Tot el que hem vist, tot el que hem sentit i tot el que hem llegit fins ara ha estat un divertiment comparat amb el que ens ve al damunt. Fins ara, l’espanyolisme ha adoptat diverses actituds davant el procés català: la indiferència, la burla, la intimidació, la desqualificació, l’insult, l’amenaça... Estaven convençuts que el Procés era un foc d’encenalls després del qual tot tornaria a ser com abans. És a dir, que la consulta del 9-N seria desconvocada, les estovalles de la Moncloa deixarien caure alguna engruna com a premi i el procés d’esquarterament dels Països Catalans, la persecució de la llengua catalana i l’espanyolització a les escoles seguirien el seu curs. Però la consulta no ha estat desconvocada, Catalunya apareix dia rere dia als mitjans de comunicació internacionals, i ja hi ha països que, de manera velada, deixen entreveure que reconeixeran l’Estat català tan bon punt es proclami. Arribats aquí, el nacionalisme espanyol, amb l’orgull ferit, es prepara per emprar la seva eina favorita, la que l’ha definit al llarg de tota la seva història: l’ús de la força. La força que pot exercir una democràcia totalitària com l’espanyola, és clar. No, no parlo d’una força física oficial, amb tancs entrant per la Diagonal. No és que el cos no els ho demani –la policia espanyola ja usa la violència apallissant seguidors del Barça que porten estelades, per exemple–, però el marc de la Unió Europea impedeix traspassar certs límits. La nova violència espanyola contra Catalunya tindrà tres punxes. La primera ja fa temps que està activa i consisteix a inventar-se agressions, és a dir, a convertir qualsevol activitat cultural de Catalunya en una agressió a Espanya o als catalans amarats d’autoodi. Si han arribat a satanitzar els castellers, què no faran? En aquest apartat hi trobem des de la falsa bufetada d’una senyora de Terrassa a Pere Navarro fins a la ridícula denúncia de l’ultra Jaime Gelada, regidor del PP de Cardedeu, afirmant que els trabucaires havien escenificat que l’executaven. Fixem-nos que ni Navarro ni Gelada han estat sols en la difusió de la seva mentida. Tant l’un com l’altre han comptat amb el suport total de la premsa espanyola. A Gelada, el diari franquista La Razón fins i tot li va dedicar una portada. La invenció d’aquest, però, és esperpèntica, ja que no sols indica una ignorància suprema sobre el que són els trabucaires i la tradició despertadora que tenen a Catalunya, sinó que pretén fer passar la tradicional despertada cardedeuenca per una execució, cosa que significaria una execució massiva, ja que la comitiva s’atura diverses vegades a diferents carrers de la vila durant la Festa Major. No cal dir que considerar que aquestes aturades constitueixen execucions de veïns és propi d’una ment malalta, però al darrere hi ha la intenció de criminalitzar Catalunya, com ho demostra el fet que sigui el PP qui ha portat el cas a la Fiscalia. No ens volen pacífics, no ens volen com som; ens volen violents, ens volen com ells. Ells sí que fan autèntiques simulacions d’afusellament, ells sí que envien l’exèrcit de Terra a simular afusellaments posant un alcalde i un treballador municipal de Jaca contra una paret i disparant-los bales de salva davant dels crits esfereïts de la població. Després, fins i tot condecoren i ascendeixen els simuladors. Aquest és el cas de Jaime Íñiguez Andrade, l’oficial que comandava l’operació, ascendit el 2012 a general de Brigada i condecorat el 2014 amb la Gran Creu del Mèrit Militar amb distintiu blanc. Més a prop tenim les recents agressions contra les seus de Barcelona d’Òmnium Cultural i l’Assemblea Nacional Catalana. Però, com dic, aquestes coses només són una anècdota, comparat amb el que ha d’arribar. La segona punxa de la violència que desfermaran contra Catalunya consistirà a provocar situacions que permetin obtenir imatges d’enfrontaments físics per raons ideològiques. L’existència de víctimes espanyolistes permetria presentar la realitat catalana com una realitat violenta, i l’existència de víctimes catalanistes serviria per culpar el Procés d’haver creat un clima de crispació. No podem oblidar que si hi ha una cosa que treu de polleguera l’Estat, és el caràcter pacífic del Procés i el fet que la modèlica Via Catalana fos notícia de primera plana arreu del món. Caldrà, per tant, estar amatents i no caure en provocacions. La tercera punxa, finalment, consisteix en una violència estructural. Apareixeran noms de malfactors catalans –amb acusacions reals o inventades–, que seran criminalitzats pel seu origen, a fi de presentar Catalunya a ulls internacionals com un país de cràpules i vividors, i es posarà tota la carn a la graella per descavalcar el president Mas per mitjà del descrèdit. Ja ho van fer abans de les eleccions catalanes i ara hi tornaran amb més virulència empastifant-ne el nom. Pensen que eliminant Artur Mas dinamiten el Procés i s’hi abocaran de ple. En aquest sentit, no es pot excloure que es produeixi un intent d’agressió personal al president –que, contràriament al que molta gent pensa, podria estar protagonitzat per un boig independentista –fals boig i fals independentista, naturalment– que el titllaria de botifler, més que no pas per un boig espanyolista indignat–, cosa que colpiria enormement la societat. El 16 d’octubre de 2012, des del Singular, ja vaig escriure l’article “L’atemptat contra Artur Mas” en què abordava més àmpliament aquesta qüestió. Per si de cas, l’escorta que porta avui dia el president és molt superior a la d’altres temps, però també en aquest cas caldrà estar amatents. Un altre element de violència estructural que també cal preveure és la suspensió de l’autonomia. Semblaria lògic que esperessin a veure què fa Catalunya el 9 de novembre per actuar, però amb la ràbia que porten a dins no es pot excloure que actuïn abans. I què pot passar, si no fem la consulta i anem directes a eleccions plebiscitàries? En aquest cas no canviaria res, perquè Espanya no les admetrà –no admetrà que el món sigui testimoni de la seva derrota– i les impedirà de l’única manera que pot: suspenent l’autonomia i rebaixant l’escardalenc autogovern català al nivell del de l’illa de Perejil. S’atreviran? No s’atreviran? Ganes no els en falten i el pla el tenen damunt la taula. Salut.