A LA CALA PEPO

SETEMBRE
Només quedes tu. Ja se’n han anat tots: el joves que feien pesca esportiva entre la cala i el petit indret de Pepo 2; els russos que han arribat enguany per primera vegada i et visiten alguna estona entre tants viatges al Corty de Tarragona i al ‘anfitreatrere’, com diuen ells; ja no i son ni Arnau ni Jordá; ni la senyora de ‘Granà’ amb el seu barret roig. Ja se’n ha anat Rosa, la profe de biología de Lleida, incansable buscant pops i altres cefalopods mentre fa snorkel. Tampoc estan ja els cercadors d’ulls de Santa Llucia; ni els pagesos de Gandesa; ni les lesbianes que s’amagaven sota el xicotet túnel para abraçar-se; ni les dos lesbianes mes majors que assajaven de provocar sense èxit, ignorant que la seua forma d’estimar-se ja la practicaven les gregues d’ací fa gairebé 2400 anys; ni el homosexual freaki del monyo pintat de grog que tractava de lligar sense cap èxit; ni Ariadna Gil i els seus fills; ni el propietari del xicotet merendero...i tampoc estan les dos profes de Francès, sempre somrients i que, com altres anys, tant han gaudit de la Cala. Només quedes tu i les teues roques daurades i eixa barreja d’olors a algues i timó a brea i romaní, al Mediterrani de sempre. Els mateixos olors que abans sentiren ibers, romans, teutons, sarraïns, arabs, catalans-aragonessos, francesos napoleònics, carlins navarresos i, fins i tot, els bàrbars que pujaren des d’el Ebre ara fa exactament 73 envaint-te d’odi i pólvora.

Només quedes tu...