GOOGLE I ELS XINESOS

GOOGLE CENSURAT A XINA
Una cosa que crida l'atenció quan hom veu els reportages de les TV's, especialment a Xangai, el centre financer, es que quan els jurnalistes interroguen a la gent sobre la decisió de Google de retirar-se de la part continental, es que un gran nombre de xinesos encara no saben que les notícies i la informació és censurada. La majoria no els importa. La informació que el govern no vol que vegin (una llista dels últims publicats aquí al PAÍS) no té res a veure amb la seva vida quotidiana.

El govern està fent tot el possible per impedir que la gent expresse les seves opinions sobre el cas de Google. Missives del Departament Central de Propaganda han estat recollits per la Xina Digital Times, un lloc web de notícies de la Xina amb seu als USA, i traduït.

Les instruccions, que es va filtrar per Twitter i altres mitjans de comunicació social, posen al nu el control total que el govern tracta de mantenir en la informació.

El 23 de març, el ministeri de propaganda (de vegades es dóna el sobrenom 'orwelliá' del Ministeri de la Veritat), va dir a editors i llocs web:

Google ha anunciat oficialment la seva retirada del mercat de la Xina.

Aquest és un incident de gran impacte. S'ha desencadenat debats ciutadans en la xarxa, que no es limiten a un nivell comercial.

Els xicons de GOOGLE son molt llestos, també ho son el xinesos i, a mes a mes, existeix el morbo de lo prohïbit. segur que se ho apanyen per a arrivar al potent mercat xinés des d'un altre lloc.
(Jusqu'ou iríez vous pour etre libre?)

THE HOLLIES

Manchester ha estat sempre la ciutat rival de Liverpool en tot (futból, industria, arts). Li manquen dues coses respecte al rival: no te port y no te, no va tindre la 'pleiade' de grups POP que envoltaren el riu Mersey. Tot i aixó, va haver excepcions honroses, com el grup al que ara recorde en el 35 aniversari d'aquesta joia . The Hollies ha estat sempre el meu segon grup, sempre per davant del Stones.
A mes, a mes, foren l'unic grup britanic al que vaig tindre el plaer de vore, fins i tot vaig poder parlar amb Graham Nash i Alan Clark.
Al noroest de l'Illa (la regió de Cumberland.la regió dels llacs) anaven els poetes romàntics anglesos a inspirar-se. Hollies tenen algo d'ells:de Woordswortg, de Coleridge, de Southey. Eren 'lakistes' com ells. Açó, aquesta comparació, pot ser una aberració per a molts. Pero, es mes poètic el

"When she loved looked every day
Fresh as a rose in June", de William Wordsworth
que el:

Making love with you Has left me peaceful,
warm, and tired.
What more could i ask?
There's nothing left to be desired..the Hollies...escolte-ho i voreu com no. (clic dalt en The Hollies
ademés, en aquesta actuació eren a la Cavern, jugaven fora de casa. Mes merit encara




ANIVERSARI D'UN GRAN HIT ( l'aire que respire)


THE AIR THAT I BREATH

If i could make a wish, I think i'd pass.
I can't think of anything i need

No cigarettes, no sleep, no light, no sound,
Nothing to eat, no books to read.

Making love with you Has left me peaceful,
warm, and tired.
What more could i ask?
There's nothing left to be desired.

Peace came upon me and it leaves me weak.
So sleep, silent angel, go to sleep.

Sometimes, all i need is the air that
i breathe And to love you. All i need is the air that i breathe,
Yes, to love you.
All i need is the air that i breathe.

Peace came upon me and it leaves me weak.
So sleep, silent angel, go to sleep.

MESSAGE TO THE WORLD:STOP BLOODY CATHOLIC PRIESTS CRIMES

THE PLANA BAIXA MIRROR RESPONSE TO THE FAMOUS LAST W.END THE ECONOMIST PUBLISHER LETTER

Unfortunately the church's most important cornerstone sometimes turnes to be a very fragile one: the so-called "misericordia" that's to say the mercy and the pardon that anyone can obtain only by putting on knees in front of a priest confessing "Forgive-me-Father-for-I-am-a-sinner" The abuse of the Sacrament of Confession (up to an extent for which it ends up, to put it in a French sentence, "tout comprendre c'est tout pardonner") and the subsequent automatic absolution have both, I think, very much to do with the Church's reticence about its paedophile's priest. Time has come for the Church to put an end or at least to think again on this principle. It can last any longer the fact that anybody, for heinous the crime committed, can go in peace after having confessed in all secrecy and having expressed its regret. The secrecy and silence of one' own conscience can't and must not cover the "silence of the lambs"

DELIBES

Don Miguel pensava que la jubilació era l'avant-sala de la mort. Pot ser per aixó no es jubilà mai i ha escrit fins els 89, com Benedetti. Hi han dos esciptors morts molt recentment que m'han fet vore que bonic es el castellà. ú a cada banda del xarco: Benedetti a Montevideo, Don Miguel ací al nostre costat, a Valladolid. Es dos tractaren el tema de la jubilació.
Benedetti ho fá en 'La Tregua', Delibes en 'La Hoja Roja'

La novel•la de Miguel Delibes, rellegida per mi aquest estiu, comença quan a Don Eloy, empleat d'una capital de provincies, li donen la festa de la jubilació. Es trista la vida de Don Eloy. És trist quan els records descompensen la biografia i pesa més el passat que el present. I el futur no pesa res.

Per que el titol ?. Suposse que es una metàfora.
Recorde que el meu iaio Arturo, fumador empedernit, me'enviaba a l'estanc a comprar-li tabac 'Antillana' i paper de fumar 'Bambu'. De vegades li deia:
- üelo, encara l'hin queden de papers de fumar
- Si, pero ja ha ha aparegut la 'fulla roja', deia
Eixa fulla apareixía quan sols quedaven cinq paperets, com un avís.
Doncs, en aixó estem: EN LA FULLA ROJA. i ara la mort del vallisoletà ens ho ha recordat

CASTELLÓ

Passejant pel centre ú no te, en absolut, la sensació de trovar-se en una ciutat en festes. Feía temps que no venía a la meua 'capi' i no recordava que la gent ací es molt menys sorollosa que al Cap i Casal i mes tranquil·la. Hom diría que també gesticulen menys. M'encanta escoltar la sua entonació de Plana Alta:
- Ae !, on vas
- Re! tornae de ca'l meu germà que es malalt per si li faltae cosa.
La gent passaja, entra i surt dels messons i es confundeix amb el milers de romanessos, també mes callaets que els inmigrants de Sud Amèrica, majoritaris a VLC.
Mira els baixos: 'Romanaesca Carnisseríe', 'Frutaa e verdurae Petre Popescu'. Semblen integrats. Fins diumenge matí no tinc la percepció de la preponderància del color verd que ho envolta tot: els llençols verds de la Capella de la Sagrada Familia, el verd de la 'Dipu', niu de culebres que aquesta bona gent no es mereix que els desgovernen; el verd de les llums centrals de les gaites, del barrets del festers...el verd en le senyeres al vent per tot arreu. Si, el verd en la Senyera. combinació històrica: el verd de l'Islam i els quatre rius de sang. "I els quatre rius de sang cada vegada mes grans. I un espes silenci que ens ha fet tant de mal i els quatre rius de sang...cada vegada mes grans"
i la urbanització caótica dels nous barris, i dels vells, la manca d'armonía. El desgavell inmobiliari. Veiem un grup de turistes amb guía. La meua amiga Tere Angulo, amb el seu graciós accent navarrés, em diu: "donde los llevan, pués, si aqui no hay nada que ver". Em trove amb l'advocat i urbanista V. Garcia Nebot, al acabar la mascletá, es saludem i em reconeix de quan es intercanviaren els BLOCS. Parlarem una diá de tot açó, pero no ho entenc.
Aquesta es terra de prestigiossos arquitectes: Tomás Traver, V.Trilles, Enrique Carrascosa. Tenim el vanguardisme innovador del urbanistes de GMG i Arqua. No comprenc el que passa. En el Messó de Ví es trovem tots. Observe a la gent i mirant-los el ulls em ve a la memoría una frase de Don Julio Caro baroja: "sorprende que está ciudad sea proporcionalmente la población con mas personas rubias y de ojos azules de España; tanto mas sorprendente habiando estado sometidos por los árabes mas de cinco siglos". Bo, segurament l'antropoleg també tenía la resposta que tots sabem: la reconqueta ací va tenir un component diferent a la resta: junt a les tropes catalano-aragoneses vingueren molts caballers normandos i germanics, i no precissament per motius altruïstes: buscaben el botí dels sarraïns derrotats i també a les seues dones.
Junta a la Ronda veig la estátua que Ripollés li ha fet a Bufanuvols, el gegant mitològic que ajuda a Tombatossals i ens protegeix de la plutja excesiva i del ford vent tramontanal que quasi mai arriva fins ací. Sempre he pensat que el Ripo es mes esculptor que pintor. Em pare en el número 25 del Carrer Cavallers, la resta de grup em perd i quan em trova càmara en ma no entenen que estiga tan emocionat: em trove davant la casona de l'Associació Castellonenca de Cultura, on es firmaren les Normes d'Ortografía que van unificar la llengua, en aquell mitic congrés d'escriptors i fil·lolegs que van consensuar i normalitzar el nostre idioma. Les normes de Castelló, o normes del 32, eixes normes reconegudes per totes les facultats de fil·logia del mon, pese a qui pese, eixes en les que jo escric are mateix (a al menys ho intente), eixes en les que els nostres fills, ells sí, han tingut la sort d'estudiar (gracies Cipriá per incorporar les normes del 32 a la nostra Llei d'Ensenyament)...i me'n recorde dels il·lustres que van propiciar l'esdeveniment: de Gaetà Huguet, d'Artola, de Soler...i tants altres. I fotografíe la placa una i mil vegades per a no fallar, per als meus nets...per si la "banda del tuerto" la lleva.
S'acava el concurs de paelles. La colla del Mussol (quin anagrama mes bonic tenen !!!) canten:

Els cinc som de la població;
Som el més borratxos de tot Castelló,
Si mos emborratxen és per comprimís,
La nostra medicina sempre es el ví.
Volem, volem , volem....------------
Es hora de tornar.

MAGDALENA VITOL....AE!!!...fins l'any que vé

RECOMANACIONS DEL MIRROR

LUCIA ETXEBARRIA: COSMOFOBIA



De la mà de diversos personatges que s'entrecreuen al llarg de tota l'obra, amb una prosa més depurada que mai, Lucía Etxebarría traça amors i destinacions immersos en la més propera actualitat en una novel.la àgil i directa cridada a convertir-se, per mèrits propis, en el crit col.lectiu de tota una generació, en el precís retrat d'una nova societat més plural, més diversa, mes mestissa. Es una novel·la sobre una època: la nostra.

Una Lucía Etxebarria més lúcida i madura, amb un extraordinari sentit per captar el llenguatge del carrer i la seva ja emblemàtica sensibilitat per a les quotidianes històries d'amor, ens submergeix en la vida d'un dels barris més representatius de Madrid, Lavapiés, i dibuixa un fresc quotidià, real, intens, de les seves virtuts, problemes i inquietuds marcades per la immigració, la pluralitat ètnica i la lluita diària, entre la modernitat i la misèria, per tirar endavant.

Es molt Barojiana i molt Matutiana. Sí, ja sé, sols sí els seguidors de Baroja (per cert,m'he llegit tot lo del mestre de Vera De Bidasoa ...i mes perque no hi ha) i Ana María Matutes m'ho permeten. Ara començaran a mataxacar-me). Com compares a aqeusta xiqueta amb Don Pío i amb Ana María ??? hereje !....Bó, quina edad tenía Don Pío quan va escriu-re 'La Busca', o la 'Aurora Roja' ??

Mireu fa uns anys vaig vore a Lucía en la Fira del Llibre, quan acabava de escriure: 'Amor, curiosidadad, prozac y dudas', pareixía de la edat del meus fills, de veres.

Després vaig llegir 'Beatriz y los cuerpos celestes"...Lucía ja era MOLT VELLA..igual tenía 33 anys !!!. Guanyá el Nadal. Eixe llibre relataba de manera magistral la vida de la juventut madrilenya en els vuitanta y ens mostra la tendressa de les relaciones sexuals entre xiques. I ho fá d'una manera elegant, amb narracions d'orgasmes encadenats never ending, com sols poden fer elles quan s'enamoren i es relacionen entre sí d'eixa manera tant absorbent.

COSMOFOBIA es un altra cosa: no t'engantxa com King, el Zafón o Stieg...la lliges a estones (jo la he compaginat amb el suec Larsson sense pegues...)...com deía: no m'engantxaba, pero m'ha convertit en un cotilla-voyeur que, inclùs quan no la llegía
imaginava que mirava per una finestreta i ahí veía: tot el barri, el Lavapiès mestis..als inmigrants comprant en la seua tenda d'especies, als traficants de hachìs....espiaba a Silvio, a Antón, al asistents socials, als clients del bar de la plaça vella, veía a la mare de Malika visitant un Fquih (mestre corànic), víe al Tío Ander contant batalletes antifranquistes. Gracies, Lucía..no pares, no pares d'escriure. Tens mes coses comúns amb don Pío. Els dos sous bascs. Els dos sous fills d'ingeniers (pot ser per aixó sou tan llogics)... i els dos ho viscut en València...i per aixó tens algo de nosaltres. Dels nostres extrems, del 'tot o res' , de la passió. don Pío ens va dedicar 'Camino de Perfección' (on l'acció es desenvolupa a VLC, a Borriana i a l'Horta Nord)
A vore quan parles tu de 'NATROS' d'aquestes rarísimes criatures mediterránees en ú dels teus llibres... al fí i al cap tu vas naixer ací...i llevas contigo la lus (amb esa) d'esta tierra,,,,,,,,,,,,,,,,,,,

Bruselas sopesa crear una agencia de 'rating' europea

Molts dels 36 lectors del mirror, ara som un més, ahir erem 35, m'han felicitat pel POST de Les Agències de rating de la City' (LA SOBÈRBIA BRITÀNICA- Dia 27-). Gràcies, però, please, feu algun comentari- també en contra, si cal.)... no es freneu. Per cert, gràcies al lector (o lectora misteriosa) que güaita totes les dies des d'eixe lloc (supose que encantador) entre Bern i Zurich-gràcies 'Google Blogger'...-pareixes Plague en 'Millenium'- per la xivatada- al (...o a la de Sacramento (California) i al, o a la de Pittsburg (Pensilvania). També al, o a la que ens llig els diumenges nit des d'Isafjördur, Islàndia, és emocionant: gent capaç de llegir en català allà dalt al Cercle Polar... Ens sap greu no ser més prolífics... no time, sorry!

Doncs, mireu l'article de baix, fet per la premsa seria, 7 dies després del Mirror , tením un espia a la redacció ??? ...ha sortit a la llum fa sols 27 minuts:

EL PAÍS - Madrid - 04/03/2010

Se abren paso las críticas a las agencias de calificación anglosajonas. Tanto la Comisión Europea como el Banco Central Europeo (BCE) han abierto el debate sobre el futuro de una de las innovaciones financieras más dañinas en caso de ataques especulativos -los CDS- y sobre el papel de los rating en las finanzas públicas. Varios ministros de Finanzas, según Reuters, han elevado al BCE y a altas instancias comunitarias la necesidad de desarrollar un sistema de rating europeo. El debate ha empezado a calar: "El destino de Grecia, e incluso de Europa, depende del veredicto de una agencia de calificación. Es una situación inaceptable", aseguró Ewald Nowotny, consejero del eurobanco. "Un banco central puede juzgar mejor la situación económica de un país que tres señores sentados en una oficina de Nueva York o Londres", zanjó el austriaco Nowotny (...SIC)