JOAN BAPTISTA HUMET

El proper dia 16 a Barcelona, els seus amics: Serrat, Llach, María del Mar i molts altres, adonant-se del seu deteriorament físic li havien preparat un macro homenatge a Barcelona. Humet no ha arribat a temps. Després demà serà soterrat al seu benvolgut Navarrés.
El tenia en molta estima. Com jo, era valencià i mestis; i també havia nascut al 1950, eixa meitat de segle, al mig de res, eixe any equidistant entre la fam i la frustració.
Sempre he dit que es mereixia un èxit molt més gran que aquell que gaudia. Començà en un moment de predomini de la cançó política…i ell no era gens polític. A més, a més, l'ombra de Llach i de Serrat, als que admirava, era molt allargada. La progressia d'aleshores el considerava poc compromés i, paradoxalment, era massa intel·lectual per a la gent normal. Malgrat tot, els seus Hay que vivir i Clara son autèntics 'chefs-d'œuvres', encara que jo em quede amb Germans, la vida se'ns va (tota una premonició).
Humet li cantava a la tardor:

"Llega el otoño a Navarrés, de nuevo
va encaramándose a los olmos por el sendero"

El dimecres farà el seu darrer viatge a la Canal, abans que el cru hivern arribe a les comarques de l'interior, i eixa tardor a la que ell cantava, amb la seua meravillosa rima assonant, ja no acabarà mai.