HI HAVIA.- alguna cosa en aquell capvespre de diumenge que abans no existia, una
sensació de pressa i nuesa que havia anat creixent a mesura que s'acostava el
final de curs. Els colors eren de sobte mes vius sota una llum ja d'estiu, i
les olors mes intensos, el temps discorria amb una desconeguda lleugeresa i
semblaven més breus les classes, els dies, i fins I tot les cançons; una moneda
a la ranura de la màquina de discos i de seguida s'acaba la música i en aquesta urgència detinguda, en
la repetició de caminades, exàmens, rendez vous fugaços, dies ratllats dels
calendaris, apreníem lentament i per primera vegada que les nostres vides de
sempre estaven a punt de canviar, i havia davant nostre dates definitives i
passos que ja no tindrien volta enrere. En aquella vesprada de diumenge, amb
les noies vestides amb colors clars, amb un blau de postal al cel del poble, el
descobriment de que les coses ocorrien per ultima vegada: en la setmana següent
hauria un últim examen i quan passés l'estiu i acabessin els dies tebis de la
fira, que llavors se celebrava a l'octubre, ja no tornaríem mai més a les aules.
Viuríem altres vides, potser en ciutats molt llunyanes, i el temps hauria
perdut la seva tediosa eternitat circular. La rotació dels cursos, de la
tornada a casa en caps de setmana, de les collites, dels treballs en l'horta,
fins als paisatges verds i blaus de la Plana, que havíem vist succeir-se des
d'abans de tenir memòria o ús de raó, desapareixerien ... Des d'ara el temps
era una línia recta que es perllongaria en direcció al futur, com en les
cançons a ritme de blues i velocitat de viatge en cotxe que tant en agradaven.
Ens allunyàvem, callats escoltàvem la música; ja feia uns anys que havíem
substituït a Aute per Bob Dylan, a Formula V per The Doors, a Massiel per Joan
Baez. La Corona, la Pampa, l'Agüelet, es veien cada vegada més petits, i
malgrat tot somrèiem. Pel radi casset sonava: 'As I went out one morning’.
‘-----------
Entradas
