CONFESIONES…

...AHORA QUE HACE 41 AÑOS DE TODO.

Llega un momento en la vida de los escritores en el que, de repente, sienten una gran necesidad de contar sus pecados inconfesables. Los que rozamos los 60, y andábamos entonces por los 18, teníamos una tendencia innata a ocultar nuestras debilidades. Había demasiados tabúes. Los que nos movíamos en círculos progresistas ocultábamos nuestros vicios. Me ha costado 40 años entender que no eran tales. Para mi ha sido muy importante la opinión de mi admirado Javier Marías ("Tu rostro mañana"). Confesaba Javier en su último artículo en EPS que le gustan las series "yankees" Mad Men y los Soprano, así como la española Los Serrano. Yo he llegado a llorar de risa con Seinfeld (¡como la hecho de menos!)…bueno, Javier…¿y qué?. Continuaba Marías contando que escuchó música de grupos irlandeses infames por el simple hecho de que le gustaban a Bob Dylan. Igualmente le costó muchísimo confesar a sus amigos del Café Gijón que le encantaba el futbol.

!Cuantas coincidencias, maestro! Yo escuché todas las canciones que pude de Woody Guthrie, simplemente porque era el ídolo de Bob. ¿Te suena? Si aquel viejecito vaquero que tocaba un banjo en polvorientos antros de Minnesota. Ya sabes, uno siempre busca complicidades. Yo también oculté, como tu, que me gustaba el futbol ( el futbol…¡que vulgaridad!, decíamos), concretamente el Real Madrid, el equipo del régimen, doble pecado. Pero me encantaba el juego preciosista de sus jugadores "ye-ye": Serena, Velazquez, Pirri, Grosso, igual que puede gustar la belleza del futbol del Barça de ahora. El futbol, como la religión, era el opio del pueblo, su anestesia política.

Contabas en el EPS que tu buen amigo Arturo [Pérez Reverte] se sinceró contigo diciendo que leía por las mañanas prensa del corazón mientras bebía una Coca Cola. Yo disfruto, siempre que puedo, de las maravillosas fotos del HOLA. ¿Qué hay de malo en ello?

Aunque no soy escritor, sólo escribo modestos relatos cortos para mis nietos y para mis "numerosísimos lectores"-¡¡¡ 35 ó 36!!!- de mi BLOG, sí soy de vuestra generación, y también me dejé llevar por ese, digamos, "infantilismo de izquierdas", ese exceso de intelectualidad continua y paranoica. Esperé pacientemente a cobrar mi primer sueldo para adquirir obras musicales y literarias de mis ídolos. Los amigos esperaban que me lo gastara todo comprando LP's de Dylan, Brel, o las obras completas de Zola. En su lugar me compré una colección, tapa dura, de "Las Aventuras Completas de Capitán Trueno", recién editada entonces por Bruguera. Colección lamentablemente perdida en uno de mis frecuentes cambios de domicilio. El resto del sueldo lo mandé íntegramente a mis padres: éramos tan gilipollas.

GRUP EXCURSIONISTA "QUESJOJJ"

El pasado día 2 quedó constituido oficialmente el grupo excursionista quesjojj y, claro, la primera salida fue para revisitar los "santos lugares". Quedan pendientes las subidas a Castro y a Penyagolosa; pero teníamos que empezar de esta manera. Así que, comenzamos por la "terra roja", donde hicimos la foto, exuberante ahora por las últimas lluvias, más bonita aún si vas acompañado por dos grandes amigos. , . Luego subimos al "agüelet" y continuamos hasta la "agüeleta" para contemplar el mar, LA MAR:

Desde el “Castell”, desde l'Agüelet, desde la Pampa ("la Terra Roja") se ve todo el horizonte del mar; el mar para mi es Casablanca, es "la Mar" por antonomasia; es la felicidad absoluta. Me veo a mi mismo contemplándola desde allí arriba...aquellas tardes de otoño de mi adolescencia en aquella España gris; lleno de nostalgia de suaves brisas saladas, de olor a algas, de azules intensos.

Es el recuerdo de unos años dulces, terribles, llenos de dudas, de timidez, de mitos. Con ellos se ha formado el nudo de la vida. Creo que la muerte no consiste sino en ir disolviéndolo a través de la memoria. Con la máxima lentitud posible.

…Desde mi pueblo veía ‘La Mar’...todos los días. Ahora, tan pronto como me lo permitan, he decidido ir ALLI...y quedarme para siempre, desgranando recuerdos…muy lentamente.

RECOMANACIONS DEL "MIRROR"

PREMI NOVEL·LA ROMANTICA 2009

Hi va haver un temps, abans que la ciència volguera a explicar-ho tot, en el qual els éssers humans vivíem convençuts que l'amor, així com la resta dels sentiments, residien en el nostre pit, just al cor. I encara que ara sabem que en realitat tot està en el nostre cap, encara ens costa creure quan el múscul palpitant que habita en la nostra caixa toràcica s'accelera en veure arribar a la persona estimada. D'això en sap molt, sens dubte, Yacaré, la protagonista d'El cor de Yacaré, l'obra de José Luís Muñoz guanyadora del Premi Seseña de Novel la Romàntica 2009. En Macladán, un fictici país sud-americà, les coses sempre surten segons el previst: els rics són cada vegada més rics, els pobres viuen en barraques, apartats de la gran urbs, i si alguna vegada algun d'aquests indesitjables intenta rebel·lar-se, ja sap el que l'espera. I, tanmateix, alguna cosa estranya passa darrerament, alguna cosa ha canviat en la vida de l'enginyer O'Higins des que sortís de l'hospital després d'una operació d'emergència: una dona de trets indígenes, sempre vestida de vermell i amb talons alts, no deixa de seguir allà on va. Què pot significar? En Macladán, aquest país sud-americà amb un règim totalitari, en el qual els policies segueixen ordres molt precises quan el suposat delinqüent és un rebel que s'oposa a la injustícia regnant, el mestissatge no està molt ben vist. No obstant això, precisament el mestissatge, la mescladissa, és el que millor defineix la narració en aquesta novel la, per diverses raons. Direm, en primer lloc, que no es pot localitzar aquesta peça dins d'un sol gènere literari, ja que si bé l'amor i l'erotisme són molt presents, també ho estan els gèneres negres policiacs. I si a més tenim en compte que Macladán és un país fictici amb una vida quotidiana molt similar a la d'altres països sud-americans actuals, per què no parlar també del realisme i la literatura de denúncia social? En segon lloc, El cor de Yacaré no és una història narrada per una sola veu, sinó que són diverses les que trobem, començant per un narrador extern, aliè a l'acció, que dóna pas a capítols guiats per la pròpia Yacaré, l'enginyer O'Higins i fins el jove inspector de policia Nelson Correa. Aquesta curiosa diversitat de punts de vista no farà res més que enriquir una trama ja de per si interessant, pel grau d'apassionament que trobem en aquestes pàgines. És més: probablement, amb un sol narrador, no s'hagués aconseguit el mateix efecte de cara al lector. Direm, també, i per finalitzar aquesta enumeració, que fins i tot els capítols en si semblen voler barrejar entre ells, o almenys rebel lar en quant a l'ordre que podria semblar lògic, contagiats, potser, per l'esperit salvatge d'una dona indomable. I qui és Yacaré en realitat? És una dona fatal de les que surten a les pel·lícules americanes? O simplement una dona senzilla i enamorada, que s'esforça per aconseguir un fi que l'obsessió fins a la mort? ¿Podeu comprendre l'enginyer O'Higins, aquest magnat de les telecomunicacions sense escrúpols, o Nelson Correa, el policia de tècniques implacables i consciència intranquil? Perquè ells es sentiran irremeiablement atrapats en les seves xarxes? Espere que d'ací a un temps sigueu capaços de contestarme a aquestes preguntes, després de atreveros vosaltres mateixos a endinsar-vos en El cor de Yacaré, una novel la d'amors tremendament intensos, més enllà de la raó i de la pròpia vida; passions incontrolables, sentiments trobats i injustícies que no poden reparar, que farà que els vostres cors, o el lloc de la ment on vostre esperit resideixi, de més d'una bolcada, en senyal d'absoluta rebel lia. L'amor és un sentiment estrany: a vegades és tranquil i assossegat; altres tantes, es desboca, fent que la nostra raó es ennuvola per complet. En tot cas, l'amor, el més gran dels sentiments humans, sempre és millor viure'l a que t'ho conten. I el mateix es pot dir de novel·les com El Cor de Yacaré: no esperes a que te la seguim comptant, simplement: lleig-la tu mateix....