THE PLANA BAIXA MIRROR

QUE MAL PARLEN CASTELLÁ ELS CASTELLANS ! (III)

2012-01-31T01:18:00.000-08:00

AQUESTA VEGADA DEDICADA EL MITJANS DE COMUNICACIÓ (si,a ells que tindrien que donar eixample)

Escoltat en tablero deportivo (RNE), dimecres passat: "hoy vamos a asistir a un nuevo derby, el que enfrenta al R.Madrid y al FC Barcelona"; doncs bé, tothom sap que aquest mot anglés (derby) es refereix a un match entre dos rivals d'una mateixa ciutat (València-Levante, sería un derby) i no al enfrentament dels dos millor equips del mon, que vindría a ser: "un clásico" o "un partido de máxima rivalidad".
Mes sobre futból, en la mateixa emisora: "el Madrid y el Barça se verán de nuevo las colas este miércoles"; vatja: no ho entenc, jugarán de cul?, com ho farán?, portén cua els dos?, ú dels dos?.
Noticies de la TV-fem de Berlusconi: "S&P" le ha quitado a Francia la triple AAA": molt bé Sarko no te per que preocupar-se (collons, la tripleAAA!!!) encara li queden a França com a minim 6 "A", c'est à dire, ara els nostres veïns son, de molt, els number one en el ranking d'aquests terroristes financers.
Item mes (també en la TV-fem): "Ana Botella tendrá mucho mas protagonismo en los nuevos capítulos de Los Tudor". Bo, esta també es bona: ja sabiem que la Botella tenía moltes ganes de protagonisme, pero no fins en punt d'assumir el rol de Ana Bolena!!!.
Una molt bona en un programa que, malgrat to, admirem (hoy por hoy-el passat divendres): "todo el mundo nos ponemos a trabajar"...açó es el clasic "concordancia vizcaino". El tertuliá tindria que haber dit:
"todo el mundo se pone", o "todos nos ponemos..."
Mes en la tele-fem: "es que yo me destornillo de risa"...aquesta es bona: a eixa tele hi ha qui te tornillos en les articulacions ...i no "ternillas", clar: per aixó no diu "derternillarse".
--------------------------------------------
Conclusió: pobrets, una sola llengua i com la destrossen!!!

L'ASSASSINAT DELS ADVOCATS DE ATOCHA

2012-01-24T02:29:00.000-08:00

IN MEMORIAM
Avuí recordem aquests lluitadors per la llibertat, Assasinats pel tardofranquisme amb el darrer intent d'impedir la democràcia:
Enrique Valdevira Ibáñez, Luis Javier Benavides Orgaz, Francisco Javier Sauquillo Pérez del Arco, Serafín Holgado de Antonio, Ángel Rodríguez Leal.

El vídeo del enterrament i homenatge (35 anys ja !!!...i encara, vergonya, algún assasí solt...!!!)

http://www.youtube.com/watch?v=JGYBhivICPc

UN FRED DIA DE GENER, DYLAN, ANITA, LA FONTANA...

2012-01-20T01:12:00.000-08:00

"Well, my telephone rang it would not stop
It’s President Kennedy callin’ me up
He said, “My friend, Bob, what do we need to make the country grow?”
I said, “My friend John: Brigitte Bardot
Anita Ekberg,Sophia Loren”
Country’ll grow
(I shall be free, Bob Dylan)
----------------------

La multitut, els "mimos" no em deixaven vore bé l'espectacle. Pensava en el fred que passaría la sueca en el rodaje. Poca gent sap que la Dolce Vita va estar filmada per Fellini en gener, tal dia com avuí, deprés de caminar amb el Mastroiani per la Via Condotti, tal com vam fer nosaltres seguint la mítica ruta Felliniana:

...De sobte, miracle!, la vaig vore: Anita, la "Sylvia" de Fellini va sortir esplendorosa de la Fontana:

AL COLISEUM, MAREJAT I MOLT AFECTAT PER LA SINDROME DE STENDHAL

2012-01-13T00:44:00.000-08:00

Veniem de visitar l'esglesia de Santa Maria (al Trastèvere) i després tocava el Coliseum, i el Foro i encara quedava S. Angelo per a eixe dia, 06 de gener, dels reis.
El amic i lector brasiler P.Augusto em pregunta, via Facebook que es eixe sindrome:
El va patir l'escriptor francés després de visitar la ciutat toscana:
La síndrome de Stendhal (també anomenat Síndrome de Florència) és una malaltia psicosomàtica que causa un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al • lucinacions quan l'individu és exposat a obres d'art, especialment quan aquestes són particularment belles o estan exposades en grans quantitats en un mateix lloc.
la síndrome de Stendhal s'ha convertit en un referent de la reacció romàntica davant la acumulació de bellesa i d'exuberància artística:

"Havia arribat a aquest punt d'emoció en què es troben les sensacions celestes donades per les Belles Arts i els sentiments apassionats. Sortint de Santa Croce, em bategava el cor, la vida estava esgotada en mi, caminava amb por de caure" (Henri-Marie Beyle-Stendhal)
A mes a mes eixe dia La via Nationale estava sense cotxes, al ser festiu, es caminava amb bona temperatura i sense l'anarquic caos del transit rodat romá i de sobte va sortir el sol:

Llàstima d'eixos grups d'espanyols, totalment majoritaris (crisis, what crisis?), i aliens a tanta meravella, que amb els seus crits cerrils (¿oye Nacho...y ahora donde vamos?; yo estoy cansado de tanta ruina, ¿por qué no comemos otra pizza?....!!!) ho cagaven tot.

RECOMANACIONS DEL MIRROR:

2012-01-11T02:42:00.000-08:00

...CAFE DE PARIS I RESTAURANT LA DOLCE VITA, ROMA...(VIA VENETO, 90)

Durant els intensos dies de la Dolce Vita en la dècada de 1960, el Cafè de París a Roma era un dels llocs preferits de les estrelles i de la progresía romana.
Es el lloc que va donar orige al terme "paparazzi". Al final de la dècada va caure en desgràcia amb la resta de la famosa Via Veneto de la capital italiana i va tocar fons fa quan la policia va descobrir que era usat per la màfia per rentar diners i el va confiscar.

L’any passat, però, va ser com un renaixement quan, en societat amb un dels principals grups anti-màfia d'Itàlia, el famós cafè i restaurant va començar a servir vins, pasta i altres plats produïts en terres confiscades a la cosa nostra en el sud del país.

Ara, els qui visiten Roma (nosaltres ho vam fer la setmana passada) poden menjar i beure en el mateix lloc que va inspirar al cineasta Federico Fellini per filmar el clàssic de 1960 "La Dolce Vita", mentre col • laboren amb el moviment "Libera" contra el crim organitzat.

Els nous administradors volen que el cafè ofereixca productes que no només siguin bons sinó justos, ha dit Luigi Ciotti (bravo!), cap del grup Libera. Aquest grup te com a proveedors granges i cooperatives en terres confiscades a la màfia. Es el cafè des d'on l'actor Marcello Mastroianni sortia a cobrir la vida dels famosos amb el seu lleial fotògraf Paparazzo.

Entre altres productes, els clients poden demanar vi negre de la cooperativa Centopassi (bonissim!!!), d’un lloc prop de Corleone, el poble sicilià que es va fer famós en les pel • lícules de "El Padrí", o menjar pasta fabricada amb blat conreat en propietats expropiades al crim organitzat prop de Nàpols, mentre escolten un magnific cantant que interpreta al piano un repertori molt variat tot i passant de Mina a Aznavour i del armeni a balades dels Beatles.

Encara hi ha gent que espera vore sortir del café, en qualsevol moment, a Anita Eckberg abans d'anar a rodar amb Fellini la Dolce Vita.

BON SOLSTICI D'HIVERN A TOTS...(Click here to display on-line-Xmas)

2011-12-20T10:54:00.000-08:00

...I GRACIES PER LLEGIR EL MIRROR.

(incloent al misteriós lector/a de la llunyana Akureyri-Islàndia-)

Fins 2012...Ara Roma ens espera.
-----------------------------------------

And please take this Carole King Xmas present:

http://www.aarp.org/entertainment/music/info-11-2011/carole-king-new-album.html

Dedicat als monolingües centralistes...... per a què s'ho facen mirar

2011-12-15T23:42:00.000-08:00

SER BILINGÜE ENDARREREIX QUATRE ANYS L’APARICIÓ DE LA DEMÈNCIA SENIL

L'Ellen Bialystok Foundation de Toronto, des de fa una colla d'anys estudia l'impacte del bilingüisme en diferents funcions cognitives i en neuropatologies. En línies generals, Bialystok considera que parlar habitualment més d'una llengua estimula un seguit de funcions cerebrals. Aquestes estimulacions potser explicarien els resultats del seu darrer

Monolingües i bilingües de Toronto

L'estudi en qüestió l'ha realitzat en col•laboració amb Fergus Craik i Morris Freedman. En total els autors han analitzat un grup de 184 persones grans que havien acudit al metge per diferents problemes cognitius (sobretot pèrdues de memòria, d'atenció).

De les 184 persones, 91 eren monolingües i 93 eren bilingües. El bilingüisme a Toronto és bàsicament el producte de la immigració. Així entre els 93 bilingües, trobem 20 polonesos, 13 judeo-alemanys, 12 alemanys, 8 romanesos, 7 hongaresos, etc. Dels 184 pacients, 132 foren clínicament diagnosticats com a malats d'Alzheimer, repartits a parts iguals en els dos grups lingüístics.

En la comparació entre els dos grups cal tenir presents tota una sèrie de paràmetres clínics, així com el nivell educatiu i la història laboral de cadascú.

En línies generals els bilingües mostraven una edat mitjana d'aparició de símptomes quatre anys superior als monolingües (75 anys resp. 71 anys). La diferència corregida per altres factors encara seria més alta: els bilingües, immigrants de les dècades centrals del segle passat, van fer menys anys d'estudi i tenien un nivell d'ocupació inferior als monolingües, autòctons. Per evitar biaixos relacionats amb la immigració, els autors consideraren únicament els immigrants, dels quals hi havia 13 monolingües.

Les causes subjacents

Conèixer les causes d'aquesta diferència de quatre anys o superior és vital. Primer, perquè guanyar quatre anys a la demència senil té un impacte en la salut personal i familiar de cadascú gens menyspreable. I segon, perquè conèixer les causes (psicològiques, neurològiques, neuroquímiques, etc.) dels "beneficis" del bilingüisme ajuda a pensar en tractaments (farmacològics, psicològics, sociològics) de "prevenció".

Sembla que el bilingüisme (com d'altres activitats mentals addicionals) no impedeix que s'acumulin els danys neurològics que conduiran a la demència senil (dipòsits de plaques amiloides, etc.). Però sí fan que l'organisme toleri millor aquests danys, gràcies a una capacitat superior de reorganització neuronal (establiment de noves sinapsis).

Aprendre llengües i utilitzar-les té molts avantatges. Per desgràcia, la bilingüització de molts pobles ha conduït tard o d'hora a la monolingüització en la llengua dominant. I els pobles dominants del món són els que més tendeixen al monolingüisme: penseu en els xinesos mandarins, en els anglo-americans, en els francesos i... en els espanyols (ja sabeu: alló de “es que si no hablan sólo castellano los niños se lian”). En mans de qui estem!!!

GRACIES "BEA"

2011-12-14T02:04:00.000-08:00

El Bloc d’Estudiants agermanats ha guanyat les eleccions d’estudiants per a renovar el Claustre. El BEA ha obtingut 20 escons (tres mes que l’any anterior)

Des d'el Mirror es felicitem, una vegada mes, per l'exit i els agraïm la seu lluita constant per la defensa de la llengua.
-------------------

EL BEA:
Tal i com recullen les nostres bases ideològiques, l’objectiu fonamental del BEA és la defensa dels drets i de les aspiracions legítimes dels i les estudiants d’arreu del País Valencià, com també d’arreu del món.

A la plana principal (http://www.bea.org/), trobareu notícies sobre les activitats reivindicatives i ludiques que duem a terme el BEA amb l’objectiu de contribuir en la mesura dels nostres esforços a convertir el sistema universitari i docent de les nostres Universitat i esdevenir en un instrument vàlid per al procés de transformació de la societat.

CRISIS? WHAT CRISIS?

2011-11-29T02:13:00.000-08:00

SPLENDOR IN THE GRASS (CHAPTER 2)

He volgut fer un homenatge al Kazan, al subtitol, ara que fá 30 anys de la malahurada mort de Natalie.

Vinc del dentista, caminant per l'acera de nùmeros impars de Blasco Ibañez...i no comprenc res. Entre les travesseres de R.Llull i Clariano hi ha una sucessió de bars open air. Al anar al terrible tramit de Assumpta (la dentista) totes les terrasses están repletes de casadetes del Barri de Sant Josep amb taules a rebosar de xocolatas, cafes en llet i tot tipus de bollería. Al tornar les mares a.m. han desaparegut (sols son les 10:30) i ara una barreja de gent de totes les edats: estudiants i gent lletrada, jubilats, erasmus amb samarreta, yuppies i tota mena de descamissats omplin les taules i el cafés donen pas a tapes, carajillos, camparis, entrepans en taules repletes de Winstons, Marlboros, i tota mena de smart phones d´ultima generació (tablets, androids de google, Iphones de Apple...) i tot açó passa mentre els mitjans no paren de dir que no hi ha un duro i, a mas a mas, som al pelotó dels burros junt a potències econòmiques com Murcia i Castella la Manxa...
Algú pot dir-me que está passant?
Com diu l'àmic Xavi Castillo aixó hi ha que averiguar-ho, xe veriueo !!!

ALS AMICS:

2011-11-28T09:05:00.000-08:00

"Un amigo es alguien que lo sabe todo de ti, y sin embargo sigue siendo tu amigo". La frase parece cursi pero, en todo caso, cierta; y no es mia, creo que la pronuncia Kurt Cobain en uno de sus poemas-canciones que compuso en su época grunge, allá en la depresiva Seattle. Esta sí lo es:

Los amigos son esos HERMANOS que sí has elegido.

Bó, ahí els teniu. Quaranta cinc anys després seguim botant:

NATALIE: ESPLENDOR EN LA HIERBA (#Click here)

2011-11-18T01:16:00.000-08:00

30 AÑOS SIN ELLA

"Aunque mis ojos ya no puedan ver ese puro destello que en mi juventud me deslumbraba, aunque ya nada pueda devolver la hora del esplendor en la hierba, de la gloria en las flores, no hay que afligirse, porque la belleza siempre subsiste en el recuerdo"

A Natalie Wood (nacida:Natalia Nikolaevna Zakharenko), in memoriam (18/11/1981-18/11/2011)

SOM ELS MILLORS

2011-11-17T07:01:00.000-08:00

'FINANCIAL TIMES': La Comunidad Valenciana ilustra los "peores síntomas"
El diario conservador británico Financial Times dedicó ayer un amplio artículo de análisis a la situación de España ante las elecciones generales del domingo que apunta a la Comunidad Valenciana como ejemplo de los problemas que tendrá que afrontar el futuro presidente del Gobierno. "Para entender qué fue mal y el calibre de los retos que afrontará un nuevo Gobierno vale la pena examinar la región mediterránea de Valencia. La Comunidad Valenciana ilustra muchos de los peores síntomas de las dolencias económicas de España", afirma el redactor del Financial Times.
"En los años previos a la caída del mercado en 2007, los promotores construyeron decenas de miles de casas y apartamentos turísticos, sembrando grandiosos proyectos de infraestructuras, absorbiendo trabajadores inmigrantes y expulsando a los adolescentes de las escuelas para asumir empleos bien pagados en las obras. Eran los años que parecían confirmar el rango de España como una nación desarrollada cuyo nivel de vida finalmente se equipaba con el de sus socios europeos".
El analista comenta que, "al menos", los sucesivos Gobiernos centrales de España aprovecharon los fondos europeos y el crédito fácil desde el norte de Europa para construir "carreteras y ferrocarriles que servirán al país durante décadas, pero volvieron la vista ante las locuras de un mercado de la construcción sobrecalentado".
"Valencia sufre ahora los efectos combinados de la explosión de la burbuja inmobiliaria y de la crisis de la deuda soberana inmediatamente posterior. Uno de cada cuatro valencianos en edad laboral está en el paro y para los menores de 25 el número se eleva a uno de cada dos. Las empresas que aprovecharon la bonanza de la construcción han sufrido un severo estacazo. Más de 130.000 nuevas viviendas están vacías. Dos de los bancos regionales se hunden bajo el peso de créditos fallidos. Banco CAM, la antigua Caja del Mediterráneo, ha sido rescatado con 2.800 millones de euros de los contribuyentes y su directora general, despedida por el fondo del banco regulador. Y el Banco de Valencia, una entidad cotizada, podría necesitar otro rescate".
El analista concluye: "Para los que no están familiarizados con la geografía política de España podría parecer obvio que el señor Rajoy y el PP constituyen el equipo adecuado para barrer las políticas y prácticas que fracasaron de forma flagrante en Valencia bajo el Gobierno de los socialistas en Madrid. Pero no es tan sencillo: El PP gobernó la Comunidad Valenciana desde 1995...".
'-----------------------------

PS: Sembla com si el FINACIAL ens hagués llegit el passat 09/11/2011

NOVES GLORIES A... "MADRIZ"

2011-11-09T05:17:00.000-08:00

He volgut parodiar el títol del meravellós assaig del amic V.Flor perquè és el que millor reflexa la situació financiera del nostre paíset. Mirant les xifres macro i micro econòmiques d’ara cal preguntar-se que li ha passat a l’antiga tercera potència regional d’Espanya. Doncs bé, fem una visió general dels anys inmediats al zaplanisme i posterior desfeta inmo-golf-campsista.
Els que treballavem i vivíem ací ens trobavem una terra que ocupava el tercer lloc en el ranking del PIB. (Catalunya i Euzcadi anavent tornant-se al primer lloc tot i depenent del volum de les seues exports anuals. Navarra encara no havia pujat cap escaló, com ha passat després gràcies a la seua insolidaritat (ells no pateixen res paregut al “cupo” basc). Els demés estaven més enrere, incloent Balears, Rioja etc.

La nostra agricultura ja iniciava la decadència actual, però teníem un prometedor mercat de futurs. La energia prometia liberalitzar-se, existia un projecte de futurs de la llum i d’energies renovables.
Les dues caixes valencianes eren l’orgull financer valencià i ocupaven el tercer i quart lloc de les caixes de l’Estat, a més a més les dues seus socials respectives estaven en la Comunitat (CAM a Alacant, Bancaixa a València). Açò és quelcom fonamental: les seus socials reporten ingressos fiscals, prestigi, sous alts. El teixit industrial era variat: ceràmica, joguines, sabates, mobles. També dos gegants multinacionals, IBM (líder tecnològic) al Camp de Turia, FORD (líder d’automoció) a Almussafes creaven decenes de millers de llocs de treball directes i indirectes. En Almussafes es va fer un Cluster del automòbil i el molt honorable prometia en una visita a Michigan, acompanyat per una troika de consellers, portar a València la seu social de Ford España. El Banc de València era la joia de la corona, el seu accionariat estava format per un grapat de famílies valencianes (patriotes?) de “rancio abolengo”: Els Soriano, els Lladró, els Roig. Terra Mítica ("el mejor parque de atracciones del mundo", Zaplana dixit) seria “la envidia de Europa”; fins i tot, deien que l’AVE arribaria a les seues portes. Calatrava faria a la Ciutat de les Ciències “la torre más alta de Europa”. Que ha passat des d’aleshores?

Tots ho sabeu: el mercat de futurs del cítric ha estat un fracàs total, ja no existeix. Del mercat de la energia ja ni es parla. La abans tercera CA ocupa ara el lloc 12 en renda per càpita( ens han passat: Balears, Navarra, Cantabria, Rioja, Aragó… i “potències”, qui ho anava a dir, com Castilla León. La Cam està en quebra tècnica. Bancaixa ha estat engolida per Caja Madrid (Madrid, sempre Madrid) i la seu de Bankia està en la capital del imperio. IBM se'ns ha anat. Terra Mítica és una ruïna i, el que és pitjor, ha arrosegat la CAM (que injectava diners a mansalva) en la seua caiguda. El gratacel de Calatrava no ha arribat a fer-se, això si l’arquitecte ha cobrat 15 milions d’euros pel disseny (per cert el fiscal diu que açò és “despilfarro”, però no “corrupción”). El Banc de València haurà de ser intervingut (Bankia sols baralla dues possibilitats: malvendre’l o passarli-lo al FROB. La seu social de la FORD està en…Alcobendas !!!

EPILOG: Això si, es va molt ràpid a Madriz, “se han estrechado los lazos con Murcia” (un tren cada mitja hora des d’Alacant, quatre carreteres per anar a Cartagena,incloent una autovía gratuïta )…mentre tant el corredor mediterrani (recomenat per la UE, pel col•legi d’ecomomistes...per tothom, espera,). Tarragona i Castelló (dues economies complementàries) es donen l’esquena i per anar en transport públic a Cambrils, a Salou, a Tortosa, a l’Ametlla per a veure els amics i familiars profes que viuen i treballen allí (ací no poden) he d'esperar un tren al dia que surt a les 17:30...

GEORGE ------>#click here

2011-11-04T13:01:00.000-07:00

MAS SOBRE EL BEATLE INVISIBLE

La naturaleza es caprichosa, bien lo sabemos en los últimos tiempos. Inundaciones, sequias, terremotos y/o maremotos nos sorprenden a diario. Desastres naturales que afectan nuestras vidas cotidianas, a veces de sobrenatural manera y de ocasiones en las cosas mas simples o intrascendentes.
Así fue, el terremoto de Los Ángeles en 1994 hizo que Vic Garbarini- periodista que ya había entrevistado por separado a todos los ex-Beatles- extraviase las cintas de su entrevista a George Harrison.
Fue a finales del Noventa y Dos, durante la promoción del álbum en directo, “Live in Japan” (la gira de George con Eric Clapton por el país nipón en el 91) y las cintas tardaron 8 años en ser recuperadas y publicadas.
Hoy, quiero rescatar esta entrevista perdida convirtiéndola en un videoblog, cuyas imágenes den un aporte esencial a lo que el Beatle Invisible (como lo llamó John en la Rolling Stone) atestiguó a Vic Garbarini hace casi 20 años.
Esta es La Entrevista Perdida: (notas del amigo W. Quijal entre paréntesis:
www.lagramoladekeith.com/?p=5239

STANDARD & POOR'S (un altra volta)

2011-10-06T00:43:00.000-07:00

Austràlia seu l'agència a la banqueta

Està acusada d'haver induït a comprar bonos-fem a 13 ajuntaments del país.
Standard & Poor s'asseu des d'aquest dimarts_04_10 al banc dels acusats a Sydney, on un tribunal federal els jutja per haver fet perdre milions de dòlars a diversos ajuntaments australians en la crisi financera del 2008. Les alcaldies de 13 municipis de l'estat de Nova Gal·les del Sud i una asseguradora acusen el braç britànic de Standard & Poor d'haver-los induït a comprar bonos-fem que tenien la màxima classificació el 2006(AAA),i dels que asseguraven llavors que tenien més d'un 99% de possibilitats de beneficis. Dos anys més tard, la inversió s'havia desvalorat un 90 per cent (!!!).
Han tornat a fallar: igual que quan van qualificar a Lehman Brothers, fa ja 3 anys, amb AAA una setmaneta sols abans de que el macro bancs d'inversions quebrara

Els demandants asseguren que en l'operació van perdre més de 10.824.000 d'euros en els bonos de titulació de deute de proporció constant (CPDO) que els havien aconsellat. La querella exigeix a l'agència i al banc ABN Ambro, entitat que va emetre els títols, la devolució de les pèrdues.
El que deiem sempre: a la fí serán els mateixos anglosaxons (el govern federal USA; o ara Australia) els que desenmascararàn aquesta quadrilla de pirates.

A que esperen les nostres autoritats monetaries de Bruseles per a crear una Agencia Oficial de Qualificació abans que el "big three" es carreguen algún país mes?

Dr NO: the first James Bond fils is released (05/10/1962)

2011-10-05T07:36:00.000-07:00

THIS DAY IN HISTORY

Dr. No (1962), starring Sean Connery, is the first James Bond film. Based on the 1958 Ian Fleming novel of the same name, it was adapted by Richard Maibaum, Johanna Harwood, and Berkely Mather. The film was directed by Terence Young, and produced by Harry Saltzman and Albert R. Broccoli, a partnership that would continue until 1975.
In the film, James Bond is sent to Jamaica on an investigation into the death of a fellow British agent. The murder trail leads him to the underground base of Dr. Julius No, who is plotting to disrupt an early American manned space launch with a radio beam weapon. Although the first of the Bond books to be made into a film, Dr. No wasn't the first of Fleming's novels, Casino Royale being the debut for the character. Consequently, the film does not depict Bond earning his Double-0 status, which grants him a licence to kill; instead, it presents Bond as a seasoned veteran, and even makes a few references to threads from earlier books, such as M mentioning that Bond's current gun gave him problems, before presenting him with his more well known Walther PPK.
Dr. No was produced with a low budget, but was a financial success, leading to a series of films that continues to this day. Dr. No also launched a successful genre of "secret agent" films that flourished in the 1960s. Many of the iconic aspects of a typical James Bond film were established in Dr. No, beginning with what is known as the gun barrel sequence. The film begins with an introduction to the character through the view of a gun barrel, and a highly stylized main title sequence, both created by Maurice Binder. In his work on film, production designer Ken Adam established a unique and expansive visual style that is the hallmark of the Bond film series. And, by the way, talking on 'visual styles': in this film we saw a Ursula Andress pretiest than ever.

Ni la pluja ni els caçadors impedixen a AE-Agró gaudir del Dia Mundial de les Aus a Almenara

2011-10-04T02:08:00.000-07:00

La visita als Estanys i la Marjal per a contemplar aus va estar marcada pels preparatius de la nova temporada de caça

Amb motiu del Dia Mundial de les Aus, els col·lectius comarcals d’Acció Ecologista-Agró de La Plana i del Camp de Morvedre organitzaren el passat dissabte 1 d’octubre una visita guiada pels Estanys i la Marjal d’Almenara. L’objectiu era contemplar a les aus durant el capvespre, a més a més de gaudir d’esta zona humida tan vinculada a l’organització ecologista. Tanmateix, primer el mal oratge i després els caçadors quasi desbaraten l’excursió. Afortunadament, l’activitat es va poder realitzar i els participants es van anar a casa amb un espectacular capvespre de record.Un grup de valents dels col·lectius comarcals d’Acció Ecologista-Agró La Plana i Camp de Morvedre van desafiar dissabte per la vesprada al mal oratge i van celebrar el Dia Mundial de les Aus als Estanys i la Marjal d’Almenara. A les 18:00 hores aproximadament es van reunir a la zona recreativa dels Estanys per a gaudir d’un passeig per esta zona humida i contemplar a les aus durant la posta del Sol. Durant l’excursió, a més a més dels Estanys, el grup visità la Penya, les runes de la Casa de les Comportes i el Mirador dels Petxinots, on finalitzà la celebració del Dia Mundial de les Aus amb un espectacular capvespre.

A més a més de la preciosa posta del Sol, els participants a l’activitat gaudiren també amb la presència d’algunes aus. Collverds (Anas platyrhynchos), siverts (Netta rufina), garsetes blanques (Egretta garzetta), fotges (Fulica atra), galls de canyar (porphyrio porphyrio) i polles d’aigua (Gallinula chloropus) es van sumar a la celebració del Dia Mundial de les Aus i van fer les delícies dels més menuts i dels no tan menuts. Però, la seua observació es va vore condicionada i minvada pel la presència dels caçadors, que actualment estan preparant les xoques per a l’inici de la temporada de caça a la Marjal d’Almenara.

Fets com els del passat dissabte plantegen de nou el debat sobre com comptabilitzar els usos dels Estanys i la Marjal d’Almenara, una zona humida protegida com a Zona d’Especial Protecció d’Aus (ZEPA) i Lloc d’Interés Comunitari (LIC), però on es continua permetent la caça, a diferència d’altres zones humides com per exemple la Marjal dels Moros. I és que la caça no sols implica la mort d’aus, sinó que a més a més condiciona l’ús públic i les visites a la Marjal d’Almenara, ja que, com va ocórrer enguany durant la celebració del Dia Mundial de les Aus, es priva als visitants de disfrutar completament i amb tranquil·litat de la rica avifauna d’esta zona humida protegida.

Asesinados en España cuatro millones de cantantes al año

2011-10-03T00:44:00.000-07:00

¿Lo habéis notado? La llegada del otoño coincide con la llegada del silencio al campo, y seguramente por eso nos pone tan tristes esta recién estrenada estación.

Los pájaros cantores, que tantas alegrías de espíritu nos han dado durante la primavera y el verano, han enmudecido. O están camino de África o se han quedado como invernantes, pero sin la imperiosa necesidad de criar ya no malgastan energías en maravillosos trinos. Yo al menos los echo de menos.

Sin embargo, de acuerdo con la particular percepción de algunos supuestos amantes de la naturaleza, esta época es ideal para dar rienda suelta a sus instintos más primitivos, los de capturar, enjaular, matar y comerse millones de pajaritos.

Sólo en España se calcula que cada año mueren con técnicas ilegales de caza más de cuatro millones de aves, cuatro millones de excepcionales cantantes asesinados sin razón. La mayoría son petirrojos y currucas cuidados con primor en el norte de Europa, que cuando llegan a nuestro solar patrio se encuentran con pegamentos, redes, escopetas de balines y cepos especialmente diseñados para saciar nuestras ansias gastronómicas. Con jilgueros y pardillos la situación es diferente. Se autoriza su captura por decenas de miles para abastecer esa extraña tradición ornitológica de enjaularlos para disfrutar de su canto en la terraza de un piso. Una actividad incontrolada pues prácticamente ningún agente supervisa el respeto a los cupos máximos, la captura de otras especies, de jóvenes y hembras, ni si al final muchos acabarán en la sartén.

Todas estas prácticas son contrarias a la normativa europea y estatal, pero las administraciones autonómicas gustan de hacer la vista gorda por eso de llevarse bien con sus electores más primitivos.

Por suerte (y por cultura) cada vez son menos los matadores y encarceladores de pájaros. También porque hay asociaciones como SEO/BirdLife empeñadas en acabar con estas salvajadas en los tribunales, pero especialmente en la calle. Organizando actos de exaltación de las aves en libertad, como el amplio programa que este fin de semana se desarrollará en toda España con motivo de la celebración del Día de las Aves.

Una ocasión perfecta para acercarnos a estos hermosos animales con prismáticos. Porque como recuerda el lema de esta edición, “nacieron para volar libres”.
—

Cesar Javier Palacios (20M.29/09)

LEHMAN BROTHERS, TERCER ANIVERSARI

2011-09-16T00:10:00.000-07:00

TRES ANYS DESPRÉS. TRES ANYS CONTINUATS DE DESASTRES ECONOMICS I NO EM APRÉS RES:

Impunitat podria ser la paraula. Tres anys després de protagonitzar la major fallida de la història financera dels Estats Units i del mon occidental, el banc d'inversió Lehman Brothers encara no ha començat a pagar als seus acreedors ni s'ha vist inquietat per cap investigació seriosa del Govern nord-americà i ha aconseguit blindar la seva cúpula directiva de qualsevol responsabilitat. Avuí es compleix el tercer aniversari del col.lapse d'u dels pilars de Wall Street, l'esdeveniment que va desencadenar la crisi creditícia actual. En haver-se acollit a la llei de fallides nord-americà (Chapter 11), la firma ha aconseguit estalviar molts pleits per mala praxi de la seva activitat. Tot i això, Lehman Brothers segueix prolongant la seva existència en unes batalles legals que durarán anys. Mentre tant ens ha contagiat a tots.

En el tribunal de Manhattan que gestiona la fallida, comença a aclarir el terreny perquè s'aprove un pla d'indemnització de 65.000 milions de dòlars (uns 47.100 milions d'euros). Si tira endavant aquesta mesura a finals d'aquest any, com de moment està previst, l'entitat podria començar a reemborsar als seus 110.000 creditors a la primera meitat de 2012. La indemnització, però, és una petita part del forat. En el moment del col.lapse s'estimava que el valor de la empresa rondava els 639.000 milions de dòlars (463.000 milions d'euros).

Els exdirectius del banc son ara consellers de altres empreses Sony, Citigroup...)i no pasa res. Ací ningú asumeix responsabilitats

Mentre tant el govern nordamericá continua injectat diners publics al sistema. Qui ho anava a dir: els paladins del laissex faire, laissez passer administrant corporacions privades gegants, com la esmentada Lehman; o,sense anar mes lluny General Motors (també adherida al Chapter 11)

I les agencies? que feien mentre tant eixos borinots, eixos bandidos financers?: doncs el tres pirates (Standard & Poors, Moody's y Fitch), els mateixos que han esfonçat Grècia i han estat apunt d'efonçar a natros, calificaven a Lehman amb AAA (la nota màxima).Son llestos, oi?
Ara el govern de Obama vol investigar als de Standard perque ha baixat la nota del deute soberá USA de AAA a AAB...donc ara sí, veritat?...ara si que us preocupen els pirates
----------------------------------
Voleu que juguen a traduir del anglés el nom de les tres Super Agencies de Qualificació?. Bo, ho farem un altre dia...pero es quelcom molt, molt divertit...

A LA CALA PEPO

2011-09-12T03:08:00.000-07:00

SETEMBRE
Només quedes tu. Ja se’n han anat tots: el joves que feien pesca esportiva entre la cala i el petit indret de Pepo 2; els russos que han arribat enguany per primera vegada i et visiten alguna estona entre tants viatges al Corty de Tarragona i al ‘anfitreatrere’, com diuen ells; ja no i son ni Arnau ni Jordá; ni la senyora de ‘Granà’ amb el seu barret roig. Ja se’n ha anat Rosa, la profe de biología de Lleida, incansable buscant pops i altres cefalopods mentre fa snorkel. Tampoc estan ja els cercadors d’ulls de Santa Llucia; ni els pagesos de Gandesa; ni les lesbianes que s’amagaven sota el xicotet túnel para abraçar-se; ni les dos lesbianes mes majors que assajaven de provocar sense èxit, ignorant que la seua forma d’estimar-se ja la practicaven les gregues d’ací fa gairebé 2400 anys; ni el homosexual freaki del monyo pintat de grog que tractava de lligar sense cap èxit; ni Ariadna Gil i els seus fills; ni el propietari del xicotet merendero...i tampoc estan les dos profes de Francès, sempre somrients i que, com altres anys, tant han gaudit de la Cala. Només quedes tu i les teues roques daurades i eixa barreja d’olors a algues i timó a brea i romaní, al Mediterrani de sempre. Els mateixos olors que abans sentiren ibers, romans, teutons, sarraïns, arabs, catalans-aragonessos, francesos napoleònics, carlins navarresos i, fins i tot, els bàrbars que pujaren des d’el Ebre ara fa exactament 73 envaint-te d’odi i pólvora.

Només quedes tu...

QUE MAL PARLEN CASTELLÁ ELS CASTELLANS!

2011-09-09T06:42:00.000-07:00

La xafugó de finals d'Agost es dona un respir: good news!. Pero en contrapartida, s'apropa una negror que ens impedeix anar a la caleta, així que fique la TV per primera vegada des de finals de Juny. El vent que puja des de la ribera del Ebre fá que la majoria de canals de la graella del TDT apareguen sense senyal. La TV-fem per antonomasia es una de les poques que es poden vore: surt una anomenada co-presentadora que diu que "su marido LA PEGABA todos los dias", mentre un company-paparazzi calb confirma que es de veres: "resulta DE QUE me lo dijo el dia que vino de VALLADOLIZ, estando sentada aquí DETRAS MIA". Destrossen continuament el seu unic idioma: laismos, dequeismos, loismos...no es priven de res. Faig zapping cercant quelcom mes seriós: TV's públiques, 24 hores, de la uno: el de esports diu que "ese fichaje ja me SABIA a mi a chamusquina". No coneixia jo que la "chamusquina" es menjava, creía que sols s'olorava...A3, mes noticies, una presentadora diu que: "todo parece indicar que el incendio de Orense fue PROVOCADO (Sic)". Algú de vosaltres pot dir-me d'algún incendi que no haja estat provocat? (per llamps, per algún llaurador irresponsable, per piròmans...).Pot ser la xicona inculta es refería a que l'incendi "fue intencionado", supose. Pobra gent, una sola llengua i no saben parlar-la.

CORTAZAR

2011-09-07T09:37:00.000-07:00

No vam poder conectar-nos el passat dia 26, el del seu aniversari. Li farem els dos homenatges millors que es poden fer: rellegir-lo, visitar-lo. No Rayuela, millor El perseguidor y otros cuentos de cine. Tornar a llegir quelcom del que vas gaudir fa anys produeix sorpreses. Avuí m'agrada menys El Perseguidor i mes Las babas del diablo, i mes encara Los buenos servicios, en la que es va inspirar Claude Chabrol per a filmar la mítica Monsieur Bébé; i m'agrada moltissim La autopista del sur (caldría tornar a vore Week-end, Jean Luc Godard-1967-). Vam visitar la seua tomba, en Montparnase, no masa lluny del café de Flore, el seu refugi de tertulies literaries. Li vam ficar una flor roja a ell i una groga a Rayuela...vull dir: a Carol.

La presentación del ensayo "Noves glòries a Espanya" acaba en una tangana disuelta por la policía (click here)

2011-07-06T05:18:00.000-07:00

NOVES GLORIES A ESPANYA

P. CERDÀ/T. DOMÍNGUEZ VALENCIA (Levante-EMV) Una veintena de miembros del Grup d'Acció Valencianista (GAV) boicoteó ayer la presentación del libro Noves glòries a Espanya, la radiografía sobre el blaverismo del profesor Vicent Flor, y lanzaron ejemplares de la obra, sillas y bolas de humo en la sala de la FNAC de Valencia que albergaba el acto. Después de unos treinta minutos de máxima tensión, la policía nacional llegó con cuatro furgones, obligó a los miembros del GAV a abandonar la sala y se llevó esposado con la manos por delante al expresidente de Coalició Valenciana, Juan García Sentandreu, que entraba al furgón policial con semblante serio y descolocado.

Según fuentes conocedoras de los hechos, los delitos de los que se le podría acusar son los de desórdenes públicos, injurias graves y desacato, entre otras razones por haber insultado al jefe del dispositivo policial. Al cierre de esta edición, Sentandreu permanecía en el Juzgado de Guardia después de haber solicitado el hábeas corpus cuando estaba en dependencias policiales, al entender que su detención era ilegal. Los agentes también identificaron, entre otros, al presidente del GAV, Manuel Latorre, y a los tres responsables de las juventudes de esta organización, así como a algunas históricas ties maries

Continua en: http://www.levante-emv.com/comunitat-valenciana/2011/07/06/sentandreu-sale-esposado-acto-gav-lanza-libros-sillas/821995.html

UN LLIBRE 'VOLADOR'
En plena presentació, els energumens de sempre començaren a tirar-nos llibres (previament robats) al cap. En vaig agafar ún abans de que aterrara en la meua orella dreta (ara el tinc al moble IKEA de llibres pendents de llegir just al costat de "una terra anomenada llibertat", de Follet-que curiòs, veritat?;fins i tot, Flor l'il va dedicar a Fina. després començaren a volar caires i coets (sols un ferit no greu-vam tindre sort ahir-). Haguera pogut costar una desgràcia. Aquests energumens feixistes son molts desgraciats: a mes de violents son analfabets i monolingües. La policia va tardar mes d'una hora en arrivar al FNAC-Forum i, com sempre, no va tractar massa mal els agressors. Com va dir Mònica: es molt lamentable que hi haja gent que es pose a llançar llibres als que no pensen com ells amb una total impunitat.
PS: quines coses pasen a principis de 1976, oi?...Ah no que som al 2011!!!
En que estaría jo pensant ???. Bo, un altre dia en parlarem del llibre.

VALÈNCIA: BUS TURISTIC

2011-06-22T07:05:00.001-07:00

Ha sortit de la Plaça la Reina. Tot molt bé. Fresqueta dalt i aire acondicinat (feia falta) baix. Auriculars. Nou idiomes al abast. Tot bé. Es conectem. Explicació de la Plaça i es fica en marxa. Tot el centre i torna pel carrer la Pau per tal d’explicar la idiosincràcia d’aquest carrer (ú dels poquets que s’han Salvat de les animalades urbanístiques recents ). Mes tard lo de sempre: la Plaça 15-M, les Gran Vies …i una sucessió inacabable de topics, quelcom d’ells 7 ó 8 vegades repetit: eixampla, final del XIX, burgessía valenciana, barroc, rococó, modernisme, art-decó, mes modernisme,bous, neoclassic….etc. De sobte entrem al llit del Turia i una animalada de boutades, autocomplacència i mentides apareixen una darrere de l’altra: el millor aquarium del mon, el Palau de la Mùsica mes important d’Europa, el pont mes segur. Així tota l’estona. Fins que deixem l’Avinguda de França i entrem als poblats maritims. Ací el guia virtual deixa de parlar. Es veu que aquesta València no existeix : ni Isles Canaries, ni ‘Port Avenue’, menys encara el Cabanyal. Guía mut. No puc aguantar-me i comencé a explicar algunes coses en els idiomes dels guiris que, junt als xiaquets del institut, omplin el bus. Dic: "-estem atravessant ú dels barris mes pobres d’Espanya, ací l’atur es del 50%, áquesta área ha sortit en mes d’un programa a TV de casa vostra" (i.e: Callejeros, hidden Spain etc...) TVE, NBC, France 24h. RAI…; l’avinguda que tenen a l’esquerra va prompte a trasvessar aquest barri, que será derruït"-, es parle de l’antic edifici dels portuaris, tant degardat i on la policía no te collons d’entrar, droga, baralles…….així fins el final …alguns guiris em miren atonits, altres es riuen, jo també. Arrivem a las Arenas i, ara sí, el guia mut torna a parlar: hemos llegado al mar, we have reached the seaside, wir haben das Meer erreicht. Vergonya, valencians, vergonya !!!. Com diuen els xiquets del 15M: Fòrmula 1- Barris 0

BOB DYLAN: 70 'TACOS'...(click here)

2011-05-24T02:17:00.000-07:00

HAPPY BIRTHDAY, MESTRE ! CONTINUEM ESCOLTANT RESPOSTES EN EL VENT...
Tant s'ha escrit sobre ell aquest dies que hi poc que afegir: Gracies per la bona mùsica i, especialment, per les lletres sublimes; poesies que en els EEUU se estudien a la universitat. Aquest jueu mig boig, nascut Robert Allen Zimmerman ens va fer descobrir a pioneros del folk con Woodie Guthrie i a poetes genials com el galés Dylan Thomas, de qui pren el nom. A canvi de meravilles com It's a hard rain gonna fall, my back pages o la baig relatada the times are changing li ho perdonem tot: el seu caracter aspre,les seues boxeries (quan li vas tindre que aguantar, Joan!-i encara el estimes-)els concerts fallits, com el de Benidorm (una actuació rockera-electrificá, que no es lo seu). Tot perdonat!, al igual que les pifies d'un altre jueu il·lustre: Woody (ej: Vicky Christina Barcelona).
The times are changing es ara ú dels himnes del indignats del 15-M (aquesta es la seua web:

http://tomalaplaza.net/

www.valencia.tomalaplaza.net/. En el enllaç, peró, hem preferit aquesta vegada la versió "d'ella"

THE TIMES THEY ARE-A-CHANGING:http://www.youtube.com/watch?v=bjc6bH9OTm4

PENYAGOLOSA

2011-05-19T03:26:00.000-07:00

Es la muntannya màgica dels valencians. El dissabte passat aconseguirem pujar dalt del tot (als 1833 metres, encara no s'ho creem). Dues hores i mija d'escalada, malgrat la forta tormenta.
Per cert, algú sap com es diuen eixes floretes lila que hi ha per tot arreu ???.

THIS DAY IN HISTORY

2011-05-10T02:36:00.000-07:00

May-10th-1994
NELSON MANDELA

Born 18 July 1918 served as President of South Africa from 1994 to 1999, and was the first South African president to be elected in a fully representative democratic election. Before his presidency, Mandela was an anti-apartheid activist, and the leader of Umkhonto we Sizwe, the armed wing of the African National Congress (ANC). In 1962 he was arrested and convicted of sabotage and other charges, and sentenced to life in prison. Mandela served 27 years in prison, spending many of these years on Robben Island. Following his release from prison on 11 February 1990, Mandela led his party in the negotiations that led to multi-racial democracy in 1994. As president from 1994 to 1999, he frequently gave priority to reconciliation.

In South Africa, Mandela is often known as uTata Madiba, an honorary title adopted by elders of Mandela's clan.

Mandela has received more than 250 awards over four decades, including the 1993 Nobel Peace Prize
--------------------
For those which are pop music fans there is a mitic event: Hyde Park: July-8th-2008, honoring his 90th birthday; in the scenario: Queen, Annie Lennox, Leona Lewis, the Corrs, Shirley Bassey, Simple Minds.

CAFE DE FLORE

2011-05-02T13:46:00.000-07:00

El Cafè de Flore és un cafè-brasserie situat al número 172 del Boulevard Saint-Germain, a Saint-Germain-des-Prés, en el districte VI de París, en el mític ‘quartier latin'. Prop d'ací es trova el teatre Odeon, on els estudiants del maig francés, espolejats per Cohn-Bendit i inspirats per Sartre, iniciaren aquella ja llunyana revolta demanant-li imaginació al poder i buscant la platja sota els adoquins.

Ací Guillaume Apollinaire rebia els seus amics, entre ells Max Jacob, Louis Aragon i André Breton, i la sala es va convertir en el lloc de trobada preferit dels dadaistes i dels surrealistes. En els anys 30, la vida artística i intel·lectual de la capital encara girava al voltant dels barris de Montmartre i Montparnasse, però ja s'anava traslladant poc a poc cap al barri universitari de Saint-Germain-des-prés. El poeta Jacques Prévert i els seus amics del "Grup octubre", es reunien allà, igual que Léon-Paul Fargue, Georges Bataille i Raymond Queneau. Els pintors i escultors els segueixen: era freqüent veure allí a Picasso, André Derain, Ossip Zadkine i als germans Giacometti.

Desprès de la Segona Guerra Mundial, Boris Vian anima el lloc. El cafè era, a més a més, el lloc predilecte dels americans William Faulkner, Truman Capote i Lawrence Durrell, i també de renom membres del Partit Comunista Francès (PCF), com Louis Aragon i Marguerite Duras. En un gest de complicitat cap a ells, Paul Boubal crea llavors un partit fictici del qual tots els seus clients són socis, el "Pouilly Club de France" (PCF), del nom del vi blanc que més es servia. Eixe vi blanc encara existeix. Podem donar fé...

En els anys 60, els representants més il·lustres de la Nouvelle Vague i del món del cinema prenen el Flore. Els segueixen els grans dissenyadors de moda i famosos del món de la cançó. En els anys 70, el Cafè de Flore ja és un mite i és un dels llocs imprescindibles de la capital tant per als francesos com per als estrangers. Jim Morrison, cantant dels Doors el freqüentava tres setmanes abans de morir. El bó de Jim es va suïcidar a Paris “davant la impossibilitat de convertir-se en un poeta francés” (SIC..). De vegades la apocalíptica ‘The end’ en cara sona al bar tot i fent-li honor. Jim Está soterrat al cementeri del Père-Lachaise i no al de Montparnasse, junt a Sartre o al seu admirat Baudelaire (dommage!), com hagués estat el seu desig. A la seua tomba mai li manquen clavells rojos i blancs. Un altre asidu del Flore era Julio Cortazar, el precursor del boom sudamericà.

Volíem sentar-se al lloc on ho feia Julio, la primera taula sortint a l’esquerra però la taula estava ocupada i cançats d'esperar ens sentarem molt prop. Tornarem !

A PEU PER LA MARJAL, DE BON MATÍ

2011-03-08T14:38:00.000-08:00

Men' vaig a Peu...el camí fa una [lleugera] pujada...i a les vores hi han flors (tot i recordant el primer Serrat). En pocs llocs pots trovar quatre paisatges totalment diferents en sols 5 kmtres. Primer hi ha el Serredal (o el que queda d'ell); la part del terme mes pròxima a la mar; la del conreu d'hortalizes en la sorra, la del minifundisme de dibuix, la dels xicotets camps separats per files de baladres de flors roses i blanques. Ara es un entorn semi destrotzat per construccions inacabades, per grues abandonades; consecuència de la desfeta inmobiliaria; almenys, però, em recuperat les dunes. Desprès hi ha la Marjal, que travesse pel camí de terra que porta directament a les primeres estribacions de la Serra d'Espadà: La Muntanya Blanca, La muntanya del Cid, la del Estany...i a les vores hi han flors: grogues a ma esquerra, una mena de genesta; a la dreta unes xicotetes flors violeta. A cada pas alcen el vol les camallongues, les fotxes, els anecs; hom diría que estic interrompint el seu descans; el agró blau, però, permaneix dret i em mira descaradament. El tercer paisatge es el de baixa muntanya; a la dreta, lentiscle, romaní, timó; mes amunt veig els falcons, sempre vigilants, sobrevolanr les penyes rojes de la cimera. Em done compte de que estic caminant per "territori amic": l'hort de McAunés, la caseta de muntanya de Juanjo Morales. Finalment, a l'esquerra, l'horizont de taronjers. Sempre he pensat que els arbres ací tenen una frondositat que supera la de les altres comarques. En la Plana i el Camp de Morvedre el conreu es molt intens, sembla que els arbres es toquen uns en altres. Continue per la part del terme que m'apropa al poble: d'Aranda, el Cabeçol; finalment, el Rafalells. Abans he pujat al pontó de la vía i he mirat a la mar. Me'n ric peque me'r recorde d'un 'Out of the office' que solía ficar, al meu correu electronic, quan me'n anava de vacances, per tal de donar enveja als meus amics anglosaxons: I'll be out of the office until August 31st, at Almenara (Castellón), where the dark green of the orange threes in the valencian plain mixes up with the bright blue of the Mediterranean Sea.
(Estaré de vacances fins el 31 d'Agost en Almenara, en la Plana valenciana, on el verd oscur dels tarongerals es barreja am el blau lluent de Mediterrani)

LLIBRES: EL BOOM NORDIC

2011-03-01T14:13:00.000-08:00

En realitat caldría parlar, mes bé, del boom suec. Aquesta pleiade contemparànea te molt de merit, perque no sempre els mots bestseller-qualitat van junts (ahí teniu els bluffs supervendes D.Brown o M.Crighton, per citar els mes topics). En aquest cas si que van junts. Ho podeu confirmar tots els que han llegit als Larsson (Stieg i la seua trilogía i Äsa i els seus Sang Derramada o Aurora Boreal. Estic fullejant el tercer llibre de Camilla Läckberg (Les Filles del Fred, el tercer de la tetralogía*) i veig que el cas d'aquesta xica, tot i la sua joventut, es espectacular: vendes millonaries per tot arreu, gran qualitat narrativa i, a mes a mes, suspense, estudi psicologic dels personatges (lo millor des de P.Highsmith). Camilla sedueix el gran public tot i centrant-se en la fotografía costumbrista de una petita comunitat del litoral oest de Suècia, on la tristor nòrdica romaneix molt atenuada pel gulf stream.
Ja sabem que abans d'açó ha habut allá dalt escritors molt bons: Ibsen, A.Lingren, H.Mankell. Tots ells son ja classics...pero açó es una altra cosa. A mes de les esmentades Äsa i Camilla; hi han altres, com ara Mari Jungstedt i les sues narracions arran de tot lo que ocurreix a la inquietant illa bàltica de Gotland. Hi moltes mes:
RECOMANACIÓ DEL MIRROR: http://www.letrasnordicas.com/ on, a banda de les clàsiques cares boniques escandinaves trovareu quelcom mes important: talent, molt de talent. Crec que Henning Mankell estará orgullós de totes elles.

* EN LA EDICIÓ DE 'MAEVA', en castellá: La princesa de Hielo, Los gritos del Pasado, Las hijas del Frio; Crimen en Directo

TUNISIA, EGIPTE...l'EFECTE DOMINÒ. WHICH NEXT ???

2011-02-22T08:48:00.000-08:00

Fa poc parlarem de Tunisia i explicarem perqué tot començá allí i no als estats mes pobrets del Magreb i la Península Aràbiga, com ara Mauritania o Iemen (sembla, en canvi, que quelcom ha esclatat a Bahreim, un paiset, no precissament pobre. I, darreres noticies, a Libia; noticies de foríssima repressió). Açó está essent la revolució dels joves, d'internet, de les xarxes socials, de les retransmissions de la éficaç TV quatarí Al-Jazeera. No som, però, tant optimistes com el mitjans de comunicació occidentals. Mireu: no hi ha cap democracia entre les 22 nacions de la lliga àrabe (atenció.-els nostres periodistes tindrien que anar en cuidaet i no incloure a Irán...eixos no son arabs- ells també estan patint una tiranía; ja en parlarem). Tot son dictadures. Fiqueu-los la etiqueta que vullgau: teocracies, regnes i emirats quasi-feudals, governs militars. La gent s'ha fartat. Volen democracia, com cal. A Tunisia ens digueren que ells eren una "dictablanda"; per favor, no hi han mijes tintes. Al Caire, un jove portava dues senyeres; una la de França, l'altra la dels USA, i una pancarta que deia escuetament: "nous voulons être comme eux". Volen tindre partits, eleccions lliures, separació islam-estat. Volen être comme nous. Tradicionalment eixos països han tingut un alibí molt recurrent, i de vegades eficaç: fomentar l'odi als jueus, jugar la carta del victimisme palestí (un poble al que en la praxis sovint obliden, sols l'utilitzen i no l'ajuden). Eixe alibi s'ha acabat. Israel ha estat sempre una democracia des de'l mateix moment de la seua creació. La manca de democracia, no els jueus, ha estat tradicionalment el pijor enemic d'aquests països. Which next?: Marroc?. Ojalá !; d'alli poden vindre problemes per a nosaltres (Ceuta i Melilla). Están a 14 kms !!!. Diuen que la gent comença a demanar democracia als carrers de Rabat i Tetuan. Ojalá els ixca bé la cosa, o com diuen ells: INCH ALLAH !!!

LA "FAES", AZNAR I EL RANCOR

2011-02-15T14:25:00.000-08:00

El cada vegada mes franquista "ex" comença a prodigar-se en el menyspreu al Estat de les Autonomies i Nacionalitats Històriques i cada vegada que té ocasió, en les seues avorrides conferències, les critica tot i fent referència a que "hay que eliminar los 17 micro estados que lastran el desarrollo de España" (quan diu 'ESPAÑA', es clar, li cau la baba). Be, doncs, els que tenim certa edat hem vist com les Autonomies han apropat l'administració als ciutadans. Una generació molt preparada ha anat a onades sustituint els burócrates del "vuelva usted mañana". Tot i els seus defectes, la descentralització ha foncionat. Els afers economics i socials han estat transferits (Sanitat, Educació, Industria, Agricultura, Vivenda....) . Dic que han foncionat, tot i els seus defectes: de sobte, des de els vuitanta, tots s'hem adonat que els funcionaris autonomics eren gent molt preparada (no estic parlant dels ignominiosos carrecs 'de confiança, clar...). Desaparegueren aquells escribents babosos, amb bigotet d'estètica franquista que demanaven 50 pesetes per omplir un paper als 'tios canyes' que s'apropaven al taulell a demanar un servei que els pertocava. De sobte, hi havien somriures al altre costat del mostrador. Aznar vol tornar cap endarrere, cap al jacobisme de sempre, al centralisme de Madrid; i no aixó ja no passará, per molt que ell s'empenye (per cert, Rajoy no l'ha corregit).
Ell, que sempre parla d'eficiència (pot ser influenciat per l'entxufe de Bush a Georgetown- favor que li paga pel seu recolzament al il·legal atac a Irak), deuría saber que els estats europeus mes eficaços son precissament els mes descentralitzats, c'est à dire: Suissa i Alemanya

Zine El Abidine Ben Ali

2011-01-17T05:23:00.000-08:00

TUNISIA ESTALLA

La seva foto era (es encara) omnipresent. Vam creuar el pais de nord a sud i se'l trovarem en tendes, bancs, estacions de trens i busos i, fins i tot en aquest petit baret de la foto a un poble molt prop de la mìtica Carthago.

La revolta va estallar en aquest poble de la foto, Sidi Bhu Said, quan un vendedor es va cremar a la bonzo en protestar per les tases abusives, després ja ha estat una revolta general de gent molt farta dels abusos, on esta cleptocracia viu pendent dels darrers desitjos de Leila, la tot poderosa primera dama. Ara ella i el dictador ha fugit, esperem que per a sempre, a Arabia Saudí; aixó si carregats amb tonellada i mija de llingots d'or. Molta gent s'estranya de que la insurrecció haja estat ací i no als països mes pobrets dels voltants. Tunisia es un país tranquil, quasi aburrit, amb dosis justetes d'exotisme, bones platges i bonics paisatges; tot es previsible, sense sobresalts...o aixó creien algúns. Un contertuli em preguntava perque precisament ací: un país petit i tranquil, l'unica nació del Magreb amb una clase mitjana aceptable, que ha heretat el sistema educatiu de la antiga metròpoli, amb molta gent políglota i, especialment, amb escás analfabetisme...li vaig contestar: doncs per aixó, amic...precissament per aixó.

JULIAN ASSANGE: UN GLOP DE LLIBERTAT

2011-01-03T07:23:00.000-08:00

WIKILEAKS: L'ARMA MES EFICAÇ CONTRA LA MANIPULACIÓ

Assange abans la seua detenció feia públics més de 250.000 documents classificats de la diplomàcia nord-americana. Comentaris i informes elaborats per funcionaris de les ambaixades, converses amb personal diplomàtic, entrevistes d’alt nivell, etc. Els periòdics d’arreu del planeta omplien pàgines i pàgines comentant les escarides notes que explicaven que Angela Merkel és poc creativa o que els EUA fan mans i mànigues per aïllar Teheran i Caracas. Tothom se’n feia creus del contingut i la magnitud de la filtració!

Pensant-ho bé, però, a què ve tant de rebombori? On està la sorpresa? Potser hi havia encara algú que no haguera sentit parlar de les festes salvatges de Berlusconi amb les seues belines (es dui així?)? Que no sabíem tots que les cimeres multilaterals no solen funcionar o que els palaus de la monarquia alauita són un niu de corrupció? És que ignoràvem les tenses relacions existents entre Google i el Partit Comunista Xinés? Tot això ja ho sabíem de sobres i, fins ara, no n’havíem fet massa cas; ens resultava incòmode pensar-hi. I bona mostra d’això és el fet que les filtracions, que ens parlen d’una Rusia podrida per la corrupció i la màfia i governada autocràticament per Putin, no han impedit que l’antic (?) país dels tsars haja sigut l’escollit, com si res no passara, per a l’organització del mundial de futbol del 2018.

En definitiva, el que hem d’agrair a Wikileaks no és –a hores d’ara– haver fet públic cap gran secret de la diplomàcia mundial ni haver revelat cap gran misteri sobre l’equilibri internacional. Ja hem vist que gran part de tot el que ha eixit a la llum ja ho coneixíem o ho donàvem per fet, tot i que –és cert– sovint ens en mancaven proves. El mèrit d’Assange i els seus ha estat, simplement, haver aconseguit que els mitjans de comunicació d’arreu del mon hagen parlat i parlen encara, sense embuts, de temes que no solen ocupar massa portades. No és cosa de no res, es un glop de llibertat, un nou horitzó en la premsa [a la xarxa]. Es el futur.
PS: ..Ah!...i, per supost, el Assange no ha violat ninguna sueca. Aixó ho tenim clarissim. Aquesta estrategia propia d'espies de la guerra freda no li sortirá bé a la CIA, d'aixó en estem segurs: el fenòmen Wikileaks ja no es pot aturar.

GEORGE

2010-11-30T03:32:00.000-08:00

QUAN LA SEUA GUITARRA PLORAVA:
Va morir avuí fa nou anys, després d'una llarga lluita contra el cancer. Era, es, el meu Beatle preferit. sempre eclipsat per els dos 'montruos' que sols li deixaven fer una cançó per album. Tot i aixó mai es va acomplexar. Era una molt bona persona, el que mes va participar, fins el final, en actuacións benèfiques; especialment quan eren per a ajudar els països indostànics i del sud-est asiàtic. Tot i aixó, en eixa 'limitació' d'una cançó de cada dotze, ens va deixar una llarga llista d'obres inoblidables: Do you want to know a secret, en Please, please, me; I need you, en Help; Don`t bother me, en With the Beatles; Every little things, en Beatles for Sales; I'm so happy just to dance with you, en A hard's day night...i després una catarata de fantàstiques cançons: Here comes the sun, something, while my guitar gentrly weeps (quan la seua guitarra plorava en asabentar-se de que Patty el deixava).

Bangladesh
Quan es van separar, va estar el primer Beatle en compareixer en directe i ho va fer a lo gran, en el Madison, amb companyia dels seus amics: Clapton, Billie Preston, Bob Dylan, Ravi Shankar, Ringo, Ronnie Wood i altres. Un dia de l'estiu de 1971 Ravi Shankar va trucar al seu bon amic George per parlar de la complicada situació a Bangladesh, Ravi va demanar ajuda a George i així ho explicava el guitarrista quan li preguntaven pels motius de l'esdeveniment: "Un amic em va demanar ajuda". Així era George, sense enemics. Tampoc es va barallar amb Eric Clapton quan la seua Patty se'n va anar amb ell per a convertir-se en la seua nova musa, la 'Layla' d'Eric. Clapton va continuar essent el seu amic i compartint actuacións altruiestes: ajuda en el terratremol de l'illa de Montserrat, concerts per la pau per tot arreu, i ajudes per a les inondacions a l'India (on descansa per a sempre, en el seu benvolgut Ganges). Ho va passar mal quan un tribunal yankee el va acusar de plagi en "My sweet Lord" ; George no volgué entrar en polèmiques: en la vista oral li proposá al fiscal que tots el royalties de la cançó, de per vida, foren per a gent necessitada (una proposta molt "Harrisoniana". El barrister aceptá. Ara,cada vegada que escoltem eixa cançó, ja sabem que continúa donant [intangibles] beneficis.

LA CRISI...ENCARA

2010-11-16T13:01:00.000-08:00

XICOTETS PENSAMENTS SOBRE LA CRISI…I COSES QUE NO ENTENC…
- Els sociolègs fiquen la línea roja de la revòlta en un atur del 18 per cent. Per damunt d’aixó, diuen, tot explotará, hi haurán manifestacions a diari, disturbis al carrer, assalts als ‘supers’ per a agafar (en eixes circustancies no sería un robatori) articles de primera necessitat. Pero no, no: ací a Gürtel-land estem a punt d’arrivar al 24 per cent…i no passa res. Anestesiats?

- Perque no passa? molta economía sumergida? solidaritat extrema dels familiars dels aturats, dels treballadors (hi han molts) que ja no tenen subsidi?

- Perque quan vull comprar anticipadament una entrada per al teatre (parlem d’una setmana) ja está tot venut. Estic parlant d’un teatre anti-barraca-party, car, sense subvencions del establishment

- Per que quan viatges per ahí fora veus espanyols per tota arreu?, especialmente catalans i madrilenys; no estic parlant de països pobrets, vull dir quan vas a Berlín, Londrés, París…

- Pero hi ha gent que ho está passant malt. Tots en coneixem algú..que está passant?

- Que hem dieu dels restaurants ?: quan mes cars mes plens.

- Per que s’equivoquen tant el ‘gurus’ ? …perque fa res Islandia i Irlanda eren, respectivament: l’eixample nordic del 'savoir faire' i el ‘tigre celta’ i ara tenen, tenim que anar a rescatar-los ??

- Per que fa res (fa dos anys) era bó un déficit public fins el 20 per cent per tal de mantindre les prestacions socials, mentre que ara hi ha que tornar a nivells anteriors a la bambolla inmobiliaria

------
REFLEXIONS
El dilema dels governs europeus (a banda de fer front a la dictadura dels mercats) es mantindre o eliminar els subsidis post-atur (justicia social) o fer un viver de malfeiners ?

- Tindrá raó els governs dels països anglosaxons ? hi ha menys aturs quan es mes fácil acomiadar els treballadors?..no vull ni pensar-ho…
-------
EPILOG
El que meneja l’economia ..el que anima a la gent a treballar es el benefici que obtenen del seu esforç i del fet d’assumir riscs: enviar el seus fills a bons collegis , tindre una millor assistència sanitaria, per a la familia …tindre unes justes i millors jubilacions, d’acord a lo que cadascú a cotiçat…sense topes…donar la mateixa asistència té un sentit igualitari..pero… retalla la motivació??? No me mal interpreteu…te que haver benestar per a tots …sanitat, jubilació , educación; pero…pot ser que les mateixes condicions per a tots retallen, com dia dalt, la motivació?….no se si el 24% d’atur d’ací es correcte, es el que diu l’estadística, pero….pot ser hi haja gent que no estiga fent l’esforç suficient per a trovar feina, eixe esforç que pensé si fan els treballadors d’USA . No vull ni pensar-ho, repeteixc, no vull…pero no m’agradaría que Milton Friedman i els seus deixebles de l’Escola de Chicago hagueren derrotat a Keynes. No m’agradría res que 'ELLS' tingueren raó. Pero ja sabeu que sempre guanyen el ‘malos’.

RECOMANACIONS DEL MIRROR

2010-10-31T11:11:00.000-07:00

Marcel és abandonat per la seua mare quan té sis anys. El xiquet creix amb el seu iaio Pascual, que li ensenya les coses més importants de la vida i li dóna l'afecte que la seva mare li ha negat. Anys després, quan Marcel té 21 anys, decideix que és el moment de fer una vida a banda i planeja anar-se'n de casa amb la seua novia. Pascual, però, cau malalt d'Alzheimer. Llavors, Marcel decideix posposar els plans i quedar-se per ajudar el seu iaio però no compta amb els inesperats moments que viurà amb Pascual i amb l'importantíssim viatge emocional que està a punt d'emprendre

-------------

El film es va estrenar el 21 del mes passat, día mundial del Alzheimer, i desd'aleshores no deixa de d'aconsegir premis. El darrer ha estat el del Festival de Cinema de Moscou. Relata la infantessa i joventut de Marcel (Alberto Ferreiro) junt al seu iaio Pascual (Hector Alterio) i la complicitat que s'estableix entre tots dos en cuidar ú de l'altre.

Es la´ópera prima de Freddy Mas Franqueza, qui li fa en el film un homenatge a Morella, on s'han rodat quasi tots els exteriors. La actuació del cap de la dinastía dels 'Alterios' es espectacular (per qué son tan bons els actors argentins?). Pero no ho es menys la del net, Alberto Ferreiro (es possible que se'n recordeu d'ell d'una altra grandísima actuació en 'Soldados de Salamina', basada en la novela de Javier Cercas.Es aquell miliciá que li perdona la vida al falangista Rafael Sanchez Mazas en aquell bosc gerondés quan el té a tir).

Tornant a "Amanecer de un sueño", impressiona la escena en que el net s'adona per primera vegada que Pascual está entrant en la penombra, que comença a estar "al altre costat". Alguns critics de prensa diaria han volgut vore en el film quelcom mes enllá del Alzheimer. La película, però, la subvenciona la fundació d'aquesta terrible enfermetat (m'ho confirmaren al coloqui de la UIMP) i va d'aixó, del Alzheimer, només d'aixó. Només.

DECLARACIONS DEL "VICE" DE COMUNICACIONS (PP)

2010-10-24T11:08:00.000-07:00

QUE BÉ QUE ESTARIEN CALLAETS !!!
"Cuando yo era un estudiante universitario, Rubalcaba formaba parte del Gobierno. Hoy, mi hijo está en la facultad y sigue presentándose como la renovación y la novedad del Gobierno".

Esteban Gonzalez Pons
------------------------------

“Cuando yo era un estudiante universitario, Fraga Iribarne (Ministro tardo-franquista de la Gobernación) ordenó disparar con fuego real contra centenares de obreros encerrados en la iglesia S. Francisco de Asís de Vitoria, con el resultado de cinco obreros muertos y más de cien heridos. Hoy, mi hija está en la Facultad y Fraga es el PRESIDENTE DE HONOR de Estebán Gonzalez Pons”.
Pep Olmos

DE CATALANOFOBIA, VASCOFOBIA I PACTES

2010-10-19T05:49:00.000-07:00

REFLEXIONS

El PNV, es un partit centenari (que ha estat en la pólítica estatal en cada ú dels tres curts periodes democratics de la història de Espanya), centrat, demócrata-cristiá, interclasista i moderat. Doncs:

- Quin interés té el PP en demonitzar aquest partit, presentant-lo als ciutadants carpetovetonics, monolingües i analfabets en política, com una organització quasi satànica, próxima a l'esquerra abertzale?
- Com un partit format fa res, amb una barreja de desilusionats de l'antiga UCD i d'altres vinguts de la caverna franquista pot criticar amb quí es pacten presuposts i amb qui no?
- Perque es bona Coalició Canaria per a pactar i no ho es el PNV ?...es mes: per qué se oculta que també el pacte inclou CC ?. Son ells millors?

El que els nacionalistes bascs demanen ja ho tenen altres i está redactat al seu estatut des de fa anys. Doncs:

- Perque Euzcadi no pot tindre unes tranferències portuaries i de nomenclatura que ja tenen altres (Galizia, Catalunya)?
- El Estatut de Guernica existeix des de 1979 i lo que PNV demana está previst dins d'ell
- Perque quan arrivem a la principal capital Gallega sols apareix el lletrero "A Coruña" (La Coruña ja no es un nom oficial) i no pot apareixer sols Gasteiz quan s'arriva a la capital alavesa en lloc de Vitoria, Gasteiz?
-Tenim que tornar nosaltres a Torrente-Torrent i a Muchamiel-Mutxamel ?

CONCLUSIÓ
El que tendriem que plantejar-nos els que no tenim por a un estat federal (cap al que anem sense dubte) ni molts menys al actual estat autonomic es:

- Perque eixes transferències que van a fer-se ara, encara no s'havien concretat?
- No saben els centralistes que les CCAA també son 'ESTAT?
- Segur que estem un altra vegada, i en van?, davant del mateix problema centralista d'enveja i complexe d'inferioritat front unes nacions espanyoles (mireu la Constitució de 1978) molt emprendedores que tenen un atur molt mes baix que la resta (Catalunya) i un PIB, que sorprenentment, i malgrat la crisi te un creixement positiu (Euzcadi).

CHILE: MINA SAN JOSÉ

2010-10-17T10:16:00.000-07:00

HÉROES, POLITICOS I DEMAGOGIA

Cuando oímos hablar del desierto de Atacama, al norte de Chile, nos viene a la memoria una de las preguntas más recurrentes en los concursos televisivos tipo “Pasapalabra” o una de las más típicas en el antiguo Trivial. ¿Os acordáis?... aquella de ¿Cuál es el lugar más árido del mundo?. Ese lugar es ahora todavía mas famoso. Allí se ha producido el rescate de los mineros de la mina de cobre San José, televisado en directo y con una audiencia de casi mil millones de de espectadores. Ayer vimos la “actuación” demagógica del presidente de Chile, Sebastián Piñera quien, como buen político, intentó (y consiguió) sacar rédito de la situación; ocultando quienes han sido los auténticos héroes en los largos días de encierro: los mineros en general y su solidaridad; la sangre fría y el altruismo del jefe de turno (también encerrado), siempre dando ánimos a los demás y saliendo el último; la osadía del rescatador Manuel González, primero en bajar aún sin saber si la minúscula capsula de rescate iba a funcionar correctamente. Piñera, buscando protagonismo, afirmó que el rescate ha sido todo un éxito ya que se ha hecho “a la chilena”. Bien, pues habría que recordarle que la catástrofe del 5 de Agosto, en la que quedaron sepultados los 33 mineros, también fue una pifia…”a la chilena”.

John Winston Lennon 70th’s birthday

2010-10-08T08:14:00.001-07:00

I believe in God, but not as one thing, not as an old man in the sky. I believe that what people call God is something in all of us. I believe that what Jesus and Mohammed and Buddha and all the rest said was right. It's just that the translations have gone wrong .

John Lennon

----------------------------------------------------------------

We have tried to imitate you so many times !!!... even the photo above with the four teen -agers- friends jumping from a wall is to honour you: we just tried to copy your Twist & Shout cover. Of course we failed (although no injuries were repored when we landed on the ground) but we had an exciting time dreaming on being Beatles in the air for a while. Thanks, John......

THIS DAY IN HISTORY (30/09/1955)

2010-09-30T14:19:00.000-07:00

Film Icon James Dean Killed in Car Crash (1955)

Though he starred in only three movies: East of Eden, Rebel Without a Cause, and Giant, he became one of the most iconic actors in the history of Hollywood.
The first one, directed by Elia Kazan (based in a 1952 novel by Nobel Prize winner John Steinbeck) having blondie Julie Harris as Dean's partner.
Rebel Without a Cause (from Nicholas Ray), with a beautiful Natalie Wood. And last but not least:
Giant, accompanied by Rock Hudson and purple eyes Liz Taylor.

CHABROL

2010-09-13T05:13:00.000-07:00

Vam tindre la sort de coneixer quasi tot sobre Claude Chabrol i els altres monstres de la nouvelle vague en unes llargues jornades qua va organitzar la CAM (en aquelles llunyanes dies encara anomenada "Caja de Ahorros de Alicante y Murcia) a Benidorm, que aleshores tenía una certa tranquilitat en hivern i encara era quelcom 'poble'. Cada vesprada després de vore La nuit americaine, de Truffaut o Le petit Soldat, de Godard participavem en une xerrades que dirigía un melenut amb una túnica roja d'estètica georgeharrisoniana. No se d'on haviá surtit eixe personatge i que feia en una ciutat tant plaentera pero prou meninfot des de'l punt de vista cultural. El cas es que aquell tipus ho saviá tot sobre la cultura i el cine del país veí i mes encara del seminari que dirigiá: Nouvelle Vague i Cahiers du cinema, el magazine on participaven Chabrol i Rohmer, junt als esmentats Jean-Luc Godard i François Truffaut.

De Claude Chabrol ho verem tot. Vull dir, tot fins 1974: desde la mítica Le Beau Serge, on un encara jove Chabrol feia d'actor fins a totes les que va dirigir: Le Scandale, Les Biches, Le Boucher, Juste avant la Nuit, La Décade prodigieuse, Les noces rouges.

Claude retratratava d'una forma magistral a la burgesía francesa, especialmente la burguesía de 'provincies'. Era un mestre del suspense, una mena de Hitchcock francés. Sabía traure tot el suc a les seues muses: Mathilda May, Stephane Audran, Marlene Jobert; pero especialmente a Isabelle Huppert (une affaire de femmes, Madame Bovary).

Des d'eixa época maravillosa, Chabrol no ha deixat de fer cinema: Les magiciens, L'Enfer, Les fleurs du mal…pero el seu cine va perdre certa mis en scene francesa i es va fer mes anglosaxó, tot i aixó ell i les 'seues' xiques van continuar triomfant: Mathilda May va aconseguir el 'Cesar' de 1995 (l'Oscar frnacés) per Le cri du hibou, de la novela del mateix nom de P.Highsmith; mentre que la Huppert el va obtindre per La ceremonie, basada en l'analphabéte, de Ruth Rendell.

Chabrol va morir ahir a París, al vuitanta anys.

BLOCKED UP !

2010-08-29T08:39:00.000-07:00

Els meus escasos 36 lectors valencians i catalans diaris están decebuts. Em pregunten perque no escric mes narracions breus del tipus LA TORMENTA DE SAN ROC o EDELMIRA. Dels estrangers, ‘pillats’ per obra i gracia de la aplicació ‘contadorwap’ (Gracies David M.C, ahí en Aldaia) no se res pero m’agradaría al menys que diguereu algo . Anyway, gracies als lectors/res anònims de Nordestedt, en el lander alemany de Sclleswig-Holstein; al d’eixe polblet suís al costaet de Zurich; al de Dallas (Texas); al de Brno (Txequia) i especialment al de Hafnarfjördur, en Iceland, prop de l’Artic;
Molt agraït…pero doneu senyals de vida collons i feu algún comentari.
No, ja no escric contes; ni molt menys novel.les. Simplemente: ara em dedique les 24 hores del día a odiar Manuel Vicent (si eixe tipo arrogant de la foto), …fins que siga capaç, o acosegueixca la técnica necessaria per escriure quelcom la meitat de meravillós al menys que “Contraparaiso”," Pascua y naranjas” o "No pongas tus sucias manos sobre Mozart". I damunt aquest estiu tampoc ha vengut al poble com em va prometre la seua germaneta Rosa !!!

GENT DE LA CALA PEPO

2010-08-27T11:03:00.000-07:00

La prefereixc a altres cales de l'Ametlla, com ara la de l'Alguer, la de Caponet o la de l'Estany (si, ací també hi ha un estany) i, a mes a mes, está al costat de l'apartament de la meua amiga la senyoreta Peiró. Es mes xicoteta que les altres i ací ja es coneixem tots: la francesa profesora d'espanyol, la estiuejant dona de Granada, els adolescents natius que cerquen polps i cargols marins fent 'snorquel' (es diu així ?; que vol dir snorquel?). En aquesta cala la brisa salada es barreja amb l'aroma soporifer i relaxant de l'oliverda, el timó i la pebrella.

La essència de una cala mediterrànea es la modorra, i si ú está a favor del plaer fará bé en tombar-se després del tercer o quart bany del día i deixar passar les hores i segur que sent que s'está molt bé en aquest mon, especialment si som a la nostra Mediterrànea, si re-incidim al vespre i es deixem invadir pels sentits després del segon i darrer 'pippermint frapée' del dia, tampoc cal abusar. El cervell ací te molt poc que fer, els sentits es troven en cadascú dels poros de la pell. La gent de la Cala Pepo parla poc, vull dir: parla poc fins a boqueta nit. Aleshores mentre busquen petxinetes o juguen amb els fills i els nets surten les converses típiques i topiques. El simpatic accent del delta: - que no sou d'ací ?..doncs parleu molt bé el catalá!, pero sou valencians, veritat? ; -"nosotros somos de Madriz, venimos todos los años...y ahora con el AVE hasta Tarragona: un 'shollo'. I els parisins: - on est bien icí, eh?

Jo, sentat en les roques salades, sempre mire cap al sudest i pense en els 'altres mediterranis': en Sousse (Tunisia, que coneg bé), en Oran...fins i tot, de vegades aconsegueixc 'sentir' els olors dels zocos, i escolte els tambors dels encantadors de serps de Fez; també veig l'arena del dessert allá en el Djelm, 'la porta' del Sahara', no molt lluny de Monastyr i la esmentada Sousse.

La gent de la Cala Pepo no te pressa. No se'n van fins la nit. I es que les colines que la llimiten fan que el sol se'n vaja molt prompte i que refresque. S'está molt a gust ací. Tire de menys el principi d'estiu a la Cala. Així que...no ho pense mes m'agafe unes mini vacances només començar Septembre i torne allí: acabem l'estiu com el vam començar: al Baix Ebre: junt a la gent tranquila, amigable i diversa de la Cala Pepo. Cal gaudir del plaer d'estar ací: els plaers pertanyen als sentits i son eterns; els errors, al fi i al cap, deriven del pensament i son efímers . Aquest será, una vegada mes, el lloc ideal per a apropar-se al 60 anys i a una, crec que merescuda, jubilació parcial.

VALENCIA; LA VIDA COTIDIANA, PSICOPATOLOGIA, FASTIC

2010-08-25T23:46:00.000-07:00

Stress en el trabajo tras el regreso de vacaciones. Eufórico por el final de la primera jornada laboral tras el parón veraniego. Alegría efímera al constatar la realidad del 'ferragosto' valenciano: 40 grados. Me molesta todo; también el pelo, aún siendo escaso. Ninguna peluqueria abierta. Llego a casa. Me ducho. Enseguida estoy peor que antes. Recuerdo que tengo cosas que hacer en la calle. Busco una ferreteria para arreglar pequeños cosas de bricolage pospuestas, como siempre, para después del verano pero no hay ninguna abierta.

¿que pasaría si todo lo dejáramos dejamos para septiembre?. Hay que alargar el mes ese mes para poder hacer cosas y disfrutar de su temperatura y languidez. Me duele la cabeza (41 grados). Ninguna farmacia abierta. Vuelvo a casa. Otra ducha, pero ningún alivio. Idea genial: Cines Albatros -aire acondicionado- (no importa la película)...están cerrados para siempre ...Dita sea...Esos cines (VO) eran una de las alegrías de este barrio, ya de por si alegre, y uno de los motivos por los que me mudé aquí.

Cita Vuota. Buida de gent i de tendes. Sense estudiants, sense profes. Molt trist...i encara el 'ferragosto', suma i segueix
-----------------
44 Graus a l'ombra. Inhumá. Me'n vaig al poble (Plana Baixa) Voramar. Adeu, puta capi !!!

ELUCUBRACIONS ARRAN DE: LA CATALANÒFOBIA I LES CORREGUDES ...

2010-07-28T12:15:00.000-07:00

La FÓTO MOLA, N'est-ce-pas ?

Catalunya [el seu parlament, si parlem com cal] acaba de prohibir les corregudes de bous a partir del 31/12/2011, WELL DONE !...una altra vegada demostren ser els més europeus d'entre nosaltres.
Però, de sobte, la CATALANOFÒBIA es posa en marxa i els 'antis' comencen les seues campanyes (ja programades, 'pillos', des de fa temps) i quasi ningú recorda que en un ja llunyà Setembre de 1991 Canàries va fer el mateix ...i ningú va dir res. El fet és que des d'aleshores ja no hi ha corregudes a Canàries, però no passa res; ningú es declara anti-canari; ÉS MÉS RENTABLE POLÍTICAMANT SER ANTI-CATALÀ...i mira que ser 'anti-algo', odiar alguna cosa, és estressant, veritat ?
És el mateix que quan tot lo mon s'escandalitza quan el Principat demana un 'CUPO' com el que ja tenen els bascs, o una autonomia fiscal com la dels navarresos. Però clar, Navarra té dret a tindre eixa autonomia; Catalunya, no. Coneixeu algú que siga anti-navarrés ?...em direu: NO! És que ells no protesten !!!, clar, com van a fer-ho ? son un país independent 'de facto', sols els manca un conseller navarrés d'Exteriors, obrir 7 ó 8 embaixades ...i ja està: la nova Croacia ...!!!

Tornant a la 'FIESTA', jo mateix vaig esser aficionat als bous al carrer en la meua infantesa, al meu poble, és normal; sóc de les 'comarques del nord', Però és que es perd la afició com es perd la ingenuïtat.

Em ve a la memòria Ferran VII quan va obrir l'Escola de Tauromàquia... Però a l'any següent, 1567, el mateix monarca va dir: "s'han de prohibir aquests espectacles maldestres i cruents". També admet aquest rei espanyol que el catolicisme ha de ser enemic dels bous.

Sempre he pensat que la prohibició del taurí hauria de caure com fruita madura (com ja es prohibiren llançar cabres vives des de dalt dels campanaris) en algun dels moments en que la renda per càpita arribés a uns determinats dígits. I ha estat així: Catalunys supera ja en 15 punts el PIB mijà europeu.

La tauromaquia ha fet molt de mal a aquest país: ha fomentat una 'falça masculinitat', s'ha disfreçat de festa nacional (si,amb minúscules), ha inundat tòpics sobre nosaltres; ha enllaçat i unit (sota eixes vesprades xafugorosses de sang i mosques) dos extrems abomibables: una aristocràcia decadent, inculta i als delinqüents de raval (truanes de callejón en paraules de Don Pío [Baroja])

Molts conservacionistes s'agafen al ferro brulant de la tradició. Sempre la tradició; si fos per això encara estaríem anant a vore les lluites de gladiadors i els tornejos medievals amb resultat de mort. D'ací uns pocs segles segur les xiquetes d'aleshores quan vegen 'las corridas' diran: però qué animalots eren els nostres avant-passats...

Som de la generació del 'PROHIBIDO PROHIBIR', pero en aquesta ocasió benvinguda siga la prohibició si, com és el cas, ve d'uma votació democràtica d'un parlament (ara si: majúscules) DEMOCRàTIC I ARRELAT AL POBLE.

JAÉN: OTRA VEZ ES VERANO EN EL OLIVAR

2010-06-26T09:31:00.000-07:00

ESTÀNCIA (Per desgràcia molty curta) A LA UNIVERSITAT DE JAEN A FINALS DE JUNY.

(impactats per l'exhuberància dels olivars)

Tornarem !

...Y ha venido
dejando en el olivar
un libro en cada nido
Vivir leyendo, leyendo
mientras la paz en el mundo
no se nos vaya muriendo.

Paz, paz, paz para leer
un libro abierto en el alba
y otro en el atardecer.-------------------------------------------

UN LIBRO ABIERTO ES UN CEREBRO QUE HABLA;
CERRADO, UN AMIGO QUE ESPERA.

FUTBOL

2010-06-19T02:41:00.000-07:00

...FEM UNA EXCEPCIÓ...MIREM UN PARTIT [UNO RARO, RARO, RARO]... PERO: Quan?, on?
No. Els futbolistes, eixos xicons mimats, rics prematurs 'avant la lettre', no s'ho mereixen. El nostre admirat M.Vicent va dir que el futbol era "un joc on 22 millonaris corríen darrere un baló dirigits per un viatjant de comerç", i tenía raó.
Ens fot vore a tanta gent, nerviosa, preocupada, patint per culpa d'uns privilegiats que al'hora de la veritat quasi mai donen la talla (vore el darrer Espanya-Suissa). Divendres 18 vaig tindre l'ocassió de vore quelcom diferent: el Bar Istanbul, amb propietaris argelins, malgrat el nom, em doná la idéa. Baixe a tirar el fem i veig a
Eles, l'amo del Bar sentat junt als clients, tots arabs. Em saluda i li pregunte, després del 'Es salam Alikum' de rigor. Q'est-ce quil arrive, Eles ? i em contesta
on va voir un match Anglatèrre-Algerie ?. Li dic que em quede i em serveix un te amb herba sana, meravillós i refrescant i afegeix una pasteta de 'no se que' amb mel, que jo no li havía demanat: - Salam, Eles!; - de nada; em contesta en castellá.
El Bar está abarrotat. La gent canta un himne bilingüe, suposse que improvisat, per animar als seus: "Allez, allez, allez; allez Algería"
Anglaterra, la favorita (a vore si, per una vegada, perden el rics; o, al menys, empaten els arabs)
no pot amb ells, tot i ser, almenys per a mi, una de les seleccions mes valentes, mes aguerrides (no sé prou de futbol per a dir si, a mes de furia, tenen qualitat)
pero no, no poden. la possesió del baló está al 50% i els argelins semblen encara mes rapids. Es tot molt trepidant. Un gegant argelí, al fons del bar, dirigeis els cantics,em ric, ells em miren i em saluden amb complicitat. Una altra vegada els cants, ara mes plurilingües: "one, two, three; Vive l'Algerie", "one, two, three; Vive l'Algerie", amb rima i tot. Arrivem al descans. Li pregunte a Eles quant li deg; diu que estic invitat. Em trove incòmode; pero segons les normes arabs tins que acceptar-ho per a no graviar-lo.
Apareix un personatge no previst: l'inefable vendedor pakistani, tìpica au nocturna urbana. Es queda a la porta mirant-nos somrient amb una risa enigmàtica. Es, sense dubte, el personatge equivocat al lloc equivocat, al pijor moment, pero somriu , ara em mira a mi, s'acosta. li dig en anglés que no vull res, pero que el invite a un té. Es queda
Ara el pakistani i jo som les dos ànimes invitades en esta festa verda. Beu el té i em mira amb agraïment. Continuen els cants: "Allez, Alles, l'Algèria, Allez les verts"..
Anglaterra, selecció valenta com ninguna no pot amb la garra d'aquesta gent.
Acava el partit. Els anglessos, incloent Beckham, espectador de luxe, en traje, a la banqueta junt a Capello, no es creuen el que ha passat. Acava el partit. Els argelins ho celebren dins del bar com si acavaren de guanyar el mondial.
S'acomiadem. Salude a tots, ú a ú, incloent els pakistaní que ara es comunica, en una llengua estranya, que no es l'arab ni el seu urdu, amb ú dels clients mes joves.
Quina nit mes rara, quina gent mes feliç i compromessa amb els seus.

Ha estat espectacular, crec que el tiki taka pasimoniós d'Espanya tampoc hagués guanyat huí. Després, fins i tot, podrán guanyar el mondial, perque son bons, pero hi ha que ficar-li un poc mes de collons.
A Espanya li manca garra; la mateixa lluita i la força que mostren, en la foto, James i Matmour en la disputa.
Merci Algerie...i GRACIES SUISSA !!! per derrotar la prepotència.

AMIN MAALOUF GUANYA 'EL PRINCIPE DE ASTURIAS'

2010-06-09T10:51:00.001-07:00

أمين معلوف
Em van regalar 'Els Viatges de Baldasare' fa quasi 10 anys. Vaig tardar en llegir-lo. El vaig confondre amb un egipci, narrador de contes i inmerescut guanyador d'un NOBEL, que tindría que haver anat a parar a altres mans (perdó a tots els seguidors de Naguib Mahfuz (نجيب محفوظ) ...pero la sinceritat sempre per endevant.
Deseguida em vaig adonar que Amin era "ú dels nostres", del altre costat de la mar,
del llevant mediterrani, pero ú dels nostres.

El viatge de Baldassare és un recorregut per les cultures occidentals i aràbigues que té per protagonista un genovès establert al sud del Liban. El principal actor d'aquest viatge, té com a leiv motif aconseguir un llibre que va tenir a les seves mans i del qual es va desprendre per miraments mercantils, en el qual es descriu el 'centèsim nom de Déu', enigma que inclou un proper fí del mon, del mon d'aleshores, d'un mon que tenía com a epicentre l'imperi otomá a l'est i un crepùscul d'estats cristians guerrers i/o mercantilistes a occident.

Des d'aleshores es ú dels meus favorits. Després vingueren l'autobiogràfic 'Origens'
i, especialment 'León el Africano', un llibre de perdedors: ni mes ni menys que la reconquesta vista des dels ulls dels àrabs.
El protagonista es Hassan fill de la Granada aràbiga, el qual es veu obligat a fugir de la seva ciutat després de la caiguda en mans dels cristians. La seva vida a partir d'aquell moment és un pelegrinatge pel món. Primer pel nord d'Àfrica, i després recorre l'Àfrica Negra, coneixent i aprenene la vida d'aquelles cultures. Coneix Constantinoble, i a Egipte és segrestat per pirates que li venen com esclau als cristians. És regalat el Papa Lleó X del qual es farà amic i col.laborador. Es espectacular la visió que ens dona de Fez, la preciosa ciuatat marroquí, on el mestissaje va incloure a arabs, jueus i mozarabs. Ahí va renaixer l'espirit de concordia que hi hagué a Toledo un segle abans.

En 1993, aquest arab, exiliat a França va guanyar el Goncourt, el premi mes pretigiós de França...i escribint en Francés!. Al Orient Mitjá ho ha guanyat tot. El Principe d'Asturies era ú dels pocs que li mancaven. Esperem que ara 'Livre de Poche', al país del costat i, ací, 'Alianza' li ho reediten tot: els quatre esmentats...i 'Samarcanda', 'Les Creuades vistes pels Àrabs', 'El primer segle després de Beatrice', 'l'amor vist des de lluny'...i puga arrivar així al gran public. S'ho mereix i, com he dit abans, encara que del altre costat de la nostra Mediterrànea Amín es "Ú DELS NOSTRES".

DENNIS

2010-05-30T11:13:00.000-07:00

Dennis Hopper va morir aquest dissabte a casa seva, A Venice, Califòrnia, com a conseqüència d'un càncer de pròstata ia l'edat de 74 anys, segons va informar un amic de l'actor, Alex hitz, en declaracions a Reuters.
He transferit una foto seua de quan el rodaje de "Gegants" que va protagonitzar junt a una altre mite, James Dean, com a actor secundari (perdó ell hagués dit "ACTOR DE REPARTO"). No he volgut ficar al meu BLOC una foto recent, per tal de no vore-lo desfigurat per l'alcool i la cocaína, i amb 45 kilos menys pel seu cancer de próstata.
Hopper va morir a les 8.15 hores envoltat de familiars i amics, va indicar Hitz. Hopper serà recordat especialment per dirigir i protagonitzar el clàssic de culte Easy Rider, de 1969 (junt a Peter Fonda-el "hermanísimo") amb la música meravellossa de 'BORN TO BE WILD, al fons. , i participar en altres films mítics com Apocalypse Now ( on el grup, també de culte, 'The Doors' interpreten la inquietant THE END, al principi del film mentre els marines bombardejen sádicament el Vietcong amb centenars d'helicopters 'Apache'). També recordem:, La llei del Carrer, Llabis Appassionats, Blue Velvet, o la abans esmentada Gegant, . Però Hopper no es va limitar a interpretar o dirigir pel·lícules. Els seus dots com a pintor, escultor i sobretot fotògraf eren molt destacades.
La darrera aparició pública de l'actor va tenir lloc fa dos mesos quan va rebre, en una cerimònia en què va estar present la seva família i diverses estrelles de Hollywood, l'estrella amb el seu nom al passeig de la fama.
Per a mi el Hopper sempre será eixe tipo lleig que, incomprensiblement, es va lligar i va estar casat amb Michelle Philips, la xica guapa de Mamas & Papas', ú dels meus mites d'adolescent. ...durant una setmana !!!...en ú dels matrimonis mes efímers de Hollywood. Michelle, apassionada com era, es va excusar davant John, el seu home, deient que Dennis tenía algo que el feia irresistible. John mai torná amb ella.
Jo, durant una setmana, també el vaig odiar...!!!

ASSASSINAT A LIVERPOOL

2010-05-30T09:08:00.006-07:00

1. PEL MATI
Era una fresca matinada d'Octubre. La senyora Jones estava en la cuina preparant el desdijuni. Estava aixecada des de le cinc. Va mirar el seu rellotge. Era ja l'hora de despetar Peter.
-Peter, Peter, son les sis. Va xillar des de sota l'escala.Peter ja era despert.
- Que ?
- Son les sis, va repetir
- Ah, val. Oulorava el desdijuni que sa mare li havía preparat. Es va alçar lentament i se'n va anar cap al cuarto de bany.
- Peter !
- Si, mamá. Estic despert. es va llavar molt rápidament perque feia fred i torná corrent a la seua habitació.
- Peter !. El desdijuni ja i es.
- Si, mamá. baixá corrent l'escala i va atravesar el hall cap a la cuina.
- Ah, estás aquí - va dir sa mare. Donat pressa o es gelará !.
- on vas huí ? preguntá la senyora Jones mentre servía el té.
- No ho sé.
- Son les sis i mijá, - digué sa mare, mirant de nou el relotge.
- Me'n tinc que anar.
- A quin hora toranarás al vespre ?
- Ho ho sé. Si es una ruta llarga no tornaré fins demá.
- Cuidat, Peter, li digué sa mare mentre li donava l'anorak.
- A reveure !. Gracies mamá. Va creuar la porta i caminá fins el final del carrer i girá a la dreta. Mentre girava el cantó va vore el bus de dos pisos i començá a correr tot lo rapid que podía, agafant el bus poc abans de que arrancará.
- A Corporation St, per favor. li va dir al xofer.
(CONTINUA EN LA SECCIÓ DE CONTES)

ACCIO ECOLOGISTA AGRÓ ....

2010-05-18T09:56:00.000-07:00

...EN ACCIÓ

Els aniuaments fets fá sols unes setmanes a la Muntanya de Romeu ja van donant resultats. Mireu les images.

D'ací 15 dies tornarém per anellar

MOLINET DE CASABLANCA

2010-05-13T13:04:00.000-07:00

Els temporals i les obres a la platja d’Almenara porten el molinet al fil de l’extinció aquesta primavera de 2010.

Les últimes poblacions de molinet (Silene cambessedesii) a la península ibérica es troben a les platges del sud de Castelló. Fa deu anys hi havia més de 1.000 exemplars a la platja d’Almenara i una petita població a la microreserva de flora de Moncofa. Membres de AE-Agró hem corroborat que aquest any el molinet ha desaparegut de Moncofa i la microreserva ha segut, en gran part, engolida pel mar.

A la platja d’Almenara tan sol hem trobat un grupet de menys de 50 exemplars en un rodal d’uns pocs metres quadrats i un exemplar heroic aïllat. La Silene cambessedesii està catalogada com en perill d’extinció pel Catàleg Valencià d’Espècies de Flora Amenaçades. I ara més que mai.

EL LIBRO QUE CAMBIÓ MI VIDA

2010-04-17T09:50:00.000-07:00

Fue un libro que leí a lo 18 años. se trata de Verano, de Albert Camus. En este libro descubrí que la felicidad no es obligatoria, pero si lo es el placer. Descubrí una visión nueva de mi tierra, el Mediterráneo, como una categoría de la mente. A partir de ese momento, no concibo que se pueda hacer nada revolucionario que no sea placentero, entendiendo por placer la conquista del espíritu o el vacío. Compré esta obra en una librería que vendía títulos prohibidos en su sótano de la calle Xerea de València. es muy corto, pura prosa poética y hay que sorberlo muy lentamente. Pero a pesar de su brevedad, no mas de 100 páginas, me ofreció otra forma de ver el Mediterráneo y me derribó a autores como Blasco Ibañez, que tenián una visión provinciana y naranjera, llena de tópicos, sobre el mi tierra y mi mar.
-----------
ALIANZA EDITORIAL comenzará en breve la reedición de las obras completas de Camús.
Será una magnífica ocasión de releer 'Verano', pero también: La Caida, El mito de Sisisfo..y especialmente El Extranjero (magistral, insuperable, sublime el capítulo en que Meursault, el protagonista, visita a su madre 'encerrada' en aquella lúgubre residencia de ancianos de Argel).

PERQUE M'AGRADA FRANÇA

2010-04-12T12:53:00.000-07:00

es el que sempre em pregunten familiars i amics
- i perque sempre tornes?
- Perque no a altres ciutats emblemàtiques: Londres, Roma, Praga...?
Doncs, per tot açó:

M'agrada el 'País d'ahí al costat' perqué ells feren algo que nosaltres mai hem estat capaços de fer:
- Perque sustituiren, fa ja mes de dos segles la seua rancía aristocrácia per una burguesía il·lustrada, perque feren una revol·lució que ací ha quedát pendent
- Pel seu republicanisme
- Pel seu laicisme, i la separació total esglesia-estat, quelcom que ací es sols pura teoría; perque en un poble menut l'edifici emblematis es sempre l'Hotel de Ville, mai l'esglesia. Perque en u poble de 2000 habitats hi han 3 llibreries...
..i per moltísimes mes coses:
-Perque ells saben que el bon menjar i el bon ví son inseparables de la bona vida
- Per les 350 clases de fromatge
- Per les mes de 100 tipus de pa (sense incloure les 'baguettes')
- Per l'idioma, per la seua literatura...per la forma en que Albert Camus em va desmontár a Blasco Ibañez, al ensenyarme una visió brillant i sublime, diferent, del Mediterrani, el meu autèntic país, i borrá de mi la imatge blasquista de topics i provincianisme, per Don Emilio [ZOLA]i per Don Honorato [Balzac] que em van desmontar a Don Benito Galdós i la seua visió excesivament espanyolista i patriotera de la história...per la psicología narrativa i realista de Stendhal...per Baudelaire
i les seues 'Fleurs du mal', per Rimbaud i per Verlaine, tant inalcançables i admirats pels Doors, el meu grup pop de culte.
Per l'accent sensual de les parisines, pels meravillosos ull grocs de Marie [Laforet],el verds de Françoise, el blaus de Enmanuel [Beart]
Per la igualitat en el tracte social...per que allí la dona del femater tunesí es la senyora Yasminah i no 'la dona del moro' com ací; perque la dona del albanyil espanyol inmigrant es la SENYORA Corral (en majúscules) i no la dona d'eixe espanyol
que viu en eixe modest barri de 'Quais de France'
Per els meus amics d'allí: Henriette i Youssef.
..pel Burdeos, pel Borgonya; inclús pel modest Beaujolais, que acudeixc a comprar, com un rite social, cada quart dijous de Novembre...per le seu 'Slow Food' ..i Paris, sempre París
I em dieu: Londres es fascinant, d'ac !: pero ara es, al menys per a mi, una metròpoli per a joves. I jo a la sempiterna pregunta de Paris o Londres? sempre us he contestat: PARIS !!!. I Roma ?..sempre he pensat que la tinc un poc per ací...a má, u poc en Sagunt, a Tarragona a Emérita Augusta..
i Praga ? preciosa, pero massa melancólica...per a una vegada i prou.
---
Pero tot el que dius del menjar...ací tampoc está malament, no?, tampoc son dolents el nostres vins, els Dueros, els Riojes
els blancs catalans, els 'rosés' navarresos , la cuina mediterránea: si d'ac ! també...'de nouveau'...pero aixó, tot aixó ho tinc sempre a má ací ...pero a ella (a la France) sols puc tornar... de temps en temps.

GOOGLE I ELS XINESOS

2010-03-26T11:19:00.000-07:00

GOOGLE CENSURAT A XINA
Una cosa que crida l'atenció quan hom veu els reportages de les TV's, especialment a Xangai, el centre financer, es que quan els jurnalistes interroguen a la gent sobre la decisió de Google de retirar-se de la part continental, es que un gran nombre de xinesos encara no saben que les notícies i la informació és censurada. La majoria no els importa. La informació que el govern no vol que vegin (una llista dels últims publicats aquí al PAÍS) no té res a veure amb la seva vida quotidiana.

El govern està fent tot el possible per impedir que la gent expresse les seves opinions sobre el cas de Google. Missives del Departament Central de Propaganda han estat recollits per la Xina Digital Times, un lloc web de notícies de la Xina amb seu als USA, i traduït.

Les instruccions, que es va filtrar per Twitter i altres mitjans de comunicació social, posen al nu el control total que el govern tracta de mantenir en la informació.

El 23 de març, el ministeri de propaganda (de vegades es dóna el sobrenom 'orwelliá' del Ministeri de la Veritat), va dir a editors i llocs web:

Google ha anunciat oficialment la seva retirada del mercat de la Xina.

Aquest és un incident de gran impacte. S'ha desencadenat debats ciutadans en la xarxa, que no es limiten a un nivell comercial.

Els xicons de GOOGLE son molt llestos, també ho son el xinesos i, a mes a mes, existeix el morbo de lo prohïbit. segur que se ho apanyen per a arrivar al potent mercat xinés des d'un altre lloc.
(Jusqu'ou iríez vous pour etre libre?)

THE HOLLIES

2010-03-21T07:51:00.001-07:00

Manchester ha estat sempre la ciutat rival de Liverpool en tot (futból, industria, arts). Li manquen dues coses respecte al rival: no te port y no te, no va tindre la 'pleiade' de grups POP que envoltaren el riu Mersey. Tot i aixó, va haver excepcions honroses, com el grup al que ara recorde en el 35 aniversari d'aquesta joia . The Hollies ha estat sempre el meu segon grup, sempre per davant del Stones.
A mes, a mes, foren l'unic grup britanic al que vaig tindre el plaer de vore, fins i tot vaig poder parlar amb Graham Nash i Alan Clark.
Al noroest de l'Illa (la regió de Cumberland.la regió dels llacs) anaven els poetes romàntics anglesos a inspirar-se. Hollies tenen algo d'ells:de Woordswortg, de Coleridge, de Southey. Eren 'lakistes' com ells. Açó, aquesta comparació, pot ser una aberració per a molts. Pero, es mes poètic el

"When she loved looked every day
Fresh as a rose in June", de William Wordsworth
que el:

Making love with you Has left me peaceful,
warm, and tired.
What more could i ask?
There's nothing left to be desired..the Hollies...escolte-ho i voreu com no. (clic dalt en The Hollies
ademés, en aquesta actuació eren a la Cavern, jugaven fora de casa. Mes merit encara

ANIVERSARI D'UN GRAN HIT ( l'aire que respire)

THE AIR THAT I BREATH

If i could make a wish, I think i'd pass.
I can't think of anything i need

No cigarettes, no sleep, no light, no sound,
Nothing to eat, no books to read.

Making love with you Has left me peaceful,
warm, and tired.
What more could i ask?
There's nothing left to be desired.

Peace came upon me and it leaves me weak.
So sleep, silent angel, go to sleep.

Sometimes, all i need is the air that
i breathe And to love you. All i need is the air that i breathe,
Yes, to love you.
All i need is the air that i breathe.

Peace came upon me and it leaves me weak.
So sleep, silent angel, go to sleep.

MESSAGE TO THE WORLD:STOP BLOODY CATHOLIC PRIESTS CRIMES

2010-03-19T10:37:00.000-07:00

THE PLANA BAIXA MIRROR RESPONSE TO THE FAMOUS LAST W.END THE ECONOMIST PUBLISHER LETTER

Unfortunately the church's most important cornerstone sometimes turnes to be a very fragile one: the so-called "misericordia" that's to say the mercy and the pardon that anyone can obtain only by putting on knees in front of a priest confessing "Forgive-me-Father-for-I-am-a-sinner" The abuse of the Sacrament of Confession (up to an extent for which it ends up, to put it in a French sentence, "tout comprendre c'est tout pardonner") and the subsequent automatic absolution have both, I think, very much to do with the Church's reticence about its paedophile's priest. Time has come for the Church to put an end or at least to think again on this principle. It can last any longer the fact that anybody, for heinous the crime committed, can go in peace after having confessed in all secrecy and having expressed its regret. The secrecy and silence of one' own conscience can't and must not cover the "silence of the lambs"

DELIBES

2010-03-15T13:36:00.000-07:00

Don Miguel pensava que la jubilació era l'avant-sala de la mort. Pot ser per aixó no es jubilà mai i ha escrit fins els 89, com Benedetti. Hi han dos esciptors morts molt recentment que m'han fet vore que bonic es el castellà. ú a cada banda del xarco: Benedetti a Montevideo, Don Miguel ací al nostre costat, a Valladolid. Es dos tractaren el tema de la jubilació.
Benedetti ho fá en 'La Tregua', Delibes en 'La Hoja Roja'

La novel•la de Miguel Delibes, rellegida per mi aquest estiu, comença quan a Don Eloy, empleat d'una capital de provincies, li donen la festa de la jubilació. Es trista la vida de Don Eloy. És trist quan els records descompensen la biografia i pesa més el passat que el present. I el futur no pesa res.

Per que el titol ?. Suposse que es una metàfora.
Recorde que el meu iaio Arturo, fumador empedernit, me'enviaba a l'estanc a comprar-li tabac 'Antillana' i paper de fumar 'Bambu'. De vegades li deia:
- üelo, encara l'hin queden de papers de fumar
- Si, pero ja ha ha aparegut la 'fulla roja', deia
Eixa fulla apareixía quan sols quedaven cinq paperets, com un avís.
Doncs, en aixó estem: EN LA FULLA ROJA. i ara la mort del vallisoletà ens ho ha recordat

CASTELLÓ

2010-03-14T11:20:00.000-07:00

Passejant pel centre ú no te, en absolut, la sensació de trovar-se en una ciutat en festes. Feía temps que no venía a la meua 'capi' i no recordava que la gent ací es molt menys sorollosa que al Cap i Casal i mes tranquil·la. Hom diría que també gesticulen menys. M'encanta escoltar la sua entonació de Plana Alta:
- Ae !, on vas
- Re! tornae de ca'l meu germà que es malalt per si li faltae cosa.
La gent passaja, entra i surt dels messons i es confundeix amb el milers de romanessos, també mes callaets que els inmigrants de Sud Amèrica, majoritaris a VLC.
Mira els baixos: 'Romanaesca Carnisseríe', 'Frutaa e verdurae Petre Popescu'. Semblen integrats. Fins diumenge matí no tinc la percepció de la preponderància del color verd que ho envolta tot: els llençols verds de la Capella de la Sagrada Familia, el verd de la 'Dipu', niu de culebres que aquesta bona gent no es mereix que els desgovernen; el verd de les llums centrals de les gaites, del barrets del festers...el verd en le senyeres al vent per tot arreu. Si, el verd en la Senyera. combinació històrica: el verd de l'Islam i els quatre rius de sang. "I els quatre rius de sang cada vegada mes grans. I un espes silenci que ens ha fet tant de mal i els quatre rius de sang...cada vegada mes grans"
i la urbanització caótica dels nous barris, i dels vells, la manca d'armonía. El desgavell inmobiliari. Veiem un grup de turistes amb guía. La meua amiga Tere Angulo, amb el seu graciós accent navarrés, em diu: "donde los llevan, pués, si aqui no hay nada que ver". Em trove amb l'advocat i urbanista V. Garcia Nebot, al acabar la mascletá, es saludem i em reconeix de quan es intercanviaren els BLOCS. Parlarem una diá de tot açó, pero no ho entenc.
Aquesta es terra de prestigiossos arquitectes: Tomás Traver, V.Trilles, Enrique Carrascosa. Tenim el vanguardisme innovador del urbanistes de GMG i Arqua. No comprenc el que passa. En el Messó de Ví es trovem tots. Observe a la gent i mirant-los el ulls em ve a la memoría una frase de Don Julio Caro baroja: "sorprende que está ciudad sea proporcionalmente la población con mas personas rubias y de ojos azules de España; tanto mas sorprendente habiando estado sometidos por los árabes mas de cinco siglos". Bo, segurament l'antropoleg també tenía la resposta que tots sabem: la reconqueta ací va tenir un component diferent a la resta: junt a les tropes catalano-aragoneses vingueren molts caballers normandos i germanics, i no precissament per motius altruïstes: buscaben el botí dels sarraïns derrotats i també a les seues dones.
Junta a la Ronda veig la estátua que Ripollés li ha fet a Bufanuvols, el gegant mitològic que ajuda a Tombatossals i ens protegeix de la plutja excesiva i del ford vent tramontanal que quasi mai arriva fins ací. Sempre he pensat que el Ripo es mes esculptor que pintor. Em pare en el número 25 del Carrer Cavallers, la resta de grup em perd i quan em trova càmara en ma no entenen que estiga tan emocionat: em trove davant la casona de l'Associació Castellonenca de Cultura, on es firmaren les Normes d'Ortografía que van unificar la llengua, en aquell mitic congrés d'escriptors i fil·lolegs que van consensuar i normalitzar el nostre idioma. Les normes de Castelló, o normes del 32, eixes normes reconegudes per totes les facultats de fil·logia del mon, pese a qui pese, eixes en les que jo escric are mateix (a al menys ho intente), eixes en les que els nostres fills, ells sí, han tingut la sort d'estudiar (gracies Cipriá per incorporar les normes del 32 a la nostra Llei d'Ensenyament)...i me'n recorde dels il·lustres que van propiciar l'esdeveniment: de Gaetà Huguet, d'Artola, de Soler...i tants altres. I fotografíe la placa una i mil vegades per a no fallar, per als meus nets...per si la "banda del tuerto" la lleva.
S'acava el concurs de paelles. La colla del Mussol (quin anagrama mes bonic tenen !!!) canten:

Els cinc som de la població;
Som el més borratxos de tot Castelló,
Si mos emborratxen és per comprimís,
La nostra medicina sempre es el ví.
Volem, volem , volem....------------
Es hora de tornar.

MAGDALENA VITOL....AE!!!...fins l'any que vé

RECOMANACIONS DEL MIRROR

2010-03-10T09:55:00.000-08:00

LUCIA ETXEBARRIA: COSMOFOBIA

De la mà de diversos personatges que s'entrecreuen al llarg de tota l'obra, amb una prosa més depurada que mai, Lucía Etxebarría traça amors i destinacions immersos en la més propera actualitat en una novel.la àgil i directa cridada a convertir-se, per mèrits propis, en el crit col.lectiu de tota una generació, en el precís retrat d'una nova societat més plural, més diversa, mes mestissa. Es una novel·la sobre una època: la nostra.

Una Lucía Etxebarria més lúcida i madura, amb un extraordinari sentit per captar el llenguatge del carrer i la seva ja emblemàtica sensibilitat per a les quotidianes històries d'amor, ens submergeix en la vida d'un dels barris més representatius de Madrid, Lavapiés, i dibuixa un fresc quotidià, real, intens, de les seves virtuts, problemes i inquietuds marcades per la immigració, la pluralitat ètnica i la lluita diària, entre la modernitat i la misèria, per tirar endavant.

Es molt Barojiana i molt Matutiana. Sí, ja sé, sols sí els seguidors de Baroja (per cert,m'he llegit tot lo del mestre de Vera De Bidasoa ...i mes perque no hi ha) i Ana María Matutes m'ho permeten. Ara començaran a mataxacar-me). Com compares a aqeusta xiqueta amb Don Pío i amb Ana María ??? hereje !....Bó, quina edad tenía Don Pío quan va escriu-re 'La Busca', o la 'Aurora Roja' ??

Mireu fa uns anys vaig vore a Lucía en la Fira del Llibre, quan acabava de escriure: 'Amor, curiosidadad, prozac y dudas', pareixía de la edat del meus fills, de veres.

Després vaig llegir 'Beatriz y los cuerpos celestes"...Lucía ja era MOLT VELLA..igual tenía 33 anys !!!. Guanyá el Nadal. Eixe llibre relataba de manera magistral la vida de la juventut madrilenya en els vuitanta y ens mostra la tendressa de les relaciones sexuals entre xiques. I ho fá d'una manera elegant, amb narracions d'orgasmes encadenats never ending, com sols poden fer elles quan s'enamoren i es relacionen entre sí d'eixa manera tant absorbent.

COSMOFOBIA es un altra cosa: no t'engantxa com King, el Zafón o Stieg...la lliges a estones (jo la he compaginat amb el suec Larsson sense pegues...)...com deía: no m'engantxaba, pero m'ha convertit en un cotilla-voyeur que, inclùs quan no la llegía
imaginava que mirava per una finestreta i ahí veía: tot el barri, el Lavapiès mestis..als inmigrants comprant en la seua tenda d'especies, als traficants de hachìs....espiaba a Silvio, a Antón, al asistents socials, als clients del bar de la plaça vella, veía a la mare de Malika visitant un Fquih (mestre corànic), víe al Tío Ander contant batalletes antifranquistes. Gracies, Lucía..no pares, no pares d'escriure. Tens mes coses comúns amb don Pío. Els dos sous bascs. Els dos sous fills d'ingeniers (pot ser per aixó sou tan llogics)... i els dos ho viscut en València...i per aixó tens algo de nosaltres. Dels nostres extrems, del 'tot o res' , de la passió. don Pío ens va dedicar 'Camino de Perfección' (on l'acció es desenvolupa a VLC, a Borriana i a l'Horta Nord)
A vore quan parles tu de 'NATROS' d'aquestes rarísimes criatures mediterránees en ú dels teus llibres... al fí i al cap tu vas naixer ací...i llevas contigo la lus (amb esa) d'esta tierra,,,,,,,,,,,,,,,,,,,

Bruselas sopesa crear una agencia de 'rating' europea

2010-03-04T00:16:00.000-08:00

Molts dels 36 lectors del mirror, ara som un més, ahir erem 35, m'han felicitat pel POST de Les Agències de rating de la City' (LA SOBÈRBIA BRITÀNICA- Dia 27-). Gràcies, però, please, feu algun comentari- també en contra, si cal.)... no es freneu. Per cert, gràcies al lector (o lectora misteriosa) que güaita totes les dies des d'eixe lloc (supose que encantador) entre Bern i Zurich-gràcies 'Google Blogger'...-pareixes Plague en 'Millenium'- per la xivatada- al (...o a la de Sacramento (California) i al, o a la de Pittsburg (Pensilvania). També al, o a la que ens llig els diumenges nit des d'Isafjördur, Islàndia, és emocionant: gent capaç de llegir en català allà dalt al Cercle Polar... Ens sap greu no ser més prolífics... no time, sorry!

Doncs, mireu l'article de baix, fet per la premsa seria, 7 dies després del Mirror , tením un espia a la redacció ??? ...ha sortit a la llum fa sols 27 minuts:

EL PAÍS - Madrid - 04/03/2010

Se abren paso las críticas a las agencias de calificación anglosajonas. Tanto la Comisión Europea como el Banco Central Europeo (BCE) han abierto el debate sobre el futuro de una de las innovaciones financieras más dañinas en caso de ataques especulativos -los CDS- y sobre el papel de los rating en las finanzas públicas. Varios ministros de Finanzas, según Reuters, han elevado al BCE y a altas instancias comunitarias la necesidad de desarrollar un sistema de rating europeo. El debate ha empezado a calar: "El destino de Grecia, e incluso de Europa, depende del veredicto de una agencia de calificación. Es una situación inaceptable", aseguró Ewald Nowotny, consejero del eurobanco. "Un banco central puede juzgar mejor la situación económica de un país que tres señores sentados en una oficina de Nueva York o Londres", zanjó el austriaco Nowotny (...SIC)

LA SOBÈRBIA BRITÀNICA I LES AGENCIES DE LA CITY

2010-02-27T13:37:00.000-08:00

Sempre he considerat subjetives i extraordinàriament perilloses les recomanacions de les agències de qualificació del deute i la inversió, per la manca de control que hi ha sobre elles. Les més importants, Moody's i Standard & Poor's, llançaren un delicat WARNING sobre les dimenssions del deute espanyol i de la quasi impossibiltat dels nostres governants per a fer-li front. Una cosa, aquestes agències de 'rating' tenen seu a la City, tenen un origen britènic, no paren de criticar-nos, però no ho fan al govern anglès qui, mira per on, té un dèficit públic que triplica l'espanyol. A més a més eixe govern acaba de intervindre, en pla comunista, dos dels tres bancs més imporatnts de UK, la qual cosa no ha hagut de fer Espanya. Motiu: el nostre FONDO DE GARANTIA DE DEPOSITOS és molt me seriòs que els d'ells. Volen comparar-nos amb Grècia... ni de conya (Grècia quintuplica el nostre dèficit, UK el duplica) que està passant: CELS i RÀBIA..no poden suportar que els abans 'fucky bastards spaniards' , malgrat els nostres problemes, estem superant-los en la majoria dels sectors...Avui un executiu anglès que acabe de aterrar en Gatwick trau diners en un caixer del Royal Banc of Scotland, propietat des Santander; viatja al centre en un rodalies gestionat per Ferrovial... i arriva al seu selecte barri de Richmond o Chelsea per unes autovies construïdes per ACS, al seu xalet construït per SACYR....i això els dol, es dol mottíssim. Es hora de plantejar una questió en Brusseles, i cal que els nostres polítics no s'escuallen: QUI QUALIFICA A LES AGÈNCIES DE QUALIFICACIÓ ???.qui es responsable del mal que poden fer en les seues difamacions econòmiques, quasi sempre 'trasnochades'?, per que els gurus de la economia mundial es fan tant de cas ?. Fa poc més d'un any aquestes dos van qualificar els 'liabilities' de la empresa on treballe de 'junk bonus' (bonos basura) i les accions de SELL.; deien també que la empresa, al contrari de les altres dos grans, en les quals recomenaven invertir, [de vehicles] estaba mig arruïnada. Any i mig després les accions s'han multiplicat per ONCE (!!!) i han passat a estatut de BUY...i els altres dos grans, abans esmentats, estan per terra. Una intervenguda pel govers federal (GM) i l'altra, Chrysler, a punt de demanar el 'Chapter 11' (o, si més no, comprada per FIAT) , avant-sala de la fallida total...quin ull, no ?

EROSIÓN DE LA LINEA COSTERA

2010-02-23T10:24:00.000-08:00

MARATÓ

2010-02-21T09:50:00.000-08:00

Fa ja una hora que estic veient passar els participants de la 30 edició. En realitat sols havia eixit a comprar premsa, però ací estic aguantan la plutja i admirant el seu esforç . Falta poc per a la meta i la cursa està completament trencada. Enguany la participaciò és altíssima, tenint en compte les dificultats: vent, plutja. La familia, els amics intenten compensar tot açò animant-los continuament: vinga, ja està !, ja falta poc !, ja esteu !,
mira ahí va papà ! Els atletes somriuen, miren breument els admiradors i, automaticament aumenten el seu ritme; com sempre el binomi estímul-resposta funciona. Hora i mija... i encara passen atletes. La xica, amb la preciosa melena al vent, té un handicap afexit: eixe monyàs li resta aerodinàmica...llàstima, igual que l'home de mitjana edat de la Safor, que porta una xicoteta pancarta que diu "objectiu 3 hores", segur que ho aconsegueix...pero eixa mà en alt...no sé.
Tinc una sana enveja i emoció al vore'ls. Fa uns anys, vaig completar una cursa de 15 kms i durant uns dies em vaig sentir un heroi...silly man. De sobte em sorprenc a mi mateix xillant-los:
vinga, sols 2 kilòmetres ! ja no queda res !...ells em somriuen sense mirar-me i aumenten el ritme. Em quede fins que passen els dos ultims. Son dos xicones, estan exshautes, suen i han deixat de trotar, sols caminen; pero están contentes; l'alegría de lo aconseguit avuí, la pujada d'autoestima, els donarà força per a les dificultats quotidianes. Me'n vaig i no puc deixar de pensar amb Filípides, el primer maratonià. Ell també somreìa quan arrivá a Atenes. Tenía molts motius: va participar en la primera gran victoria d'una democràcia (HELLAS) ,la primera del mon, contra al dictadura persa, va acoseguir comunicar-ho als dirigents grecs i va guanyar de facto la primera gran olimpiada sense saber-ho. Ara Filipides no haguera mort després de la seua espectacular carrera de 42, 195 kms des de Marató. Ho haguera fet mes tard, de mort natural, i tindría segur una estatua arrematada per una corona de llorer dalt al Olimpo, d'on contemplaría eternament el blau lleugerament oscur de la mar que envolta el Pirèo.

LA EXPOSICIÒ DE PERE PRADA...

2010-02-09T10:50:00.000-08:00

...PERDÓ, UNA XICOTETA PART D'ELLA:

Pere ha plasmat millor que ningú eixos llocs humids i frondosos on, baix un sol lluent i rodó es va quedar la infància de molts de nosaltres. La primera baralla, els primer temors, els primers records es van quedar flotant en les aigues tranquiles de l'estany. La somrisa oberta, el primer fracàs, la primera nit...es quedá ahí, on tornem continuament, sense gaire pensar...i allí sovint es trovem. Eixos indrets equidistants entre la muntany i la mar, entre els tamarits i els pins, entre la flor del taronger i el lliri de mar. Eixos llocs que, fins i tot, busquem avidament (no em digau que no !) des de la finestreta de l'avió, quan l'aeronau inicia la maniobra d'aproximació cap a Manises.

PROGRAMACIÓ SETMANA ZONES HUMIDES

2010-02-04T10:25:00.000-08:00

RECOMANACIONS DEL 'MIRROR'

navegueu pel 'link' de dalt. El diuemenge 07 serà un dia completissìm a La Plana.
Gracies, de nou, als amics d'Agró per "ficar" Almenara en el MAPA.

KEYNES 'REVISITED'...

2010-01-11T01:32:00.000-08:00

...SI, TOT HAGUÉS ESTAT PIJOR SENSE LA INTERVENCIÓ DELS ESTATS, ESPECIALMENT ALS USA (ELS PROFETES DE LA NO INTENVENCIÓ)

Fa prop de vuitanta anys, John Maynard Keynes, va fer els càlculs sobre el creixement econòmic futur i la conclusió va estar que en poques generacions, pel temps dels seus companys besnets, als anys 2000 i pocs, es dir: ara, hi hauria un problema econòmic persistent de massa escassos recursos i massa pocs béns que ja no assetgen a una part substancial de la humanitat. Tenia raó. Sembla ser l'economista al que tot el món voldria demanar-li consell en aquests temps turbulents. Sense ser marxista, ell va defensar sempre la conveniència de la intervenció de l'estat com a principal agent regulador i corrector de les injustícies socials creades per la Revolució Industrial. En certa manera l'economia mixta escandinava i centre-europea triomfants i creadores del estat de benestar, la socialdemocràcia, l'in deuen una.

Ara amb una economia mundial anèmica; aparentment incapaç de funcionar sense la despesa governamental massiva (els EEUU inclossos - mireu GM, Merryl Linch, Enro, Chrysler dues vegades-) Keynes ha arribat a ser vist com un profeta de la intervenció governamental directa en el mercat. La famosa pulla de Milton Friedman que "tots som keynesians" - normalment s'atribueix a Richard Nixon - té una nova ressonància en l'actualitat.
Un dels subproductes de la nova fama de Keynes és un interès en alguns dels seus escrits menys
coneguts. Entre elles hi ha un assaig que va escriure el 1931 anomenat "Possibilitats econòmiques per als nostres nets", una predicció fascinant i optimista de la futura prosperitat, malgrat tot. La de la post guerra en general, és clar.
Tornant a la actualitat, la recessió actual es pot convertir en una petita depressió, tot i els darrers brots verds en potències com Alemanya, Brasil, Xina –si no esclata la bambolla inmobiliària com ací-, India, França…i poques més, i pot impulsar els nivells de vida global cap a una reducció de cinc per cent per i cap a una durada der no més de cinc anys, espere…o aixó al menys diuen la nova generació d'experts…però, és clar, s'han equivocat tantes vegades, sobretot esperant i confiant en que el lliure mercat ho arregle tot…la qual cosa mai recomanaria el Keynes.

SITE TANCAT PER DEPRESSIÓ NADALENCA

2009-12-15T02:34:00.000-08:00

FINS GENER 11/01/10 !!!

... I el 11 de gener arribarà tan esplendorós i laic com sempre: cel super blau, absència de vents, escassa humitat, i una nit que ja serà apreciablement més curta.
Enrere hauran quedat les nadales de lletra impossible, les alternances desordenades i excessives de vins blancs i negres que precedeixen l'infra cava de cistella i les tertúlies familiars forçades; els sorolls de les panderetes...el patètic missatge anual del Borbó... La pascua militar, el concert de cap d'any, les resaques, els salts d'esquí de Garmisch-Partenkirchen

Els somriures ja no seran falsos:

'It will be so nice to feel so friendly
to say "Good Morning" and really mean it'

GAAP (Grup d'acció anti nadalenc de La Plana)

UN GRAN DIARI VALENCIÀ

2009-12-07T06:17:00.000-08:00

Fa unes setmanes un jove amic periodista, Sergi Pitarch, en va demanar permís per a incloure el modest 'The Mirror' en un estudi que estava fent aleshores dels blocaires valencians i el seus 'sites'. Sergi és l'autor d'un Bloc meravellós: www.canviemlarealitat.com/ que us recomene.

L'altre dia em va dir "estic enfangat" (SIC) amb altres periodistes valencians en un projecte que prompre vorà la llum. Bo, aquest projecte és ara una realitat:

L'informatiu, el nou diari digital valencià. Aquest diari té com a intenció contar la realitat de la nostra terra des d'una visió progressista i valencianista. Al nou mitjà de comunicació hi participen insignes firmes com JJ Pérez Benlloch, Manolo S Jardí, Conxa Raga, Nadia Tronchoni, Pau Alabajos, l'escriptor Francesc Mompó o el vinyetista Marc Peris. També joves periodistes com Víctor Maceda, Sergi Tarín o Ignasi Muñoz.

L'Informatiu aborda l'actualitat política, esportiva i cultural del nostre país, a més a més d'haver creat 14 minidiaris d'altres tants municipis de l'Horta.

Estic segur de que tots ells pensen, com, Ángeles Mastretta, que els BLOCS son "la nova literatura". Per eixe motiu estan creant un espai de blocaires valencians on ens trovarem tots (també "THE PLANA BAIXA MIRROR"-gracies Jordi-)

Dalt teniu l'enllaç

FRUSTRACIÓ

2009-12-02T01:56:00.000-08:00

ELS NOUS CORRESPONSALS

Es queixava recentment el nostre admirat Javier Marías que havia observat un gran baixó en la qualitat professional en els corresponsals dels mitjàns de comunicació a l'estranger. Té raó Javier; encara que no crec que sigua per falta de preparació, més aviat, pense, s'han vist influïts per l'abundància dels programes-fem i el llenguatge groller dels seus convidats i tertulians. No és excusa. Recentment he escoltat un reporter a la banlieu de Paris, literalment: "el ministre de l'interior no ha 'espremut' correctament l'assumpte". Aquest senyor és molt probable que haja fet una mala traducció de la paraula francesa exprimer, que allà té un sentit d'expressar, d'explicar a l'opinió pública. Tot i això es por evitar ficant mes interés. Però no només els expatriats, també aquí: contínuament confonen àrab amb musulmà; error terrible, com si tots els musulmans fossin àrabs, o britànic amb anglès. No parlem ja d'errors gramaticals seriosos, "detrás mia", "jo me parece". El pitjor ho escolte diàriament als nostres periodistes destacats en N. York, LA, Londres: ells/elles son les grans víctimes dels "falsos amics". El resultat més freqüent és que l'espectador d'un telediari, el lector d'un diari es veu obligat a dur a terme sobre la marxa una "traducció" de la informació, és a dir, a "deduir" el que els redactors hauran entès o hauran volgut dir en realitat. Un joc d'endevinació, que va contra les regles més elementals del periodisme. El pitjor és que, com que això no es dóna només en premsa, sinó també en les ràdios i televisions-amb la força divulgadora d'aquestes últimes-, ens trobem que també els que no són corresponsals a l'estranger, i per tant no tindrien en principi d'on traduir, adopten les ficades de pota, les sintaxi inintel·ligibles i els innombrables falsos amics que els seus col·legues propaguen .. Òbviament, hi han redactors que ni els tenen ni els consulten, perquè encara no s'han assabentat que en anglès "actually" mai significa "actualment", sinó "realment", que "fastidious" és "primmirat" o "meticulós", que "dramatic", en força contextos, no és "dramàtic", sinó "espectacular", que "attend" no equival al nostre "atendre", sinó, a assistir a anar-hi, que "anxiety" no significa "ansietat", sinó "angoixa" de que "stranger" no és "un estranger", sinó "un "desconegut", que "crime" vol dir "delicte", que "exciting" no és "excitant", sinó "emocionant" o, de vegades "divertit"; que "facility" no es "facilidat", però "instal·lació" , que "ingenuity" i "intoxication" no són el que semblen, però "enginy" i "embriaguesa"; que "agenda" és "la orden del dia" ...i no agenda com aqui, que es diria "diary", i no parlem ja del hiper repetit: "la cumbre ha sido un 'suceso', del anglés "success", que succés es "event" en anglés. Són coses que els estudiants de qualsevol llengua aprenen en el primer curs. Gent que fa anys o mesos vivint en un país, i que escriu per a la premsa, les desconeix i les tradueix malament una i mil vegades.

------
Xicons: sou joves i molt preparats. La majoria de vosaltres teniu dues carreres i un màster i un "training on the job" continu. Si us plau, esforcer-vos una miqueta. La vostra manera de parlar, d'escriure, no sé si ho sabeu, té una gran repercussió al carrer.

RECOMANACIONS DEL MIRROR

2009-11-12T00:01:00.000-08:00

LA LLUNA EN UN COVE
(publicació mensual, en paper, de relats de ficció en català)

El més recent

- "Temps d'armes als ulls d'un innocent", de Jordi Cardona
- "Dersu Uzala", d'Anna M. Villalonga
- "Un món particular", de Carme Osan
- "La Mussara" d'Emili Gil
- "Els cinc còdols" de Xavier Serra
---------------------------------

"No és que no tingues temps de llegir; és que no tens temps perquè no lliges"

EFEMÈRIDES I CRÒNIQUES DYLANIANES

2009-11-10T01:14:00.000-08:00

SARA

Tal dia com hui de 2005, al principi de la seua gira canadenca, el monstre va sorprendre a tots amb aquesta antològica declaració d'amor, poesia pura. Quelcom al què no estavem habituats, emmig de tanta cançò protesta.
Era per a la seua, aleshores, dona Sara Dylan. Encara hi haurien dues meravelles més, també dedicades a ella "Sad Eyes lady of the Lowlands" (composada en el londinenc 'posh' barri de Chelsea, ara sols famós pel futbol) i "Wedding song"

Sempre li tiren en cara que no hi haja en la seua extensíssima obra cap cançò dedicada a Joan Baez, en segon pla a la foto, companya en tantes lluites i ex amant. El dylanians, però, sabem que eixa cançò existeix, des de molt abans que les esmentades. Es tracta de "Ain't me, babe". Parlarem d'ella més endevant. Ara gaudim de "Sara"...intentarem ficar-li so un altre dia:
-------------------
Sara lyrics
I laid on a dune, I looked at the sky,

When the children were babies and played on the beach.

You came up behind me, I saw you go by,

You were always so close and still within reach.

Sara, Sara,

Whatever made you want to change your mind?

Sara, Sara,

So easy to look at, so hard to define.

I can still see them playin' with their pails in the sand,

They run to the water their buckets to fill.

I can still see the shells fallin' out of their hands

As they follow each other back up the hill

Sara, Sara,

Sweet virgin angel, sweet love of my life,

Sara, Sara,

Radiant jewel, mystical wife.

Sleepin' in the woods by a fire in the night,

Drinkin' white rum in a Portugal bar,

Them playin' leapfrog and hearin' about Snow White,

You in the marketplace in Savanna-la-Mar.

Sara, Sara,

It's all so clear, I could never forget,

Sara, Sara,

Lovin' you is the one thing I'll never regret.

I can still hear the sounds of those Methodist bells,

I'd taken the cure and had just gotten through,

Stayin' up for days in the Chelsea Hotel,

Writin' "Sad-Eyed Lady of the Lowlands" for you.

Sara, Sara,

Wherever we travel we're never apart.

Sara, oh Sara,

Beautiful lady, so dear to my heart.

How did I meet you? I don't know.

A messenger sent me in a tropical storm.

You were there in the winter, moonlight on the snow

And on Lily Pond Lane when the weather was warm.

Sara, oh Sara,

Scorpio Sphinx in a calico dress,

Sara, Sara,

You must forgive me my unworthiness.

Now the beach is deserted except for some kelp

And a piece of an old ship that lies on the shore.

You always responded when I needed your help,

You gimme a map and a key to your door.

Sara, oh Sara,

Glamorous nymph with an arrow and bow,

Sara, oh Sara,

Don't ever leave me, don't ever go

Bob Dylan

LA COLLA DE CASTELLÓ

2009-10-20T10:31:00.000-07:00

AHI ELS TENIU...Per a vergonya de la gent de La Plana

Mireu-los bé, en plena conspiració. Del V.Perez no cal parlar: les gravacions policials ho diuen tot arran de la personalitat del individu.
Rambla ens ha defraudat; el teniem per discret, sempre tapant les carències tècniques del seu President, pero la forma xulesca d'expresar-se en les cintes es totalment zafia. Eixes persones, de doble moral, la dreta de sempre, actuen de forma força diferent quan no són cara a la galeria. Del Ric no cal ni parlar. Com tots els monolingües i per falta d'agilitat mental, acaben per destroçar la "SEUA" propia, única, llengua. Així que un bon dia l'escoltem a la ràdio deient que lo que diu d'ell la premsa en INVERAZ (mot inexistent en castellà), un altre dia declara que le PROCESA un gran carinyo a Camps (!!!). Ahí es veu que el sub-conscient, el súper ego…o whatever trauma no resolt, com estan envoltos en procesos, el porta a dir eixa animalada en lloc de le… PROFESO a Camps…
I no digam res de la darrera!: "Me han tomado como chivo ESPIATORIO, au lieu de "expiatorio". Un altra vegada el subconscient ?…estava pensant en espiar quelcom ??? Chi lo sa ! simplemente tal vegada estava acollonat per l'amenaça del PP de Madrid que deia el passat dia nou que "la fiesta acaba a las cuatro de la tarde" (E.G.Pons). Tal vegada a Ric li haguès anat millor si haguera llegit "La Fiesta del Chivo" de Vargas Llosa, cosa impossible: ja sabeu que aquests personatges tenen la casa plena de trajes (Forever Young, Barri de Salamanca, com no?) però una bilblioteca vuida, o com diria Borges "escasamente fatigada".

FATAL HISTORIC ERROR

2009-10-19T00:28:00.000-07:00

THIS DAY IN HISTORY

USA Government Prohibits All Exports to Cuba (19/10/1960):
Before 1960, the US and Cuba shared strong economic ties, trading heavily in sugar and tobacco.

The United States embargo against Cuba (described in Cuba as el bloqueo, Spanish for "the blockade") is an economic, commercial, and financial export/import restrictions imposed on Cuba. It was enacted after Cuba expropriated the properties of EEUU Citizens and corporatyions (notably those that belonged to the U. Fruit Co. and ITT). It was codified into law in 1992 with the stated purpose of bringing democracy to the Cuban people, and in fact is entitled the Cuban Democracy Act. In 1996 Congress passed the Helms-Burton Act which further restricted United States citizens from doing business in or with Cuba, and mandated restrictions on giving public or private assistance to any successor regime in Havana unless and until certain claims against the Cuban government are met. In 1999, U.S. President Clinton expanded the trade embargo even further by ending the practice of foreign subsidiaries of U.S. companies trading with Cuba in dollar amounts totaling more than $700 million a year. In 2007, the embargo which limits American businesses from trading or conducting business with Cuban interests is still in effect, making it one of the few times in history that United States citizens have been restricted from doing business abroad, and is the most enduring trade embargo in modern history. Despite the existence of the embargo, it is worth noting that not all commerce from the United States to Cuba is restricted, as the United States is the seventh largest exporter to Cuba (mainly aid).

PEP GUARDIOLA I COLDPLAY

2009-09-28T03:05:00.001-07:00

Els del Mirror no havíem pensat mai que parlaríem de futbol, però el personatge s'ho mereix per ser actualitat i per mèrits propis. Quan sols tenia 18 anys ja era el líder d'aquell 'dream team' replet de figures. Ara el xic de Santpedor entrena igual que jugava: amb armonia i eficàcia. Continua sent aquell jove ple de 'seny' (o cal dir 'trellat' ?...els dos...aquesta llengua nostra es tan rica!). Es meticulós i perfeccionista; fins i tot castiga els que arriven un minut tard a la feina amb mil euros; Ah! la puntualitat de Pep. Crec que encara està per a jugar i ho fa, gaudint amb el Messi, Iniesta, Xavi, de quan en quan, al camp del filial.

Ara hem sabut que els fa escoltar als seus xicots música de COLDPLAY al mini-estadi...eixa música euforitzant del grup britànic. I així van ells, com motos. Ja sabem perquè guanyen sempre...

Vídeo/Audio:
http://www.wikio.es/video/718360

Mediterranean Scope

2009-09-22T02:23:00.000-07:00

ESCENES DEL POBLE DE DALT:

La fin de l'été? ...Pas a La Vall, malgré la pluie

¡Viva la vida! video:

http://www.youtube.com/watch?v=lio0YbTi87g

DIA TRIST PER ALS AMANTS DEL FOLK AMERICÁ

2009-09-17T07:36:00.000-07:00

HA MORT MARY TRAVERS, DEL GRUP 'Peter, Paul and Mary'

video:

La cantant Mary Travers ha mort avuí després d'una llarga lluita contra la leucèmia. Mary era un mite de la música folk nord-americana. El seu conjunt, el trio Peter, Paul and Mary, va ser capdavanter dins la pléiade de músics del moviment de protesta als USA. El grup va aconseguir tres Grammy's en la dècada prodigiosa per:
Lemon Tree, If I Had a Hammer i per l'àlbum Peter, Paul and Mummy, respectivament.

Ells van popularitzar les cançons del folklor USA i de Bob Dylan; però, especialment, van fer que la música del monstre arrivara a un public més ampli: The times they are changing, in the early morning rain...i, especialment, Blowing in the wind: gaudiu d'ells al vídeo de dalt.

http://www.youtube.com/watch?v=3t4g_1VoGw4

QUARANTA ANYS SENSE ELLS

2009-09-07T11:45:00.000-07:00

Eixe carrer al nord de Londres, eixe pas amb sis línies blanques en Abbey Road, és el més fotografiat del món.
Allí arriven continuament els seus cronistes contemporanis, que creuen el pas zebra per tal d'arrivar a Emi Records (la seua casa de discos), l'edifici d'en front, a cercar informació. Ara els nous columnistes tenen una tendència a mitificar-ho tot, a atribuïr-los merits extra musicals que no els pertanyen. No, definitivament ells no estaven darrere dels moviments estudiantils a Europa en els seixanta, com diu Adam Ledgerton, del Chroniquer de NY, tampoc estigueren en Woodstock ni van tindre cap influència en les manifestacions anti Vietnam, ni en les mogudes de Berkeley. Al Cesar el que es del Cesar y a Sartre, Simon de Beauvoir, Dylan, Baez, Cohn Bendit, Angela Davis, Marcuse, M.L King el; el que es de cadascú. Ells simplemente estaven per allí quan tot açò passava. Eren una altra cosa, simplemente el millor grup musical de la història.

El pacifisme, les preocupacions socials els arriven en una època tardana de la seua trajectòria i sols toquen a John i a George (Paul i Ringo eren, son, més burgesos). Tot i això, eixa influència es indirecta i ve via Yoko i filosofía hindú, respectivament. Cal recordar que totes les seues cançons, des de la època de la Cavern fins 1966, et parlen de xiques, cels, rivalitats amoroses, balls. Són lletres molt primàries, envasades en melodies encantadores. Es Nowhere Man, de l'àlbum Rubber Soul, el que trenca la tendència. Després vingueren lletres més sofisticades acompanyades amb nous instruments, cançons autobiogràfiques, composicions antibèliques, junt a obres mestres (White Album, Sgt. Peeper's)

No, ells sols estaven per allí quan tot el esclafit d'esdeveniments als que feia referència dalt van ocòrrer. Pero, mira quina casualitat: Revolution sonava a França quan la revolta, junt a Street Fighting Man (Stones); Across the Universe et va acompanyar aquella matinada de l'estiu de 1969 en que Armstrong i els seus dos amics despegaven des de Cap Canyaveral camí de la glòria; i, poc abans, Back in the USSR, era molt popular en Alemanya quan Willy Brandt s'obria a la URSS iniciant la seua Ostpolitik per a assajar de ficar fi a la guerra freda. Coincidències?

Els estem molt agraïts (fins i tot, es discupem l'estrafalari surrealisme de Revolution number 9). Ells van agitar les nostres joves vides i ens feren feliços. Pot ser recordaràs que un amic et va vindre a buscar emocionat per a dir-te que eren a la tele interpretant All you need is love aquell dia de març de 1967 en Mundovisión i vas veure sorprés que els Stones, els seus rivals de sempre, els feien un homenatge afegint-se al cor; que vas seleccionar Till There Was You al Juke Box aquella vespra de festa quan la primera cita a la capital mentre esperaves nerviós a la xica; saps que era Harrison, el mes 'Liverpool accent' de tots ells, el que us susurrava en I Am Happy Just To Dance With You, la primera vegada que vas ballar agarrat; que escoltaves una i una altra vegada There is a Place quan aquella mà misteriosa va dipositar l'EP de Twist and Shout en la emisora local del teu barri de la mar en festes; que estaves escoltant amb la boca oberta I Saw Her Standing There quan de sobte et vas adonar que la xiqueta d'ulls blaus preciosos et mirava somrient des d'un racó; que les notes que sortien de l'altaveu d'aquell pick up "mono", quan el teu primer bes, eren les de A Taste of Honey; que t'agafaves com un clau cremant al crit vehement de Lennon en Please, Mister Postman quan somniaves desesperat amb una carta d'ella en aquella inútil i llarguísima mili sahariana ; que algú va fer sonar, en la festa del teu acomiadament, The Long And Winding Road, quan vas sortir del teu poble aquell diumenge camí del teu primer treball; que...(aquestes modestes ratlles podrien no acabar mai). Així fins a 213 precioses cançons, totes elles lligades a tants altres moments màgics, algun d'ells moltes vegades repetit.

Se'n van anar, pero ens queda la seua meravillosa mùsica i eixos records units per sempre a ella. El British Pop ha seguit arrasant; i deprés vingueren ELO, Travis, Oasis i, ara, Arctic Monkeys, Coldplay. Tots tenen algo de Beatles pero, com deia Serrat en el darrer EPS, després d'ells ja res ha tornat a ser igual.

EFEMÈRIDE (From Oberlin to Obama)

2009-09-02T14:49:00.000-07:00

THIS DAY IN HISTORY

Oberlin College Founded (02/09/1833)

Oberlin, Ohio, was the first college in the US to regularly admit African-American students and is also the oldest continuously operating coeducational institution.

It was just the beginning of a very long and winding road of our american-democrat-friends till freedom...in the middle remained: the Alabama apartheid in the sixties, M.L. King dead for liberty, the demostrations in Berkeley...et cetera. But Oberlin was the very beginning deaperture to reach freedom.

2009-09-02T14:40:00.001-07:00

CASABLANCA: DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE

2009-09-02T13:04:00.000-07:00

Diu una llegenda local que a Casablanca (Platja d'Almenara) hi havia un agró roig ("garza imperial" para los monolingües ignorantes de las lenguas periféricas) molt gran i amb cara de molt mala llet que totes les dies, des de el més alt d'el gran arbre que tanca el terme pel sud, tot prop de la Gola de Quartell, vigilava les obres que fa molts anys es van iniciar per a urbanitzar el dos Kms de platja verge que encara es quedaven, i controlava les màquines i homes en carpetes que treballaven cada matí. Un dia tres agrós gegants, amics del 'capo' roig, s'aproparen, amb molt males intencions, a les formigoneres que es disposaven a asfaltar les dreceres i van fer que els tècnics d'obres s'escuallaren i abandonaren. Eixe agró roig 'en cap' era molt amic de David Olmos.

--------------------------------------

PER FÍ, UNA PLATJA RESPETUOSA AMB EL MEDI:

pareix ser que s'aconseguit. Pasejos sense asfalt, altura màxima de tres pisos, reserva de microflora, accès impossible per a vehicles...i fins i tot: regeneració de dunes. Han après de les, ja irreversibles, de Moncofa, Canet, Orpesa i tants altres:

Gràcies als amics d'Acció Ecologista Agró per la seua pressió, per la seua lluita sorda i constant.

----------------

Per cert: l'agró roig gegant i els seus tres amics han tornat a la marjal on han creat una gran colònia estable, fan nius, i tots el anys esperen als seus amics, els agrós blaus que baixen cada hivern d'Escandinàvia.

RECOMANACIONS DEL MIRROR

2009-08-31T14:01:00.000-07:00

"LES CASCATELLES" (REFINAMENT FRANCÈS SOLS A 25 KMS. DE LA FRONTERA)

Camí de Toulouse, via Foix, i sortint d'Andorra,
al maravillós poble d'Ax trovem:
Un xicotet castell-palau decimonònic amb cinc habitacions en règim de "chambres d'hôtes", desdijunis pantagruelics, atenció familiar i directa per part de Yvan i Corinne, els propietaris. Meravilloses vistes, chambres d'època... pero sense fantasmes.

Seré acusat de parcialitat per francòfil, però aquest indret es realment de pel·lícula de Chabrol...ah! i no tinc comissió.

MEMORIA HISTÒRICA ...I FAMILIAR

2009-07-27T13:23:00.000-07:00

El 'Mirror' era en vacances fins el 01 de Septembre, però el record d'un familiar ens obliga moralment a tornar-hi. De sobte ens ha vingut a la memòria que tal dia com hui va morir en combat Pasqual Clement. Feia part del contingent de milicians valencians, sense gaire instrucció militar (afiliats a UGT i CNT), que es movilitzaren voluntariament i viatjaren fins a Còrdoba, el 18 de Juliol, per a defensar la legalitat Republicana front als legionaris de Queipo de Llano, el golpista amic del generalísimo que havia trionfat a Sevilla. Pasqual Clement va morir en la batalla de Cerro Murano (27/07/1936), el mateix lloc on la càmera 'Leika' de R.Cappa va immortalitzar per a la història la mort de Frederic Borrell, treballador d'Alcoi.

Quins ideals portaren a aquests joves a sacrificar la seva vida ???

Es difícil de contestar avui amb el materialisme que es envolta. Però es clar que eren la defensa de la llibertat i els valors democràtics. Joves farts de vore els seus majors viure segles i segles sota el poder absolut de l'església, la rància aristocràcia castellana i els militars corruptes, i que van vore en la República 'un glop de llibertat'. Pasqual tenia sols 20 anys, la vida resolta, amb un treball al Banco Español de Crédito i es jugà la vida per a defendre la democràcia que representava la República, el govern llegitimat aleshores per les urnes. Ara que hi ha tanta gent que ens acusa de revisionistes, cal recordar que "els pobles que obliden la seua història estan obligats a repetir-la". Pasqual era mon tio. El meu segon nom es en honor a ell.

LES MEUES VACANCES

2009-07-09T12:57:00.000-07:00

Tot ben senzill i ben alegre.
Em creureu mort.
Jo no hauré mort.
Faré vacances!

Beveu conyac,
i vi i caçalla.
I si m'arriba el pressupost
beveu bon "whisky"
Ràpidament, em boteu foc.
prop d'un romer, al seu costat,
deixeu-me ja.
Així tindré l'aroma bo.
I a prop també del rierol.

Així a les nits, amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també de fomentar
els berenars a la muntanya.
Així per fi, s'aproparan
al romaní dolces xicones.
I despistant, com qui no vol,
alçaré els ulls i entrant pel peus
arribaré fins al seu cor.
Res d'adéus ni de records.

Vaig de vacances!
Qualsevol dia impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres cançonetes.
Potser d'entrada us estranyeu,
bé pel físic o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre Maragall,
també crec jo
amb la resurrecció, de la carn.

encara dura la vida dura,
doncs altre cop de part dels bons,
fins a la mort!
Però llavors, no em moriré:
faré vacances.

GONE WITH THE WIND, de Margaret Mitchell

2009-06-30T00:41:00.000-07:00

Efemèride: avuí es compleixen 73 anys de la primera edición d'aquesta maravella.

La majoría dels escriptor coincideixen en que el llibre te un fort compromís ideològic amb la causa de la Confederació. En realitat es tracta simplemente d'una visió romàntica, maravillosamente narrada del Sud i de la seua cultura. Mitchell relata la història d'una rebèl de Geòrgia, Scarlett O'Hara, i les seves experiències amb amics, familiars, amants i enemics, abans, durant i després de la Guerra Civil. Mijançant la vida de Scarlett, Mitchell va examinant l'efecte de la guerra en el vell ordre del sud i les seqüeles que la desfeta deixa en el que queda de la antiga burguesía latifundista dins del 'nouvel ordre' establert pels yankees.

Portada al cinema per Victor Fleming en 1939, la película va estar, en la meua opinió, totalmente fallida, encara que va esser un exit comercial. Fleming sols aconsegueix una visió "kitsch" del llibre de Mitchell, amb un inexpresiu Leslie Howard i un Clark Gable que rodá la major part de les esceness borratxo com una cuba. Tot i aixó, sempre ens quedará la bellesa de Vivien Leigh i la clase d'Olivia de Havilland. Per que ja no hi han actrius com aquestes?

EL NOU INTERVENCIONISME ESTATAL ALS USA

2009-06-22T00:27:00.001-07:00

Alguns mitjans s'han atrevit a batejar-ho socialisme a l'americana. Res d'això. En realitat es tracta de la clàssica trampa neocon: privatitzar BENEFICIS, Socialitzar PERDUDES. El pla Obama no és socialisme, ni tan sols socialdemocràcia; a més a més, està molt lluny fins i tot del Keynesianisme que va crear la àmplia classe mitjana europea, que es el sosté del nostre actual estat de benestar, després de la segona guerra mundial. L'administració Obama ha creat un potent matalàs de seguretat empresarial d'una forma que no té precedents, des dels bancs comercials fins als d'inversió, després a les assegurances i ara als automòbils. No, això no és socialisme. El socialisme es preocupa pels ciutadans corrents. En canvi Estats Units ha proporcionat molt poca ajuda als milions de ciutadans que estan perdent les seues cases. Els aturats es beneficien d'ajudes molt limitades, només 20 setmanes de salari d'atur de promedi, i després són abandonats a la seua sort. I quan perden la seua ocupació, també perden la seua assegurança mèdica. Eixe es el paradís en el que somniaven els gurús de PP. El que, encara avui, ens ofereix el senyor Aznar des de la seua Fundació (FAES): HELP !!!!!!!!!!!!!!!

RECOMANACIONS DEL "MIRROR"

2009-06-05T00:34:00.000-07:00

LLACH: LA REVOLTA PERMANENT (ARA EN 'DVD' -PUBLICO, aquest divendres-)

El 3 de març de 1976 a Vitòria, en el transcurs d'una assemblea de treballadors, l'actuació de la policia va causar cinc morts i més de cent ferits de bala. Aquella mateixa nit, empès per la ràbia, Llach va composar la que seria una de les cançons més emblemàtiques de la Transició: "Campanades a morts". Ara, Llach torna a Vitòria per interpretar-la en un concert multitudinari record a les víctimes. Un viatge en l'espai i en el temps conduit per la música i les paraules del propi Llach, on es barregen records autobiogràfics amb imatges i testimonis dels protagonistes d'aquells fets. Aquesta és la història d'una cançò, el retrat de la persona que la va escriure i la crònica dels fets que la van inspirar. La direcció, magnífica, és de Lluís Danès.

CONFESIONES…

2009-05-21T01:50:00.000-07:00

...AHORA QUE HACE 41 AÑOS DE TODO.

Llega un momento en la vida de los escritores en el que, de repente, sienten una gran necesidad de contar sus pecados inconfesables. Los que rozamos los 60, y andábamos entonces por los 18, teníamos una tendencia innata a ocultar nuestras debilidades. Había demasiados tabúes. Los que nos movíamos en círculos progresistas ocultábamos nuestros vicios. Me ha costado 40 años entender que no eran tales. Para mi ha sido muy importante la opinión de mi admirado Javier Marías ("Tu rostro mañana"). Confesaba Javier en su último artículo en EPS que le gustan las series "yankees" Mad Men y los Soprano, así como la española Los Serrano. Yo he llegado a llorar de risa con Seinfeld (¡como la hecho de menos!)…bueno, Javier…¿y qué?. Continuaba Marías contando que escuchó música de grupos irlandeses infames por el simple hecho de que le gustaban a Bob Dylan. Igualmente le costó muchísimo confesar a sus amigos del Café Gijón que le encantaba el futbol.

!Cuantas coincidencias, maestro! Yo escuché todas las canciones que pude de Woody Guthrie, simplemente porque era el ídolo de Bob. ¿Te suena? Si aquel viejecito vaquero que tocaba un banjo en polvorientos antros de Minnesota. Ya sabes, uno siempre busca complicidades. Yo también oculté, como tu, que me gustaba el futbol ( el futbol…¡que vulgaridad!, decíamos), concretamente el Real Madrid, el equipo del régimen, doble pecado. Pero me encantaba el juego preciosista de sus jugadores "ye-ye": Serena, Velazquez, Pirri, Grosso, igual que puede gustar la belleza del futbol del Barça de ahora. El futbol, como la religión, era el opio del pueblo, su anestesia política.

Contabas en el EPS que tu buen amigo Arturo [Pérez Reverte] se sinceró contigo diciendo que leía por las mañanas prensa del corazón mientras bebía una Coca Cola. Yo disfruto, siempre que puedo, de las maravillosas fotos del HOLA. ¿Qué hay de malo en ello?

Aunque no soy escritor, sólo escribo modestos relatos cortos para mis nietos y para mis "numerosísimos lectores"-¡¡¡ 35 ó 36!!!- de mi BLOG, sí soy de vuestra generación, y también me dejé llevar por ese, digamos, "infantilismo de izquierdas", ese exceso de intelectualidad continua y paranoica. Esperé pacientemente a cobrar mi primer sueldo para adquirir obras musicales y literarias de mis ídolos. Los amigos esperaban que me lo gastara todo comprando LP's de Dylan, Brel, o las obras completas de Zola. En su lugar me compré una colección, tapa dura, de "Las Aventuras Completas de Capitán Trueno", recién editada entonces por Bruguera. Colección lamentablemente perdida en uno de mis frecuentes cambios de domicilio. El resto del sueldo lo mandé íntegramente a mis padres: éramos tan gilipollas.

GRUP EXCURSIONISTA "QUESJOJJ"

2009-05-13T01:50:00.000-07:00

El pasado día 2 quedó constituido oficialmente el grupo excursionista quesjojj y, claro, la primera salida fue para revisitar los "santos lugares". Quedan pendientes las subidas a Castro y a Penyagolosa; pero teníamos que empezar de esta manera. Así que, comenzamos por la "terra roja", donde hicimos la foto, exuberante ahora por las últimas lluvias, más bonita aún si vas acompañado por dos grandes amigos. , . Luego subimos al "agüelet" y continuamos hasta la "agüeleta" para contemplar el mar, LA MAR:

Desde el “Castell”, desde l'Agüelet, desde la Pampa ("la Terra Roja") se ve todo el horizonte del mar; el mar para mi es Casablanca, es "la Mar" por antonomasia; es la felicidad absoluta. Me veo a mi mismo contemplándola desde allí arriba...aquellas tardes de otoño de mi adolescencia en aquella España gris; lleno de nostalgia de suaves brisas saladas, de olor a algas, de azules intensos.

Es el recuerdo de unos años dulces, terribles, llenos de dudas, de timidez, de mitos. Con ellos se ha formado el nudo de la vida. Creo que la muerte no consiste sino en ir disolviéndolo a través de la memoria. Con la máxima lentitud posible.

…Desde mi pueblo veía ‘La Mar’...todos los días. Ahora, tan pronto como me lo permitan, he decidido ir ALLI...y quedarme para siempre, desgranando recuerdos…muy lentamente.

RECOMANACIONS DEL "MIRROR"

2009-05-05T14:59:00.000-07:00

PREMI NOVEL·LA ROMANTICA 2009

Hi va haver un temps, abans que la ciència volguera a explicar-ho tot, en el qual els éssers humans vivíem convençuts que l'amor, així com la resta dels sentiments, residien en el nostre pit, just al cor. I encara que ara sabem que en realitat tot està en el nostre cap, encara ens costa creure quan el múscul palpitant que habita en la nostra caixa toràcica s'accelera en veure arribar a la persona estimada. D'això en sap molt, sens dubte, Yacaré, la protagonista d'El cor de Yacaré, l'obra de José Luís Muñoz guanyadora del Premi Seseña de Novel la Romàntica 2009. En Macladán, un fictici país sud-americà, les coses sempre surten segons el previst: els rics són cada vegada més rics, els pobres viuen en barraques, apartats de la gran urbs, i si alguna vegada algun d'aquests indesitjables intenta rebel·lar-se, ja sap el que l'espera. I, tanmateix, alguna cosa estranya passa darrerament, alguna cosa ha canviat en la vida de l'enginyer O'Higins des que sortís de l'hospital després d'una operació d'emergència: una dona de trets indígenes, sempre vestida de vermell i amb talons alts, no deixa de seguir allà on va. Què pot significar? En Macladán, aquest país sud-americà amb un règim totalitari, en el qual els policies segueixen ordres molt precises quan el suposat delinqüent és un rebel que s'oposa a la injustícia regnant, el mestissatge no està molt ben vist. No obstant això, precisament el mestissatge, la mescladissa, és el que millor defineix la narració en aquesta novel la, per diverses raons. Direm, en primer lloc, que no es pot localitzar aquesta peça dins d'un sol gènere literari, ja que si bé l'amor i l'erotisme són molt presents, també ho estan els gèneres negres policiacs. I si a més tenim en compte que Macladán és un país fictici amb una vida quotidiana molt similar a la d'altres països sud-americans actuals, per què no parlar també del realisme i la literatura de denúncia social? En segon lloc, El cor de Yacaré no és una història narrada per una sola veu, sinó que són diverses les que trobem, començant per un narrador extern, aliè a l'acció, que dóna pas a capítols guiats per la pròpia Yacaré, l'enginyer O'Higins i fins el jove inspector de policia Nelson Correa. Aquesta curiosa diversitat de punts de vista no farà res més que enriquir una trama ja de per si interessant, pel grau d'apassionament que trobem en aquestes pàgines. És més: probablement, amb un sol narrador, no s'hagués aconseguit el mateix efecte de cara al lector. Direm, també, i per finalitzar aquesta enumeració, que fins i tot els capítols en si semblen voler barrejar entre ells, o almenys rebel lar en quant a l'ordre que podria semblar lògic, contagiats, potser, per l'esperit salvatge d'una dona indomable. I qui és Yacaré en realitat? És una dona fatal de les que surten a les pel·lícules americanes? O simplement una dona senzilla i enamorada, que s'esforça per aconseguir un fi que l'obsessió fins a la mort? ¿Podeu comprendre l'enginyer O'Higins, aquest magnat de les telecomunicacions sense escrúpols, o Nelson Correa, el policia de tècniques implacables i consciència intranquil? Perquè ells es sentiran irremeiablement atrapats en les seves xarxes? Espere que d'ací a un temps sigueu capaços de contestarme a aquestes preguntes, després de atreveros vosaltres mateixos a endinsar-vos en El cor de Yacaré, una novel la d'amors tremendament intensos, més enllà de la raó i de la pròpia vida; passions incontrolables, sentiments trobats i injustícies que no poden reparar, que farà que els vostres cors, o el lloc de la ment on vostre esperit resideixi, de més d'una bolcada, en senyal d'absoluta rebel lia. L'amor és un sentiment estrany: a vegades és tranquil i assossegat; altres tantes, es desboca, fent que la nostra raó es ennuvola per complet. En tot cas, l'amor, el més gran dels sentiments humans, sempre és millor viure'l a que t'ho conten. I el mateix es pot dir de novel·les com El Cor de Yacaré: no esperes a que te la seguim comptant, simplement: lleig-la tu mateix....

1 DE MAIG

2009-04-30T06:13:00.000-07:00

Georg Engel, Adolf Fischer, Auguste Spies, Albert Parsons, Louis Linng.

Pot ser que aquests nom no us diguin res, però van ser executats penjats a Chicago el 1887 pels successos esdevinguts l'1 de Maig de l'any anterior. Reclamaven una cosa tan humana com la jornada laboral de 8 hores diàries.

Ara que alguns Eurócratas sense cervell projecten a Estrasburg setmanes laborals de 65 hores, convé recordar aquells dies terribles i honrar a la gent que va aconseguir humanitzar el treball. El 1886 les jornades de treball als Estats Units duraven 18 hores i, a Chicago (EUA), la Noble Order of the Knights of Labor, una organització que lluitava per reduir-les a 8 hores, va aconseguir que el sector empresarial cedís davant la pressió de les vagues per tot el país. Tanmateix, la fàbrica Mc. Cormik de Chicago no va reconèixer la victòria dels treballadors i l'1 de maig d'aquell any la policia va disparar contra els manifestants que, a les portes de la fàbrica, reivindicaven el nou acord. Durant els següents dies van morir més treballadors, fins que el dia 4 una bomba va esclatar contra les forces policials, succés conegut com 'l'atemptat de Haymarket'. Vuit treballadors, dels màrtirs de Chicago, van ser condemnats: cinc a mort (els esmentats dalt) i tres a cadena perpètua. La seva culpabilitat mai va ser provada.

El 1919, l'OIT en la seva primera reunió, proposava l'adopció mundial de la jornada de 8 hores.

DEFENSEM EL PATRIMONI DE TOTS

2009-04-20T05:48:00.000-07:00

EL PONT DE LA TRINITAT

Els restauradors del pont gòtic de la Trinitat, a València, no només no han renunciat a retirar la barana metàl·lica d'una de les escales de pedra sinó que han instal·lat la barana a la segona de les baixades a la llera, consumant així la polèmica modernització de un pont del segle XIV.

Els polítics que van canviar la Llei de Patrimoni Cultural Valencià de 1988 haurien d'estar tots a la presó

2009-04-20T05:47:00.001-07:00

Insecte a la taça del WC

2009-04-03T05:09:00.000-07:00

La conveniencia de autoengañarse

El autoengaño es una de las facetas más inherentes a la condición humana. Una faceta en principio estúpida, pero que nos concede una estabilidad excepcional para convertirnos en animales sociales. El hombre ha logrado convertir el autoengaño en una fuente de estabilidad

Es bastante normal encontrar dibujos de insectos en el interior de algunas tazas de waters. Son habituales en algunos de los urinarios públicos de los Países Bajos, Francia y Reino Unido. Es sabido que los hombres, sea por falta de habilidad, pereza o descuido, no apuntan bien. Alguien tuvo una brillante idea: diseñar un urinario blanco con un pequeño insecto dibujado en el interior. El insecto en cuestión, de color negro sobre blanco, es difícil de ignorar. ¿Qué función tiene? El lector puede ya imaginarlo. El objetivo es que el usuario, atraído por un profundo deseo de enviar al pobre invertebrado tubería abajo, dirija el cilíndrico caudal hacia el interior del urinario. Obviamente, el insecto está ubicado casi en el centro, en un lugar bastante estudiado, donde se minimizan las salpicaduras u otros indeseados derrames. Los hombres que lean este artículo y hayan alguna vez visitado un urinario con tal diseño sabrán lo efectivo del mismo: es imposible no apuntar al insecto para intentar acabar con su vida, a pesar de que uno sabe que no es más que un dibujo

Es en este punto en el que quisiera detenerme porque contiene el concepto que da pie a este artículo: la virtud del autoengaño. No hay adulto que no sepa que el insecto es un dibujo y, sin embargo, no hay adulto que no apunte hacia él. Es imposible hacerlo caer por el desagüe (¡es un dibujo!), y aun así, erre que erre, a ver si lo conseguimos. ¿Por qué insistir en una acción que sabemos infructuosa?
Pero el fenómeno contiene un segundo autoengaño aún más flagrante. El usuario sabe perfectamente que el dibujo ha sido colocado ahí para el autoengaño, y aun así se cae en la trampa. Asistimos con este trivial y escatológico ejemplo a un hecho formidable que caracteriza a la condición humana: la virtud de autoengañarse que afecta a todos los dominios de la vida

En lo económico. Los bancos llevan varios años tasando inmuebles que saben que están absolutamente sobrevalorados por unos tipos de interés bajos y un exceso de liquidez en la economía. Los bancos están presentando balances con activos (derecho sobre préstamos) sobrevalorados. En caso de crisis económica, con desempleo y subida de tipos, no van a poder recuperar el dinero que dieron porque es sin duda superior al valor del inmueble que tasaron. Esto lo saben todas las entidades financieras, y lo lleva advirtiendo el gobernador del Banco de España, desde hace tiempo. Aun así, a final de año los principales bancos están presentando cuentas de resultados con beneficios desorbitados. Tales beneficios podrían ser la antesala de unas grandes pérdidas en caso de un pinchazo de la burbuja inmobiliaria acompañado de morosidad. También lo saben los analistas financieros y los inversores que compran acciones de estos bancos. Pero no importa: es mejor autoengañarse, porque si no todo podría venirse abajo.

Si quitamos la mosca el urinario se ensuciaría más de lo debido, así que conviene dejarla en su lugar.

Lo mismo sucedió con las acciones de las tecnológicas, que hicieron perder cifras astronómicas y arruinaron a mucho pequeño inversor. ¿Qué sucedió en la debacle de las puntocom? Pues otro autoengaño, en este caso multitudinario.
¿Cómo podía ser el valor en Bolsa de Terra superior al del BBVA o al de Repsol si no facturaba más de 10 millones de euros y tenía unas pérdidas millonarias? La respuesta es tan sencilla como inquietante: porque casi nadie lo cuestionaba, y al que lo hacía le tachaban de insensato: Por favor: autoengáñese y deje de decir tonterías.

THE BEAT JAM

2009-04-01T11:01:00.000-07:00

Till There Was You

(http://www.youtube.com/watch?v=RQKpViLBIjs&feature=related

La Cançó:

There were bells on a hill,

But I never heard them ringing.

No I never heard them at all

Till there was you.

There were birds in the sky,

But I never saw them winging.

No I never saw them at all

Till there was you.

Then there was music,

and wonderful roses

They tell me, in sweet fragrant meadows

of dawn, and you.

There was love all around,

But I never heard it singing.

No I never heard it at all

Till there was you.

-------------------------------------------

La cançó era una de les favorites de Paul en els ja llunyans temps de The Cavern, i provocaba entre els fans la mateixa frenètica resposta que A Taste of Honey. A tingut centenars de versions. A mi, personalment, m'agrada moltissim la de la "Brazilian Tropical Orquestra"...i, clar, la de Beat Jam. Els nostres amics la toquen meravillossament en directe, com es pot vore en el clip.

RECOMANACIONS DEL MIRROR: CONTES

2009-03-26T01:22:00.000-07:00

El Montgó i l’esbarzer, de Josep Castelló

En aquest relat de Josep Castelló (Pedreguer, 1944), Montgó és un déu que habita en la muntanya màgica de la comarca de la Marina. L’autor, que escriu contes com aquest per a
ser contats als seus néts i nétes, hi narra la història d’una princesa, Colometa, casada a la
força amb un rei tirà, la qual ha sofert una maledicció que l’ha convertit en bestiola.
Carme, la seua donzella fidel, haurà d’arriscar la vida per a salvar la princesa i el seu estimat
cavaller.

Un molt bon conte en la línia clássica .

Dos anys després, la nova "energia limpia" d’Iberdrola....

2009-03-17T10:47:00.000-07:00

...Continua matant

Òliba morta per col·lisió amb la nova línia d’Iberdrola
Efectes col·laterals del progrés?

Fa dos anys la Conselleria aprovà la instal·lació d’una nova línia elèctrica aèria d’Iberdrola que travessa la Marjal d’Almenara d’Oest a Est. Aquest va ser un procés sense transparència, on en diverses reunions AE-Agró demanà que aquesta línia elèctrica fora una conducció soterrada. Les administracions, Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), Conselleria i Ajuntament d’Almenara no feren res per a evitar l’impacte paisatgístic i mediambiental.
A principis de 2007, encetàrem una campanya per demanar que se soterrara la línia elèctrica, que no reb cap contestació de les administracions. Dins d’aquesta campanya, realitzàrem un acte de denúncia l’1 d’Abril de 2007:
Acte de denúncia 1 d’Abril: "Iberdrola, soterrat"
Dos anys després, els efectes perjudicials de la nova línia sobre la natura i el paisatge són evidents. Encara que no s’ha fet cap estudi sobre l’afecció, s’han trobat vàries aus mortes en aquest parany fatal, destacant un brúfol (Bubo bubo), electrocutat en un dels postes elèctriques, i una òliba (Tyto alba), que tot indica colisionà amb aquest nou perill creat pel desgovern de les administracions amb competències mediambientals.

30th FESTIVAL DE RECORTES A LA PLANA...

2009-03-05T03:07:00.000-08:00

...PER A JOVES PROMESES

Tot i estar totalment en contra de "LA FIESTA NACIONAL" (...i..ooooooooolé) no ens molesten gaire els certamens de Recortes, tan populars en les comarques del nord, doncs a eixes festes el bou no pateix.

Des de la redacció del "MIRROR" aprofitem per a presentar-vos al mes jove dels retalladors ('el xiquet de la Vall'), sorprés mentre assajava a sa casa.